El llibre electrònic té futur?

Durant la meva estada lingüística al sud d’Alemanya em vaig sorprendre amb la quantitat de llibreries que es poden trobar al centre de Freiburg. És fàcil trobar antiquaris, llibres de segona mà, oportunitats, descomptes… i també llibreries que aposten pel seu propi llibre electrònic. L’eBook és l’aposta editorial als Estats Units i també a Alemanya, on el negoci editorial és un dels més potents d’Europa. Alguns creuen que és el futur i ho demostren amb fets.

L’aparell que vaig comprar-me és el OYO de Thalia.de, fabricat per la també alemanya Medion AG, la competència directa del Kindle d’Amazon als països del DACH (regió germanofòna, Sprachraum, formada per Alemanya, Àustria i Suïssa). Els dos aparells tenen practicament les mateixes prestacions i preu (139€), tot i que un només es pot comprar on-line, el Kindle, i l’altre a botiga, amb el que la compra és més directa. Ambdós aparells permeten connectar-se a la botiga online de llibres (com l’aplicació iBooks per iPad/iPhone/iPod Touch) i comprar-los directament online a preus més econòmics que les respectives edicions de paper. El futur és un horitzó clar per les editorials: durant els propers 10 anys les edicions de paper i en format ePub conviuran en harmonia i en algún moment el format electrònic passarà per davant del suport de paper, tot i que aquest darrer no desapareixerà mai. D’altra banda, al mercat espanyol podem trobar una gran diversitat d’aparells des de els més econòmics, a partir de 150€, fins a aparells excepcionals com els Reader de Sony.

Què succeeix a Espanya amb la venta de llibres per a lectors digitals i llibres digitals? El mercat del llibre electrònic es va obrint pas poc a poc a la vegada que les editorials cometen exactament els mateixos errors que va cometre l’indústria de la música al final dels 90, a causa de la poca predisposició a la novetat que afecta a l’empresari espanyol. Mentre que les vendes d’eBooks i iPads augmenten, no existeix cap plataforma editorial visible que aposti amb força per aquest format tret d’alguna excepció. No ens ha de sorprendre que per exemple la botiga de llibres de l’aplicació iBooks per a iPad només té accés a la biblioteca del Projecte Gutemberg, formada per llibres anteriors a 1945 i absolutament gratuïts. No és possible trobar cap botiga de llibres electrònics tan potent com les americanes i les alemanyes. Fins ara.

La conclusió, ara per ara, és que o bé arriba algú a menjar-se el mercat del llibre electrònic o la gent es descarregarà els llibres electrònics gratuïtament com ja fa amb la música. Aquí entren en escena FNAC i Amazon així com les més petites Abacus o la veterana Todoebook.com. La francesa FNAC va llençar pel Nadal de 2010 la seva botiga on-line recolçada en la venta d’eBooks a preus molt econòmics. La cooperativa de llibres Abacus, per la seva banda, va intentar el mateix potenciant la venta d’un eReader a les seves botigues. Per la seva banda todoebook.com, que va neixer al 2001 amb el naixement del primer intent de llibre electrònic seriòs, el Microsoft eReader, és el més semblant a una botiga seriosa de llibres electrònics que podem trobar al nostre país.

L’impuls al llibre electrònic pot venir de la mà d’Amazon, que desembarcarà al mercat espanyol el proper mes de setembre. Seria la única distribuidora de llibres electrònics que també aposta per la seva propia plataforma de lectura, el Kindle. Serà aquest l’impuls que requereix el llibre electrònic a Espanya o passarà el mateix que va passar amb la música?

Ara per ara el llibre electrònic va guanyant adeptes poc a poc. L’esclat de les vendes de la joguina 2.0 d’Apple, l’iPad, que també estava pensat per a llegir llibres va possar a les mans de molts la possibilitat de carregar amb centenars de llibres amb tu. D’altra banda els eBook basats en la tinta electrònica van guanyant clients i és fàcil veure gent llegint un llibre o el diari a un d’aquests aparells al tren, al metro, a la platja o a un parc. Sense oblidar que en l’era de la informació, les universitats opten per enviar en format PDF el material de lectura i poder-ho llegir sobre una pantalla en lloc d’imprimir-ho pot ser un estalvi de paper considerable.

