El sopar dels imbècils

Per començar, una definició:

Imbécil prové de l’expressió llatina ‘im baculum’, sense bastó. Es referia a la gent que no tenia bastó per caminar i s’havien de recolçar en els altres. Però també en un sentit metafóric es pot referir al haber ‘perdut el bastó’ (sine baculum), és a dir: la capacitat de raonament.

Ramón Tremosa seria l’anfitrió perfecte en aquest sopar de gent que ha perdut el raonament. El seu mèrit és haver reventat en menys de 24 hores la declaració de no-agressió entre Artur Mas i José Montilla de cara a les eleccions del 28N. A més ho ha fet al programa líder de la ràdio espanyola, ‘Hoy por hoy’, on un estupefacte Carles Francino restava callat deixant que en Tremosa perdés el bastó, el coneixement, l’educació i la compostura.

La seva preocupació màxima és que les eleccions puguin coincidir amb el Barça-Madrid i que la gent per aquest motiu no vagi a votar. Increíble. En Tremosa és dels que creu que a Catalunya només hi ha gent del Barça que no podrà fer res més que esperar ansiosament el FCB-RMA a les 19h del diumenge… dit d’altra manera: no només creu en Tremosa que tot català és o ha de ser del Barça (trist estereotip del ‘bon català’), sino a més creu que tot català és rematadament tonto perque no serà capaç de fer dues coses alhora: votar i veure el partit en un termini d’unes 10 hores des de que obrin els col·legis electorals fins a que comenci el partit. Ai Ramón, ¿tu saps la de gent que passa del futbol i de tu al nostre país?

Pero no acaba aquí la seva preocupació. L’altre gran mal de cap d’en Tremosa és que vivim en un sistema imposat per Franco. Segons ell Franco ja somiava amb la Catalunya autonómica i amb un president com en Montilla. Al seu Facebook escriu ‘Montilla = Franquisme sociològic’, com un adolescent pajillero escriuria ‘La Jennifer = Mi niña’, i afegeix “Montilla és el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia: regionalista, espanyolitzador i acatador del centralisme. Quin final de l’aposta estratègica d’ERC!!”. Wow! És com si l’esperit d’en Joan Laporta hagués posseït el cos d’en Tremosa durant unes hores. En Duran ja corre cap a la seu de Còrcega a fer un exorcisme.

En Francino, desconcertat, acaba l’entrevista amb un ‘joder’. No cal dir res més. O potser sí. En Mas, ara travestit a Salvapàtries Major i amb les seves nou senyeres de fons (jo n’haguès posat 15, ¿eh?), potser hauria de dir o fer alguna cosa, si no la imatge de la CiU ‘amb seny’ quedarà esmicolada, fent un favor al PSC que es podrà presentar com un partit de centre. Diuen alguns, pocs, que en Tremosa és un gran economista. Però si amb l’economia és com amb la política, en Tremosa deu ser dels que ens ha ficat a la crisi. Pensant-ho bé, potser que en Tremosa torni a l’economia i la docència i deixi la política als polítics, que ho faràn fatal pero al menys ténen estil.

Ara, per fi, tothom coneixerà a en Ramón Tremosa. Ha calgut un exabrupte ‘de llibre’ per a que recordem que Tremosa existeix, que va ser el candidat a Europa d’en Mas per substituir al díscol Ignasi Guardans. La diferència entre un i altre és que en Guardans va ser l’abanderat contra les normes per passatgers als avions imposades després de l’11 de Setembre de 2001 durant el seu temps a l’Europarlament, i l’altre ha necesitat patalejar publicament per a que algú el situi al mapa, perque fer coses a l’Europarlament, el que es diu ‘fer’ no ha fet res que valgui la pena destacar

És l’estil ‘chusquero‘ i ‘mamporrero‘ de la dreta ‘peninsular’, perque si dic ‘espanyola’ algú se m’enfada. És la fugida endavant. És l’argumentació de qui no té res a dir i prefereix gaudir tot escoltant la seva veu en lloc de guardar un respetuós silenci. Naturalment que és criticable la data de les eleccions i la gestió del tripartit i tot el que vulgui, però això no. Podem estar davant d’una campanya electoral constructiva, interessant i que aposti per implicar al ciutadà en els projectes. Aquesta actitud no porta enlloc, només a l’abstenció. Si el debat torna a caure en el ‘i tu més’ no ens extranyem si la participació és mínima.

Només podem esperar dues coses: o que en Mas reaccioni i el desautoritzi o que en Tremosa trobi el seu bastó perdut i es disculpi… pero al seu bloc ens demostra que això és com demanar-li que faci quelcom interessant al Europarlament a part d’escalfar la cadira.

Usos, normes i costums d’aquest bloc

1. Aquest és el meu bloc i jo decideixo què s’hi publica.

2. Els temes que s’hi exposen només representen les meves opinions excepte que s’hi indiqui el contrari.

3. Aquest bloc serà majoritariament en català, tot i que algun cop, si ho considero convenient escriuré en castellà. Tots els artícles poden ser traduïts al castellà, anglès i alemany amb l’eina que es troba a la columna esquerra part superior.

