Fa dies vaig poder parlar amb un parell d’amics propers a la dreta catalana i no van poder evitar confirmar-me el que sona de fons des de fa unes setmanes. El Govern dels Horrors sembla tenir data de caducitat, ja que la coalició CDC i Unió treballa amb l’escenari d’eleccions anticipades. Avui al Full Parroquial de Godó, la poetèssa de l’ultradreta i escriptora de manuals xenòfobs ha donat el tret la confirmació oficial al que era un rumor imparable.
El panorama pel govern dels horrors és molt contrari als seus interessos:
- El pacte CiU-PP a Catalunya ha donat a Alicia Sánchez-Camacho una autoritat de Consellera en Cap a l’ombra. Ella fa i desfà, critica obertament al govern i imposa, per sobre de tot, els seus postulats. A Madrid, Alícia es presenta com part indispensable del govern. CiU diu estar segrestada, però en tot cas és un segrest amb un síndrome d’Estocolm molt marcat, ja que podent pactar amb ERC o fins i tot buscar ponts amb el PSC, Artur Mas prefereix ser còmode hostatge d’Alícia. Aquest pacte es repeteix als Ajuntaments i Diputació de Barcelona sense cap escrúpol.
- A Madrid el suport de Duran-Lleida a Rajoy és el mateix que esperariem del servei domèstic. CiU allà actua com un simple majordom que contesta a tot ‘sí, señor presidente’, indiferentment del que sigui. Aquest pacte, però no reporta res a Catalunya, ja que els pressupostos generals són tremendament restrictius amb la Generalitat. És igual, Duran i Lleida seguirà sent l’equivalent parlamentari al majordom fidel, obedient i pilota.
- La sort, per a CiU, és que el PSC es troba desaparegut i la pressumpta renovació no està servint de res perque deixar-ho tot igual no és renovar, és deixar-ho tot igual. La pèrdua de vot socialista sembla, a jutjar per les enquestes sobre intenció de vot, segueixen marxant en part al PP, però també a ICV. Partit que, segons la opinió pública, lidera l’oposició a la Pepivergència.
Quan serien aquestes eleccions? Dependrà d’un factor importantíssim: si les enquestes segueixen com fins ara, mostrant un manteniment del vot convergent, baixada dels socialistes (que ni estàn ni se’ls espera) i lleugera caiguda del PP, les eleccions es podrien fer coincidir amb les basques de 2013. Curiosament es parla de que Nuñez-Feijoó podria avançar també les eleccions gallegues a aquesta data, donant com a resultat un escenari inèdit. Tres de les quatre ‘comunitats històriques‘ amb competència per a convocar eleccions independentment de la resta de comunitats, celebrarien eleccions alhora. I compte, no serien unes eleccions normals ja que al País Basc una enquesta pressumptament filtrada des de la Lendakaritza anunciava que Bildu guanyaria amb 24 escons, seguida de PNB amb 22. PP i PSOE s’enfondrarien fins als 14 i 11 respectivament. Aquest petit detall no se’ns ha d’escapar, perque podria ser el motiu que requereix CiU per a poder-se presentar de nou com a salvadors de la pàtria, evitant que algú pugui recordar que ho estan pactant tot amb el PP. Tot just ara CiU i PP comencen l’escenificació de la futura ruptura. A CiU el pacte avui sembla no afectar la seva intenció de vot, però a la llarga pot ser impossible de justificar davant d’un electorat i unes bases que reclamen un gir autènticament secessionsta.
Jugar la carta del sobiranisme des de Catalunya pot crear un escenari molt perillòs per a un PP que està patint el desgast de govern més ràpid que es coneix i que comença a mostrar símptomes d’un nerviosisme pre-histèric. El xoc de trens generat a partir de l’enfrontament del sobiranisme, que aposta per la creació d’un Estat Català federat (benvinguda CDC al federalisme que des de fa 40 anys fa bandera ICV), i el centralisme ranci del PP, que busca el desmantellament de l’estat autonòmic a cop de retall; permetria que les eleccions catalanes, de coincidir amb les basques, fossin en clau totalment secessionista i no pas en clau econòmica. Un reclam molt important pels sectors barretinaries que veurien en un hipotètic eix PNB-CiU i Bildu-ERC una opció real de canvi patriòtic on l’ideologia i l’escenari econòmic quedi en un segón o tercer pla. De nou les senyeres ho taparien tot, fins i tot l’olor a podrit i misèria dels serveis públics que ens està deixant el pacte CiU-PP.
Estiguem alerta, CiU en sap molt de possar-se barretines, penjar estelades i repartir carnets de bons i mals catalans, per després pactar amb la dreta rància centralista i marginar a les forces que realment aposten per la transformació federal de l’estat o que són obertament independentistes. El joc, no ens enganyem, pot no tenir res a veure ni amb la federalització d’Espanya, ni amb l’independentisme, sinó només buscar l’ansiada majoria absolutista de CiU a Catalunya que li permetria, ara sí, convertir el país en la seva finca particular a cop de retallades, privatitzacions del bé públic i ajudes empreses amigues. La gent d’esquerres haurem d’estar molt atents als aconteixements que ens esperen d’aquí al novembre quan, de complir-se les circumstàncies que impedirien la governabilitat de Catalunya, Artur Mas hauria de convocar eleccions anticipades.
No nego les virtuds de Mariano Rajoy. Estic segur que don Mariano seria un excelent jutje d’escacs o d’un concurs d’Scrabble, seria un gran jutge que es limita a estar callat en una posició dominant, seguir la jugada i només obrir la boca quan alguna cosa no està bé. En conseqüència, estic segur que Rajoy seria un gran funcionari de presons, o un gran president d’alguna diputació gallega, o un gran inspector d’hisenda. Fins i tot seria un gran secretari general d’algún ministeri com el d’agricultura, educació o esports.