Quan es va popularitzar la televisió es va anunciar la mort de la ràdio, però avui escoltem més ràdio que mai. L’eBook no es menjarà al llibre tradicional, que seguirà a les estanteries com el que és avui: un producte preuat i que a tots ens agrada tenir a les mans, però amb l’aventatge que un eBook sempre pesa els mateixos 200 grams contingui les 10 pàgines dels apunts de la universitat o deu ‘llibres’ de mil pàgines. cadascún. Si has pensant comprar-te un ebook, creu-me: la compra val la pena.

Apunts sobre l’iPad2

Ja és aquí: l’iPad2 ja és al mercat tot i els problemes de distribució que s’han detectat i dels que Twitter ja n’ha informat.

Tens ja un iPad2? Has canviat un iPad per un iPad2 blanc? Si és que sí, et felicito, demostres que Apple ha trobat la millor fòrmula per vendre aparells electrònics. Cada nou llençament, sigui del que sigui, es ‘revolucionari’ i ‘insuperable’. Steve Jobs, gran gurú informàtic i persona del que un dia vull parlar-ne àmpliament, ha descobert com fer que un aparell que en poc millora l’anterior versió, provoqui cues kilomètriques allà on es ven. És l’iPad el millor aparell del seu tipus? Jo crec que no, però sí té la millor maquinaria comercial inventada fins ara: la legió de bloggers, geeks i nerds pro-Apple que aplaudeixen tot el que treu la marca de la poma, sigui el que sigui.

Sóc fan d’Apple. M’encanta tot el que fa, però sí que m’he tornat crític en la manera en que ven els seus aparells. El meu primer Mac el vaig comprar al 2003, un iMac G4, possiblement el millor ordinador en disseny que he vist mai. Adoro els dissenys industrials d’aquesta marca i com cuida a l’usuari fins l’últim detall. Per la meva feina necessito treballar amb l’entorn Macintosh per un motiu ben simple: funciona bé. Avui treballo amb un iMac Intel i un MacBook Air que porto a reunions i que, francament, li dona mil patades a qualsevol tableta, com ja vaig deixar clar a aquesta comparativa entre ambdós productes.

El llençament de l’iPhone al gener del 2007 va crear l’actual política de marketing d’Apple: generar expectatives durant mesos abans de la ‘Keynote’ on es presentarà i filtrar, amb dossificador, petites pistes de per on anirà el nou producte. L’iPhone, efectivament, va ser revolucionari, es miri per on es miri: pantalla tàctil real sense cap ‘estilet’, navegació en web real sense flash, aparell de música… era un ‘tot’ impressionant no ens enganyem. Pero llavors va arribar l’èxit i Apple es va enamorar, com li va passar al 1984 amb el seu primer Macintosh, de la seva creació. Tot i que era evident que l’iPhone tenia masses coses a millorar, com per exemple que no tingués la funció de Copiar i Enganxar un text (¡¡increïble!!) o que no funcionés amb la xarxa 3G, va ser aplaudit per tothom donat el gran pas que suposa. Però llavors va arribar un imprevist. Google va començar a treballar en un sistema lliure per a telefons mòbils tàctils i va aprofitar que Microsoft no va veure l’oportunitat de negoci que suposava aquest aparell. Va agafar la idea de l’iPhone i la va millorar. Android va entrar timidament en el mercat, però avui al Estats Units ja és el sistema preferit dels usuaris. Fora bromes: aquells que s’han comprat un iPhone 2G, 3G o 3GS s’han passat a Android quan han hagut de canviar de mòbil. És com per a reflexionar.

Amb l’iPad em sembla que podria passar el mateix, o no. Segons Steve Jobs el 2011 no serà l’any dels ‘copions’, terme amb el que es va referir a HP, Motorola o Samsung, sino l’any de l’iPad2. Si veiem l’iPad1, llençat al 2010, veurem que té mancances incomprensibles. No té càmera frontal, té un multitask ‘rudimentari’, és un sistema tancat on l’usuari no pot instal·lar el que vulgui lliurement… i el que per a mi és més greu: tot i que Apple parla de l’iPad com el primer aparell ‘Post-PC’, el ven com si realment allò fos un ordinador de mà, barat i tan sencill que el podria fer servir la meva avia, sino mireu la publicitat i com promociona l’iPad en entorns com la medicina, els negocis o les escoles, com si realment un iPad pogués substituir un PC o un Mac tradicional. Realment l’iPad és un aparell amb unes opcions impressionants, però ‘capat’ per totes bandes.