4. Aquest bloc no està afiliat a cap partit en concret, sense impossibilitar la seva presència en la blogsfera política, indistintament del seu color polític.

5. Estic obert a suggerències, crítiques i observacions.

6. Totes les opinions escrites en forma de comentari seran respectades i publicades, amb excepció de les que siguin homófobes, racistes, feixistes o que continguin amenaces, insults o facin apologia de qualsevol classe de violencia. En cas de dubte s’aplicarà sense excepció el contingut del punt 1.

7. Els debats que es generin als comentaris de tots els artícles del bloc seràn regulats i regits segons el punt 1 d’aquest decàleg.

8. La copia i distribució dels articles d’aquest bloc és lliure, sempre que es reconegui l’origen i/o l’autor i no se’n facin obres derivades, segons la seva llicència de Creative Commons.

9. Aquest decàleg de normes podrà ser ampliat, modificat o reduït segons el procediment fixat al punt 1.

A WordPress.com, 22 d’agost de 2010

Reflexions post coitum (i 3): el federalisme

Un independentista, un autonomista i un federalista segueixen parlant a un bar. Els dos primers ja han exposat les seves idees, ara li toca al tercer i últim.

- El federalisme és mort, doncs?

- Sí, és evident que en Zapatero va prometre un avenç per la via federal i mira on ha acabat, estampada contra el contra una Espanya que no vol saber-ne res.- replica l’independentista

- Jo crec que l’error ha sigut intentar fer federal un estatut, que és una llei propia dels sistemes autonòmics.- diu, conciliador, l’autonomista

- Ara! El federalisme, com a tal, no existeix ni ha existit mai a l’estat, mai no s’ha aplicat i la Constitució actual només l’esmenta un cop, per a prohibir-lo. ¿De què estem parlant doncs? L’estatut del 2006 no és federal, és propi de l’autonomisme. Tot i així, conté competències exclusives i un percentatge alt de transferències d’impostos, cosa més pròpia del sistema federal que del que es suposa ‘nostre’.

- Pero aquest estatut era el gran avenç cap a la reforma federal, no? El PSC i cada cop menys ICV s’hi aferren, quan tothom el dona per mort.

- Aquest estatut ho havia de ser, i sí: jo també m’he quedat amb fred de peus. Pero en part penso com l’autonomista. Aquest estatut, tot i el retall, segueix donant molt autogovern a Catalunya. Si en volem més, hem de ser com els flamencs: pragmàtics.

- Espanya no vol federar-se amb nosaltres, aquest és el problema, no creus?

- No es tracta de federar-se Espanya i Catalunya, es tracta de reformar el sistema per a que les autonomies primer es redueixin en nombre. N’hi ha que, tal i com s’han plantejat, no són autosuficients. Aquestes haurien de fusionar-se amb una de més gran. Per exemple La Rioja es podria fusionar amb Navarra o Castella i Lleó, o Cantàbria i Asturies fusionar-se en una única comunitat. L’altre és que el sistema federal hauria de copiar-se del sistema alemany, on la financiació està totalment transferida als ‘lander’, però segueix existint un mecanisme de solidaritat entre regions.

- Però això ja existeix al sistema autonómic

- Sí, però no. Aquí hi ha solidaritat, però és el Ministeri d’Economia qui decideix com es reparteix el fons de solidaritat. Llavors és quan es produeixen les injustícies que s’han produit amb Catalunya, ja que no hi ha ordinalitat. En el sistema alemany, tot i no ser perfecte, són els ‘lander’ qui, de forma multilateral, reparteixen aquests diners partint de la base que hi ha ordinalitat: el que està el número 1 al rànquin no pot quedar el 4art després de repartir les inversions. Cosa que a Catalunya no passa.

- I si no volen des d’Espanya?

- Doncs a una altra cosa, tu. Però crec que quan dintre del marc de la UE es planteja la independència, aquesta opció cau pel seu propi pes. Fa uns anys tots veiem que Bèlgica desapareixeria, partida entre un Flandes independent o associat als Països Baixos i una Walonia independent o integrada en França, oi? Doncs a les últimes elecciones el N-VA es va presentar amb una proposta confederal per Flandes, no independentista real, per a crear un estat Flamenc dintre de Bèlgica i dintre de la UE, sense trencament. I les va guanyar, mentre que el partit d’ultra-dreta i clarament independentista ‘Vlaams Belang’ va pedre escons. Crec que aquest és el camí a seguir: plantejar realitats i anar pas a pas. Per això el proper pas hauria de ser la federació, i no pas la independència.

- Vaja, tots tres estem d’acord en alguna cosa.- va dir l’autonomista

- En quina?

- En que hem de seguir endavant. ¿una altra birra?

