Desmantellant la memòria

L’any 2009 els hereus de l’arxiu Centelles van tancar la seva venta al Ministeri de Cultura provocant una onada d’indignació que, sota el meu punt de vista, era injustificable. Se’ls va titllar de traïdors, botiflers, venuts… tot per considerar que l’oferta del Ministeri de Cultura era millor que el del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Sergi Pàmies des del programa ‘El Món a RAC1‘ va recordar que durant els darrers 30 anys la Generalitat ha ignorat l’arxiu. Ell, com a amic personal dels fills, va destacar com el propi Jordi Pujol havia respost diverses vegades al propi Agustí Centelles que ‘ara això no toca, ara toca oblidar‘… i la Generalitat els va ignorar fins que va saber que el Ministeri de Cultura havia comprat l’arxiu.

La història que expliquen aquelles fotos sobre el desenvolupament de la Guerra Civil a Catalunya té poc a veure amb la versió que el nacionalisme convergent ens ha explicat. La història d’una Catalunya on qui parlava català era el bo i qui parlava castellà era el dolent cau quan s’analitza i es repassa la història amb un mínim de profunditat. La història de Catalunya durant la Guerra Civil és tan complexa o més que la de la resta d’Espanya i no es pot simplificar fins a convertir-la en un conte per nens. Per això i per a dignificar les víctimes de la Guerra Civil primer i de la impunitat franquista després va neixer el Memorial Democràtic.

El Memorial Democràcic, creat durant els set anys del govern tripartit, volia portar d’una vegada per totes la mateixa normalitat democràtica i voluntat de reconciliació que va existir a tota Europa al acabar la II Guerra Mundial. No es tractava de fer judicis ni empresonar a ningú, es tractava de recordar que la II República va ser una vibrant il·lusió de democràcia i llibertat, que la Guerra Civil va ser un conflicte entre germans i la dictadura un horror nacional. Ens agradi o no són part de la nostra història i l’hem d’explicar tal i com va ser per a reconciliar-nos amb el nostre passat i mirar al futur. No podem fer passar contes per anar a dormir com a realitats històriques, perque llavors estarem manipulant el passat. No és menys cert que els nacionalismes de tota mena es construeixen a base d’il·lusions, mentides, mitges veritats i mites. Resumir la Guerra Civil i el Franquisme com un conflicte entre ‘catalans’ i ‘espanyols’ on els ‘espanyols’ van guanyar i ocupar Catalunya n’és un i potser per això s’ha optat per dinamitar el Memorial Democràtic a cop de retallada. Un Memorial Democràtic ha de servit per a desmuntar mites i combatre les mentides amb realitats històriques, això el converteix en subversiu i perillòs per aquells que opten per creure en mites i mentides.

Aquest Govern vol ofegar tot allò que tingui a veure amb la seva bèstia negra, Iniciativa per Catalunya. Per això no ens ha d’extranyar que avui el Memorial Democràtic estigui desballestat, sense direcció, sense seu i sense pressupost. El pla d’aquest Govern dels Horrors és situar la seu al Castell de Montjuïc on seria molt complicat, per l’accés, fer-hi exposicions o activitats com es realitzaven a la anterior seu de Via Layetana, ara tancada per mal estat de l’edifici. Segons informa el diari El País CiU va votar dimecres una proposició de llei del PP per a tancar definitivament el Memorial, acabant així amb el primer intent real de reconciliació pedagògica fet a Espanya des de 1939. Malauradament el Memorial Democràtic és una anècdota en l’Espanya de la Constitució del 78 construida sobre una reconciliació basada en la por a uns militars amb masses ganes de salvar ‘la unidad de la pátria‘ les vegades que calgués.

Ni PP ni CiU semblen voler que es recordi i prefereixen explicar la seva propia visió de la Guerra Civil i el Franquisme. Els uns com una batalla entre sentiments nacionals, màrtirs catalans, ocupants espanyols i sants folklòrics, els altres com una batalla contra el comunisme o qualsevol burrada infumable escrita pel revisionista de Vigo, sompre sota l’aplaudiment del Churchill de Terol i tota la caverna mediàtica. La realitat que narren els diaris, fotografies com les d’Agustí Centelles o la memòria viva d’aquells que van viure la Guerra i la llarga foscor franquista volen ser enterrats per sempre i substituits per una reinterpretació política de la història que afavoreixi els interesos d’uns i altres. Qui perd la seva memòria perd la seva identitat. ¿Ho permetrem?

II República Espanyola – Antecedents (1888-1930)

Fa 10 anys, sota la majoria absoluta i revisionista d’Aznar, l’any 2001, l’aniversari de la proclamació de la II República Espanyola va passar absolutament desaparcebut. El menyspreu de la dreta per aquest episodi que hauria de ser motiu d’orgull per a tots, donat el seu caràcter renovador i liberal, va quedar amagat sota l’estora de les mentides franquistes que presentaven a la República poc menys que com una dictadura stalinista. Les figures d’aquesta República, que no només van lluitar per un futur millor sino que van voler renovar al país des de els ciments, han quedat durant molts anys ofegats pel pes de la dictadura franquista (1939-1975). Ara, sembla que la pols comença a netejar-se de les prestatgeries i la reivindicació del moviment republicà espanyol surt de l’armari. En aquesta segona tanda de reflexions històriques republicanes vull parlar sobre la II República sense idealismes ni mites, sense revenjes ni odis. Simplement vull parlar d’un moment que, d’haver triomfat, hauria canviat molt la història del país.

Però comencem pel principi, per veure d’on venia el país abans d’anar-se a dormir monàrquic i llevar-se república un 14 d’abril de 1931.

Antecedents de la II República (1874 – 1930)

El fracàs estrepitós de la I República (1871-1874) va enterrar la idea de República durant mols anys. En aquest temps de Restauració Borbònica (1874-1920) Espanya va viure una certa estabilitat política, el que va permetre el desembolupament d’un estat liberal centralista. Com ja vaig parlar en el darrer artícle dedicat a la I República, la Constitució que s’aprobaria al 1876 era la que hauria d’haver regit la República, amb els afegits i modificacions pròpies d’un sistema monàrquic. En forma, l’Espanya d’Alfons XII i Alfons XIII semblava una monarquia constitucional, en la pràctica era un sistema regit pel despotisme, la corrupció que va rebre el nom de ‘caciquisme’ i que, per desgràcia, sembla seguir vigent encara avui dia. El sistema es basava en dues càmbres: Congrés (elegit per sufragi censatari) i Senat (elegit pel Rei), a més els dos partits ‘dinàstics’ es van anar alternant al poder en un sistema que recorda molt al britànic. Amb la mort del Rei Alfons XII s’inicia la Regència de Maria Cristina Hasburg-Lorena, que al 1885 estava embarassada d’Alfons XIII, Cànovas, del Partit Liberal va accedir al 1890 a donar la llibertat de premsa (surprimida al 1875), dret de reunió i el sufragi universal.

