Bankia: socialisme d’alt standing

Mentre Espanya contemplava la final de la Copa d’Espanya entre l’Athlètic de Bilbao i el FC Barcelona, i la màxima preocupació era asfixiar-nos amb la cortina de fum estesa per Esperanza Aguirre, els directius de Bankia anaven al gra. Els 18 membres del ‘Politburó’ de Bankia van treure la calculadora i van decidir, per soviètica unanimitat, que els ciutadans han de fer-se càrrec d’un forat de 23.500 Milions d’Euros. Després van dimitir sense que hagi trascendit  si, com Rodrigo Rato, també tenen dret a una indemnització . Goirigolzarri ha parlat clar: els ciutadans a través de l’Estat no presten res a Bankia, li donen a fons perdut en forma d’inversió i només si d’aquí 5 anys Bankia millora moltíssim, es retornaran. Si no, doncs no i punt. Els efectes de la llei de transparència del PP comencen a ser visibles: és un robatori a la ciutadania cínicament elegant amb llum i taquígrafs, a la vista de tothom.

“No son ayudas, no hay que devolverlas”, Juan Ignacio Goirigolzarri.

Rajoy va assegurar que no hi hauria diners públics per als bancs. El Ministre d’Economia De Guindos va garantitzar que les necessitats econòmiques dels bancs que l’Estat Espanyol hauria de cobrir en els propers mesos no superarien els 15.000 Milions d’Euros. Visionaris o mentiders? Em decanto per la segona opció. Ningú s’empassa ja les mentides de De Guindos i del govern espanyol en general.

La xifra monstruosa del forat de Bankia em genera algunes preguntes:

• Evidentment ¿què collons ha passat amb els diners que han desaparegut?
• ¿En què s’ha invertit per a crear un forat gegantí en un banc amb, atenció, 10 milions de clients?
• ¿És possible que l’única xifra rodona que ha ofert Goirigolzarri sigui la de responsables del forat de Bankia? Es a dir zero.
• El FROB no té diners per fer front al rescat bancari més gran de la història d’Espanya i haurà de recórrer al BCE. ¿Estem davant d’un rescat bancari encobert?
• ¿Per què per a la banca sempre hi ha diners? Els 24.000 M€ que es regalaran per a ‘sanejar’ Bankia és 4 vegades 4 el pressupost anual en I+D+i.
• I la més important i inquietant de totes: si el rescat de Bankia amplia en 19.000 Milions d’Euros el dèficit de l’estat ¿A quina distància estem del rescat total? ¿A setmanes? Dies? Hores potser?

L’economista britànic Jonathan Tepper va definir aquesta política econòmica com a neo paternalisme. Una mescla de neoliberalisme per a treballadors, que veuen retallats els drets socials i se’ls hi imposen esforços fiscals i l’exigència de ser ‘responsables’ pagant per la seva sanitat privada, educació privada i obres de caritat pels pobres, etc; i un socialisme arrogant d’alt standing. Ajudes estatals i foscos plans d’explotació quinquennals amb la fiabilitat del Conte de la Lletera, on els diners dels ciutadans, els retallats d’educació, sanitat, I+D, dependència, cultura… es reparteixen entre els accionistes i directius de bancs ruïnosos que no han sabut, o no han volgut, adonar-se de la nefasta gestió. Tot això acompanyat d’una amnistia penal i fiscal generalitzada on ningú s’atrevirà a jutjar si hi ha existit alguna irresponsabilitat penal.

Bankia és nacionalitza feta un desastre i, un cop ‘sanejada‘ amb un pla quinquennal d’injecció il·limitada de diners públics, serà retornada als seus accionistes a cost de saldo. Socialisme per a rics i l’Estat entés com un caixer automàtic 24 hores al servei dels poderosos. La mateixa estafa que s’ha fet abans amb la CAM, Unimm, Caja Sur o CatalunyaCaixa, però a una escala monstruosa. Dilluns a les 9h, quan aquest casino podrit anomenat Bolsa de Madrid obri les seves portes i la prima de risc potser torni a superar de nou els 500 punts, podeu buscar els culpables a la City o a Grècia, o al govern de Merkel, o en les autonomies o… Jo la buscaré  a la cova d’Ali Ba Bankia o a la fossa sèptica on s’ha submergit el Ministeri d’Economia. La putrefacció s’olora des de Frankfurt, Londres o Nova York i asfixia a una ciutadania, que veu com la unió de les grans caixes gestionades i politizades pel PP poden portar a Espanya a l’abisme del rescat i la intervenció.

Un amic m’explicava que la seva empresa va acomiadar 15 del 25 treballadors i la perspectiva era dolenta: els bancs no financen, els clients no tenen diners i no compren. L’economia productiva no importa res en aquest nou estat neo paternal. ¿Qui rescata als que generen riquesa, llocs de treball, economia productiva i competitivitat? Ningú. Ni l’Estat ni els bancs volen invertir en l’economia productiva. Es preocupen del benefici immediat i seguretat d’uns accionistes a qui no els hi importa si els seus diners s’usen per especular amb aliments o amb la vida de jubilats. La única resposta de l’Estat als creadors de riquesa és la de facilitar l’acomiadament als treballadors que sobren, com la doctrina neo liberal ordena. ¿És possible aturar això? Sí, però no hi ha interès en fer-ho. L’empobriment de la classe treballadora fa baixar la demanda i aniquila l’economia productiva. És igual: si el treballador no pot pagar la seva hipoteca, el banc es queda la casa, si l’empresari no pot tornar el préstec, el banc li tanca el negoci i envia als seus treballadors al carrer i la roda de la misèria gira. No fa pas tant, això haguès perjudicat als bancs. Avui els ‘politburó’ dels bancs saben que qualsevol casa buida, qualsevol negoci tancat, qualsevol préstec impagat es pot convertir en una deliciosa injecció pública de diners a fons perdut, És l’excusa per a seguir alimentant el monstre de l’economia especulativa. És una roda tòxica que garantitza plusvàlues als accionistes, però misèria ciutadana, fuga de cervells i presagia la fractura social. Ignacio Ramonet parla d’uns mercats convertits en un poder sense societat i per a qui la societat suposa un obstacle als seus interessos.

I aquí no passa res. Mai passa res. Només la màquina de propaganda nacional casposa s’ha posat en marxa: l’Eurocopa de Futbol ja és aquí. Retallades, misèria, pa i circ per a nosaltres. Socialisme de pla d’explotació quinquenal, amnistia fiscal, exoneració de responsabilitats i unes dosis massives de cinisme i nepotisme pels poderosos.

No oblideu de deixar els vostres comentaris!

Actualizació: (9.30) Bankia, en el seu retorn a l’IBEX35, perd fins un 30% del seu valor. Amb Bankia cauen tots els valors de tots els bancs i la prima de risc ja es troba, ja, per sobre dels 500 punts.

I si esclatés la bombolla del futbol?