Reflexions post coitum (2): l’independentisme

Un autonomista, un federalista i un independentista es troben a un bar. Ja fa estona que un d’ells parla, que s’ha aixecat i que ha tornat a seure. Porta un paquet de tabac a la mà, l’obre i n’ofereix als altres dos que l’accepten. L’independentista treu de la butxaca un encenedor. Després d’oferir foc als altres dos i d’encendres el seu, comença a parlar.

- Tot això de l’autonomisme està molt bé, company. Però ¿i ara què? El Tribunal Constitucional ens acaba de dir que aquesta Catalunya, la que parla català amb normalitat al carrer, la que es sent catalana, la del dia a dia no cap en una Espanya cada cop més uniforme i uniformitzadora. El sistema autonómic està destinat a acabar-se si un dia els dos partits grans de Madrid ho decideixen així. Recorda que la Constitució té un article que permet recuperar competències transferides a les comunitats. Llavors ¿ens interessa aquest sistema que no ens deixa ser qui som?

- Però tu ho estàs portant tot al ‘ser qui som’, a la qüestió nacional. I no anirem enlloc si només fem que parlar de la indentitat, ¿no creus?

- És important la identitat perque és exactament allò que l’Estat Espanyol no vol. El nacionalisme espanyol no vol saber res d’indentitats que no siguin la seva.

- Com tots els nacionalismes! – va dir el federalista

- Sí d’acord, pero el discurs de l’Espanya plural xoca frontalment amb els plantejaments jacobins, que per molt que digui l’autonomista, guanyen terreny. Davant d’aixó els catalans hem d’anar a la independència, a ser un estat de veritat dintre de la Unió Europea i l’Euro, i naturalment tenir un bon veinatge amb Espanya i França.

- I què passarà amb l’Euro i la UE, perque jo no tinc gens clar això de sortir-ne.

- Hi ha molts estudis, com un de la Fundació Josep Irla que fins i tot està a la web de la Generalitat, on es parla d’aquesta ampliació interna via referèndum i la via del pacte.

- L’he llegit i em va sorprendre un detall.

- Quin? -va preguntar l’independentista

- Que en tot moment es refereix a tractats dels anys 70, 80 i 90 o a casos de fora de la Unió Europea i Monetària, i mai a la Constitució Europea, a les constitucions dels estats membres de la zona euro o als tractats referents a l’Euro.

- Són els d’aplicació vàlida, i jo crec que els que l’han fet de dret constitucional en saben una mica més que tu i que jo no? A més, es tractaria sempre d’una sortida pactada i sí que crec que Espanya no es deixarà perdre Catalunya així com així, però tampoc m’imagino avui un Tian’anmen a Plaça Catalunya, veritat?

- Home sí, clar. Però, ¿de veritat creus que Espanya i França permetrien l’entrada d’una Catalunya independent a la UE? Aquests dos estats encara no reconeixen l’estat de Kosovo.

- No es tracta del que diguin Espanya o França, si no del que decideixin els catalans, ‘som una nació, nosaltres decidim’ oi?

- Bé, però possem-nos en el pitjor cas. El preu de la independència és haver d’esperar a que el ple del parlament Europeu ens doni llum verda a l’entrada a la UE i després esperar a entrar a l’Euro, com Islàndia o Polonia. ¿Què fem? O pitjor encara, que ens passi com a Turquia, que no pot entrar per culpa del veto alemany i francès.

- Doncs en aquest cas referer les nostres relacions internacionals, crea una nova moneda, crear un nou PIB… si això apareix al documental ‘Bye, bye, Belgium‘. Pero la qüestió més important és que els nostres impostos, la nostra riquesa, els nostres fluxes comercials, els nostres aeroports… es decidirà com funcionen des d’aquí, des de Catalunya. Se n’ha parlat molt de les exportacions comercials catalanes. Espanya ja no és el nostre principal mercat, ara exportem a Europa i la majoria d’empreses espanyoles a l’exterior, a la UE i fora, són catalanes. Això és una dada indiscutible i que ens dona força per creure que ja no som la gallineta dels ous d’or d’Espanya, que comprava el cotó a Andalusia i venia al mercat espanyol mitjons i samarretes com als 60. Avui necessitem un aeroport i un port potent per a sortir a l’exterior i això no agrada gens a Madrid. Llavors estic d’acord que Espanya i França poden fer un veto a Catalunya per a entrar a la UE, pero ¿i tots els altres també? Si som un dels seus principals proveïdors comercials ¿no creus que aquests estats de la UE i la zona Euro pressionaràn a Espanya i França per a que permetin l’entrada de Catalunya a la UE?

I si el preu per ser un estat independent és tot això ho haurem de dir i la gent votarà en conseqüència.

- I quin model d’estat proposeu? – va preguntar l’autonomista que fins ara havia estat callat.

- Doncs un de social, evidentment, amb un estat del benestar com el d’ara.