Economicament Espanya iniciava un lent enlairament gràcies als dos nuclis industrials de Catalunya i Euskadi. Proba d’això va ser la Exposició Universal de 1888. La industrialització va portar amb ella els ideals socialistes i anarquistes. Al 1888 es funda el PSOE i la UGT, i els carlistes, derrotats definitivament, es passen a la política. Les burgesies barcelonina i basca reivindiquen el seu poder econòmic a través del Partit Nacionalista Basc, Unió Catalana i la Lliga Regionalista. A diferència els moviments federalistes regionals del segle XIX, aquests nous partits absorveixen l’ideal carlista tot imitant als nacionalismes italià i alemany i la seva idealització del passat medieval. Els burgesos catalans es veien a sí mateixos com a hereus de la tradició catalana i ho expressaren a través del moviment artístic que coneixem com a modernisme, que fou la versió catalana del neo-gòtic. No és d’extranyar, doncs, que el moderinisme estigui plagat de referències del gòtic català i a les arrels de Catalunya.

L’Espanya d’Alfons XIII, coronat al 1902, va demostrar-se amb el temps com un sistema encarcarat incapaç de respondre als nous temps. Després de la derrota humiliant a Cuba al 1898, l’excèrcit obsessionat amb el passat gloriòs demandava victories per a pujar la moral nacional. Les engrunes de l’imperi que resten al nord d’Àfrica seran l’origen de la Setmana Tràgica, quan Barcelona es revoltarà contra l’allistament obligatori de joves que, en molts casos, eren el sosteniment econòmic de les families barcelonines. Els aldarulls iniciats per una vaga general al sector textil a Terrassa, Sabadell, Barcelona o Granollers van desembocar en cremes d’esglèsies i saquejos. El lema de la revelió era ‘Viva el Ejército! Abajo la guerra!’. El govern va perdre el control de la situació i va optar per aïllar l’area de Barcelona tallant els cables telefònics i l’accés per carretera i ferrocarril, presentant la revelió no com realment era sino com una revelió independentista. Quan l’exèrcit va poder esclafar la revelió, no va dubtar en assenyalar a Ferrer i Guàrdia, liberal fundador de l’Escola Moderna de Barcelona, com a responsable de tot. Menys de 30 anys més tard l’escena es repetiria, aquest cop per un altre motiu diferent. (Document recomanat: ‘Arde Barcelona. La Setmana Tràgica: ensayo de una revolución’ Documentos RNE)

La setmana tràgica marca l’inici del lent final de la Restauració. Els partits queden definitivament dividits, la pau electoral del ‘bipartidisme’ desapareix. Els republicans, regionalistes i obreristes comencen a guanyar diputats. El Rei va sacrificant poc a poc als seus homes de confiança, exigint que recuperin el control. Paral·lelament, el sistema electoral dissenyat al 1876 feia aigües per totes bandes. La realitat del país era una, la realitat política era inversa: les àrees agrícoles i conservadores tenien molt més pes que les urbanes, on es concentrava la població. Tot i això, el parèntesis de la I Guerra Mundial, quan Espanya va jugar el paper de fàbrica d’avastiments a les tropes europees, no va ser aprofitat i va desembocar a l’estiu de 1917 en una duríssima vaga general. Per primera vegada la Lliga Regionalista entra al govern, ja que aquest partit representava a la burgesia catalana contraria als moviments obrers i que es veia molt afectada per les constants vagues. Cambó, lider de la Lliga Regionalista, acabaria la seva carrera política amb la monarquia.Durant la República seria una relíquia del passat i el seu partit entraria com a part de Falange Española al 1939, personatges com l’alcalde de Barcelona José Mª Porcioles n’eren membres.

Al 1923 la situació es va convertir en incontrolable. El Rei havia perdut moltíssim suport popular i era conscient de la seva debilitat. Les eleccions de 1922 havien sigut manipulades barruerament i el diari conservador ABC criticava durament la manipulació dels resultats.

Las elecciones han sido convenidas; casi todos los candidatos de oposición, oficiales y protegidos o consentidos. Se repiten las convocatorias de año en año, o a los dos años las más distantes y, sin embargo, cualquier Gobierno, como se llame o como se pinte, dispone siempre de la mayoría, tan grande como quiera, y aún sin romper la tradición de los convenios. La ficción electoral no tiene pretensiones de finura.

Els militars i la burgesia eren favorables a la dictadura militar, el Rei n’era partidari i instigador. Així el 13 de setembre de 1923 el Capità General de Barcelona va revelar-se contra el govern i, amb el recolçament de bona part de l’exèrcit, va donar un cop d’estat. Maura, que coneixia les conspiracions del Rei, ja que els plans del cop van sorgir del propi monarca,el mateix dia del cop va desaconsellar-li que recolcés el cop d’estat i que convoqués a les Corts per re-afirmar el seu suport a la constitució al dia següent. Però Alfons XIII va deixar passar plàcidament les hores fins que, obertament, va recolçar el cop.

Al país y al ejército.
Españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos amando la Patria no ven para ella otra salvación que liberarla de los profesionales de la política, de los hombres que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. Con frecuencia parecen pedir que gobiernen los que ellos dicen no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único, aunque débil, freno, y llevaron a las leyes y costumbres la poca ética sana, este tenue tinte de moral y equidad que aún tienen, pero en la realidad se avienen fáciles y contentos al turno y al reparto y entre ellos mismos designan la sucesión.
Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina (…). Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos.
Españoles: ¡Viva España y viva el Rey!

La burgesia catalana, els terratinents andalusos i els latifundistes castellans tanquen files al voltant de la dictadura. La Lliga Regionalista, per exemple, va recolçar el nomenament de Primo de Rivera com a dictador militar, tot i que una de les primeres accions d’aquest fou la supressió del primer intent d’auto-govern català des de 1714: la mancomunitat de Catalunya. L’acció econòmica va ser copiada, coma a coma, del programa polític de Mussolini que al 1917 havia aconseguit el poder a Itàlia. Es van crear monopolis com CAMPSA o Lotería Nacional i en el terreny econòmic la burgesia catalana va derribar un per un tots els intents d’aplicar una legislació d’impostos progressius per a treure al país de la ruina.

Al 1926 es crea la Unión Patriótica, al 1927 es crea la Asamblea Nacional Constitutiva, una especie de Congrés dels Diputats titella, sense cap poder legislatiu real. També es creen sindicats verticals a l’estil dels de tall feixista italià. Però la crisi, la convulsió social i sobretot el deute de l’Estat acaba per derribar la dictadura. L’intent de crear una Constitució al 1929 amb els liders polítics acaba en un sonat i rotund fracàs. La Unión Patriótica, sense liders ni recolçaments més enllà de l’aspiració de ser un Partit Feixista a l’espanyola, desapareix. Renaixerà anys més tard sota el nom de Falange Espanyola amb un lider carismàtic, el fill del dictador: José Antonio Primo de Rivera.

El 28 de gener Primo de Rivera dimiteix i comença la dictablanda de Dámaso Berenguer, però la sort del Rei ja està decidida tot i els seus esforços de retornar la via constitucional suspesa al 1923.

El 1930 Alfons XIII reprén el sistema constitucional seguint el ritual anterior a la Setmana Tràgica prometent al poble eleccions, nova constitució i autonomia per a Catalunya. El president nomenat pel rei fou l’ancià gadità Juan Bautista Aznar, qui va buscar l’enteniment amb els republicans que van pactar a Sant Sebastià que al 15 desembre de 1930 intentarien un alçament militar per proclamar la República, el que es va coneixer com el Pacte de Sant Sebastià. Malauradament, el Capità Fermín Galán es va avançar tres dies i va proclamar el 12 de desembre de 1930 la República en el que es va coneixer com El Pronunciamiento de Jaca. Aquest fet, lluny de ser una anècdota, va possar de relleu fins a quin punt el Rei havia perdut tot el seu suport. L’exèrcit i la dreta ara eren partidaries de la república. El nou president Aznar va haver-se d’enfrontar amb la realitat i demanar al rei la convocatòria d’eleccions, que quedarien fixades pel 12 d’abril de 1931 i serien municipals.