Estimat lector, no t’espantis però la bombolla del futbol és a punt d’esclatar. El futbol ha estat, des de ja fa dècades, l’instrument “d’atontament” col·lectiu i, darrerament, és el tub d’escapament de les misèries i problemes derivats de la crisi. Però, per entendre què voldria dir que pugui esclatar la bombolla del futbol, és necessari mirar aquestes dades que va publicar la setmana passada El Blog Salmón i El Economista:

• Els equips de futbol professional, de 1a i 2a divisió, deuen 750 milions d’Euros a hisenda, un deute que augmenta en un 25% cada any. Aquesta xifra és el que reparteix la UEFA pels drets televisius de la Champions League (la més alta del món) i els pressupostos de Reial Madrid i FC Barcelona junts.
• El deute dels clubs de futbol de la 1a divisió puja a 3.530 milions d’Euros, segons un estudi de la UAB. Els ingressos van ser de 1.660 milions d’Euros.
• Tècnicament els clubs de futbol, si fossin empreses normals i corrents, estan arruïnats. Però, alerta, perque això és la normalitat a la Lliga de Futbol Professional, no pas al futbol de la resta d’Europa.
• La normativa del Ministeri d’Educació, Esports i Cultura els obliga a no gastar més del que disposen. Per tant, si la UE determina que els equips espanyols han de regular els seus deutes amb Hisenda (cosa obligatòria a totes les lligues d’Europa i denunciat per la Bundesliga per competència deslleial), el drama està servit.

L’origen d’aquesta més que possible explosió de la sobrevalorada Lliga de Futbol Professional la trobem, precisament, en l’esclat de la bombolla immobiliària. ¿Recordeu els macro projectes urbanístics que neixen al caliu del crèdit fàcil i la febre del ‘”totxo”? Qui no recorda ara la requalificació de Mestalla, el pelotazo urbanístic de Florentino o la venta dels terrenys del Mini Estadi del Barça? Durant els anys 2008 a 2011 van seguir mamant dels fons públics, a través de la venda dels drets televisius a la FORTA, i privats, a través de crèdits astronòmics concedits per bancs i caixes per a que els clubs es poguessin pagar jugadors mediocres a preus estratosfèrics. Tot això passava mentre es negava el crèdit a les empreses i autònoms i l’atur es disparava del 10% al 22% en 3 anys.

Arribats a aquest punt hem de recordar que a la lliga de futbol professional, sigui la de 1a (la Liga BBVA) o de 2a (Liga Adelante), gairebé no té ‘Clubs Esportius’, sinó Societats Anònimes Esportives (S.A.D.). Només són ‘clubs de futbol’ tradicionals gestionats pels seus socis, amb eleccions i una mínima democràcia interna, el Futbol Club Barcelona; el Real Madrid Club de Fútbol; el Club Atlético Osasuna i l’Athletic Club de Bilbao. Això es va fer en la primera gran reforma de la lliga, quan es va passar al 1996 de la lliga de 22 equips a 20 i es va simplificar el sistema de puntuació. La transformació dels Clubs Esportius i societats mercantils en S.A.D. havia de servir, segons la lògica Tatcheriana i privatitzadora del President Aznar, per sanejar els clubs a través del capital privat, la venda de drets, patrocinadors… ¿Va funcionar? No. L’any 1992 el deute dels clubs professionals de 1a i 2a divisió era de 172 milions d’euros. Avui és de 5.000 milions d’euros i segueix augmentant exponencialment. Per cert, durant l’era Aznar es va declarar el futbol bé d’interés nacional.

Als consells d’administració dels equips de futbol lluny de trobar gestors esportius vàrem trobar des de empresaris del sector de l’alimentació fins a magnats saudís i russos, sense oblidar com les mafies de l’est no van tenir cap problema en convertir els Clubs de Futbol en rentadores de diner negre, fet tan ben retratat a la sèrie ‘Crematorio’ de Canal+. La mescla habitual d’incompetents, amigotes del govern municipal de torn, ineptes i l’obsessió per la rendibilitat econòmica per sobre de l’esportiva ha anat enfonsant als equips petits i engreixant a les dues vaques sagrades: Madrid i Barça, Barça i Madrid. Els equips petits són incapaços de mantenir als seus bons jugadors ja que les dues vaques sagrades poden pagar milionades indecents. Així la lliga es parteix en 3, a cada qual més insubstancial:

• La de Barça i Madrid: subcampió i campió amb fins a 25 punts per sobre del 3r classificat.
• La dels equips que juguen per les dues places de Champions (3r i 4rt lloc a la classificació) i per la Europa Leage (5é i 6é)
• La del descens, on els equips arruïnats lluiten per no enfonsar-se a 2a divisió i morir definitivament. L’Sporting de Gijón, equip sanejat i que no va comprar jugadors l’estiu passat ha baixat a 2a divisió on possiblement s’arruinarà, mentre altres equips hiper endeutats es mantenen a 1a. No ‘fer els deures’ i endeutar-se fins a limits insuportables està de moda a Espanya.

En conseqüència els drets televisius, principal font de sosteniment econòmic de la Lliga, es distribueixen així

• Barça i Madrid van emportar-se 280 Milions d’Euros, el 45,2% del total de 628,2M€.
• La resta d’equips, 18 en total, es van repartir el 54,8% restant, rebent entre 40M€ i 20M€.
• La diferència entre el que va guanyar el Reial Madrid, campió de Lliga 2011/12, i el darrer classificat va ser de 134 Milions d’Euros.
• La diferència de punts entre el primer classificat i el darrer és de 73 punts.

Si comparem aquestes dades amb la Premier League, veurem que el negoci és un desastre.

• La Premier League al 2011 va generar 1.100M€ i els dos primers classificats, Chelsea i Manchester, es van emportar el 12% entre els dos.
• La diferència entre el que va rebre el primer classificat i el darrer va ser de, només, 24,2M€
• La diferència de punts entre el primer classificat, Manchester United, i el darrer és de 69 punts.

La Premier League, molt mes equitativa i amb unes normes de funcionament de la compra-venda de jugadors molt semblants a les de la NBA, allunyada de la manera de funcionar de la Lliga BBVA on Barça i Madrid treuen el talonari i compren el que volen. També genera molts més drets televisius (fins a 500M€/any més que la lliga espanyola). A més, la Premier no es veu a la televisió en obert, com aquí, sinó a les plataformes digitals de pagament. A Espanya, la principal plataforma d’exhibició del futbol han estat les televisions autonòmiques, que s’han gastat milions d’euros de preciós diner públic en la compra dels partits de la lliga i en el patrocini d’equips de futbol. Les autonòmiques, que estan en bancarrota com Canal9 o lluitant per sobreviure  - Com TV3 que ha rebut 900 M€ per a suportar la crisi – ja no poden afrontar els costos del partit dels dissabtes. Els operadors privats de televisió esportiva, Mediapro i Sogecable, preparen la devaluació del preu del partit dels dissabtes per poder vendre’l a Antena3 o Telecinco. Les dues grans cadenes privades de televisió no estan disposades a pagar el preu de la festa, per això exigeixen preus més baixos. Si Telecinco i/o Antena3 no accedíssin a comprar el partit dels dissabtes, tot el futbol s’emetrà a través de GolTv, Canal+Liga o el PPV de Digital+, Ono, Orange TV…