- Segueixo sense veure clar alguns aspectes, tot i que sí, que tens raó en tot lo referit als aeroports, ports, comerç exterior. Pero, vols dir que és necessari tot aquest esforç per a al final quedar-nos al marc de la UE?

- Doncs explica que proposeu els federalistes, no?

Reflexions post coitum (1): l’autonomisme

Aquesta és la primera part de les reflexions sobre el model de relació Catalunya-Espanya que vull publicar, tot seguint les preguntes que vaig formular a l’article Reflexions post coitum. Naturalment com a lector estàs convidat a dir-hi la teva als comentaris i a participar al debat.

Un autonomista, un federalista i un independentista es troben a un bar. El primer es demana una cervesa rossa de barril d’aquella marca que patrocina esdeveniments musicals, el segón una d’alemanya i l’últim opta per la clàssica negra d’importació. El cambrer, a més de les tres cerveses porta alguna cosa per a picar.  Tots tres estàn en silenci, es miren i un trenca el gel.

- Què us ha semblat lo del estatut? -preguntà l’independentista mirant de manera còmplice a tots dos

-Puff… quina destrempada ¿no?- diu el federalista

- Ha passat alguna cosa important a Catalunya aquest cap de setmana amb lo de la mani ¿no creus? – pregunta l’independentista a l’autonomista -¿creus, com nosaltres, que l’autonomisme és mort?

- ¿L’autonomisme mort? – pregunta sorprés l’autonomista a la vegada que arqueja les celles. – Jo crec que no tot i tot lo dolent. A l’autonomia catalana li queden anys i no em crec que sigui tan catastròfic. La sentència del TC no obre cap altra via més que la de confirmar que l’autonomisme és vigent i que Catalunya ha guanyat autogovern.

- Ja, clar. -diu el federalista- però han tocat el finançament i seguim sense el principi d’ordinalitat

- Han tocat que estigui regulat al Estatut. Ja se que necessitem inversions, però el govern espanyol les ha garantitzades fins al 2013, sobre tot en infraestructures. Pero deixant de banda això, avui gràcies al pacte autonómic tenim més autogovern que mai i més autogovern que moltes altres regions pressumtament descentralitzades del món. Ja vas veure al documental ‘Adèu, Espanya‘ que parlaven d’Escòcia i de Grenlàndia. La comparació no em va agradar perque Catalunya té més autogovern que qualsevol de les dues regions aquestes, i no parlem ja de les regions italianes o de les demarcacions franceses. El problema va ser que al Parlament li va entrar pressa al 2006 aprofitant que el PSOE, un PSOE pressumptament federalista, tornava a governar a Espanya. Crec que hauriem d’haver esperat una mica, l’Estatut del 78 no estava desplegat al 100% i podriem haver accelerat totes les transferències (inclosa la de transports ferroviaris) abans de seure a negociar una reforma de l’Estatut. Jo vaig estar d’acord, eh? al 2006 amb la reforma, però sí que em sembla que vàrem fer una ‘carta als reis‘. Com al 1931 amb l’Estatut de Núria, quan en Niceto Alacalá-Zamora va còrrer cap a Barcelona a demanar-li a en Macià que acceptés una autonomia en lloc d’una federació. En canvi, al 78 es va pactar una cosa sabent quin era el sostre de la Constitució, perque ja es coneixia el seu text. En el fons, el pacte del 78 va ser una continuació del camí iniciat al 1931 amb la República, però crec que millorat. Per exemple, l’Estatut de Núria marcava que la llengua vehicular a les escoles era el Castellà i que la competència d’educació era de l’Estat per no trencar el sistema centralista. Crec que la Constitució segueix sent un text que reconeix la pluralitat d’Espanya, però té limits i un d’aquests és que la única nació és l’espanyola ens agradi o no.

- Pero aquest estatut, el del 2006, portava el desenvolupament autonómic fins a limits federals, més ambiciosos. I en canvi en algunes coses ens hem quedat pitjor que al 78, i per estar així, què vols que et digui…- va remarcar el federalista

- A veure, la Constitució no és federal. Si voliem un estat federal el que haviem de fer era demanar una reforma constitucional, no un nou estatut. A més, insisteixo que l’estatut sí respón a les aspiracions d’autogovern de Catalunya. No respón a l’independentisme ni a una federació, perque aquest no és el pacte constitucional vigent. A més, a la manifestació del 10 de juliol hi havia gent com tu, que ets indepe, com ell que és federalista i com jo… generalitzar i dir que ‘tothom que hi va anar vol la independència’ pfff, és massa ¿no creus? Jo no veig per enlloc que aquest país vulgui deixar de ser part d’Espanya.