La sort del Rei i d’Espanya estava decidida. El vent de la història pasaria per endur-se en poc més de 10 anys els anteriors 150 anys de tradició liberal. Amb la II República va neixer l’Espanya d’avui i la història s’encarregarà de convertir al Franquisme en un parèntesi feixista enmig d’una ànsia per fer del país un estat europeu i modern.

Proper capítol: Visca la República (1931 – 1933) – La construcció d’un nou estat.

I República Espanyola – 2a Part

I República Espanyola (1873 – 1874)

Alegoria de la Ia República

 

Visca la República Federal!

Aquest era el crit que corria per Espanya. La República però va neixer en una greu convulsió nacional, marcada pel aprofundiment del conflicte Carlista al País Vasc i Catalunya, una guerra civil que havia començat al 1837 i que es trovava en el seu moment més dur.

El repte del parlament era crear una constitució, la tasca no es presentava gens fàcil perque els federalistes lluny de ser un grup homogèni, van passar de celebrar la proclamació de la República a protagonitzar una lluita convulsa i duríssima que consumiria en pocs mesos la I República. Per un costat trobem el grup federalista dominant els primers 6 mesos de vida de la breu república, encapçalats pel català Pi i Margall que proposava una federació com la dels Estats Units. Els ‘cantonalistes’, inclosos al grup de federalistes, proposaven un model confederal com el suís, basat en uns ‘estats federals independents’ que rebrien el nom de ‘cantons’. La reclamació de ‘cantonalitzar Espanya’ no va venir ni de Catalunya ni del País Vasc, si no de Múrcia, Extremadura, Andalusia o València. A l’altre trobem els republicans unitaristes, hereus dels ‘afrancesats’ i que volien una Espanya a imatge i semblança de França, el tot poderòs estat centralista d’Europa. A la imatge que acompanya el text podem veure un detall que mostra l’esperit de la República: al costat inferior esquerra podem veure a dos carlistes, un de Català amb armilla verda i barretina, i un de vasc amb l’habitual vestimenta de ‘dantzari’ guipuscoà i la ‘txapela’ vermella dels carlistes.

El context de la I República era molt complicat. Primer perque era l’única república que en aquell moment existia a Europa. França tot just sortia del II Imperi Napoleònic i iniciava el que semblava una restauració borbónica i que desembocaria al 1875 en la III República. Segón perque Espanya feia front a una guerra civil, a la guerra de la independència de Cuba i esclatarien en pocs mesos revelions a València i Cartagena.

Una Constitució per una Nació que no va poder ser.

El projecte de constitució que s’hauria d’haver aprobat al llarg de 1874 o 1875 constava de 117 articles distribuits en 17 títols. El segón artícle, sobre la Nació Espanyola deia:

Componen la Nación Española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas. Los Estados podrán conservar las actuales provincias o modificarlas, según sus necesidades territoriales.

Cal remarcar que només en aquesta fallida constitució es va escriure quins territoris formen la “nació Espanyola”. Curiosament, ni la de 1931 ni l’actual, de 1978, defineixen les autonomies que van desenvolupar-se. La Constitució, a la vegada, descentralitzaba totalment l’estat, donant completa autonomia económica i política, però no judicial i deixant en mans del President de la República la competència de Relació entre els diferents estats que conformen Espanya. A més, es vertebrava la nació d’un mode totalment nou: partint des de el ciutadà, seguint per l’Ajuntament, l’estat federal i la unió d’aquests estats com a eix d’existència de la Nació. Quelcom absolutament revolucionari per liberal i lògic i que no ha tingut continuació ni tan sols ara, quan l’Estat es vertebra a través de les Comunitats Autònomes i viu una gran descentralització. Curiosament, La Rioja va quedar dintre de Castella tot i que el diputats riojans van exigir establir-se com a Estat Federal. Un segle més tard, es va repetir una situació semblant, aquest cop La Rioja es va establir com a autonomia al 1985.

Un error repetitiu al referir-nos a aquesta época és parlar de que la I República va tenir quatre presidents. És una greu inconcressió: no en va tenir cap ja que la Constitució mai va ser aprovada i no es va dessignar la figura de President del Govern. El que va tenir fóren quatre presidents del govern que dirigirien les negociacions per redactar la constitució i dirigir la guerra. Aquest error gravíssim d’ingenuitat i falta d’experiència que van mostrar els diputats va ser clau per la caiguda de la nova República.

Estanislao Figueras: Estic fins als collons de tots nosaltres! (12 de febrer – 11 de juny de 1873)

Espanya es trobava en una difícil situació econòmica derivada de la crisi Europea de 1870, que va provocar inmensos moviments migratoris cap als Estats Units i Amèrica del Sud des de Irlanda, Itàlia o Portugal. L’excèrcit no cobrava i estava desmoralitzat per aquesta causa, regularment esclataven vagues, protestes que derivaben en violència i els pagesos ocupaven terres abandonades a tot el país. El 23 de febrer era escollit president del rebatejat Congrés com a ‘Asamblea Nacional’ un radical republicà unitari, Cristino Martos, que va protagonitzar, curiosament, un cop d’estat per impedir la república federal.

Estanislao Figueras, escollit el 12 de febrer com a president del govern de la I República, va haver de substituir als unitaristes per federalistes al seu govern. La seva mesura més important, per innovadora, fou la supressió del servei militar obligatori i la creació de la milicia voluntaria republicana. Aquesta mesura fou molt mal vista per l’excèrcit que provaria un altre cop d’estat poc després, encapçalat pels vestigis de la Unión Liberal ara encapçalada pel liberal Sagasta. El 8 de març una tercera crisi esclatà: Catalunya es declara estat confederal sense esperar a l’aprovació de la Constitució. Aquest fet provocà un tercer cop d’estat, el segón de Cristino Martos, recolçat aquest cop pel governador de Madrid i de nou de caire unitarista. De nou fou un fracàs, ja que Pi i Margall va mobilitzar a temps a la Guàrdia Civil per defensar l’Assemblea Nacional.

El govern de Figueras convocà eleccions constituents pel 10 de maig de 1873 i foren el fracàs més gran la història democràtica Espanyola. La participació fou de poc més del 20% i no hi participaren ni els carlistes, ni els republicans unitaris, ni els monàrquics, ni els nous partits obrers afins a la 2a Internacional que acabaven de neixer.

L’1 de juny de 1873 es van obrir les corts que debatirien la nova constitució. Aquell mateix dia es va aprovar el primer títol:

Artículo único. La forma de gobierno de la Nación española es la República democrática federal.