Si algú creu encara que la Lliga BBVA és la millor del món, que vagi despertant del somni dels imbècils. La Lliga Espanyola ara mateix és una traca mediàtica que, a cop “d’autobombo”, manté la il·lusió de que el Real Madrid CF i el FC Barcelona són l’elit internacional del futbol. La lliga comença a fer figa i a caure en un avorriment immens: Barça Vs. Madrid i després un altre Madrid Vs. Barça… tota l’emoció resideix en els enfrontaments entre els dos primers i, en conseqüència, els drets televisius que genera van descendent perquè només són rendibles 2 partits a l’any, malgrat l’intent d’obrir la retransmisió dels partits de la lliga a la televisió xinesa, intent que no ha funcionat. Aquest empobriment de la lliga també repercuteix en rendiment esportiu. Les dues vaques sagrades poden guanyar amb golejades cada cap de setmana als equips modestos de la Lliga BBVA, però quan els hi toca enfrontar-se a equips d’altres lligues com la Premier o la Bundesliga on la competició està molt més igualada, les vaques sagrades fan figa. En una borratxera d’orgull i auto-convenciment tothom va donar per fet que Barça i Madrid jugarien la final de la Champions, però els dos van caure derrotats contra el Bayern München i el Chelsea, que ni tan sols són líders de les seves respectives lligues.

I si explota la bombolla del futbol, què? Doncs s’obren aquestes possibles circumstàncies:

• Els equips començaran a vendre jugadors per obtenir liquiditat, saturant el mercat de jugadors amb cachés inflats.
• Barça i Madrid en poden comprar alguns, però no pas tots, perquè també es veuran obligats a complir els seus deures amb Hisenda i no podran finançar-se al mercat del crèdit bancari.
• Els jugadors que es quedin sense equip, tampoc podran marxar tots a les lligues estrangeres per la seva sobrevaloració. Comença la baixada de preus.
• Els equips que no puguin complir amb la nova llei i no puguin sanejar-se s’enfronteran a un descens administratiu de categoria (fins a 10 equips ho podrien fer) o a ser comprats per algun magnat estranger per sobreviure.
• S’obriria la porta a la reducció d’equips de lliga dels 20 actuals a 18  equips com la Bundesliga.
• Potser, només potser, es reformarà el mercat dels drets televisius del futbol per a repartir-los millor. El model és la Bundesliga, la Lliga Francesa o la Premier, el que suposaria la fi al partit de lliga en obert.

Així que ja ho veieu, la crisi arriba al futbol, l’altre gran bombolla que va créixer al caliu del crèdit fàcil i que s’ha convertit en un monstre que amenaça amb endur-se per davant molts llocs de feina directes, els del personal dels clubs, i indirectes, així com acabar d’arruïnar els canals de televisió. Ui! La televisió! Potser aviat hauré de parlar del proper esclat de la bombolla de la TDT, però això serà més endavant.

No oblideu de deixar els vostres comentaris.

Espanya: rescat i fora de l’Euro al 2013?

Diversos economistes, filòsofs i sociòlegs coincideixen en l’anàlisi: la situació és pitjor del que sembla i serà pitjor en un futur proper. Krugman des del seu blog anunciava la sortida de Grècia de l’Euro, el corralito a Itàlia i Espanya i la desintegració de la moneda única. Ahir mateix Josep Piqué desqualificava les seves paraules amb la impunitat dels polítics, la mateixa que ens ha dut a rescatar bancs amb els diners de la sanitat i l’ensenyament. Des del Canal 33 Jaume Barberà dirigeix l’imprescindible ‘Singulars‘, que darrerament s’han convertit en l’altaveu dels que ‘parlen molt clar’ . Vege’m-ho.

L’Estat del Benestar està mort.

Mario Draghi, director del BCE i ex directiu de Goldman Sachs a Europa, va pronunciar en una entrevista al Wall Street Journal les següents idees:

L’estat del benestar és mort (…) i qualsevol govern que no faci les retallades que s’exigeixen per a acabar amb el contracte social europeu, que ha quedat obsolet, serà immediatament atacat pels mercats.

No està passant això a Espanya ara mateix? Els atacs especulatius a la prima de risc davant les que semblen ‘insuficients’ retallades confirmen aquestes teories. ¿És nou el que estem visquent? No. La pel·lícula que avui estem veient a Espanya no és nova. Es va veure abans a l’Àsia i  abans a Argentina i abans a Rússia… A tots aquests països es va provocar una bombolla especulativa basada en el crèdit fàcil que, de cop, s’acaba. El cas sobre el que més hem escoltat és del d’Argentina, quan es va posar fi a la paritat Dòlar-Peso i es va activar el mecanisme de control de retirades de capitals dels bancs, el que es va conèixer com a corralito. El sacrifici fou immens ja que es va desmantellar el precari estat del benestar a canvi de fons del FMI. El cas de Rússia encara fou més sagnant. L’any 1998 Rússia va entrar en col·lapse econòmic. La Duma es va rebel·lar contra les mesures d’austeritat que suposaven la destrucció del que quedava del sistema de protecció social soviètic. Bòris Ièltsin va bombardejar el parlament rus en rebel·lió, posant Rússia a un pas de la guerra civil. Aquests països són ara en el camí de la recuperació, però el cost social ha sigut indecent.

La pregunta que em faig és si aquí acabarem amb un estat del benestar precari i pensat per a que cada ciutadà es pagui la seva mútua mentre els impostos que es pagaven per a finançar la sanitat i l’ensenyament es dediquen a rescatar bancs. O si bé farem alguna cosa. La meva pregunta és ¿què fem? S’accepten idees.

El BCE rescata Espanya i Espanya rescata Catalunya

De Guindos sembla haver llençat la tovallola posant en mans d’analistes americans l’avaluació dels riscos del sistema bancari. Aquesta operació sembla haver obert la porta al rescat, ja que el BCE a través del seu director Mario Draghi ha insinuat que si ‘Espanya necessita ajuda, que la demani‘. És a dir que ens acostem progressivament al rescat i a posar el govern de l’Estat en mans tecnòcrates ideològicament asèptics, com un cirurgià. D’aquí a 4 mesos aproximadament sabrem si els bancs espanyols són bancs sans, que no ho sembla, o si són bancs zombis. Si es determina que aquesta segona opció és la més realista, el BCE obrirà la porta al rescat i qui sap si el ‘corralito’. A Grècia, davant la possibilitat de que passades les properes eleccions surti de l’Euro, s’ha produït en molt poc temps una retirada de capitals que posa en perill el sistema bancari.

El rescat pot dependre, però, d’una segona variable més volàtil: Europa quedarà a les mans del que decideixi Grècia. Si Grècia surt ordenadament de l’Euro, potser repercutirà en els altres estats intervinguts. Portugal, per volum de PIB i deute podria ser el següent en sortir, però no en Espanya i Itàlia. Pitjor és la segona opció, que Grècia es declari en fallida però no abandoni l’Euro, com defensa Syriza, el que provocaria un efecte de caiguda i desintegració de l’euro.

