Reforma constitucional? Jo vull votar!

Quan era petit li preguntava a la meva mare com habia sigut la votació de la Constitució. Què sentien? Què deia la gent? Jo no tinc ni idea de què va ser la dictadura franquista perque no la vaig viure, però sí que n’he sentit a parlar molt a casa. Més de 30 anys després la Constitució, que va suposar el final d’una época i el començament d’una altra, ha quedat antiquada Avui, però, els dos partits majoritaris no volen ni sentir a parlar de ‘votar una nova Constitució’ i s’aferren a la de 1978, permetent únicament petites correccions que no necessiten de votació. La Constitució ha esdevingut una rèmora pesada i, per alguns, el símbol de l’absurda inmutabilitat i sacrosanta unitat de la Pàtria. Una reforma constitucional podria obrir una nova época de participacio democràtica i l’entrada d’Espanya al segle XXI, però els dos grans partits no ho volen.

Per això quan els dos grans liders de la Zona Euro, Merkel i Sarkozy, i els i misteriosos ‘mercats’ que jugen amb el deute sobirà com si estiguèssin a un casino, han ‘recomanat’ la inclusió del limit del deute a la Constitució i els liders d’aquest sistema bipartit anomenat PPSOE s’han posat d’acord per a fer-ho en dues setmanes, la indignació ha esclatat a la xarxa. Sota el hashtag #yoquierovotar molts ciutadans exigim poder votar una reforma que afectarà el nostre dia a dia. Encara que pugui semblar llunyà, limitar la capacitat de deute d’un Estat afecta als serveis bàsics ja que si un o altre servei queden fora d’aquest limit, no es financia i punt. De veritat no és quelcom important per a ser votat? La unió de PP + PSOE + CiU creu que no i, en conseqüència trametrà la reforma per la via d’urgència i en dues setmanes el sostre de la despesa pública serà una realitat i haurem complert un altre dels dessitjos dels ‘mercats’. Un pas més cap al neoliberalisme, un pas més cap a la destrucció del nostre estat del benestar. Amb forts aplaudiments anem destruint, poc a poc però sense pausa, el que ens ha costat més de 30 anys crear.

Queda l’opció reconeguda a l’article 167.3 de la Constitució Espanyola on es dona la capacitat als senadors i parlamentaris d’exigir la convocatòria d’un referèndum per a consultar al poble qualsevol reforma constitucional. La web Actuable, altaveu reivindicatiu del 15M i tantes altres iniciatives de caire popular, proposa signar per a exigir als grups parlamentaris del Senat i el Parlament precisament la convocatòria d’un referèndum. Podeu votar aquí. Sabem que els diputats d’IU, ICV i UPyD hi votaran a favor, també sabem que molts diputats del PSOE no estan gens satisfets amb la reforma. ¿Hi votaran a favor?

Tenen (tenim) la sensació que la vida política ha escapat de les nostres mans i que, votem el que votem, aquí mana algú que no representa a la sobirania popular. La entrada a la Unió Europea i la posterior entrada a la Zona Euro va deixar bona part de la sobirania fiscal en mans del BCE i el Pacte de Maastricht (per cert, la Constitució Espanyola es va reformar al 1993 per a acceptar aquest text com a marc regulador econòmic, ja fixava en el 3% el limit del dèficit i van ser Alemanya i França les que van exigir incomplir-lo al 2006) i necessitem mecanismes europeus que ens portin a una convergència federal i el naixement d’una Unió d’Estats Europeus. És inacceptable, però, que entitats que tothom anomena ‘mercats’ quan hauriem de parlar de ‘especuladors’, marquin el dia a dia dels ciutadans, que asisteixen al retall de l’estat del benestar sense capacitat de negar-s’hi.

De fons trobem el terror de la classe política (que ha esdevingut una nova classe social en aquest sistema de castes liberals) a que el poble excerceixi la seva sobirania més enllà de la participació a les eleccions cada quatre anys. La base de tot això hauria de ser el plantejament d’una reforma constitucional en tota regla que reconegui les autonomies i ens faci avançar cap al federalisme, que modernitzi l’Estat i s’acabi la incongruència s’haver construit un estat ‘descentralitzat’ sobre l’estructura d’un estat ‘hipercentralista’: províncies versus autonomies i consells comarcals versus ajuntaments. La por d’aquesta classe política és que el referèndum constitucional esdevingui un referèndum al sistema: a la antiquada monarquia, a la sacrosanta unió de la pàtria, als privilegis de l’esglèsia… i la falsa cohesió de l’Estat salti pels aires. Llavors ens hem de preguntar si els nostres polítics volen una democràcia més participativa o una simple il·lusió de democràcia construïda d’esquenes als ciutadans.

Mentre això passa aquí, ens noticies que parlen sobre que Warren Buffet i el club de les més grans fortunes de França demanen als seus governs pagar més impostos i contribuir a la solidaritat. Aquí els bancs es reparteixen els milions sortits de fons públics que vàren rebre amb la condició d’oferir crèdit als ciutadans, però que han utilitzat per sanejar els seus comptes i pujar-se els seus ja de per sí milionaris sous, i els rics més rics demanen més i més baixades d’impostos i més i més retalls a la classe mitja. És la ironia de tenir un sistema de partits on la diferència entre PP i PSOE es limita a anècdotes i al nom: és el ‘Partit Socialista’ qui ha impulsat els majors retalls de la democràcia i és el ‘Partit Liberal’ (el PP) qui les mantindrà o ampliarà perque cap dels dos veu perillar el seu domini. El sistema electoral els protegeix i penalitza qualsevol opició política minoritària i el ciutadà és empés cap al desencant i la indiferència.

Per últim us deixo opinions al respecte d’aquest tema:

• ¿Una constitución neoliberal sin referèndum? – Rosa María Artal
• La tontada del techo de gasto – Roger Senserrich
• Mensaje a los mercados – Editoral de El País
• Los cobardes Zapatero y Rajoy – Arturo González
• Un ataque al Estado del Bienestar - Vicenç Navarro
• No a la modificación constitucional contra el Estado del Bienestar – Luís W. Sevilla

Una volta a l’Acampada BCN

Plaça de Catalunya, Barcelona. Eren les 00h del dissabte 21 de maig. Prop de 10 mil persones, segons la Guàrdia Urbana, col·lapsaven el centre neuràgic de la ciutat i la cobertura 3G fracassava estrepitosament. Després del silenci la gent va arrencar en un aplaudiment… i la policia no apareixia. Els membres de seguretat guardaven una distància prudencial amb la concentració que, segons tot ho indica, continuarà fins el dia 22 de maig. Però és una concentració il·legal, segons la Junta Electoral Central. Em pregunto, doncs, si una concentració com les de Sol o Plaça de Catalunya són il·legals en jornada de reflexió ¿per què no prohibeixen anar a misa o al futbol aquesta tarda?. ¿Per què la jornada de reflexió és una jornada de silenci? Es suposa que reflexionar és parlar i donar voltes a tot allò que hem escoltat durant la campanya i també durant l’última legislatura. La JEC no sembla estar-hi d’acord: vol silenci sepulcral.