Figueras, però, estava cansat dels debats absurds dels seus ministres. Tan és així que en una de les darreres sessions Figueras va cridar en català “Senyors, els hi penso ser sincer: n’estic fins als collons de tots nosaltres“. El 10 de juny va deixar la seva carta de dimissió a la taula del seu despatx, va anar fins a l’estació d’Atocha on va agafar un tren, d’on no baixaria fins a arribar a París. Pérez-Galdós retratava d’aquesta forma la vida parlamentaria en aquells dies

Las sesiones de las Constituyentes me atraían, y las más de las tardes las pasaba en la tribuna de la prensa, entretenido con el espectáculo de indescriptible confusión que daban los padres de la Patria. El individualismo sin freno, el flujo y reflujo de opiniones, desde las más sesudas a las más extravagantes, y la funesta espontaneidad de tantos oradores, enloquecían al espectador e imposibilitaban las funciones históricas. Días y noches transcurrieron sin que las Cortes dilucidaran en qué forma se había de nombrar Ministerio: si los ministros debían ser elegidos separadamente por el voto de cada diputado, o si era más conveniente autorizar a Figueras o a Pi para presentar la lista del nuevo Gobierno. Acordados y desechados fueron todos los sistemas. Era un juego pueril, que causaría risa si no nos moviese a grandísima pena.

Pi i Margall: del confederalisme a la federació (11 de juny – 18 de juliol de 1873)

José de la Iglesia, coronel de la Guardia Civil, en coneixer la fugida de Figueras cap a França i ser advertit de l’intent de pronunciament del també Coronel Manuel Sodas, va entrar a l’Assemblea Nacional el 13 de juny de 1873. Allà va exigir la proclamació d’un nou president del govern. Pi i Margall, de gran prestigi i cap visible del federalisme moderat i oposat al cantonalisme, va ser escollit. En el seu discurs inaugural va confessar no tenir ni programa ni idea de què s’havia de fer per a construir la nova República. Cinc dies més tard es van escollir als 25 membres de l’Assamblea que redactarien la Constitució Federal Republica, presidits per Castelar curiosament un republicà unitarista.

Algunes de les lleis que el nou govern volia aprobar eren socialment molt avançades: sindicació lliure, aprofundiment en la desamortització, separació d’Esglèsia i Estat, ensenyament gratuït i obligatori, prohibició del treball infantil, jornada de 8 hores, entre d’altres. El 28 de juny Pi i Margall remodelaria el seu govern, però juntament amb la Guerra Carlista i el fet que la Constitució ja no fos cantonal sino federal va provocar rebelions en tot el sud i est d’Espanya. El 30 de juny l’Ajuntament de Sevilla va proclamar la República Social, una revelió a imatge i semblança de la de La Comuna de París. El 9 de juliol Alcoy es va independitzar. Aquest curiòs fet va donar-se perque la vaga iniciada el 7 de juliol havia desembocat en aquest municipi en una onada de bandalisme i el govern es va mostrar incapaç de reaccionar. El final de la República havia començat. Aquella vaga portaria a Espanya a un esclat de revelions de caire ‘cantonalista’ que seguien els passos iniciats per Sevilla i que imitaven a la Comuna de París.

Cartagena va esclatar en una Revolució Cantonal a la que s’hi van sumar molts municipis d’Andalusia, Extremadura, Castella i València. L’incipient moviment obrer, animat per la Comuna de París, i la petita burgesia de provincies que havia nascut a partir de les exportacions de cotó i llana cap a Catalunya i el País Vasc, es van unir en la creació i defensa dels ‘Cantons’, micro-estats confederals formats per ciutats o conurbacions, com la de València a la que s’h van sumar la capital i 179 municipis més, que s’organitzaven social i econòmicament autosuficient i de forma independent al control de Madrid. El cas més curiós fou el del cantó de Jumilla, a Múrcia, que amb menys de deu mil habitants es va declarar cantó independent d’Espanya. Tot i que al no existir cap document de l’època, perque segurament foren destruïts temps després, s’ha arribat a dubtar de l’existència d’aquest cantó. Per la seva banda diari extremeny ‘El Cantón Estremeño‘ es va convertir en el principal diari de difussió de les idees cantonals, que derivarien en l’anarquisme al sud d’Espanya al final del segle XIX i principis del XX.

L’aspirant al tró d’Espanya, qui hagués sigut Carles VII, avançaba cómodament a Catalunya, País Vasc (Vascongadas) i Navarra. A més, per a debilitar a la República, França entregava armes als carlins. Carles VII va establir Estella com a capital dels territoris favorables, formant un govern provisional i acunyant moneda.

El mapa de les revelions cantonals (marcades com a ‘foc’) i Carlistes (en vermell) era simplement desolador. Espanya, la nova República Federal, era ingovernable. O es prenien mesures dures i contundents contra tots els fronts o el país amenaçava amb desintegrar-se o la guerra civil total. L’intensitat de les revelions cantonals es pot veure a través del cantó de Cartagena, que va resistir durant 6 mesos. Durant aquests 6 mesos va arribar a tenir moneda propia, el duro cantonal, govern propi i a considerar Espanya com a ‘potència extrangera‘. El cantó de Cartagena es va rendir el 13 de gener de 1874, quan va tornar a sobirania espanyola.

Mapa dels conflictes a Espanya el Juliol de 1873

Pi i Margall es trovaba en una situació crítica. Contrari a la pena de mort i a  l’us de la força milotar com a intel·lectual i liberal que era, no podia acceptar que havia de donar l’ordre de reprimir ‘manu militari’ totes els revelions. Va dimitir per sorpresa de tots el 18 de juliol de 1873, només 37 dies després d’iniciar el seu mandat com a president del govern.

 

Nicolás Salmeron: “los metafísicos de Albacete” (19 de juliol – 6 de setembre de 1873)

Salmerón és escollit president després de la renúncia de Pi i Margall. Orador mordaç, era retratat sarcàsticament pel seu to hiper-cultivat per Antonio Maura de qui deia que ‘Don Nicolás parece que esté hablando a los metafísicos de Albacete‘.

Profundament liberal i impulsor de la revolucionaria llei de derogació de la pena de mort, es va veure obligat a autoritzar la repressió militar contra els cantons, aconseguint acabar amb tots excepte el de Cartagena, que resistiria fins al gener de 1874. Però un cop esclafades les revoltes va haber de fer front a les conseqüències. El 5 de setembre va rebre al seu despatx les sentències de mort dels liders de la revolta cantonal. Va dimitir el dia 6 de setembre en negar-se a firmar-les. Al seu mausoleu es pot llegir “Abandonó el poder en no poder firmar una pena de muerte“.

Fins a Salmerón els tres primers presidents del govern i directors del procés constitucional eren federalistes i d’una linea que avui considerariem d’esquerra moderada. Tots tres eren fills de la seva época, fills del liberalisme i de les idees més avançades que promulgaven una nova Espanya dins una nova Europa. L’últim president marcava el gir final cap a la dreta i el final de l’experiment federalista que havia portat al país a l’abisme de la guerra civil amb 3 fronts oberts: el carlista, el cantonal i el de secesió a Cuba.

Emilio Castelar: “Para sostener el gobierno necesito mucho ejercito” (6 de setembre de 1873 – 3 de gener de 1874)

Impulsor de l’abolició de l’esclavatge a les colònies, Castelar era un republicà unionista. Va aconseguir que l’Assemblea Nacional li otorgués poders extraordinaris per a governar amb mà de ferro i controlar la situació definitivament. Però tot i haver deixat al Cantó de Cartagena a un pas de la rendició i tenir avenços a territori carilista, el 2 de gener de 1874 va convocar a l’Assemblea Nacional per a sotmetre a votació la seva gestió. Els Republicans Federalistes, conscients de que Castelar volia acabar amb el projecte federal, van aconseguir la seva destitució.