Catalunya, per la seva banda, podria ser rescatada al novembre-desembre d’aquest mateix any. El conseller independent de Catalunya Caixa Eduard Hugh dona per fet el rescat. Però ¿com és possible que la comunitat autònoma que més aporta a l’Estat (16’000 milions d’euros a l’any) estigui a apunt de ser rescatada pel seu deute? Fàcil. Aquesta no és una crisi econòmica, és una crisi que es regeix per motius ideològics. Si a aquesta ideologia del capital li sumem la paranoia patriòtica de Mariano Rajoy entendrem ràpidament que Catalunya estigui a les portes de ser intervinguda, el que pot obrir les portes a una reacció en cadena sense precedents.

Sense ‘benestar’, rescatats i… fora de l’Euro al 2013?

L’economista Jonathan Tepper va fer-se conegut al nostre país al 2009 per un informe sobre la banca espanyola. Les conclusions es podien resumir així

• La crisi espanyola és ‘la mare de totes les crisis’
• El crash immobiliari és pitjor del que es manté
• Els bancs espanyols falsegen els comptes per ocultar les seves pèrdues
• El Banc d’Espanya s’enganya a sí mateix al creure que la banda espanyola està entre les més fortes del món.

Aquestes conclusions es van publicar poc després de les famoses paraules de Zapatero sobre que la banca espanyola és de les més fortes del món. Tepper va contestar al president amb una polèmica frase “S’ha d’haver fumat crack per a creure a Zapatero”. Tenia raó. Dos anys després coneixem la veritat: la banca mentia i ocultava les seves pèrdues. Tepper considera que la gravetat de la crisi és pitjor del que imaginem i que encara pot empitjorar. La solució, en la seva opinió, passa per aquests punts:

• Sortida de l’Euro: abandonar la moneda única creant un ‘Euro Espanyol’, estampant un segell on s’hi llegeixi ‘Banco de España’ i amb un canvi inicial de 1€ = 1€sp. Això es faria emulant altres estats que han sortit de sistemes de moneda única. Es negaria en tot moment aquesta possibilitat fins un dissabte al matí, quan es faria efectiva la mesura. El dilluns següent ens llevaríem ja fora de la moneda única.
• Devaluació de la moneda: A partir del canvi inicial començaria la devaluació del valor que segons Tepper seria del 35% i segons Krugman de fins al 60%.
• Contracció brutal de l’economia durant els 6 primers mesos.
• Recuperació econòmica en 1 any i retorn al creixement.

Per exemplificar aquesta situació Tepper es remunta a l’abandonament del patró or als anys 30 després de l’esclat de Wall Street l’any 1929. El patró or regia la taxa de canvi de totes les monedes de països industrialitzats, el que de fet creava un sistema bancari mundial amb taxes úniques on eren els estats més débils els que havien de fer els ajustos més grans. Amb la crisi el patró or es va demostrar com un obstacle per a la recuperació. Successivament Japó, Alemanya, Regne Unit i els Estats Units abandonen el patró or i inicien una recuperació lenta però sostinguda. França, que no abandonaria el patró or fins al 1937 va ser la que més tard va iniciar la seva recuperació.

Tornem a l’inici

Tornem a l’inici, al 2008 quan la crisi era un ‘aterratge tranquil‘ i tothom esperava el moment de tornar a vendre pisos. En aquell moment el govern, l’oposició, les autonomies i el Banc d’Espanya van amagar el cap sota terra esperant que passés la tempesta. No van fer res per a controlar la situació i avui som a les portes de l’abisme amb una mescla perfecta de 3 crisis.

• L’econòmica en sí: reflectida en el deute privat (empreses) desbocat i agreujada especialment per la bombolla immobiliària.
• Del deute: la conversió del deute bancari en deute sobirà en lloc de fer que els inversors perdin diners com a resultat de les males inversions. A aquesta nova modalitat d’economia, la que privatitza guanys i socialitza pèrdues, l’hauríem d’anomenar neo-paternalisme i no pas liberalisme.
• De l’estat i de la seva concepció en sí: no hi ha cap partit que no digui en veu més o menys alta que cal reformar l’estat, sigui re-centralitzant-lo o federalitzant-lo definitivament.

Som en mig de la tempesta perfecta i la resposta a la crisi del deute privat és el retall de l’estat públic i l’asfixia econòmica de l’economia productiva. Mentre es rescaten bancs socialitzant les seves pèrdues, s’asfixia la productivitat i als que intenten crear riquesa. Els partits són víctimes ara de les seves mentides i dels favors que li deuen a una banca que controla el sistema. Ignacio Ramonet ho descriu amb una senzillesa brutal:

Els mercats són un poder sense societat. No la necessita i fins i tot els hi molesta per a dur a terme els seus objetius.

Juan Hernández Vigueras va més enllà:

Ens governa un casino.

Jo segueixo pensant no només ‘quan ens vàrem equivocar‘ o ‘per què ens enganyaven els nostres governants i permetien que els bancs ens enganyessin anunciant beneficis i repartint-se primes milionàries‘ sinó ¿per què ho vàrem permetre?. I sobre tot ¿fins quan ho permetrem?.

Bankia i el mal a seques.

S’ha consumat. El grup Banco Financiero y de Ahorros propietari de Bankia, el fins fa no gaires dies la caixa més gran d’Espanya, el somni daurat d’una Esperanza Aguirre al servei dels oligopolis nacionals i nord-americans, la cristalització del projecte económic del PP; ha demostrat que la seva solidesa es basava únicament en les tones de maons devaluats que acaparava al seu interior. La fusió de Caja Madrid, Bancaja, Caixa Laietana i una plèyade de caixes d’estalvi putrefactes, ha provocat una mal anomenada ‘nacionalització‘, quan en realitat som davant d’un atracament en tota regla.

• Nacionalització: en cap cas podem parlar d’una nacionalització, ja que Bankia seguirà sent una banca privada on l’Estat només tindrà el 45% de les accions tot i haver-se fet càrrec dels ‘actius tòxics’ de l’entitat. Una nacionalització és l’adquisició per part de l’estat d’una empresa, que converteix els seus deutes en públics però també els seus beneficis a mig i llarg termini. Aquí l’objectiu és privatitzar-la tan bon punt estigui sanejada i a ser possible a preu de saldo. Tornem a assistir a la socialització de les pèrdues i la seva conversió en ‘deute sobirà‘, és a dir aquell deute que, per a pagar-lo, l’estat ha de respondre amb qualsevol bé material o inmaterial.

• El deute sobirà: Islàndia, quan va esfondrar-se el seu fictici sistema bancari, va votar en referèndum perque l’Estat no asumís el seu deute. D’aquesta manera es va provocar un col·lapse del sistema, amb tot allò dolent, però també va permetre a Islàndia l’actual situació de sortida de la crisi, lenta pero imparable. Espanya, que sí ha convertit el deute privat dels bancs en deute sobirà, es troba en una situació pitjor que la de fa 4 anys. Ara es calcula que el ‘rescat’ del grup BFA pot costar la terrorifica xifra de 82.965 milions d’Euros, és a dir una mica més que el dèficid de totes les autonomies juntes al 2011. La diferència és que el dèficid de Bankia és el resultat d’una política bancària basada en l’especulació i el deute de les autonomies és derivat, en majoria, de la prestació de serveis públics. Això és un atracament a l’Estat en tota regla: o em rescates o t’enfonso. El ciutadà, que és qui està pagant aquest atracament i no pas els serveis públics de sanitat o ensanyament, és un simple hostatge difús sense veu ni vot.