- Llavors potser hem de refer el pacte i anar cap al federalisme, no? – va dir el federalista

- Però, com el vols refer i anar cap al federalisme, si tret de les regions històriques de la Península i dos o tres més, totes les demés autonomies no van votar cap Estatut perque no el volien. Els hi van imposar des de Madrid com el de La Rioja. Allò va ser el ‘Café para todos‘ i aquí seguim! – va dir molest l’independentista

- Et recordo que sense aquests ‘Estatuts’ que ningú volia no crec que els Catalans haguèssim aspirat a ser més que una ‘demarcació francesa’. Al principi teniem quatre competències mal comptades, i va ser gràcies al recolçament que van donar al procès autonómic els Andalusos que avui tenim un autogovern molt fort. I crec honestament que no hem de refer el pacte ni hem d’anar ni cap al federalisme ni, encara menys, cap a l’independentisme. A la via autonomista li queden molts anys encara. Penso que el principal interessat en mantenir l’autonomisme no és el PSOE, si no el PP, que té un bon troç del pastís espanyol en forma de poder ‘autonómic’. ¿De veritat et penses que podem dissoldre així com així les autonomies i retornar el poder que avui controla en Camps a València o en Feijoo a Galícia? No home no! Un dels principals efectes positius que ha portat l’autonomisme a les comunitats ‘no històriques’ (Extremadura, Rioja, Asturies, Canàries…) ha sigut l’aparició d’una burgesia autonómica amb un poder económic elevat, ja que depenen del govern regional. Si des del centralisme més rànci ho volen desfer han de saber que aquesta ‘nova burgesia’ marxarà amb el sistema. I francament, no crec que ningú estigui disposat a recentralitzar l’estat. És allò que va dir el Mas quan van portar l’Estatut a les Corts Espanyoles ‘Sin el autonomismo España seria como Francia, pero peor‘.

- Però ¿tu no creus, de veritat, que els catalans estàn incòmodes amb aquesta situació?- preguntar el federalista

- Potser sí, pero ho veurem a les eleccions. Fa anys que escolto que si els catalans això, que si els catalans allò i passen i passen les eleccions i mai es confirma el ‘front’ federalista o independentista’. Crec que en l’únic que derivarà tot això serà en mantenir el pacte constitucional i revisar-lo llegurement, portant el conveni económic navarrès, pero el vasc no perque els catalans hem de seguir aportant solidariament a la construccio espanyola.

- Vaja, el de sempre: els catalans paguem més perque som catalans. -va sentenciar l’independentista

- Sempre he cregut que el que més té és el que ha de pagar més ¿no creus?

- Si tu ho dius… -va dir el federalista – ¿tens un piti?

- No, espera que vaig a la màquina.

L’autonomista es va aixecar per anar a comprar-ne. La cervesa encara era mig plena (o mig buida, depenent si ho veus amb ells d’autonomista o federalista).

El federalista va agafar al cervesa, va fer un glop i va mirar als ulls a l’independentista.

- Ara diràs tu la teva, oi?

- Ho duptaves?

Propera entrega ‘Reflexions post coitum 2a part: l’independentisme’

Reflexions post coitum

Un federalista, un autonomista i un independentista es troben a un bar per xerrar. L’un diu ‘el diàleg és obert, la federació és la via‘. L’altre diu ‘primer l’estatut, aquesta és la via aprovada pel poble català en referèndum‘. L’últim diu ‘l’única via és la de l’estat propi, segregat d’Espanya‘. Sona a acudit, però és molt semblant al que s’escolta a alguns bars. Una situació molt semblant la vaig viure ahir i vull compartir amb vosaltres en una sèrie de reflexions que vull obrir i al debat del que us convido via ‘comentaris‘.

Després de l’orgasme indepe del 10 de juliol, on s’esperava una gran assistència dels sectors independentistes però no una capitalització tan gran, toca seure i modular el debat, establir un full de ruta pactat i obrir-lo a la ciutadania catalana i també a l’espanyola. Per mi aquest debat hauria de girar al voltant de tres grans eixos amb les seves preguntes i matitzacions:

• Autonomisme: la via autonomista és possible encara? És possible allargar la vida d’un sistema que sembla fallar per tot arreu? És possible recuperar l’Estatut aprovat sense la retallada del TC i aplicar-lo íntegrament en un periode de temps raonable? Permetràn les autonomies una re-centralització com alguns insinuen?
• Federalisme: és possible obrir en un pacte de tots els espanyols una reforma constitucional que porti a la federalització o extensió del ‘dret foral’ a tots els territoris d’Espanya? És més viable el ‘model alemany’ o el ‘model suïs’ a Espanya? Aquest federalisme serà simètric o asimètric?
• Independentisme: És possible traçar una via cap a la independència real i l’estat sobirà? Què passa amb la Unió Europea, monetària i els pactes comercials? Quin model d’estat s’aplicaria a aquesta independència? Paradís fiscal? Estat socialdemòcrata? Estat liberaldemòcrata?

Aquests tres eixos s’hauràn d’explicar a la ciutadania si de veritat volem que la manifestació serveixi d’alguna cosa. Si situem el debat en una postura maximalista en qualsevol de les tres opcions o tornar-lo a situar en un simple ‘debat identitari’ sense profunditat, res haurà servit i el més segur és que la ciutadania es quedi a casa el dia de les eleccions.