Mentre donava una volta, i n’he donat unes quantes, a la Plaça de Catalunya (rebatejada com Plaça d’Islàndia) i paraves atenció a les converses de la gent te n’adonaves que, 1, no eren tots joves sinó que n’hi havia de totes les edats i, 2, amb el diccionari Català-La Vanguardia/La Vanguardia-Català a la mà, eren tots uns antisistema que després de reflexionar els darrers mesos (potser anys i tot) sobre la classe política i el curs dels aconteixements, han arribat a la conclusió que el sistema va contra ells. ¡Quins problemes deuen tenir a La Vanguardia, a l’Ara i a TV3 per definir a aquests col·lectius! Hem descobert que un ‘antisistema’ pot anar amb corvata, pot ser una senyora que ha anat a buscar el seu fill a l’escola i canalitza el seu fàstic al sistema destroçant una caçola, pot ser el teu veí que va amb una Brompton a la feina o pot ser algú amb rastes que és el monitor de l’esplai del teu fill, o puc ser jo o tu o qui sap. Per això a la premsa els anomenen ‘Indignats’, com el protestón radiofònic del brillant programa dels Especialistas Secundarios a Ràdio Barcelona que cada setmana està indignat per alguna cosa. Anomenar-los ‘anti-sistema’ seria neutralitzar el terme o bé provocar una criminalització d’un col·lectiu massa gran. No queda bé més encara quan hem descobert, oh sorpresa, que fins i tot a CiU hi ha indignats com nosaltres. Benvinguts siguin, encara que no hagin entés res.

La Plaça de Catalunya resumia el moviment europeu, com possiblement també ho deu estar fent el moviment de Plaza del Sol de Madrid i la de l’Ajuntament de València: al costat dels ‘natius’ escoltes castellà en un accent estrany sorprenentment fluïd, llegeixes reclamacions variopintes, acumulacions de manifestos, idees, assamblees, hashtags reivindicatius, gent amb iPhones i Androids twittejant-ho tot, protestes perquè “El wifi no va!”, caretes d’Anonymus… però sempre convivència, pau, tranquilitat i llibertat. També veies anècdotes, com la del Grup de Feministes Llibertaries, sentades en rotllana menjant un bol gegant de gelat de vainilla mentre parlaven de sexe (després diuen dels tòpics i que no se m’enfadi ningú, si us plau), els grups de ‘mariques’ llibertaries, indispensables a tota ‘jarana‘ barcelonina (ja coneixeu el lema dels 70: sense mariques no hi ha revolució). Jo esperava que d’un moment a l’altre la gent es comencés a despilotar i comencés la somiada ‘revolució sexual’ que mai arriba. Hi havia un personatge que semblava sortit de ‘Hair’ o ‘Jesucrist Super Star’ i que regalava ‘abraçades gratis’, i grups alternatius que semblen beure dels Jare Khrisna, l’infravalorat moviment pel decreixement… També vaig trobar-me amb el peculiar grupúscle, no n’eren més de 25, #CatalanRevolution, nascut de la indignació que en alguns ha provocat que el moviment vingui de Madrid i sobre el que reflexionen amargament alguns tertulians a RAC1 que es creuen que saben de tot i per això opinen de tot. Després d’una discussió vía twitter amb alguns dels ‘abanderats’ del fet diferencial etern (el que diu que és català aquell caga i pixa senyeres i aromes de Montserrat), vaig trobar-los. Estàven instal·lats a sota del monument ‘Catalunya és una escala‘, un altre despropósit putrefacte del Subirachs al servei de la Catalunya més gris i monòtona del pujolisme. Havien enganxat el seu manifest a plafons de fusta, que no sabem d’on surt o qui el firma, i duien samarretes amb estelades, xapes del 10A, alguna senyera enrollada ben dissimulada… coses molt respectables en un altre context, però que no pinten res a l’Acampada de Barcelona que, com a la de Madrid o València, o qualsevol altra prescindeix de les banderes. Això les inclou totes: les dels partits i les de les ideologies. La seva aportació final va ser un pilar de 5 al ritme de l’instrument musical més infernal creat per l’home: la gralla. L’assamblea va continuar durant la matinada, però estava cansat i vaig voler marxar a casa. Masses emocions per una setmana tan llarga que va començar el 15 de maig.

Des de lluny, assegut esperant el NitBus a Gràcia mirava una enorme pancarta amb el vers d’Antonio Machado ‘Caminante no hay camino, se hace el camino al andar‘ i no podia deixar de preguntar-me a on deu anar aquest moviment, on quedarà tot això? Aconseguirem el que volem o diumenge a la nit, resultats en mà, la desbandada serà generalitzada i s’escamparà el desànim?

Concienciem-nos. Potser tot això no es reflecteix a les urnes i no es tradueix en un vot responsable, com reclamen els de #NoLesVotes, sinó en un augment de l’abstenció o del vot en blanc. El més possible és que les eleccions obtinguin el resultat que pronostiquen les enquestes, en aquest cas els uns i els altres hauran de prendre nota. Aquest moviment ben gestionat pot donar peu a una gran transformació a Espanya: una reforma de peus a cap de tot el sistema electoral i de partits? convocatòria de Corts Constituents al 2013? Federalisme? Una proclamació republicana? No em miris així, això ha sortit de les assamblees de Puerta del Sol. És massa fàcil en mig de l’escalfor de l’entusiasme pensar que tenim a la punta dels dits un canvi que retorni els mecanismes de decisió al poble: més referèndums (sí, també els reclamats referèndums d’autodeterminació d’Euskadi o Catalunya), més control dels comptes públics, institucions transparents, llistes obertes… Però tan fàcil és passar de l’eufòria del moment, al desànim de creure que som una minoria d’incompresos sorollosos convençuda que podiem canviar tots junts el curs dels aconteixements.