El General Pavía, antic amic de Prim, recolçava a Castelar i va correr a ajudar-lo per a evitar una derrota vergonyosa davant del grup federalista. La derrota es va consumar i Castelar va dimitir. Però mentre s’iniciaven els tràmits per a escollir el que hagués sigut el 5é president del govern en un any, Eduardo Palanca, Pavía va rodejar l’Assemblea Nacional i va demanar al cap de l’Estat Major que l’acompanyava que exigís a Salmeron, president de les Corts, que dissolgués el parlament. Aquest va interropre la votació de l’elecció d’Eduardo Palanca, del sector federalista, i va comunicar la gravíssima situació als diputats. Espantats, alguns diputats entre escenes de pànic i histèria col·lectiva van fugir de l’hemicicle saltant per les finestres. Pavía, en contemplar la situació, els hi va dir ‘Pero señores, ¿por qué salir por las ventanas pudiendo salir por la puerta?’.

Al contrari del que diu l’imaginari col·lectiu sorgit de la propia llegenda republicana, Pavía no va entrar armat al Congrés ni es va tractar d’un Cop d’Estat com a tal. El general Pavía, republicà unitari i liberal, pretenia dissoldre el parlament i entregar el poder a un president de república de transició fins que es guanyés la guerra als carlistes. Pavía va proposar-li a Castelar, pero aquest va cometre l’error de rebutjar el càrrec per considerar-ho poc democràtic. Els paralelismes entre el General Pavía i el cop d’estat del 23F de Tinent Coronel Tejero són infundats, ja que el primer volia mantenir el sistema democràtic mentre que el segón el volia destruir.

Francisco Serrano i la mort de la República (4 de gener – 29 de desembre de 1874)

La I República no va morir amb aquest acte. Francisco Serrano, protagonista de ‘la Gloriosa’ al 1868, va obtenir de mans de Pavía el poder executiu i va proclamar la República Unitària. Tot i suspendre el règim democràtic, va exercir, ara sí, de President de la República durant uns mesos en una dictadura republica, semblant a la que encapçalaria Franco durant 40 anys. En aquest temps es va impulsar una gran ofensiva contra els Carlistes al País Vasc i Catalunya. El seu intent de perpetuar-se al poder com van fer els militars a França un cop vençut Napoleó III va fracassar. El 13 de maig va entregar el poder a un altre militar, aquest contrari a la dictadura, Juan de Zavala y de la Puente que encarregaria govern a Práxedes Mateo Sagasta, impulsor d’una nova constitució restrictiva i oligàrquica. Però la república moriria de cop el 29 de desembre de 1874, quan començava a pendre forma un nou govern republicà unitari més conservador i fort.

El General Martinez Campos, destinat a Sagunt, va dur a terme el ‘pronunciamiento’ que reconeixia a Alfons XII, fill d’Isabel II, com a Rei d’Espanya. Els càrrecs militars de tot el país van secundar el pronunciament ja que veien en el Rei l’única manera de vèncer als carlins i guanyar la guerra de Cuba. Sagasta en lloc d’oposar-se va acceptar el retorn de la monarquia després de l’esperpent desastròs que fou la I República. António Cánovas del Castillo fou l’encarregat de treballar per a que el nou rei pogués tornar a Espanya amb totes les garanties. La I República Espanyola i l’únic intent de federalitzar Espanya va morir realment el 29 de desembre de 1874. Amb ella també va morir l’esperit de ‘la Gloriosa’ i de l’intent de modernitzar Espanya, d’acostar-la a Europa i de fer-la un règim obert i democràtic. Els avenços socials aconseguits durant el sexeni democràtic (1868-1874) van ser suprimits: es va retornar al sufragi censatari, es va interromprer la desamortització, l’escola va tornar a ser controlada per l’esglèsia, es il·legalitzar tots els partits excepte el Progressista, encapçalat per Sagasta, i el Conservador, dirigit per Cánovas. La restauració no només va ser un pas enrera, sino que va ser el retorn un autèntic retorn a la foscor després de les llums del sexeni democràtic.

Per últim no em penso quedar sense recomanar-vos el que, per a mi, és el millor programa de ràdio que es fa avui a Espanya. Documentos RNE és una sèrie de ràdio-documental que és tècnicament impecable i està molt i molt bé documentada. Us vull recomanar el capítol dedicat a la I República, amb fantàstiques recreacions de les discussions al Congrès dels Diputats i reflexions d’historiadors de gran prestigi sobre el que va suposar la I República a Espanya.

Documentos RNE – La I República, el intento de una España diferente.

I República Espanyola – 1a part

Ens trobem, encara que ningú ho diria, a les portes del 80é aniversari de la II República Espanyola. Un somni de democràcia i modernització que va ser triturat sota els tancs del general Franco l’1 d’abril de 1939. Vull compartir amb vosaltres uns escrits de caire històric i reflexions varies sobre les dues úniques repúbliques que han existit a Espanya: la 1ª (1873-1874) i la 2ª (1931-1939), el seu context social i històric i els motius del seu fracàs. Tot això al voltant de la pregunta ¿És possible una república avui?

La I República, 1873-1874.

Bandera provisional de la I República.

De “España con honra!” a la fugida d’Isabel II.

Retrat d'Isabel II

L’Espanya de 1868 convulsionava. La Reina Isabel II de Borbó havia perdut el recolçament de l’excèrcit, l’incipient burgesia basca i catalana, l’aristocràcia de la cort i de bona part del clergue espanyol. Altament influenciable pels religiosos de la seva cort, com el Pare Antoni Maria Claret confessor de la Reina, interferia tot sovint en una política d’una Espanya cada cop més liberal i moderna. A la vegada, la reina es mostrava dèbil per a controlar la Guerra Carlista i no era prou conscient dels problemes estructurals del país. Els carlins, fortament arrelats a Catalunya i Navarra, reclamaven el retorn a l’absolució a través de la proclamació com a rei de l’oncle d’Isabel I, Carlos María Isidro de Borbón, que pretenia tornar a l’absolutisme i recuperar els furs regionals. Per si tot això fos poc, als ulls del poble la Reina Isabel II era presentada poc més que com una  dona lasciva. Corrien rumors sobre la seva despesa, agitats des de els sectors republicans, i sobre la seva vida sexual. Va ser oblidaga a casar-se amb el seu cosí, Francisco de Asís de Borbón y Borbón Dos Sicilias, a l’edat dels 16 anys. Ella mateixa va estar-hi en contra ja que era coneguda i pública la seva homosexualitat. Tot i això investigacions posteriors van determinar que el rei consort va tenir diversos fills amb les seves amants, quedant per la història la imatge d’un rei que en la nit de noces ‘Era un hombre que llevaba más puntillas en el vestido que una mujer“, en paraules de la propia Reina.

La modernització d’Espanya portada a terme durant aquest regnat no fou suficient per a sostenir la monarquia borbònica. Ni les primeres linies de ferrocarril, ni el Canal de Isabel II que abastia d’aigua la capital, ni l’industrialització del nort i el llevant, ni tan sols les exportacions cap a Europa i els Estats Units dels productes nacionals, va salvar a la reina que va veure en la mort del seu estret col·laborador Leopoldo O’Donell el final del poc recolçament polític que li restava. El partit del ‘largo gobierno’ de la Unión Liberal, encapçalat per O’Donell, va patir una forta migració cap als partits reformistes que demanaven un canvi radical. L’espurna de la revolució esclataria al setembre de 1868.