S’ha obert un debat madur, els ‘guionistes de l’independència‘ han de moure fitxa, els federalistes de tota Espanya s’han de fer notar i els autonomistes, si de veritat creuen en el sistema, han de fer força a tot l’Estat per a recuperar el text aprovat en referèndum, sense retallar. En aquest debat no hi poden cabre postures naive, s’ha de parlar i explicar-ho tot i sense complexes. Per això us convido a que doneu la vostra opinió en aquesta sèrie de 3 articles que vull dedicar al tema abans de les vacances d’estiu.

Un cop… de puny

Acabo de tornar de la manifestació. Les coses per a mi són com són, i com a bon autònom que segueix viu tot i la crisi em toca treballar un dissabte per la tarda nit.

Ho analitzaré a partir de dilluns, amb el cap clar i quan s’hagi refredat una mica l’ànim expressat a la manifestació d’avui. Que no se’ns escapi: hem donat un cop de puny.

• Un cop de puny contra l’anticatalanisme practicat els darrers 4 anys, el que ens ha portat a aquesta situació sense sentit, de fàstic i aborriment.
• Un cop de puny a un Estatut que ningú vol, convertit en una patata sense contingut, que ja no és el que es va votar al 2006 en referèndum.
• Un cop de puny a la interpretació restrictiva que pretén dirigir Espanya cap a un centralisme uniformitzador.
• Un cop de puny a la classe política, desbordada, insonora,, incolora i insípida que, tal com està plantejada, no sembla estar cridada a jugar cap paper.
• Un cop de puny, un prou, un s’ha acabat que exigeix passar a una altra via, a poder ser d’alta velocitat i d’ample europeu. La via autonomista, lenta, sinuosa i d’ample ibèric, ha arribat a una via morta, destartalada en una estació sense llum, en ruina. Al final del seu trajecte.

Fins dilluns!

Els meus motius per no anar-hi

A causa de la sentència del TC sobre el nostre Estatut, el de Catalunya, Òmnium Cultural ha convocat una manifestació per expressar el rebuig del poble de Catalunya a aquesta sentència. O això és el que diuen que volen fer. Però jo he optat per quedar-me a casa, pero no anar-hi, per no secundar aquesta convocatòria i aquí vull exposar els meus motius.