Passi el que passi demà, guanyi qui guanyi les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de Maig, el moviment del 15 de Maig és i serà un referent. No deixem que es mori davant la primera dificultat.

Europa i la democràcia islàmica

No m’he pronunciat encara sobre el tsunami democratitzador iniciat a Tunisia i que s’exté, poc a poc, per tot el nord d’Àfrica. Els ciutadans del magreb islàmic han esclatat davant d’un panorama de pobresa, misèria i d’èxode cap a Europa. Una generació molt ben formada, que coneix Internet, que veu en Twitter i Facebook el que els ciutadans de l’est veien als 80 en la televisió d’occident, ha arribat a la conclusió que els seus dictadors són titelles decrèpites, ridícules, absurdes, operades i sostingudes únicament per seguir abastint Europa de petroli. Ells s’han plantat mentre a nosaltres, els Europeus, no fem res més que queixar-nos i viure amb por.

La Unió Europea ha demostrat que no pinta res en l’entorn internacional. L’Europa que es somiava als 80 ha esdevingut una broma. La unió econòmica real,  que funciona i que ha portat una riquesa i benestar que mai haviem vist al continent, no ha anat seguida d’una unió política real. Els estats europeus viuen acollonats, instal·lats en la convicció post-colonial que a l’Àfrica és indemocratitzable. Ens hem convençut que els països islàmics d’Àfrica no ‘mereixen‘ la democràcia. Pensem unicament en les nostres pors: islamització, el terrorisme, migració cap a Europa i pèrduda del control econòmic.

La descolonització a l’Àfrica es va fer a canvi del control de les materies primes: el gas, el fòsfor, petroli… no es va buscar una relació de tu a tu, si no entre la poderosa ex-metròpoli i la pobra i analfabeta ex-colònia. Bancs i empreses europees van quedar-se per seguir portant la riquesa africana cap a Europa. Qualsevol intent de democràcia al món islàmic ha sigut derribat des d’Europa. Els dictadors que avui cauen un a un, ho fan no acompanyats del recolçament del grup de democràcies més importants del món, sino davant la seva impotència per no poder mantenir ‘a un fill de puta, però que és el nostre fill de puta‘.

La UE no s’ha pronunciat encara sobre les revolucions de Tunisia o Egipte. Potser avui, només potser, la UE condemnarà la violència contra les manifestacions que provoca Libia. Potser s’hi ficaràn perque Líbia és la protegida d’Itàlia… i ara Itàlia no està com per a plantar cara per salvar al seu ‘fill de puta’ particular: Gadafi. Ens hem de preguntar per què França, l’exmetròpoli de Tunisia, Egipte, Argelia i Marroc, es va mostrar obertament preocupada per la sort dels seus estimats dictadors mentre el seu poble demostrava que volia democràcia. Que volia un repartiment de riquesa equitatiu, com el que tenim a Europa. Que volia, en definitiva, no haver de marxar a Europa per a sobreviure.

La dreta Europea demostra a través dels seus opinadors que no vol ni sentir a parlar de democràcia islàmica. L’exemple de Turquia, que és el que defensen publicament els Germans Musulmans d’Egipte entre d’altres, no és vàlid, no ho ha sigut mai perque tira a terra tots els prejudicis contra l’islam que dia a dia vomiten els ‘Sostres’ i les ‘Raholes’ que infecten la premsa europea. Sigui a Alemanya amb el ‘Bild’, ‘Algemeine Dagballad’ a Holanda, ‘The Sun’ al Regne Unit o La Vanguardia, l’Ara, El Mundo o La Razón a Espanya; Europa prefereix pensar, i fer pensar, que la democràcia islàmica és impossible i per això el millor, per a nosaltres, és que que facin docilment cas del que necessitem. Només així s’enten que cada cop que s’ha parlat de democràcia islàmica, ens parlin d’islamisme i terrorisme, practicament de destrucció total. Defensen obertament que la única democràcia possible a l’orient mitjà és la d’Israel i obvien que allà els radicals ultra-ortodoxos són al govern. Obvien que els ultra-ortodoxos jueus no tracten gaire millor a la dona, els drets humans o a la homosexualitat que els tarats d’Arabia Saudí o l’Iran. Però d’això la Rahola o el Sostres no en diràn res.

Europa ha promogut des de la descolonització dels anys 50-70 al dictadors i falsos presidents escollits ‘democraticament’ a tota Àfrica. Els nostres prejudicis racials segueixen veient a l’africà com el ‘bon salvatge’ que espera ser civilitzat. Amb aquesta excúsa hem sostingut a dictadors sanguinaris, a dèspotes il·lustrats com Mohamed V. Ara que els egipcis reclamen una democràcia islàmica com existeix a Turquia, amb valors liberals, equitatus, constitucionals i de dret nosaltres els contestem amb indiferència. Amb la prepotència de qui considera als africans com a éssers inferiors.

Vull que torni Europa. Vull que el somni d’una Europa federal, eix vertebrador de democràcies torni a ser possible. Vull una UE unida i amb una veu clara i contundent en favor de la democràcia interna i externa. Vull que la dreta europea se’n vagi a fer punyetes i amb ella tots els seus opinadors que justifiquen dictadures mentre serveixen per que ens arribi fòsfor o petroli barat i Israel estigui tranquila. Vull que les revolucions del món islàmic tinguin el mateix recolçament que van tenir les del bloc de l’est i que d’ara en endavant la Unió Europea recolci en tot els processos de transició democràtica i tracti aquests països com a iguals, no com a inferiors.

Tinc ganes de tornar a creure en la Unió Europea.

Equo, ¿una alternativa verda?

Mai he amagat la meva simpatia, i enveja, pels ‘Verds’ europeus. Potser perque he deixat de definir-me d’esquerres o de dretes, com si d’un fervor religiós es tractés, per definir-me com un ‘euro-ecologista’… i al fer això m’he quedat quasi bé orfe de representació política.

El que pot ser l’inici del canvi va arribar aquest estiu de la mà d’un article de El País que, amb tota la intenció del món, donava el tret de sortida a la construcció d’un Partit Verd Espanyol a imatge i semblança del francès ‘Europe Ecologie‘, dirigit per l’incombustible Daniel Cohn-Bendit (Dani ‘el Roig’ al maig del 68) i que suma als decebuts amb el PSF i Els Verds francesos. El titular deia ‘Els verds preparen el salt sense xarxa a la política‘.