Càdis, ciutat que havia vist neixer la primera constitució i la proclamació de la nació espanyola de tots els continents, va revoltar-se contra la seva reina. El detonant fou el pronunciament promulgat pel general Juan Bautista Topete conegut com ‘España con Honra!’ i secundat per l’ala liberal de l’excèrcit.

Españoles: La ciudad de Cádiz puesta en armas con toda su provincia (…) niega su obediencia al gobierno que reside en Madrid, segura de que es leal intérprete de los ciudadanos (…) y resuelta a no deponer las armas hasta que la Nación recobre su soberanía, manifieste su voluntad y se cumpla. (…) Hollada la ley fundamental (…), corrompido el sufragio por la amenaza y el soborno, (…) muerto el Municipio; pasto la Administración y la Hacienda de la inmoralidad; tiranizada la enseñanza; muda la prensa (…). Tal es la España de hoy. Españoles, ¿quién la aborrece tanto que no se atreva a exclamar: “Así ha de ser siempre”? (…) Queremos que una legalidad común por todos creada tenga implícito y constante el respeto de todos. (…) Queremos que un Gobierno provisional que represente todas las fuerzas vivas del país asegure el orden, en tanto que el sufragio universal echa los cimientos de nuestra regeneración social y politica. Contamos para realizar nuestro inquebrantable propósito con el concurso de todos los liberales, unánimes y compactos ante el común peligro; con el apoyo de las clases acomodadas, que no querrán que el fruto de sus sudores siga enriqueciendo la interminable serie de agiotistas y favoritos; con los amantes del orden, si quieren ver lo establecido sobre las firmísimas bases de la moralidad y del derecho; con los ardientes partidarios de las libertades individuales, cuyas aspiraciones pondremos bajo el amparo de la ley; con el apoyo de los ministros del altar, interesados antes que nadie en cegar en su origen las fuentes del vicio y del ejemplo; con el pueblo todo y con la aprobación, en fin, de la Europa entera, pues no es posible que en el consejo de las naciones se haya decretado ni decrete que España ha de vivir envilecida. (…) Españoles: acudid todos a las armas, único medio de economizar la efusión de sangre (…), no con el impulso del encono, siempre funesto, no con la furia de la ira, sino con la solemne y poderosa serenidad con que la justicia empuña su espada. ! Viva España con honra!

Cádiz, 19 de septiembre de 1868.- Duque de la Torre, Juan Prim, Domingo Dulce, Francisco Serrano, Ramón Nouvillas, Rafael Primo de Rivera, Antonio Caballero de Rodas, Juan Topete.

La flama va prendre rapidament. De Càdis, a Murcia, d’allà a València i Barcelona. Va ser precisament al arribar a la capital de Catalunya on, juntament amb València, es van cremar tots els retrats oficials de la Reina i quan la situació va amenaçar en descontrolar-se. La Reina, en un acte tardà de fortalesa, va enviar les seves tropes fidels a lluitar contra els generals sublevats. Les tropes sublevades, dirigides pel General Serrano, es van trobar amb les del General Pavia al pont d’Alcolea, a les afores de Madrid. Serrano va derrotar a Pavia i la Reina, refugiada a la ciutat de Sant Sebastià va creuar la frontera el 30 de setembre. Moriria oblidada a París el 4 d’abril de 1904.

Junta Militar de govern provisional al 1868

La junta militar provisional, presidida per Francisco Serrano, va iniciar la duríssima feina de trobar un nou rei per Espanya. Rebutjada la proclamació d’una república, l’escollit va ser el fill del Rei Victor Manuel II de Saboya, Amadeu de Saboya. La recent unió dels regnes italians en la nova Itàlia donava esperances de que el nou rei seria capaç d’unir al país. Però no cal oblidar que en la votació al Congrés, presidit en aquell moment per Manuel Ruiz Zorrilla, l’opció republicana va obtenir 60 vots i l’opció monàrquica 191 dels 334 escons electes. El nou moviment republicà havia iniciat la seva marxa amb ‘la Gloriosa’, nom amb el que es va batejar la revelió contra Isabel II. Però els republicans no formaven un grup homogeni i, com es veuria anys més tard, les seves divisions eren insalvables.

“Siamo una gabia di pazzi.”(Som a una casa de bojos)

El Rei va ser coronat el 10 de novembre de 1870 i era la tercera vegada a la història del regne en que es coronava a un rei extranger. El primer havia sigut Carles I al 1516 i el segón José Bonaparte al 1808. Aquest regnat havia de ser el de l’avenç definitiu social i económic del país. Al 1869 s’aprovaria una nova Constitució, la primera realment democràtica i homologable a la constitució de la II República Francesa, nascuda al 1848, on es donava el sufragi universal i l’abolició de l’esclavatge. Però curiosament el nou rei no tenia el suport dels monàrquics, ja que veien en ell un trencament en la dinastia borbònica i perque havia sigut escollit per votació. Els més beligerants eren els carlistes. Per la seva banda l’incipient moviment republicà espanyol també rebutjava al nou rei per ser això: un monarca.

Retrat d'Amadeu I

Sorpren coneixer que Amadeu I era un rei del Segle XIX: massó, liberal, favorable a la desamortització i fill del rei que havia conquerit els Estats Pontifics, aïllant al Papa de Roma en la ‘Ciutat del Vaticà’. Massa punts en contra en una Espanya que, més enllà de Madrid i Barcelona, seguia sent tradicional i camperola. Si això fos poc, el nou Rei va tenir nul·la voluntat d’aprendre l’idioma, d’adaptar-se o d’interessar-se per la política  i realitat espanyola, complexa i convulsa i que s’ha de situar en l’inici de la fase més dura de la Guerra Carlista. El seu principal recolçament fou el General Juan Prim que va morir en un atemptat a Madrid al 1870 i, com havia passat abans amb O’Donnell i Isabel I, va deixar ‘orfe’ de recolçament al nou Rei. Poc a poc Amadeu I es va anar distanciant i aïllant al Palau Reial fins que les aparicions públiques eren nul·les. Moment que fou aprofitat pels Republicans, que sumaven seguidors que marxaven de la Unión Liberal, dirigida pel General Serrano. El camí cap a la república era irreversible. Els liberals ja no creien en la monarquia.

El 19 de juliol de 1872 Amadeu I va patir un intent d’atemptat. Literalment el rei no entenia el país que regnava. S’havia fet patent que el Rei no volia estar on estava, no entenia la política espanyola ni als polítics. No tenia recolçament i tots els partits, per molts motius, conspiraven contra ell, des de Repúblicans fins a Monàrquics més convençuts. Els esdeveniments es van precipitar quan va esclatar la Tercera Guerra Carlista, la que seria la més cruenta. L’11 de febrer de 1873 Amadeu I de Saboya Rei d’Espanya es va refugiar d’amagat a l’embaixada Italiana a Madrid i va ‘dimitir’. Tot i que era el Congrés qui tenia la capacitat de rebutjar o acceptar la dimissió del Rei, Amadeu I no va esperar i va fugir a Itàlia, on fou premiat amb el títol de Duc d’Aosta.