1. L’Estatut és l’excúsa: Segons han anat passant els dies he tingut la sensació, cada cop més forta, que aquesta manifestació podia haver-se convocat fa dos mesos, amb el mateix lema i el mateix contingut. La sentència del TC contra l’Estatut sembla ser només una excúsa. Òmnium Cultural, legitimament la convoca a partir de la crida del President de la Generalitat, però ho fa en una clau quasi contra l’Estatut, assumint com a propi el ‘Dret a decidir‘, del que en parlaré més endavant, i travestint una protesta contra la injusta sentència del TC en una protesta contra l’Estatut i la via autonomista-federalitzant. Si es volia fer una manifestació ‘independentista’, s’hauria pogut convocar a l’abril o al maig. Pero potser llavors no estaria garantitzat l’èxit, com es va poder veure el passat 12 de juny a Barcelona.
2. És un acte de campanya electoral: S’ha parlat un cop i un altre del record de la gran manifestació del 1978 que va tenir com a lema ‘Volem l’estatut‘. Va ser la més multutudinària que s’ha fet mai sobre l’autogovern a Catalunya i va reunir sota un mateix lema a tots els partits polítics i ciutadans, i on ningú va buscar cap protagonisme. Aquest cop no és així. Només durant els minuts següents a la ‘fallada’ del TC els partits catalans, excepte PP i Ciutadans, van mostrar-se units. Va semblar que CiU deixaria de banda les seves ànsies de poder i que el PSC deixaria de fer la punyeta a CiU per guanyar vots. Error, ni Mas ni Montilla poden deixar un acte tan suculent de banda. Cap polític està disposat a no encapçalar una manifestació, i encara menys  disposats a no posar el seu lema al capdavant. Aquí CiU, ERC i, sorprenentment per a mi, ICV davant la sol·licitud del President Montilla de canviar la pancarta inicial per una senyera com a símbol d’unió de tots els catalans, s’han posat de cula la paret i han insistit que la única pancarta unitària és la proposada per Òmnium, tot i que sigui una pancarta que ni esmenta ni defensa cap Estatut, sino que marca la manifestació com un acte sobiranista, allunyat de l’objectiu inicial.
3. El Dret a decidir… la pancarta:  La maquinària electoral de Convergència Democràtica es va treure de la màniga un lema tan lògic i coherent com buit de contingut. El ‘Dret a decidir’, el dret a que el poble català decideixi el sobre seu futur sense explicar quina és la linea a seguir. Aquest lema, cremat ja durant el breu, pero decidit suport que Convergència Democràtica va fer a les consultes sobiranistes, és el que regeix la manifestació del 10 de juliol. El lema sobiranista (¿independentista?) original ‘Som una nació, tenim el dret a decidir‘ es reescriu com a ‘Som una nació, nosaltres decidim‘. No és el mateix, però la semblança entre ambdós lemes és evident. El PSC, però, ha trigat massa en adonar-se’n i ara Òmnium,amb el recolçament de CiU, ERC i  ICV, no pensa fer marxa enrera. Han aconseguit que el President de la Generalitat encapçali una manifestació sota el lema del principal partit de la oposició. ¿On és la neutralitat política que hauria de portar-nos a la unitat aquí?. Ernest Benach, president del Parlament, va dir ahir al programa Àgora de TV3 que ‘un país seriós no es baralla per pancartes’. En la meva opinió se li va oblidar ofegir que a un país seriós i en crisi económica la seva classe política no es pot passar el dia messurant-se per ràdio i televisió la senyera, a veure qui la té més gran.
4. Nació, nació, nació, nació, nac…: Catalunya és una nació, no ho penso discutir. Sí penso discutir que tornem a tenir a sobre de la taula un debat estèril i esgotador: el debat identitari que semblarà marcar l’agenda política i portar a una Catalunya exhausta, esgotada fins a la desafecció total. Sí penso discutir com s’enfoca el sentiment de pertanyença a aquesta nació i a la nació Espanyola. Sembla que s’ha pasat de la idea d’una Catalunya-nació dintre d’una nació de nacions anomenada Espanya (base de l’ideal federal-republicà de Pi i Margall), a contraposar i polititzar aquest terme fins a fer-lo únicament representatiu d’una independencia que, avui per avuí, no es recolçada per cap majoria social o política, sense cap punt intermig. O blanc o negre. No m’oblido de com des de la ultradreta espanyola més rància s’ha fet servir el debat per probar de guanyar vots a Sòria, Burgos o Santander i em regira l’estòmac escoltar a membres d’aquesta dreta parlar sobre una sentència que ells han provocat. Per això, posar de nou aquest etern debat sobre la taula no ens beneficia. Hauriem de passar pàgina sense oblidar qui som, tornar a construir ponts amb Espanya si és que en algún moment s’han trencat. Avís a navegants: unes eleccions en clau identitaria portaran a una abstenció sense precedents.
5. El polític és part del problema: Segons el Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la segona onada de 2010, segons els catalans el tercer problema del nostre país és la classe política. A més, un 42,7% dels enquestats considera que la política catalana és dolenta i un 16,4% la considera molt dolenta. El debat sobre aquesta desafecció és llarg i intens. No puc dir allò que tant llegeixo a blocs i articles de ‘el poble de Catalunya sent que…‘ ja que la meva agenda no té 7 milions d’entrades, no hi parlo regularment ni se què pensen tots ells. Jo només puc parlar des del meu bloc, del que escolto i detecto al parlar amb familiars, amics i coneguts de tots els àmbits. Puc parlar de la sensació de que la classe política catalana està enrocada en debats estèrils, en problemes patriotico-folklòrics com la prohibició de les corrides de toros (però no els correbous, consti), la prohibició del burka, la preeminència del catolicisme ranci al catalanisme polític, o la llei del cinema en català, focalitzada un cop més en la imposició provinciana del doblatge del cinema extranger i no en la promoció del cinema autòcton amb vocació internacional. Puc parlar de la incapacitat de possar-se d’acord per a fer res, de veure que cada partit va a la seva i eleva els seus interessos electorals a categoria d’interès nacional. Pero no puc parlar de que la classe política sembli interessada en canviar les coses. La dessafecció pot tenir el seu origen aquí, en la classe política catalana i en la seva preocupació per temes, diguem-ho així, circumscrits als sentiments i no a resoldre problemes i plantejar sortides a la crisi. Recordo que la participació a les últimes eleccions catalanes va ser de poc més del 40% al 2006, en canvi la participació a les eleccions generals va ser de prop del 70% al 2008. ¿Cap a on es dirigeix la desafecció, doncs?

Aquests són els meus motius per quedar-me a casa el proper 10 de juliol, no sense sentir-me de nou decebut per una classe política que ni és present, ni se l’espera properament. M’hagués agradat una altra reacció, una altra manera de fer les coses més clara, més unida, sense imposicions de cap classe. El següent pas si no canvien molt les coses serà quedar-me a casa el dia de les eleccions autonómiques, a veure si així s’aconsegueix que el Govern de Catalunya deixi de ser un conglomerat d’aspiracions nacionals, per a ser un servei a la ciutadania, a més d’un orgull.