• Ara, més austeritat: Un cop l’estat ha convertit el deute del grup Bankia en deute de tots els ciutadans, vindran més reformes. Naturalment els milions d’euros que s’han entregat per a salvar el grup BFA, s’hauran de retallar d’un altre lloc si el que es vol és seguir reduint el dèficid. La doctrina de l’austeritat imposada per Merkel i acceptada pel Govern de l’Estat es manté inflexible, fins i tot després de la victòria d’Hollande a França hi ha més pressa que abans per a aplicar ‘reformes‘. Si ara s’han de retallar 40’000 milions d’euros més, es retallaran i punt, perque això és el que dicten no se quins mercats o no se quines autoritats econòmiques. Això és l’austeritat: retallar els serveis públics mentre es despilfarren els valuosos recursos públics en cimeres absurdes, sous polítics, indemnitzacions, salvar bancs, ajudar empreses amigues… sobretot a protegir l’oligopoli que formen les 1400 families que acaparen fortunes equivalents al 80% del PIB nacional i que es serveixen de l’estat per a mantenir amb vida els seus negocis i que veuen al ciutadà com un simple consumidor de serveis.

• Responsabilitats: Em costa molt creure que hi haurà depuració de responsabilitats. Rodrigo Rato ha tingut una trajectoria poc clara al front del FMI, d’on va sortir en desbandada, i, ara, al grup BFA. Al final ha passat el que va passar amb totes les altres entitats bancàris: s’han adjudicat pensions i ‘finiquitos’ multimilionaris mentre l’estat, és a dir tots els ciutadans, hi injecten milers de milions públics per a sostenir estructures podrides fruit de fusions on els consells directius són museus de polítics incompetents, economistes dubtosos i altres individus d’intencions poc ètiques. Rodrigo Rato ha fet el que s’esperava: agafar els diners i cridar ‘Tonto el último’. Ningú li reclamarà res, perque això és part de l’operació. Fins i tot, fa uns dies es publicava la notícia de que Bankia preveia repartir 150 milions d’euros entre els seus accionistes. Operació de la que ja no se’n parla i que haurem d’estar molt atents sobre si es durà a terme o no perque no seria la primera vegada que passa una cosa similar a un banc intervingut.

• I ara què? El que necessitem, com indica Alberto Garzón al seu blog, és una banca pública de veritat i no pas apuntalar un mercat inmobiliari que s’hauria d’haver deixat caure fa molts mesos i provocar, d’una vegada per totes, l’inici d’una nova realitat econòmica. El panorama, però, és terrorífic. Si l’economia segueix en recessió a la vegada que es manté l’obsessió germànica per l’austeritat, com indica Paul Krugman anem directes a la depressió. Si algú espera que els polítics facin alguna cosa per a depurar responsabilitats o parar l’enriquiment a costa de l’estat d’aquests oligopolis que consideren a l’Estat com el seu caixer automàtic particular, que se n’oblidi. La classe política dominant representada en els dos grans partits, és part del nostre problema i el CIS ja situa als ‘polítics’ en general com el 3r problema d’Espanya.

Recordem l’anunci de Bankia d’aquest principis d’any. El lema deia “Creiem tant en el futur que li hem obert un compte corrent.”. Contant que l’atracament dels fons de l’estat que ha realitzat Bankia ens ha costat 1700€ per ciutadà, no està malament la visió de futur. Es podria considerar, fins i tot, que ens avisaven del que estava per arribar.

.

Recordeu: el dissabte 12M, hem de tornar a sortir al carrer!

De sumes i restes.

És una simple qüestió de restar i sumar: Restes 10’000 milions a Sanitat i Ensenyament per a salvar a un altre banc, en aquest cas el caprici d’Esperanza Aguirre, el que havia de ser el tot poderòs Bankia. Un fracàs sonat.

S’absorveix el deute privat dels bancs per a convertir-lo en deute sobirà. El deute sobirà és el deute d’un Estat i s’ha de pagar amb tots els bens materials i inmaterials d’aquell estat. Els beneficis es privatitzen, les pèrdues es socialitzen. Tots en som responsables d’aquella festa, volguem o no.

¿Fins quan aguantarem? ¿A què esperem per a fer com Islàndia?

Un president vulgar

Espanya viu una festa constant amb aquest govern. Tot just quan es recuperava del cop assestat per Argentina al nacionalitzar el 51% de YPF, arriba Bolivia, un país amb una pes internacional molt inferior al de l’Argentina, i nacionalitza Transportadora de Electricidad, filial de Red Eléctrica de España, i a més en ple dia dels treballadors. La diplomácia espanyola que tant habien criticat i parodiat en els anys d’oposició del PP, brilla per la seva absència.

Rajoy segueix amagat. Ni està ni se l’espera. No dona la cara, no existeix, no hi ha president i els ministres ja no saben quina cara posar. I només portem 5 mesos. El despropòsit segueix endavant: un retall de 10’000 milions d’Euros anunciats amb un simple comunicat de premsa enviat un diumenge per la tarda als mitjans, pressupostos mal fets i pitjor anunciats, ministres que es contradiuen entre ells i van a Alemanya a ser tractats com el servei domèstic, asfixia de l’economia productiva, augment de l’atur descontrolat, 52% d’atur juvenil, ritme de destrucció de llocs de treball més alt del món occidental, mesures aprovades a cop de majoria absoluta i contradient no només el programa sinó campanyes anteriors, pujades d’impostos… I el pitjor de tot: Rajoy no dona la cara. Tant és així que fins i tot es planteja suspendre per primera vegada a la història de la democràcia el Debat sobre l’estat de la Nació. A aquest pas farà que Zapatero, qui al menys era conseqüent i donava la cara, sembli un bon president.

La crisi requeria polítics amb talla, capaços d’explicar-se, homes i dones d’estat, experts, que diguin la veritat i no caiguin en demagògies barates. Ens hem trobat al pitjor funcionari possible, al més vulgar dels polítics de província i al més mediocre dels equips de govern. Ens hem trobat una ferralla derivada d’un sistema polític que promou la mediocritat i no pas el mèrit, la adul·lació per sobre de la valentia i als covards per sobre dels necessàris. El millor que li podria passar a Espanya és que Mariano Rajoy s’esgoti i marxi, per que a aquest pas la situació serà irrespirable en pocs mesos. Som masses els que creiem que si no en sap, convoqui eleccions i en possem a un que en sàpiga.

Camins de Rebelió

El passat dissabte 28 d’abril es va celebrar una interesantíssima xerrada a l’Ateneu Roig de Gràcia. El seu títol va ser ‘Caminos de Rebelión’ i girava al voltant de la nova política, economia i moviments socials un any després del 15M. Els ponents de la taula rodona eren de luxe: Alberto Garzón (@agarzon) Economista, diputat del grup ‘Izquierda Plural‘ per Màlaga, membre del comité científic d’ATTAC i autor de diversos llibres sobre la crisi i les alternatives al model neoliberal que ens estàn aplicant, Ada Colau (@AdaColau) membre de la plataforma contra els desallotjaments i Javier Toret (@toret) investigador social, membre de la Universitat Nòmada i XNET. La xerrada es va poder seguir a twitter a través del hashtag #caminosderebelion.