En aquest cas l’ex-Greenpeace Juan López de Uralde es postula com a líder d’aquesta nova formació, de moment sota la Fundació EQUO, que obre una altra escletxa en el llefiscós bi-partidisme espanyol, i es suma a UPyD en  la cursa per menjar-se el troç del pastís dels descontents.

Però té futur Equo a una Espanya on, tret de Catalunya i Euskadi, els verds no aconsegueixen representació. A favor hi trobo aquests arguments:

1. Sensibilitat verda d’Espanya: la catàstrofe ambiental de la dècada 1995-2005 plasmada en una política inmobiliaria lamentable, que no ha tingut cap vergonya en destruir el litoral mediterrani i cantàbric, així com part del Pirineu català, ha portat donat un tret de sortida al rebuig ‘transversal’ d’aquestes polítiques. Les enquestes situen la sensibilitat ecologista a Espanya per sobre de la mitja europea (veure artícle de El País 15/08/2010) i el descontent de l’electorat ‘verd’ ha augmentat després que Zapatero ‘traicionés’ la promesa de tancar les nuclears abans de 2020 i apostar fermament per les renovables.

2. Espai polític: UPyD i abans Ciutadans a Catalunya o NaBai a Navarra, han vingut a demostrar que el sistema electoral espanyol a la vegada que tendeix al bipartidisme presidencialista, dona ales a les plataformes electorals independents. L’ecologisme no té espai electoral propi, sino que es troba difuminat i a vegades aigualit dintre d’espais electorals. Pero ha saltat de l’espai de l’esquerra per apareixer dintre de partits de dreta. Un exemple és el compromís ecologista, més o menys discutible, que inclou CiU al seu programa electoral. La sostenibilitat apareix als programes electorals de quasi tots els partits. ¿Per què, doncs, l’espai ecologista es sent orfe? ¿És l’ecologia una excúsa electoral més?. Fins ara s’està repetint l’esquema europeu, el proper pas lògic seria el salt a la política activa com a partit.

3. Aires nous a l’esquerra: Els canvis socials esdevinguts a partir del progrès económic dels darrers 15-20 anys, ha tingut com a principal conseqüència l’aparició d’una ‘burgesia urbana’ que només es trobava a Barcelona i, en menor mesura, a Madrid. Aquesta nova burgesia, batejada com a ‘Bohèmis Burgesos’, formada per professionals liberals però també treballadors, es reconeix la conciència social i es defineix com d’esquerres, pero fuig de l’esquerra clàssica de camisa de franela de quadres i la lluita de classes, és sensible al reciclatge, contraria a les nuclears i està decebut amb l’abandó ecologista del govern i l’ostracisme al que el sotmet l’oposició de dretes. És aquest perfil de votant el que pot arrossegar una nova formació política ‘verda’, i és en el fons el perfil de votant dels Verds a Alemanya, Holanda o França.

El precedent d’èxit és, sense dubtes, Iniciativa-Verds. La fusió a imatge i semblança de ‘Büdnis-90/Die Grünen‘, que ha esdevingut en una força política importantíssima a Alemana, entre ex-comunistes i ecologistes té avui una fidelitat de vot del 60% (tot i que l’enquesta d’avui de El Periódico ho xifra en 35%) i és un referent de cap a quin perfil de votant es pot dirigir.: votant urbà, professional liberal, jove, amb consciència social… A més, considero que sense ICV dificilment avui partits com CiU tindrien al seu programa electoral una presència tan gran de l’ecologisme, però això és un altre tema.

Però també hi trobo alguns ‘contres:

1. ¿És l’ecologisme una ideologia d’esquerres?: considero obertament que ‘no té perquè’ L’exemple d’èxit més clar el trobem als Verds alemanys. La darrera enquesta de la cadena pública ARD situa el vot verd al 18% i en augment, cosa que desallotjaria la coalició entre CDU i Liberals del govern. L’augment dels Verds l’hem de buscar en el gir pro-nuclear que els Liberals de Gido Westerwelle han  protagonitzat. El cost electoral d’una mesura tan impopular com no tancar les centrals nuclears a tot el territori alemany ha sigut que el s liberals passèssin del 15% al 5% un any després de les eleccions. El més curiòs és que els Verds creixen a les enquestes gràcies al desplomament del partit de Merkel, el cristianodemòcrata CDU. Llavors ¿un partit Verd ha de ser d’esquerres o transversal? En la meva opinió l’ecologisme és compatible amb la dreta i la socialdemocràcia. Citant a Joshka Fischer diré, com a exemple, que per aconseguir tancar les nuclears ¿per què no fer-ho amb la dreta si n’està disposada?.

2. La perversió electoral a Espanya és representa amb un exemple. A nivel de tot el país, Izquierda Unida va treure 1’000.000 de vots i té 2 diputats, ERC en va treure 300’000 i té 3 diputats. El sistema provincial castiga als partits petits, ja que a moltes províncies poc poblades el repartiment d’escons sempre entre PSOE i PP. Un partit com Equo o UPyD només podria treure diputats per les grans provincies: Madrid, Barcelona, Sevilla, València i Bilbao, a no ser que el sistema canviés i, com a Alemanya, es pasés a circunscripció autonòmica, molt més equitativa i realista.

3. Maleït vot ‘util’: a les eleccions de 2008 Zapatero va repetir com a president del govern amb el qüestionat ‘Si tú no vas, ellos vuelven‘ apelant al vot útil contra el PP. És evident que si el PSOE, dos anys després defenestrat a les enquestes i amb un lideratge moribund després d’una Vaga General i les Primaries del PSM, torna a apelar al vot útil per a evitar una victoria brutal del PP, els petits ho tindràn encara més difícil per entrar al Congrès. El votant del PSOE i també en part de IU seria el més predisposat a votar a una formació Verda, de la mateixa manera que és el votant del PP el principal interessat en UPyD, i ambdós partits podrien cridar a fer vot útil… Davant d’aquesta circumstància ¿què faria l’elector? ¿Arriscar-se o jugar sobre segur per evitar una gran victòria del contrincant?