Dos años largos ha que ciño la corona de España, y la España vive en constante lucha, viendo cada día más lejana la era de paz y de ventura que tan ardientemente anhelo. Si fueran extranjeros los enemigos de su dicha, entonces, al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra agravan y perpetúan los males de la nación son españoles; todos invocan el dulce nombre de la patria; todos pelean y se agitan por su bien, y entre el fragor del combate, entre el confuso, atronador y contradictorio clamor de los partidos, entre tantas y tan opuestas manifestaciones de la opinión pública, es imposible afirmar cuál es la verdadera, y más imposible todavía hallar remedio para tamaños males. Los he buscado ávidamente dentro de la ley y no lo he hallado. Fuera de la ley no ha de buscarlo quien ha prometido observarla.

Curiós passatge del seu discurs dimissionari sobre els seus motius.

Aquell mateix dia el Congrés va arribar a una conclusió fàcil: fugit Amadeu I, buscar un altre rei extranger era absurd: la França del Segón Imperi Napoleònic i Prússia éren en guerra, amb el que l’opció d’un rei de la familia reial prussiana estava descartada, tot i l’entusiasme que Bismark mostrava per a que Leopold de Hohenzollern ocupés el tró del regne d’Espanya. El retorn d’Isabel II hagués sigut simplement inacceptable. El seu fill i hereu al tró del regne, Alfons de Borbón, era massa petit i els diputats no volien de cap de les maneres una regència o encara menys una restauració. La República va arribar a Espanya de rebot, per accident. Sense que les bases estiguèssin creades i quan el moviment republicà creixia fruit del descontentament dels liberals, no de l’Espanya rural anclada encara en el tradicionalisme.

Espanya era una República per primera vegada a la seva història. Ara els republicans, dividits profundament, havien de decidir quina República volien. Federal com els Estats Units o unitària com França.

Renfe, 70 anys (Part 2)

Ja tenim aquí la segona part de la Història de RENFE que estic escribint. Espero que, com la 1a part que podeu llegir aquí, sigui del vostre interès.

Logotip de RENFE de 1984 que es mantindria fins a 2005.

Part 2: 1960 – 1990 Del cel a l’infern

Als anys 60, després del pla d’estabilització de l’economia espanyola, que marca el final de l’autarquia i l’inici de l’anomenat ‘Milagro Español‘ (que no va ser una altra cosa que el retorn als valors de creixement econòmic dels anys 30), RENFE comença la seva transformació en l’eix vertebrador del país. D’aquesta época són els trens que vàren portar l’inmigració de les zones més pobres d’Espanya cap al nord, el Talgo com a símbol de confort a l’alçada dels trens europeus i l’inici de la connexió europea de les vies de l’estat.

Ferrobus alemany que feia serveis de rodalies a zones urbanes. Anys 60.

Comença l’electrificació i duplicació de vies úniques, com va ser el tram Barcelona – Sabadell – Zaragoza – Madrid i es construeixen els túnels del Garraf. D’altres obres públiques ferroviaries començades als 50, com l’eix Mediterrani – Cantàbric o la linea Beza – Utiel, es van abandonar per recomanació del Banc Mundial. Aquesta institució va recomanar abandonar nous projectes i dedicar-se úncament a les linies ja existents. En aquell moment, finals dels 50 principis dels 60 començava el desembarcament nord-americà a l’Estat i era el Banc Mundial qui tutelava la transformació econòmica d’Espanya en una economia plenament liberalitzada.

L’última construcció iniciada als 50 i que fou acabada als 60 va ser el ferrocarril directe Madrid – Burgos, inaugurada al 1968 i encara a dia d’avui, segueix sent un traçat en via única i sense electrificar.

Catalunya en aquesta época va viure l’electrificació de la pràctica totalitat de la xarxa, éssent la primera ‘regió’ de l’Espanya franquista en abandonar les màquines de vapor. L’última màquina de vapor va abandonar el seu servei comercial a Espanya el 1970. El ferrocarril als 60 era la nena mimada del règim i es notava. En aquesta dècada es va tornar als estàndards de qualitat dels anys 30 perque la inversió va ser brutal tant en renovació dels trens com en creació de noves rutes. El tren era un servei popular utilitzat per moure’s per la península. El Talgo no només cobria les linies de passatgers ràpides dintre de l’estat, als 60 es van inagurar els trens internacionals de Barcelona a París, Milà i Zurich i els de Madrid a Lisboa i París, dintre de la xarxa ferroviaria  panEuropea ‘Trans-Europ Express‘, avui reciclada a una xarxa de trens d’alta velocitat.

Però la gran inversió no es corresponia als ingressos de la companyia. No només perque el ferrocarril es car d’instal·lar, sino perque el règim havia donat a la companyia un caràcter que no li corresponia. Renfe tenia una administració i un cos de maquinistes i revisors desproporcionada. Renfe era el mitjà pel qual el règim premiava als seus fidels sense feina. I aquí el règim va cometre l’error d’aprimar al ferrocarril, no el seu personal.

El Plan Renfe (1968-1973) ja avisava que l’economia no donava per gaires alegries. Els primers simptomes de dessacceleració econòmica després del “miracle” dels 60 eren evidents. El ferrocarril nacional patia les primeres conseqüències de la crisi que estava a punt d’arribar. La modernització dels anys anteriors es para en sec, la renovació del material rodant (locomotores i cotxes de passatgers) es congela… i arriba la salvació: el cotxe. Sectors molts importants que havien fet fortuna durant el franquisme, veuen en el cotxe l’oportunitat de ser encara més rics. Al ministeri de Foment al 1965 hi podiem trobar a Federico Silvia Muñoz, que en dimitir seria el president de CAMPSA. Els nous tecnòcrates  sorgits de l’Acción Católica de Propagandistas prenen l’espai als enginyers que havien impulsat el ferrocarril en els primers anys de la dictadura.

El cotxe comença a pendre al tren el lloc com a mitjà de transport primordial a les ciutats com en el transport entre ciutats. El cotxe simbolitza el progrés económic de les families. La víctima més evident va ser el tramvia, depenent com Renfe i la Feve del ministeri de Foment. Al 1949 es van integrar totes les xarxes de tramvies en una única societat. A partir de 1965 el ministeri de Foment es va dedicar a tancar-les del mateix mode en que, pocs anys abans, s’havia fet als Estats Units o França. El motiu és molt sencill: si la gent agafava el tramvia no compraria cotxes. Mort el tramvia, presentat pels mitjans del règim com una antigualla, la gent compraria cotxes, presentat pels mateixos mitjans com el progrès. Aquesta “lògica” perdura encara avui en la mentalitat social espanyola. Però tornem a Renfe.

La mort del dictador suposarà la decandència de Renfe com a la nena mimada del règim. Convertida en un monstre que amenaça amb portar a la ruina a tot un estat, el primer govern democràtic, sorgit de les ales moderades del règim, opten per començar a tancar linies deficitàries i substituir-les per carreteres, seguint la tendència marcada pels darrers Ministres de Foment franquistes. Aquesta operació ja s’havia fet abans als Estats Units amb el pla Truman, basat en el desmantellament del tot poderòs ferrocarril nord-americà i la creació de milers de kilòmetres de carreteres per tot els Estats Units, i que a Espanya es coneixeria com ‘Desarrollismo‘. Els governs d’Adolfo Suárez i Felipe González marginaran al ferrocarril, al menys fins a ben entrats els 80. Fins i tot es parla de suprimir el transport ferroviari en la seva pràctica totalitat, deixant únicament les linies de rodalies a algunes ciutats, substituint-lo per transport en autobus o camió per a les mercaderies.