Ara comencem a veure el que presenta la competència. El Motorola Xoom, per exemple, promet. Es tracta d’aparells potents, amb multitasca real i que ténen un gran punt a favor: la personalització. Tot i ser un punt més complicats de fer anar, productivament són millors. Per exemple: que l’usuari pugui escollir què vol veure en la pantalla principal és una meravella. Els Widgets, igual que en el dilema iPhone/Android, es presenten com una eina molt pràctica per a accedir rapidament al correu, calendari, web o el twitter, mentre que a iPad o iPhone has de buscar l’aplicació i entrar-hi. Em segueix sent incomprensible que Apple no aposti pels widgets i per la personalització. Honestament ¿de què em serveix tenir 50 aplicacions a la pantalla de l’iPad/iPhone si al final el que necessito és tenir a la vista el correu, l’agenda i un parell de coses més?

Tinc la sensació que tot el que treu Apple al voltant de l’iPad o l’iPhone és automaticament aplaudit. Blocs com Applesfera.com o Ipadizate.com aclamen qualsevol moviment d’Apple. Mirat fredament, l’iPad2 no és un salt ‘revolucionari’ sino una revisió d’aquelles coses que, per pressa o per risc calculat, no estaven incloses a la primera versió (potència per multitasca, càmera…). L’iPad2 segueix sense tenir un USB o la capacitat d’augmentar la memoria amb una tarjeta SD, segueix sense ser un sistema realment multitasca i segueix necessitant un ordinador a prop on connectar-lo per sicronitzar les nostres dades, ja que no permet usar-ne ni els serveis ‘al núbol’ de Google, ni Hotmail, ni AOL  sino l’exclusiu i car servei MobileME. Això sí, com a mínim es parla de fer aquest servei gratuït en els propers mesos.

Fa falta autocrítica, sense dubtes. L’iPad i l’iPad2 ho ocupen tot, la resta d’ordinadors de la marca han desaparegut darrera d’obra que és un invent a totes llums revolucionari, però que necessita millorar per adaptar-se a l’usuari. Ara és l’usuari qui s’adapta a l’apare.. Si Android ha guanyat terreny a iPhone, qui diu que les tabletes d’Android no començaran a guanyar terreny a l’iPad en un o dos anys? La meva impressió és que l’iPad2 no és cap revolució ni ‘redisseny dramàtic’, simplement és el que hauria d’haver sigut des de el principi l’iPad.

Temps al temps.

Android Vs. iPhone

Ja tinc un iPhone 3GS! Un de segona mà, sigui dit, però en molt bon estat. La meva HTC Tattoo ha quedat a un calaix aparcada, de moment, fins a trobar un nou amo. Les comparacions entre ambdós sistemes són necessàries. ¿És l’iPhone la panacea dels mòbils? ¿És Android la gran esperança?

Tot i que ja l’havia fet servir, l’iPhone és l’evolució de l’antic invent dels 90, i fracàs sonor, d’Apple i la última gran aposta de John Sculley (CEO Apple Comp. 1983-1993). El Newton va ser el primer PDA (Organitzador Digital Personal) i havia de ser el primer ordinador de mà. De fet ho va ser, però l’alt cost de producció i el seu tamany la van portar a un fracàs sonor, excepte a Alemanya on va tenir certa repercussió.

L’any 98 un flamant Steve Jobs es venia la patent a una empresa anomenada ‘Pilot’, subsidiaria d’ U.S. Robotics, creant la Palm Pilot… essent un éxit de ventes.

Si ho mirem bé, tot i l’avenç tecnològic, l’iPhone funciona amb el mateix esquema d’aplicacions a la pantalla. Cada botonet és una aplicació, cada botonet obre una aplicació i l’usuari es limita a obrir i tancar aplicacions. Ara, amb la versió 4 del iOs (sistema operatiu que corre als iPhone 3G, 3GS i 4) permet un multitask bastant pràctic. La personalització tampoc era un punt fort. L’iPhone només permetia, fins a la versió 3, posar una imatge personalitzada a la pantalla de bloqueig. Amb l’actualització també la podem posar a la pantalla principal.