4. Aliança de tots els verds: a la vegada que es plantejava aquest partit, els Verds espanyols firmaven una aliança electoral amb IU, aliança que es fa i desfa des de 2003 i que tampoc és fixa ja que al 2009 Los Verdes van anar amb ERC, CHA, BNG… a la coalició Europa dels Pobles/Verds. Deixant de banda quin rumb està prenent Izquierda Unida i la seva habilitat per evaporar el seu suport electoral, si els Verds no es troben sota un únic sostre, de nou imitant als Verds Alemanys o Francesos, dificilment aquest partit podria entrar a l’arc parlamentari espanyol. ICV, el principal partit eco-socialista d’Espanya, podria trencar l’actual coalició per les generals amb IU per entrar com a aval i garantia d’aconseguir, al menys, 1 diputat per Barcelona. Si, en canvi, la direcció d’Equo no aconsegueix sumar a tots els ecologistes serà quasi impossible repetir l’èxit francès a Espanya. És necessari abandonar tota classe d’experiments polítics i ajuntar esforços per a crear un autèntic partit ‘verd’ espanyol.

Dades curioses:

Seguidors a Facebook a dia 4 d’octubre de 2010:

Equo: 5.392

PSOE: 23.376

PP: 23.372

IU: 6.147

UPyD: 1.437

Partido Libertad Individual: 5.592

D’aquest últim partit n’haurem de parlar aviat.

Catalunya Xinejable

Sempre se’ns ha dit que Catalunya és una potència económica que era capaç de portar les seves fàbriques a una Xina amb sous i condicions laborals tercermundistes, mentre que els centres de disseny i de I+D+I es quedaven al territori aportant valor afegit a la nostra economia.

En el cas concret dels cotxes, Catalunya s’estava postulant com un gran centre d’impuls del vehícle elèctric a nivell espanyol i europeu. Tot apuntava a que Seat seria el cap visible d’un nou punt d’inici en la fabricació de cotxes des dels vehícles contaminants d’avui, a vehícles amb una bona relació qualitat-preu que són híbrids o totalment elèctrics. Això ens haguès col·locat al costat de la 1a regió industrial d’Europa, la Vall del Ruhr, en desenvolupament, innovació i també ecologia. Només és necessitava el recolçament del govern.

Tot això sembla que quedarà en no res. La xinesa Chery arribarà a Catalunya farcida d’ajudes públiques i quan vulgui treurà l’amenaça de ‘o m’en dones més o marxo‘. Podriem haber impulsat centres d’investigació a l’alçada dels alemanys o belgues, pero això sembla massa modern, massa arriscat. El govern necessitava un cop d’efecte, i el cop pot provocar que no ens poguem treure mai més l’etiqueta que ens marca com a ‘territori de sous baixos‘ com l’únic distintiu competitiu a nivell mundial.

Pot provocar que els nostres tècnics, enginyers i tota aquella persona que pugui donar un valor afegit a l’economia foti el camp perque Catalunya serà el centre europeu de fabricació de cotxes de baix cost, cotxes que competiran directament amb els cotxes romanesos i els cotxes indis. Tot un éxit polític perpetrat per polítics miops i aplaudit per sindicats de camisa de franela a quadres.

Catalunya serà la porta d’entrada de cotxes contaminants i poc verds a una Europa cada dia més sensible amb l’ecologia, que reclama més cotxes verds. Que compra vehícles no pel preu si no per valors d’ecologia. Ens arriben d’Alemanya vehícles ‘eco‘, amb sistemes que redueixen les emisions a l’espera de l’arribada final del vehícle elèctric realment competitiu. A Estats Units un símbol com General Motors entra en fallida perque el consumidor nord-americà se n’adona que prefereix vehícles que contaminin poc. A Estats Units al 2009 dels 10 cotxes més venuts, 7 són híbrids o ‘fuel efficient’, només 1 era de General Motors, els menys eficients i més contaminants del mercat nord-americà, el Chevrolet Silverado.

L’any 2009 en Carles Torrecilla, economista i col·laborador ocasional de RAC1, va fer una xerrada al Dia de l’Emprenedor de 2009 on, entre moltes opinions neo-liberals que no comparteixo en absolut, va venir a dir que ‘tot allò que és xinejable no té futur‘ i argumentava que ‘tot el que puguin fer els xinos no ho intentis fer tu, perque ells sempre ho faràn més ràpid i més barat’. Si Catalunya només pot atraure inversions xineses és que realment tenim un problema molt greu. És la constatació de que només som competitius en sous baixos, conseqüència d’una mà d’obra poc o gens formada.

Hi ha qui s’ha cregut la història de que aquesta crisi és només una interrupció temporal de l’època de malbaratament de recursos i d’enriquiment fàcil. Hi ha qui no ha entés res de res i un cop més ha deixat passar una altra oportunitat per a convertir Catalunya en un punt de referència europeu en I+D+i.

Afegit: he eliminat alguns termes que podien sonar malament. Si he ofés a algú, li prego que em disculpi.

La bombolla discogràfica

Se n’ha parlat molt de la bombolla inmobiliaria, de la bombolla de les ‘punt com’, de la bombolla de les renovables (una patranya inventada pel lobby nuclear, sigui dit)… però ¿i la bombolla discogràfica?

1. Els anys 80: Thatcher, Reagan i altres reaccionaris

Als anys 80 al món occidental hi governava el periode de capitalisme més pur des de el segle XIX. Els ‘neocon’ babejaven tot escoltant a Thatcher i Regan i les seves teories economiques, conservadores i intervencionistes. Les empreses i els bancs van començar acomprar discografiques i a possar-hi, com a consellers delegats de les mateixes, a incompetents que en sabien molt de vendre bombetes, però molt poc de moda i tendències. Una discografica no es regia per la creació sino per un compte de resultats trimestral: tant se val quina música es vengui, s’havia de vendre i quant més millor. Els pressupostos de gravació eren milionaris i incloien la coca, els sous dels directius eren fastuosos i es movien en cotxe amb xòfer. Era un negoci rodó on tothom una mica ben colocat nedava en l’abundància. Era el capitalisme en estat pur predicat als Estats Units i el Regne Unit als 80 i 90 aplicat a la música.

2. El control del mercat i el control del consumidor

Les discogràfiques, doncs, podien fer uns pressupostos de gravació fastuosos. El secret es basava en que eren les 5 discogràfiques multinacionals (les ‘major labels‘) les que decidien a cop de talonari què sonaria aquella setmana a la ràdio, qui arribaria al número 1 de la radio musical de torn. El consumidor, és a dir tu i jo i aquell i quasi tothom, només tenia un canal d’informació musical i aquest canal no era ni de bon troç imparcial. Les discogràfiques, doncs, s’asseguraven unes ventes invertint un tant percent del pressupost en pagar ‘minuts’ a les ràdios, qui més paga més ven i més amunt en el Top50 es troba. A més, el canvi tecnològic que es va donar a 1986 amb l’invenció del Compact Disc va fer que les discografiques s’enriquissin encara més al digitalitzar un catàleg musical en alguns casos de més de 30 anys del trist i decadent vinyl, al flamant CD. Les vendes, simplement, movien xifres astronòmiques.