La intervenció d’Alberto Garzón per a mi va ser la més potent de les tres, o com a mínim la que més punts va tenir en comú amb la meva manera d’entendre la política després del 15M. A part de parlar sobre la necessitat de que l’esquerra parli d’economia, va definir el nou sistema en el que vivim com a ‘neofeudalisme‘. És a dir, la sobirania desapareix i ni tan sols es pot parlar de capitalisme, sinó d’un sistema on el que governen són els diners. Tots els ciutadans que no tinguin una certa quantitat de diners es limiten a ser serfs i esclaus d’aquest nou ‘feudalisme‘, ja sigui perque requereixen crèdit per a sobreviure, donat per la baixada de salaris i l’augment implacable dels preus, o perque els propis bancs controlen els partits a través dels prèstecs. També va destacar la importància de la mobilització i de la nova política, destacant que no tots els polítics són iguals, possant com a exemple que el grup de la Izquierda Plural va renunciar a la seva pensió privada. Aquest fet va provocar que tots els diputats en renuncièssin. Per últim la seva fòrmula económica per sortir d’aquí, resumidament, es sencilla: Si fem el mateix que Grècia i Portugal acabarem com Grècia i Portugal.

Ada Colau, per contra, va ser molt crítica amb els polítics, carregant contra la ‘classe política’ i criticant fins i tot la mobilitzacio del 15M i les acampades, entenent que no serveixen per a canviar el sistema. La intervenció, però, va estar plagada de contradiccions. Per exemple al criticar que els polítics no s’impliquen en la mobilització per la dació en pagament, fet que va haber de corretgir en el torn de paraules quan un espectador li va recordar que aquells que van a aturar execucions hipotecàries són, majoritariament, membres de partits de dretes i d’esquerres. Aquest fet demostra la transversalitat del 15M. Ada també va carregar contra una idea expressada per Alberto Garzón: la ‘convergència’ (la paraula no va ser la més adecuada, però a Andalusia per sort no pateixen aquest mal, però en pateixen d’altres) de l’esquerra, és a dir la unió sota un ‘front democràtic’ de totes les forces d’esquerra d’Espanya. Curiosament Garzón va demanar el final de la representació de ‘La Vida de Brian‘ de l’esquerra, és a dir: la baralla i discussió bizantina entre els grups d’esquerres. Efectivament, vàrem assistir a la representació d’aquesta ‘Vida de Brian’ quan Ada Colau va rebutjar de front radicalment la unió de les esquerres en funció, com tantes vegades hem vist, de matisos i no pas de la idea bàsica.

Molt més constructiu va ser Javier Toret, que en la discussió encarnava les idees fundamentals del 15M i la nova democràcia. La idea central de la seva intervenció fou que el 15M és l’inici d’un nou sistema que ell anomenava la “República del 99%”, expressant que els que estem contra el sistema som la inmensa majoria. Va criticar també el sistema de partits i la inutilitat del Parlament interpel·lant directament a Garzón, que era el blanc de les crítiques dels altres dos ponents per la seva condició de diputat i ‘membre del sistema’. Va destacar que el Parlament ‘és un circ’ on parles i ningú t’escolta perque la direcció del vot està fixada des de molt abans de que comencin les discussions parlamentaries. Aquí entra en joc les assamblees i una forma de democràcia més participativa i directa.

En el torn de paraules vaig fer una breu intervenció interpel·lant a tots tres ponents:

1. Alberto, es cierto no todos los políticos sois iguales. Gracias. 2. Ada, la derecha lo tiene clarísimo y va a una. Sabe lo que tiene que hacer y como hacerlo. O las izquierdas nos ponemos de acuerdo y dejamos de discutir por los matices o nos vamos a la mierda. 3. Toret, vale el Parlamento es un circo, no sirve para nada. ¿Qué alternativa hay cuando el Parlamento es la base del sistema democrático?

Així de breu. Ada Colau va contestar a la pregunta que li havia fet destacant que no es tracta de no anar a una, sinó de com i en quines condicions, no es pot acceptar una unió de qualsevol manera. Resumint: que millor ens seguim barallant tots els d’esquerres mentres la dreta possa la directa. Toret va contestar-me reconeixent que era una pregunta difícil (de fet era el que volia). Com refer la nostra democràcia? Mirem a Islàndia, com han creat una nova WikiConstitució (perque el 15M ha d’acabar en un procés Constituient, a poder ser de la III República afegeixo jo), han obert el sistema democràtic al poble creant lleis encara més transparents. Naturalment això obre algunes preguntes: Islandia és un estat de 600 mil habitants i Espanya un de 45 milions ¿Com ho portem aquí sense que sigui un caos i la paral·lisi de l’estat?

Ens trobem en un moment històric on el demà no tindrà res a veure amb com hem entés l’estat social fins ara. ¿Què hem de fer? Islàndia, que ha trencat amb l’ortodòxia econòmica i han fet el que els hi ha semblat. Increiblment, l’estat més arruinat del món occidental torna la vida. Europa i especialment Espanya, que compleix amb l’ortodòxia malatíssa s’encamina cap a la misèria, l’atur i el trencament social entre ‘rics i pobres’, ‘estats del nord i estats del sud’. O el que podria ser pitjor: una Europa a dues velocitats on uns estats rics del nord disfruten d’un estat social fort i els del sud es limiten a ser una ‘petita Xina’ amb mà d’obra barata, salaris baixos, protecció social mínima i una il·lusió de democràcia intolerable. És el moment de prendre el cami de la rebelió?

¿Austeritat o misèria?

Les dades són demolidores:

• L’atur arriba als 5.639.500 i a 1.728.400 de llars tenen tots els membres de la familia sense feina.
• Una de les comunitats on més augmenta és Catalunya.
• S&P rebaixa la nota de solvència de l’A a BBB+. Dos esgraons de cop.

Tot això només en un matí. La vareta màgica de Mariano Rajoy fa figa i la por a una intervenció del FMI i el BMI és cada cop més forta. Perdre pes tot fent una dieta que consisteix en no menjar, està provocant anèmia i amenaça amb matar al pacient. ¿Què fem?. ¿Hi ha alternatives? A Europa sí, o això sembla, a Espanya, malauradament, no.

La primera senyal de que hi ha una alternativa ve de França, amb la més que possible victòria d’Hollande a les presidencials franceses i el trencament de “l’eix de la misèria” Merkel-Sarkozy. Però ¿arribaria a temps aquest canvi? A Espanya les coses són més difícils, perque aquí tenim a un govern antieconòmic que confon austeritat amb misèria social i moral. Aquesta mateixa setmana, mentre s’anunciava el final de la universalitat del dret a l’assistència sanitària, treient la targeta sanitària als sense papers i als major de 26 anys que no hagin cotitzat mai; s’insinuava un nou rescat bancari. Aquest cop a Bankia, el ‘banco del amigo Rato’. Amb aquest panorama, s’atreviran? Personalment crec que sí, la classe política, aquesta nova ‘casta’ social de privilegiats al servei dels més privilegiats de tots, ha perdut tant el contacte amb la realitat que són capaços de tot per salvar-se.