Correcció i puntualització (9/07/2010): Diverses persones m’han corregit el punt sobre ‘Dret a decidir…la pancarta’. Es cert que el lema no surt de la maquinaria electoral de CDC, com dic a l’article, sino que neix de la Plataforma Pel Dret a Decidir. En un principi el rebutja a la primera manifestació sota aquest lema, però més tard (com a la manifestació per les infraestructures de l’1 de desembre de 2007) l’assumeix com a propi i com a lema programàtic. El mateix dia de la fallada de l’Estatut, Artur Mas el va fer servir per acabar una intervenció televisiva d’urgència davant de Catalunya Radio. Avui és innegable que el ‘Dret a decidir’ es part inherent de l’estrategia electoral de CDC i assumida per UDC amb certa cautela també. D’aquí a que el lema escollit per Òmnium, en la meva opinió discutible i respectable a parts iguals com la de qualsevol altre personal, està polititzada i parcialitzada en vers a una única manera d’entendre el país: el sobiranisme i la independència.

Tantmateix, en Miquel Quintana, em putualitza des de el seu bloc que la ‘manifestació es prepara des de fa temps’ i ahir nit al programa d’Àngels Barceló a la Cadena SER ‘Hora25′ Milagros Pérez Oliva va parlar de que feia dos anys que estava preparada; així com que no respón a la crida del President de la Generalitat com jo vaig escriure. En tot cas, el President sí va fer una crida a la manifestació i Òmnium va respondre oferint la seva manifestació per a aquesta convocatòria unitària.

Per últim en aquest afegit del dia 9 de juliol, donar les gràcies per l’excel·lent rebuda i per l’allau de visites que ha tingut aquest bloc aquests darrers tres dies.

Como Jordi Pujol en brazos

¿Cuatro años han necesitado para hacer esta senténcia? Deberíamos estar todos muy preocupados ante semejante banda de tyranosaurus judiciales. Pero no, como viene siendo habitual la preocupación en Catalunya gira alrededor de otro centro de gravedad.

La misma tarde en que se dictó (que horror de término!) senténcia, Josep Ramoneda en su espacio telegráfico al final del programa radiofónico Hora 25, venía a decir que tocar el término ‘nación’ en un Estatuto era un error porque hay quien considera este aspecto como importante. Lo es y mucho para mucha gente que considera a Catalunya como su nación.

El cacao empezó 12h después de la emisión del fallo: el discurso contra la senténcia de practicamente todos los partidos que la rechazaban, giraba alrededor de lo que el Consitucional había dictado sobre el término ‘nación’… y ahí sigue, o al menos seguía esta mañana cuando escuchaba Catalunya Ràdio. Como un mantra que se repite y repite. Esto ha sido la excúsa del sector independentista, si es que visto lo visto necesitaban alguna, para machacar con el dogma de la independencia.

El discurso sobre el problema identitario es un agujero negro que se lo traga todo: ni una palabra de los otros aspectos sobre los que el TC ha dictado senténcia, ni de que, aún recortado, el Estatut marca la vía federal al reconocerse la bilateralidad y exclusividad de muchas competéncias, tampoco se habla ya (o se habla menos) del caso Millet y la supuesta financiación ilegal de Convergència Democràtica, del caso Pretória… y todo porque el Tribunal Constitucional ha dicho que el término ‘nación’ no tiene sentido jurídico pero mantiene su sentido simbólico. Se obvia que, precisamente, por estar en el ‘Preámbulo’ no tenía ya ningún sentido jurídico, únicamente simbólico. Este punto, y sólo este, es el que mueve todas las reacciones contra la senténcia. Si buscamos otras reacciones sobre los cambios efectuados al llamado ‘Esfuerzo fiscal’ o la negativa a la descentralización de la justícia encontramos un desierto.

Precisamente la descentralización de la justícia, que no del código penal, que pretendía abrir el Estatut convirtiendo al TSJ de Cataluña como última instáncia en los casos únicamente catalanes, sí hubiese tenido una repercusión considerable para acabar con el endémico colapso de la justícia. Pero de esto no se habla, aún cuando el corporativismo en este precepto es escandaloso y deberíamos condenarlo todos los demócratas.

Así que Òmnium Cultural convoca una manifestación y la hace girar alrededor de una pancarta que sólo habla de sentimientos ‘Som una nació, nosaltres decidim’, o sea: no ‘ser de esa nación’ te deja fuera. No importa nada más. Podría haber sido una senyera que aunara a todos los ciudadanos, podría haber sido un lema que denunciara que un tribunal ha tocado un texto legislativo aprobado en referéndum… Òmnium cultural no podía dejar pasar semejante oportunidad, aún sabiendo que ese lema dejará a muchos catalanes en casa viendo el partido por el 3r y 4o puesto del Mundial de Sudáfrica.

Es parte de nuestra heréncia como país, es esa eterna división entre catalanes buenos y malos, los que sienten “ben endins” la pátria catalana como la única auténtica y los que no, dando igual que la sientan más o menos. Es la manera de hacer de Jordi Pujol cuyo fantasma sigue más vigente que el de Aznar para España. Ahora ‘no toca’ hablar de federalismo, o sobre cómo afectará este recorte injusto a la ciudadanía de Catalunya. Ahora ‘toca’ hablar de la nación. Y lo demás no importa a nadie, ¿verdad?.