Va ser l’època daurada de la Mtv, l’M6 francesa, Viva a Alemanya… Espanya, cal dir, no va tenir el seu canal musical, 40tv, fins a 1997, però los 40 Principales eren el referent musical dels 80 i 90. Canals de televisió que eren exponents l’hedonisme que destilava una indústria discogràfica referent absolut en tendències, moda, opinió… les estrelles eren semi-deus i els productors, autèntics mesies de l’art i l’economia. A TVE1, per exemple, els propis artistes dels 80 transmetien aquesta filosofia als més petits en la inoblidable ‘Bola de Cristal’.

Aquest sistema, controlat de principi a fi, no deixava espai a la música independent i als artistes independents, relegats a fancines underground. Per si això no fos prou, es prioritzava la venta de CDs que els concerts, i només grans estrelles dedicaven temps i recursos a unes gires que, quasi sempre, eren deficitàries. La màquina funcionava sola, les discografiques cotitzaven a borsa rivalitzant amb IBM o General Motors.

Però un dia va arribar el futur…

3. …i un gat i una poma ho van canviar tot.

L’MP3 va neixer oficialment l’any 1986, però fins al 1995 no va apareixer el primer ‘arxiu’ amb aquesta extensió. i era la evolució lògica del món digital inciat 10 anys després pel CD. La compressió del so amb que es crea un MP3 va permetre fer cabre un CD complet de 45 minuts en 40 megues. D’aquí a que els primers internautes pengèssin la seva música preferida a les seves primeres webs només hi anava un pas.

El principi del fi és va dir Napster. Al 1999 un tal Shawn Fanning, de només 19 anys, va crear el P2P, un sistema on tot usuari connectat a internet i amb un programa gestor d’arxius pot compartir qualsevol arxiu que es trobi en qualsevol ordinador connectat a la xarxa. Tots els programes que l’han succeït, emule inclòs, es basen en aquest protocol. Més endavant deixariem els mòdems de 33K o 56K i entrariem en l’ADSL… Al 2002 sorgeixen els primers conflictes entre el món de la música i el P2P. La filosofia era molt sencilla: si la gent es pot baixar un CD d’internet, el que no farem les discografiques es baixar el preu a les botigues. Simplement ficarem a la presó a tothom que ho intenti. I es van quedar tan amples, i tan amples segueixen. La primera victima de l’atac de la RIAA (l’SGAE americana) va ser la plataforma Audiogalaxy.

Les torres bessones acabaven de caure quan Steve Jobs presentava l’invent que pitjor rebuda va tenir d’Apple: l’iPod. Aquell octubre de 2001 Jobs va dir que la gent es posaria la seva discografia completa a una caixeta blanca on s’hi endollaven uns auriculars i dotada d’una pantalla LCD. De cop la gent podia portar a la seva butxaca, literalment, el que volguès. Però ningú va pensar que no tothom voldrà pagar 20€ per un CD si en vol portar 500 a la butxaca, oi? Era més fàcil, i barat, baixar-s’ho. Als 80 la gent compartia cintes de cassette, al 2002 la gent va començar a adonar-se’n que connectar-se a internet, connectar-se a un programa-gestor P2P i baixar-ho d’algun usuari que ho tingui era més fàcil i barat.

4. El Lehman Brothers de la música

I va arribar el final de la festa. Els consumidors es van independitzar de les radios i teles musicals, Los 40 Principales ja no importa a ningú i l’Mtv és una mamarratxada per a adolescents pajilleros. Ara ja no comprem la música segons el que escoltem a la ràdio, sino segons el que llegim a internet o a revistes que fa 10 anys eren ultra-mega-hiper minoritaries i avui són referències. Parlo de Go Mag o MondoSonoro, per exemple.

Els accionistes van perdre la ilusió en les discrografiques. Els números, per qüestions de canvi de gustos del públic i abans de l’irrupció del P2P, no quadraven tan bé com 5 anys enrera,  les seves inversions van marxar a empreses d’internet. La bojeria ara era el punt com.

Mentre que les majors patien un atac d’histèria i llençaven als seus advocats a caçar ‘pirates’ (tot i que compartir música a internet a les xarxes P2P no es delicte), les discografiques independents veien la oportunitat d’or: un nano de 20 anys no es gastarà ni de conya 20€ en un CD, però si li agrada sí es gastarà 25€ per un impiratejable concert o 150€ per un impiratejable festival de música on hi toquen 300 artistes. Per si això fos poc: un piltrafilla pot gravar un disc a casa seva, penjar-lo a internet i ser un bombàs, mentre els grans artistes dels 80 i 90 que segueixen vius avui no poden costejar les despeses de producció d’abans perque la indústria és en una crisi brutal on ningú pensa res interessant.

Si la fallida de Lehman Brohters va marcar l’inici de la crisi economica actual i la puntxada de la bombolla inmobiliaria, crec que és la presentació de l’iPod i el neixament del P2P encarnat en el Napster, primer, i en l’eMule avui, marca el final de la bombolla discogràfica. El pas d’una bonança artificial, de productors de música que es consideraven a si mateixos gurús de les tendències i que, quan el consumidor ha tingut llibertat d’escollir lliurement i escoltar el que vol, han resultat ser mamarratxes amb egos estratosfèrics; a una realitat on es consumeix més música que mai, es fan més concerts que mai, però on es prefereix compartir a comprar música.

¿I què fan les Majors? Aviat parlarem de l’SGAE i la RIAA i, clar que sí: els drets d’autor.

Reflexions post coitum (i 3): el federalisme

Un independentista, un autonomista i un federalista segueixen parlant a un bar. Els dos primers ja han exposat les seves idees, ara li toca al tercer i últim.

- El federalisme és mort, doncs?

- Sí, és evident que en Zapatero va prometre un avenç per la via federal i mira on ha acabat, estampada contra el contra una Espanya que no vol saber-ne res.- replica l’independentista

- Jo crec que l’error ha sigut intentar fer federal un estatut, que és una llei propia dels sistemes autonòmics.- diu, conciliador, l’autonomista

- Ara! El federalisme, com a tal, no existeix ni ha existit mai a l’estat, mai no s’ha aplicat i la Constitució actual només l’esmenta un cop, per a prohibir-lo. ¿De què estem parlant doncs? L’estatut del 2006 no és federal, és propi de l’autonomisme. Tot i així, conté competències exclusives i un percentatge alt de transferències d’impostos, cosa més pròpia del sistema federal que del que es suposa ‘nostre’.