El punt més criticat és el tenir diverses aplicacions obertes a la vegada. Fins a la versió 3 només es permetia un multitask a mitjes: iPod, el correu i el navegador sí podien estar oberts simultaniament, però cap altre aplicació més. Imagineu anar al cotxe amb el navegador GPS i de cop algú truca. Quan la trucada s’acaba, sorpresa, el GPS s’ha tancat i has de reiniciar tot el procés de buscar la teva destinació enlloc de quedar en segón pla fins que acabi la trucada.

El millor de l’iPhone són sense dubtes la facilitat per escriure, la sencillesa dels menus, la grandíssima pantalla i la unificació de criteris. Quan Apple renova el sistema operatiu, l’usuari el reb sense preocupar-se de quin model té o deixa de tenir. S’actualitza i punt.

Quan va sortir el primer iPhone, anunciat amb tota la fanfarria al gener de 2007, rapidament es va captar que tenia limitacions importants. Google, al seu torn, va decidir superar-les llençant-se a la piscina de la telefonia mòbil. Va crear l’Android. A diferència d’iPhone, l’Android és un sistema operatiu i no un teléfon en sí, tot i la gran aposta del Nexus One. El telèfon el posa el fabricant, i HTC va crear per l’ocasió l’HTC G1. Als Estats Units el va llençar l’operadora T-Mobile. Ha costat, però Android comença a ser una amenaça real per la joguina d’Apple.

Android, des d’un bon principi va apostar pel multitask i per la filosofia ‘Linux’: cada usuari és lliure de posar i treure el que vulgui del seu mòbil. Mentre Apple contrla ferreament quines aplicacions es poden instal·lar a un iPhone, Google va donar llibertat absoluta.

Va apostar també per telèfons potents amb 3G des d’un bon principi, recordem que el primer iPhone no en tenia. Però els punts forts d’Android no són tant el multitask i la connectivitat, sino la capacitat de personalització de cada aparell i la seva diversitat. Android és un sistema que pot ser moldejat per cada fabricant i/o operadora al seu gust. Així la primera aposta seriosa pel sistema Android va venir de la mà d’HTC i el seu HTC Sense, que va explotar al màxim una opció que Apple ha abandonat: el Widget (Window Gadget), que permet definir l’espai de treball al mòbil de maneres infinites, prioritzant alló que volem tenir a mà per sobre l’aplicació en sí.

El premi és que revistes tecnològiques tan importants com Technobuffalo consideren que el millor mòbil del mercat és, a dia d’avui, un Android, concretament l’HTC Desire.

Però no tot són flores i violes a Can Google. Els telèfons amb Android, al tenir tanta disparitat d’opcions, depenen de les operadores en els moments d’actualització. Per exemple, a principis de 2010 va apareixer al mercat l’Android 2.1, però només HTC va dur a terme l’actualització pels seus aparells amb sistemes 1.5 i 1.6. De tota la gamma, només l’HTC Hero (que va ser rècord de ventes) i altres d’alta gamma  va rebre l’actualització. El model Tattoo, de gamma baixa, no l’ha rebut encara i n’espera que la rebi. És a dir: les actualitzacions no es basen en un criteri únic sino en un criteri de ventes. Si el teu mòbil Android ha sigut poc venut, és possible que el teu fabricant no s’enrecordi mai més de tu.

A més, la constant aparició de noves versions del sistema Android, crea una sensació de constant ‘versió beta’. Mai sembla haver-hi un sistema únic i definitiu, sino que conviuen diversos sistemes més nous i antics a la vegada en diferents aparells a la venta.

Per últim, el multitask d’Android és ilimitat i per tant, permet molts programes oberts a la vegada. Si l’aparell no té una bona bateria, aquesta es consumeix en molt poc temps. L’exemple de la meva HTC Tattoo, amb una bateria justeta, esgotava la bateria en poc més de 3 hores si hi havia massa coses obertes i el 3G tot a l’hora. El sistema Android requereix un ‘App Killer’, un programa que permeti tancar aplicacions.

iPhone és un estàndar a l’alçada de la Blackberry, més pròpia d’ofinies mòbils i empreses, però enfocada per l’usuari. Android ve a ser el mateix, però amb un toc de reveldia… ¿quina de les dues guanyarà la batalla? La meva opinió és que cap de les dues. Ja no hi ha batalles, només col·laboracions i tant Apple com Google estàn condemnades a entendre’s.