A Catalunya la situació no és pas millor, si era possible es pot dir que és molt pitjor. Aquest govern dels horrors, aquest grup de bàndals neoliberals de senyera, no dupta en aplicar multiplicades per dos les miserables mesures ‘anticrisi’. Si el govern espanyol decreta un copagament en els medicaments més o menys progressiu segons la renta, el Govern dels Horrors, i concretament el capo de la patronal de les mútues privades posat a dit a dinamitar la sanitat pública, aplicarà sí o sí l’euro per recepta, sense progressivitat, sense tenir en compte res que les necessitats de la sanitat privada per atraure clients. A més, l’obsessió del govern per dinamitar l’economia ens està portant a una situació impossible de destrucció de llocs de treball, asifixia econòmica de l’economia productiva, mentre a la vegada es segueix alimentant amb diner públic i tractes de favor descarats a les empreses amigues.

No és austeritat, és misèria perque l’austeritat s’aplica en l’economia real, en la productivitat. S’està asfixiant les possibilitats econòmiques de les families, d’empresaris i emprenedors que són els que haurien de consumir per augmentar la demanda, per generar feina i, al final, per dinamitzar aquesta economia que lluita per sobreviure mentre s’aplica com a remei provocar una anèmia absoluta. No només sóc jo qui demana un canvi inmediat a la política econòmica catalana i espanyola, gent tan allunyada de la meva opció política com l’economista Sala i Martín també ho demana, i no és l’únic. Hem de repensar tot el que s’està fent i fer eficient a l’estat, no pas retallant tot el que tenim sinó pensant què fa eficient l’estat i què no. Estem destruint el que és necessari (sanitat, educació, I+D+i, ajudes a l’emprenedoria, reducció de salaris…) i apuntalant el que condueix sense alternativa a la catàstrofe econòmica (rescats i ajudes a bancs, duplicitat d’administracions, centralització de la recaptació d’impostos, sosteniment de l’esglèsia catòlica…).

El canvi de rumb és necessari i som molts els que ho demanen i ho demanem ja, abans que sigui massa tard. L’austeritat va funcionar a Alemanya als 90 i 2000 perque és un estat amb unes possibilitats de creixement molt superiors a les nostres. Aplicar aquesta política d’austeritat sense creixement, com ara, és destinar al país a la depressió econòmica i un cop entrem en depressió serà molt difícil sortir-ne i pot passar qualsevol cosa. Privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues ens porten a un suicidi econòmic en tota regla. Hi ha masses veus que ho alerten.

És part del pla

La santíssima divinitat, obradora de miracles i altres proeses no està del costat del President Rajoy. Debilitat per un resultat dolent a Andalusia i pèssim a Astúries, amb un éxit relatiu, però inesperat de la vaga general del 29M i amb el Congrès dels Diputats en contra pels pressupostos generals de l’Estat, Rajoy afegeix a la col·lecció de penuries el descontrol de la prima de risc, que ha superat la italiana en 30 punts i aquesta setmana que tot just comença pot ser d’infart. El miracle que Rajoy va anunciar als espanyols durant la campanya, que el simple canvi de govern seria suficient per a que Espanya recuperés la confiança internacional, no sembla materialitzar-se. 

La pregunta que ens fem molts és si la situació desembocarà en la catàstrofe de la intervenció o si bé tard o aviat el govern Rajoy serà substituit per un govern d’economistes/tecnòcrates. L’acció de Rajoy és, per ara, d’obediència dogmàtica dels dictats dels “mercats”, però la reacció d’aquests “mercats” davant el ‘pla Rajoy’ voreja l’esquizofrènia. L’augment de la prima de risc es basa en el fet que, segons els “analistes”, Espanya es mantindrà estancada uns quants mesos més, impedint el creixement de l’economia. Per això s’han de fer encara més i més reformes que, precisament, eviten el creixement. Una bojeria allunyada de tot sentit comú.

En la meva opinió, la intervenció a l’estil portuguès o irlandès no arribarà, principalment perque Espanya és la 3a economia en volum de la zona Euro (Itàlia n’és la 4a) i el BCE no té suficients fons com a per a rescatar-nos. La intervenció espanyola significaria la destrucció de l’euro. El pla amb Espanya sembla anar encaminat a un dinamitatge controlat de la economia que té un precedent a la història del segle XX.

Per entendre el que podria passar en els propers mesos ens hem de remuntar a 1959 quan el primer govern ‘tecnòcrata’ del franquisme va impulsar el Plan Nacional de Estabilización Economica. Aquest pla, amb un nom tan i tan semblant a l’actual ‘Plan de Estabilidad Economica‘, va propiciar la desaparició no només de l’economia de l’autarquia i l’entrada d’Espanya al FMI, sinó també de la petita indústria i comerç heretats de la República i de la breu prosperitat dels anys 1914 a 1928, que havia sobreviscut a la guerra i que despuntava a finals dels 40 i principis dels 50. En estacaren empreses com l’automobilística Hispano-Suiza, que al 1949 fou desmantellada i venuda a ENASA, empresa pública que crearia la Pegaso, dirigida pel General Jose Antonio Suanzes, primer director del INI, i que més tard fou la gran beneficiada, juntament amb la SEAT, del Pla Nacional de Estabilización, ja que va suposar el tancament de milers de kilòmetres de vies de ferrocarrils i el desmantellament dels tramvies de Madrid i Barcelona.

El Plan Nacional de Estabilización Economica va comportar la misèria per a molts comerciants i el tancament de moltes indústries que serien substituides per les grans indústries dels 60, que eren propietat (precisament) dels tecnòcrates governants, així com la caiguda de sous, inversió pública, ajudes…. Això és semblant al que està passant a Itàlia, on moltes mesures del govern tecnòcrata de Mario Monti van encaminades, entre moltes altres coses, a afavorir els interessos de les seves empreses a través de la modificació de lleis i concessió d’ajudes extraordinaries. En un panorama més desolador com és el cas del de Grècia, les mesures ja han dinamitat l’economia que havia sobreviscut a la crisi, sinó que s’encaminen a més a permetre l’entrada d’empreses a preu de saldo, com en el cas dels ports o dels ferrocarrils, adquirits per empreses xineses i alemanyes.

És part del pla actual, com ho va ser al 1959: Vivim un dinamitatge controlat de l’economia destinada pressumtament a fer reneixer el país i per extensió la UE a mans d’una sèrie de corporacions, tutores dels retalls, ajustos i politiques “reformistes“. Les reformes, però, no s’encaminen a canviar el model productiu, sinó a desmantellar els serveis socials, assenyalats intencionadament com a ‘causa’ de la crisi, i empobrir a la classe treballadora a cop de moderació salarial i privatització encoberta dels serveis que, fins ara, es finançaven via impostos. El que està per veure és si aquesta aplicació ‘a la europea‘ de la doctrina del Shock de Milton Friedman en democracia serà contestada d’alguna manera o si, per contra, serà acceptat amb ressignació com fins ara. Haurem d’estar atents i seguir el ritme dels aconteixements.