- Pero aquest estatut era el gran avenç cap a la reforma federal, no? El PSC i cada cop menys ICV s’hi aferren, quan tothom el dona per mort.

- Aquest estatut ho havia de ser, i sí: jo també m’he quedat amb fred de peus. Pero en part penso com l’autonomista. Aquest estatut, tot i el retall, segueix donant molt autogovern a Catalunya. Si en volem més, hem de ser com els flamencs: pragmàtics.

- Espanya no vol federar-se amb nosaltres, aquest és el problema, no creus?

- No es tracta de federar-se Espanya i Catalunya, es tracta de reformar el sistema per a que les autonomies primer es redueixin en nombre. N’hi ha que, tal i com s’han plantejat, no són autosuficients. Aquestes haurien de fusionar-se amb una de més gran. Per exemple La Rioja es podria fusionar amb Navarra o Castella i Lleó, o Cantàbria i Asturies fusionar-se en una única comunitat. L’altre és que el sistema federal hauria de copiar-se del sistema alemany, on la financiació està totalment transferida als ‘lander’, però segueix existint un mecanisme de solidaritat entre regions.

- Però això ja existeix al sistema autonómic

- Sí, però no. Aquí hi ha solidaritat, però és el Ministeri d’Economia qui decideix com es reparteix el fons de solidaritat. Llavors és quan es produeixen les injustícies que s’han produit amb Catalunya, ja que no hi ha ordinalitat. En el sistema alemany, tot i no ser perfecte, són els ‘lander’ qui, de forma multilateral, reparteixen aquests diners partint de la base que hi ha ordinalitat: el que està el número 1 al rànquin no pot quedar el 4art després de repartir les inversions. Cosa que a Catalunya no passa.

- I si no volen des d’Espanya?

- Doncs a una altra cosa, tu. Però crec que quan dintre del marc de la UE es planteja la independència, aquesta opció cau pel seu propi pes. Fa uns anys tots veiem que Bèlgica desapareixeria, partida entre un Flandes independent o associat als Països Baixos i una Walonia independent o integrada en França, oi? Doncs a les últimes elecciones el N-VA es va presentar amb una proposta confederal per Flandes, no independentista real, per a crear un estat Flamenc dintre de Bèlgica i dintre de la UE, sense trencament. I les va guanyar, mentre que el partit d’ultra-dreta i clarament independentista ‘Vlaams Belang’ va pedre escons. Crec que aquest és el camí a seguir: plantejar realitats i anar pas a pas. Per això el proper pas hauria de ser la federació, i no pas la independència.

- Vaja, tots tres estem d’acord en alguna cosa.- va dir l’autonomista

- En quina?

- En que hem de seguir endavant. ¿una altra birra?

Reflexions post coitum (2): l’independentisme

Un autonomista, un federalista i un independentista es troben a un bar. Ja fa estona que un d’ells parla, que s’ha aixecat i que ha tornat a seure. Porta un paquet de tabac a la mà, l’obre i n’ofereix als altres dos que l’accepten. L’independentista treu de la butxaca un encenedor. Després d’oferir foc als altres dos i d’encendres el seu, comença a parlar.

- Tot això de l’autonomisme està molt bé, company. Però ¿i ara què? El Tribunal Constitucional ens acaba de dir que aquesta Catalunya, la que parla català amb normalitat al carrer, la que es sent catalana, la del dia a dia no cap en una Espanya cada cop més uniforme i uniformitzadora. El sistema autonómic està destinat a acabar-se si un dia els dos partits grans de Madrid ho decideixen així. Recorda que la Constitució té un article que permet recuperar competències transferides a les comunitats. Llavors ¿ens interessa aquest sistema que no ens deixa ser qui som?

- Però tu ho estàs portant tot al ‘ser qui som’, a la qüestió nacional. I no anirem enlloc si només fem que parlar de la indentitat, ¿no creus?

- És important la identitat perque és exactament allò que l’Estat Espanyol no vol. El nacionalisme espanyol no vol saber res d’indentitats que no siguin la seva.

- Com tots els nacionalismes! – va dir el federalista

- Sí d’acord, pero el discurs de l’Espanya plural xoca frontalment amb els plantejaments jacobins, que per molt que digui l’autonomista, guanyen terreny. Davant d’aixó els catalans hem d’anar a la independència, a ser un estat de veritat dintre de la Unió Europea i l’Euro, i naturalment tenir un bon veinatge amb Espanya i França.

- I què passarà amb l’Euro i la UE, perque jo no tinc gens clar això de sortir-ne.

- Hi ha molts estudis, com un de la Fundació Josep Irla que fins i tot està a la web de la Generalitat, on es parla d’aquesta ampliació interna via referèndum i la via del pacte.

- L’he llegit i em va sorprendre un detall.

- Quin? -va preguntar l’independentista

- Que en tot moment es refereix a tractats dels anys 70, 80 i 90 o a casos de fora de la Unió Europea i Monetària, i mai a la Constitució Europea, a les constitucions dels estats membres de la zona euro o als tractats referents a l’Euro.

- Són els d’aplicació vàlida, i jo crec que els que l’han fet de dret constitucional en saben una mica més que tu i que jo no? A més, es tractaria sempre d’una sortida pactada i sí que crec que Espanya no es deixarà perdre Catalunya així com així, però tampoc m’imagino avui un Tian’anmen a Plaça Catalunya, veritat?

- Home sí, clar. Però, ¿de veritat creus que Espanya i França permetrien l’entrada d’una Catalunya independent a la UE? Aquests dos estats encara no reconeixen l’estat de Kosovo.

- No es tracta del que diguin Espanya o França, si no del que decideixin els catalans, ‘som una nació, nosaltres decidim’ oi?

- Bé, però possem-nos en el pitjor cas. El preu de la independència és haver d’esperar a que el ple del parlament Europeu ens doni llum verda a l’entrada a la UE i després esperar a entrar a l’Euro, com Islàndia o Polonia. ¿Què fem? O pitjor encara, que ens passi com a Turquia, que no pot entrar per culpa del veto alemany i francès.