La idea, per sort, no es porta mai a la pràctica i a mitjans dels 80 comença la conversió de Renfe en una empresa eficient. El 1987 el Plan de Transporte Ferroviario contempla simplificar la xarxa ferroviaria. La xarxa resultant es transformaria en una xarxa ràpida on els trens circularien a 200 km/h i  una de més lenta a 100km/h. Aquesta idea no es duria mai a la pràctica en la seva totalitat, només en alguns trams concrets com el Barcelona – València, però sí es van incorporar al servei els moderns Talgo-Pendular, trens que podien arribar als 160km/h i que encara avui circulen per tota Europa. El 1988, i per tercera vegada a la història d’Espanya, es parla de transfomar l’ample ibèric de les vies (1665mm) a l’ample europeu  (1465mm) per a poder connectar al país amb França i Europa. Tampoc es portarà a la pràctica. El cost de l’operació és tan elevat com crear una xarxa nova d’ample europeu que es solapi a la ja existent.

Les bases renovadores que busquen homologar el ferrocarril espanyol als europeus i l’impuls de la nominació de Barcelona com a seu olímpica i l’Expo de Sevilla portarien al govern central a optar per la creació d’una nova xarxa de ferrocarril d’alta velocitat. Es posaven els ciments de la futura xarxa AVE. Havia de començar una nova era ferroviaria, però aquesta nova era té masses ombres pero llums molt brillants.

Renfe, 70 anys (Part 1)

L’any 1939 s’esfumava el somni d’una Espanya moderna amb la victòria dels feixistes, però sorprenentment amb ells va venir una de les icones, per bé o per mal, d’Espanya. La Red Nacional de Ferrocarriles Españoles, la Renfe, que el passat 24 de gener va complir, amb massa silenci, 70 anys d’història.

Part 1: 1941 – 1959 Postguerra, autarquia i Talgo

La R.E.N.F.E. (Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles) neix oficialment el 24 de gener de 1941 davant l’imperatiu de tornar a posar en marxa el transport espanyol, devastat després de la guerra civil. Tot i que la infraestructura industrial, civil i militar no havia patit destroces importants, el sobreús del ferrocarril i, sobretot, el bombardeig sistemàtic d’intraestructures ferroviaries havien portat a les múltiples companyies ferroviaries espanyoles a la ruina. Se’n van nacionalitzar aquelles que eren d’amplie ibèric (1’668mm, “6 pies castellanos”, i de 1,672mm anomenat ‘ibèric antic’) i la linea d’ample mètric de Cercedilla a Navacerrada i la de 80cm de Guadarrama, sumaven un total de 12.401km de vies. La resta de vies ‘estretes’ van mantenir-se com a companyies independents fins a 1965, quan van ser agrupades sota la marca FEVE.

Els problemes de la recén nascuda RENFE éren molt greus. El mosaïc de companyies arruinades i faltades d’infraestructura i estructura laboral que reb Renfe, va propiar que la companyia nacional del ferrocarril es convertís en un fals generador de llocs de treballs a la devastada Espanya. Així, les poques inversions que es van poder dedicar de 1941 a 1949 al ferrocarril, anaven en la seva majoria a pagar salaris. El gener de 1944 l’accident de Torre del Bierzo, del que encara no se’n té una xifra concreta de víctimes que podria oscil·lar entre les 200 i les 500, va mostrar a les autoritats que o bé es renovava el material rodant de la companyia i s’unificaven realment totes elles, o el tren a Espanya mai seria l’eix vertebrador que el règim feixista volia.

En aquest context Alejandro Goikoetxea, enginyer de la Compañía de los Ferrocarriles del Norte, va començar a treballar en un nou sistema de tren que tindria les “rodes”  (els eixos) a les unions entre els vagons, fent-los més baixos i més lleugers, guanyant així estabilitat, seguretat i velocitat. La seva patent va ser finançada pel també basc José Luís Oriol creant l’empresa Patentes Talgo S.A. L’any 1941 una estructura rodant dissenyada per Goikoetxea va aconseguir una velocitat de 75km/h al tram Leganés-Villaverde. L’octubre del 42, només un any després, el Talgo I s’incorpora al servei de passatgers entre Madrid i Guadalajara amb una velocitat comercial de 115km/h. Tot un luxe en aquell moment.

Tot i la bona intenció inicial, la renovació del parc mòvil de Renfe era només un bon dessitg No va ser fins al 1949 amb el Pla Guadalhorce quan es dona el tret de sortida en la renovació de la companyia. La decisió va ser dràstica. Davant la situació d’impossibilitat de que la indústria nacional de fabricació de màquines i vagons pogués entregar les unitats encarregades, el Compte de Guadalhorce, President de Renfe, va optar per comprar fora del país 125 màquines de vapor angleses, 25 de les quals es van entregar ja muntades i les 100 restants per a ser muntades. Fins a 1953 Renfe rebria fins a 117 màquines ‘Mikado‘ més. Aquestes màquines, però, eren de vapor i no diesel, que ja s’imposava a tota Europa com al referent en tracció ràpida i eficient. Aquest fet només es pot entendre en un context de bancarrota i autarquia, el que negava l’importació de combustibles derivats del petroli i la necessitat d’usar el carbó autòcton.

Els primers fruits del Pla Guadalhorce van començar a ser visibles a partir de 1950: primers trens Talgo entre Madrid i Hendaya al 1952, primers automotors dièsel TAF que van escurçar el temps de desplaçament en la llarga distància i al 1954 s’inaugura el primer centre de control centralitzat de l’estat. El tren a Espanya recuperava els estàndards de qualitat dels anys 10 i 20, però seguia lluny dels estàndars dels anys 30. El pacte entre els governs espanyols i nord-americà de 1953 va incorporar a la companyia diverses màquines estado-unidenques com la famosa locomotora Marilyn i les primeres fabricades per Alstom a Espanya, com la sèrie 256 una de les primeres elèctriques. El 1958 es van incorporar els primers trens de rodalies a Barcelona, totalment elèctrics i fabricats a Suïssa, pel que rebien el nom de ‘las suizas’ (models 436, 437 i 438).

El pla d’estabilització de 1959, resposta governamental a la bancarrota d’Espanya i  l’inflació descontrolada, va marcar el final de l’autarquia i també l’inici de la millor época del ferrocarril espanyol, que es va convertir en el mode de transport majoritari. Però aviat començaria el declivi.

Altres dades:

• Ample ibèric antic (1672mm) Linea 1 del Metro de Barcelona
• Ample madrileny (1445 mm): Metro de Madrid
• Ample europeu (1435 mm): Metro del Vallès, Metro de Barcelona, Sevilla, Málaga i Granada, Metro Ligero de Madrid, les linies AVE i diversos tramvies.
• Ample mètric (1000 mm): FEVE, Euskotren, Metro del Baix Llobregat, FGV, C9 dels Cercanías de Madrid, Metro de Palma i SFM.
• Ample de Sòller (yarda anglesa, 935 mm): Ferrocarril de Sòller.
• Ample de l’Alt Llobregat (600 mm): Tren del Ciment de La Pobla de Lillet.