6 anys com a emprenedor

Fa uns dies vaig llegir un article de l’Arqueoleg Glamuròs on parla dels seus 6 mesos a l’atur, les dificultats per a trobar feina o fer cursos de reciclatge. És una realitat, però el mercat laboral espanyol és un absolut desastre i, sí, crec que requereix una reforma integral, però això és tema d’un altre post al blog. Aquest cop us vull parlar dels 6 anys que porto tot fent d’emprenedor i perquè crec que aquesta fòrmula és, en molts casos però no en tots, una manera de sortir de la crisi.

L’any 2005, després d’acabar el Grau Superior de So i amb dos titols més sota el braç, no trobava feina. Sí, he dit 2005 i ‘no trobava feina‘. El mercat laboral sempre ha sigut un desastre per la gent amb una especialització o millor dit: per a la gent amb un ofici. Des de 1996 abandonar els estudis es va convertir en esport nacional i aquesta composició cubista anomenada ‘mercat laboral’ es va alimentar de gent sense estudis que et refregava per la cara que guanyaven més que tu i que eres, obviament, un pringat. Al setembre vaig trobar una feina de teleoperador, on hi vaig durar 3 setmanes gràcies a que la cap de gestió de la meva planta em detestava i jo li era correspost. Els xocs, diaris, serien els que tindria del Dr. House contra Aida i això em va costar anar a l’atur. Però aquella feina em va servir d’alguna cosa: m’aborria tant en les hores de feina contestant trucades absurdes, que vaig omplir tota una llibreta amb idees sobre com podria ser un estudi de so si el muntés jo. Encara la guardo i reviso quines idees tenia llavors i com han evolucionat. Quan em vaig quedar a l’atur em vaig trobar amb 8 anys cotitzats i em vaig fer una pregunta ¿seré capaç d’estar-me a casa cobrant l’atur sense fer res esperant a que algú em trobi una feina? La resposta fou no. Em vaig adonar que el sistema laboral no estava fet per a mi, preferia ser independent en tots els sentits i acceptar les conseqüències.

Entre octubre de 2005 i desembre d’aquell any vaig anar al servei d’Autoempresa de Sabadell, avui convertit en Inicia, on em van orientar i assessorar en el pla d’empresa… però allà també em van advertir del que estava fent. La gent, en aquell moment de vaques grasses, es re-hipotecava per a obrir restaurants i bars, bars i restaurants. La proliferació del negoci del suc fred de cibada i del ‘1º, 2º, postre, café y vino a 10€‘ era el reflex d’una societat on esforçar-se era de tontos i arriscar-se, una tonteria. Jo estava a punt d’obrir un negoci en un sector, l’audiovisual, que, ja al 2006, es trobava en una crisi derivada de la pirataria (oh! Gran Megaupload) i del canvi de tendències de consum derivades del nou consum de televisió que començava a moure’s cap a internet.

Pla d’empresa i pressupost aprovat pel servei d’Autoempresa vaig anar amb tota la il·lusió del món al meu banc. Allà no només em van oferir els diners que necessitava sinó diners per un cotxe, un pis, un viatge… tot de coses que no necessitava i que em podrien arruinar si les coses es torçaven perque es torçarien com de fet ha passat. ‘Qui vol anar en bicicleta, podent comprar-se un cotxe, no creus?’, em deia el director de l’oficina de la caixa de tota la vida en aquell moment. I així, resumint, vaig començar a treballar no només del meu ofici sinó del que més m’agrada: el so. Amb la capitalització del meu atur, fòrmula per a rebre en forma de xec per a invertir en compra de material i descomptes en la taxa d’autònoms, i els diners del pla d’empresa, així com amb una ajuda per ser emprenedor menor de 30 anys, vaig crear el meu negoci.

Després arribaria l’any de les novatades, el 2006, on vaig pagar l’inexperiència i un punt de massa bondat que algú sense escrúpols sempre està disposat a aprofitar. El confús 2007, quan aprens que els pagarés a Espanya són simple paper mullat, i especialment el terrible semestre del setembre de 2008 fins al març de 2009 on vaig estar a 3 dies de tancar fins que va entrar un projecte que em va salvar la vida. Tingueu em compte que la crisi que avui vivim va començar als bancs ja a finals del 2007, quan van tallar totes les linies de finançament de projectes audiovisuals provocant la fallida de centenars de petites productores i estudis de tota Espanya.

Ara 6 anys i dues crisis més tard, la de les descàrregues que van afectar a l’audiovisual (2000-2008) i la CRISI (2007-20??) segueixo pensant que empendre és una bona opció per a sortir de la crisi. Empendre, però, requereix gran motivació i sacrifici. Abans d’empendre has de fer-te algunes preguntes:

• Fins a on sóc capaç de renunciar? Estius sense vacances, feina 24/7, la frontera empresa/vida privada s’esbaeix.
• Serè capaç de suportar els moments dificils?
• Tinc clar que les coses poden anar malament amb molta facilitat?

Avui la situació és llegurament diferent a la que vaig viure al 2006, quan vaig començar. Crec que és més difícil accedir a la modalitat d’autoempresa o crear una S.L. a causa de la falta de finançament i l’estupidesa dels bancs, aquells que han de finançar l’economia productiva, però prefereixen finançar l’economia espectulativa. La falta de finançament, a més, és el principal motiu de tancament d’empreses i destrucció de llocs de treball a Catalunya. Els titulars, per desgràcia, només es queden amb els tancaments d’empreses grans que deixen a l’atur a 200 persones de cop, però on més pèrdues de llocs de treball s’han registrat és, precisament, a la franja dels autonoms i les PIMES que cada cop que en tanca una, deixen al carrer una mitjana de 2 treballadors. Un drama menor per la premsa, però una tragèdia quan descobreixes que entre 2008 i 2010 van tancar prop de mig milió d’autonoms. A això hi heu de sumar un govern que més que ‘Bussiness Friendly‘ és ‘Bussines with my friends‘ i unes patronals que se lluiten per a presentar-se i apropiar-se del terme ‘emprenedors’ quan són simples sindicats subvencionats de patrons.

Ser emprenedor avui a Catalunya no és fàcil, no ho era al 2006 ni ho serà d’aquí a 10 anys, però crec que és una opció vàlida per a sortir del pou de l’atur quan es ténen ganes, idees i força per a fer-ho. És una equivocació col·lectiva l’aspiració del 50% de joves a ser funcionaris, no és possible ni dessitjable. Ser emprenedor no és ser patrò, no és la image estereotipada de l’empresari amb vestit i fumant un puro a una butaca de pell. Ser emprenedor avui és una actitud vital, crec que és una forma de viure perque la teva feina és la teva il·lusió i és un projecte en el que hi creus i en el que penses lluitar-hi. Ser emprenedor avui és una sortida a la crisi i una injecció d’optimisme a una societat que s’ha resignat a no fer res fins d’aquí uns anys. Hem postposat les ganes de fer coses noves, de pensar, d’innovar o simplement de treballar. El que necessitem al 2012 és, a pesar de tot, optimisme i començar a pensar en com serà el futur quan tot això acabi, perque acabarà.