- Doncs en aquest cas referer les nostres relacions internacionals, crea una nova moneda, crear un nou PIB… si això apareix al documental ‘Bye, bye, Belgium‘. Pero la qüestió més important és que els nostres impostos, la nostra riquesa, els nostres fluxes comercials, els nostres aeroports… es decidirà com funcionen des d’aquí, des de Catalunya. Se n’ha parlat molt de les exportacions comercials catalanes. Espanya ja no és el nostre principal mercat, ara exportem a Europa i la majoria d’empreses espanyoles a l’exterior, a la UE i fora, són catalanes. Això és una dada indiscutible i que ens dona força per creure que ja no som la gallineta dels ous d’or d’Espanya, que comprava el cotó a Andalusia i venia al mercat espanyol mitjons i samarretes com als 60. Avui necessitem un aeroport i un port potent per a sortir a l’exterior i això no agrada gens a Madrid. Llavors estic d’acord que Espanya i França poden fer un veto a Catalunya per a entrar a la UE, pero ¿i tots els altres també? Si som un dels seus principals proveïdors comercials ¿no creus que aquests estats de la UE i la zona Euro pressionaràn a Espanya i França per a que permetin l’entrada de Catalunya a la UE?

I si el preu per ser un estat independent és tot això ho haurem de dir i la gent votarà en conseqüència.

- I quin model d’estat proposeu? – va preguntar l’autonomista que fins ara havia estat callat.

- Doncs un de social, evidentment, amb un estat del benestar com el d’ara.

- Segueixo sense veure clar alguns aspectes, tot i que sí, que tens raó en tot lo referit als aeroports, ports, comerç exterior. Pero, vols dir que és necessari tot aquest esforç per a al final quedar-nos al marc de la UE?

- Doncs explica que proposeu els federalistes, no?

Un cop… de puny

Acabo de tornar de la manifestació. Les coses per a mi són com són, i com a bon autònom que segueix viu tot i la crisi em toca treballar un dissabte per la tarda nit.

Ho analitzaré a partir de dilluns, amb el cap clar i quan s’hagi refredat una mica l’ànim expressat a la manifestació d’avui. Que no se’ns escapi: hem donat un cop de puny.

• Un cop de puny contra l’anticatalanisme practicat els darrers 4 anys, el que ens ha portat a aquesta situació sense sentit, de fàstic i aborriment.
• Un cop de puny a un Estatut que ningú vol, convertit en una patata sense contingut, que ja no és el que es va votar al 2006 en referèndum.
• Un cop de puny a la interpretació restrictiva que pretén dirigir Espanya cap a un centralisme uniformitzador.
• Un cop de puny a la classe política, desbordada, insonora,, incolora i insípida que, tal com està plantejada, no sembla estar cridada a jugar cap paper.
• Un cop de puny, un prou, un s’ha acabat que exigeix passar a una altra via, a poder ser d’alta velocitat i d’ample europeu. La via autonomista, lenta, sinuosa i d’ample ibèric, ha arribat a una via morta, destartalada en una estació sense llum, en ruina. Al final del seu trajecte.

Fins dilluns!

Como Jordi Pujol en brazos

¿Cuatro años han necesitado para hacer esta senténcia? Deberíamos estar todos muy preocupados ante semejante banda de tyranosaurus judiciales. Pero no, como viene siendo habitual la preocupación en Catalunya gira alrededor de otro centro de gravedad.

La misma tarde en que se dictó (que horror de término!) senténcia, Josep Ramoneda en su espacio telegráfico al final del programa radiofónico Hora 25, venía a decir que tocar el término ‘nación’ en un Estatuto era un error porque hay quien considera este aspecto como importante. Lo es y mucho para mucha gente que considera a Catalunya como su nación.

El cacao empezó 12h después de la emisión del fallo: el discurso contra la senténcia de practicamente todos los partidos que la rechazaban, giraba alrededor de lo que el Consitucional había dictado sobre el término ‘nación’… y ahí sigue, o al menos seguía esta mañana cuando escuchaba Catalunya Ràdio. Como un mantra que se repite y repite. Esto ha sido la excúsa del sector independentista, si es que visto lo visto necesitaban alguna, para machacar con el dogma de la independencia.

El discurso sobre el problema identitario es un agujero negro que se lo traga todo: ni una palabra de los otros aspectos sobre los que el TC ha dictado senténcia, ni de que, aún recortado, el Estatut marca la vía federal al reconocerse la bilateralidad y exclusividad de muchas competéncias, tampoco se habla ya (o se habla menos) del caso Millet y la supuesta financiación ilegal de Convergència Democràtica, del caso Pretória… y todo porque el Tribunal Constitucional ha dicho que el término ‘nación’ no tiene sentido jurídico pero mantiene su sentido simbólico. Se obvia que, precisamente, por estar en el ‘Preámbulo’ no tenía ya ningún sentido jurídico, únicamente simbólico. Este punto, y sólo este, es el que mueve todas las reacciones contra la senténcia. Si buscamos otras reacciones sobre los cambios efectuados al llamado ‘Esfuerzo fiscal’ o la negativa a la descentralización de la justícia encontramos un desierto.

Precisamente la descentralización de la justícia, que no del código penal, que pretendía abrir el Estatut convirtiendo al TSJ de Cataluña como última instáncia en los casos únicamente catalanes, sí hubiese tenido una repercusión considerable para acabar con el endémico colapso de la justícia. Pero de esto no se habla, aún cuando el corporativismo en este precepto es escandaloso y deberíamos condenarlo todos los demócratas.

Así que Òmnium Cultural convoca una manifestación y la hace girar alrededor de una pancarta que sólo habla de sentimientos ‘Som una nació, nosaltres decidim’, o sea: no ‘ser de esa nación’ te deja fuera. No importa nada más. Podría haber sido una senyera que aunara a todos los ciudadanos, podría haber sido un lema que denunciara que un tribunal ha tocado un texto legislativo aprobado en referéndum… Òmnium cultural no podía dejar pasar semejante oportunidad, aún sabiendo que ese lema dejará a muchos catalanes en casa viendo el partido por el 3r y 4o puesto del Mundial de Sudáfrica.

Es parte de nuestra heréncia como país, es esa eterna división entre catalanes buenos y malos, los que sienten “ben endins” la pátria catalana como la única auténtica y los que no, dando igual que la sientan más o menos. Es la manera de hacer de Jordi Pujol cuyo fantasma sigue más vigente que el de Aznar para España. Ahora ‘no toca’ hablar de federalismo, o sobre cómo afectará este recorte injusto a la ciudadanía de Catalunya. Ahora ‘toca’ hablar de la nación. Y lo demás no importa a nadie, ¿verdad?.