Guia per a no naufragar amb Eurovisión 2012

Demà! Demà és el gran dia! Demà arriba el Festival de la bijuteria, el de la caspa, el que equipara la música amb les amanides de McDonald’s. Demà es celebra l’equivalent marica de la Final de la Champions League. Demà arriba Eurovisión 2012! Aquest any es celebra a Barad Dûr capital de Mordor, vull dir, a Baku capital d’Azerbaidjan, ¡qué hermosa eres!. Un dels estats més autoritaris que ha organitzat el festival des d’Espanya al 1969. Per això us he preparat una guia per a (no) naufragar amb Eurovisión i com preparar la vostra festa perfecte per a seguir la mamarrachada europea per excel·lència.

1. Eurovisión és el kevab de la música.

El primer punt per a entendre Eurovisión és senzill. El ‘Guardian’ el va definir com ‘porqueria’. Hi van cantants i canten, ballen, fan coses estranyes… sí, però anomenar música a perversions com aquesta, aquesta o aquesta em sembla, com amant de la música, insultant. El que s’hi valora és el modelet de cada cantant, la coreografia, l’extravagància… Eurovisión és una petardada infinita, una frivolitat europea, un cant de la nació marica europea que se’n riu de tot. Des de que al 1998 va guanyar la transexual israelí Dana Internacional amb ‘Diva‘, van proliferar les mamarrachas de totes classes. ¿Qui no recorda el travestí ucraïnès que cantava en anglo-ucrainiano-alemany? ¿I les hostesses de vol drag queens d’Eslovènia? ¿I la guerrera ucrainiana unga-unga? ¿I els heavys disfressats d’Orko?

Aquest any podem escollir entre diversos tipus de mortadel·la i chopped musical a la carnisseria d’Eurovisión. Aquests en són alguns:

• Holanda Joan Franka ’You and me’ 
• Montenegro Rambo Amadeus ”Euro neuro”
• Irlanda Jedward ”Waterline”
• Regne Unit Engelbert Humperdinck ”Love will set you free”
• Romania Mandinga ”Zaleilah” (cantada en castellà)
• Georgia Anri Jokhadze ”I’m a joker”
• Àustria Trackshittaz ”Woki mit Deim Popo” (cantada en dialecte austro-bàvar)
• Rússia Buranovskiye Babushki ”Party for everybody”
• San Marino Valentina Monetta ”The social network” 
• Bulgaria Sofi Marinova “Love Unilimited”

La meva favorita, que no ha passat a la final, era “Euro Neuro” de Rambo Amadeus. Ara em decanto per les simpàtiques iaies technotronic de Rússia i les diabètiques accelerades irlandeses de Jedward. Pastora Soler, representant d’Espanya, no guanya ni de conya.

2. I Espanya, on va?

Espanya fa molts anys, des de 1969 diria jo, que no sap on va ni en què s’ha convertit Eurovisión. Espanya només sap fer el ridícul amb tres tipologies de cançons:

• Balades infumables i carrinclones a l’estil ‘Bailar Pegados‘: ‘No quiero escuchar‘, ‘Colgado de un sueño‘ o l’ensucrada “¿Qué voy a hacer sín ti?”
• Cançons horterosexuales plenes de tòpics, guitarretes i ritmes flamencs com “Para llenarme de ti“o “Díle que la quiero“.
• Cançons putrefactes que no es canten, sinó que es perpetren com ‘La chica que yo quiero (Made in Spain)‘, “Bandido“, “¿Quién maneja mi barca?“, “Hombres“, “Valentino“(impagable el director d’orquestra dirigint al no res), “Brujería (2005!)“, “Que me quiten lo bailao (2011)“… la llista és inacabable.

Aquest any es presenta Pastora Soler amb ‘Quédate conmigo“, un tema que estaria dintre de la 1a categoria de cançons que arrossega Espanya fins al festival i vol, descarament, repetir la posició d’Anabel Conde amb ‘Vuelve conmigo‘ de 1995, la millor al festival des de 1969. Com cada any la maquinaria euro-casposa nacional es posa en marxa i comencem a llegir titulars sobre que la cançó espanyola està entre les favorites segons les cases d’apostes o que la representant espanyola és la mes sol·licitada per la premsa… I cada any igual. Quan queda entre les 10 primeres per la cua, comença el repertori d’improperis anti europeus de José Luís Uribarri mentre encara sona la cançó guanyadora. ¿Mal perdre? No, home, no. Aquest any, però, el comentarista serà José María Íñigo, que té una mica més de bon humor.

Tot i que a Bwin la cançó de Pastora Soler va estar entre les 5 favorites, segons s’ha acostat la data de la final ha anat baixant. Les favorites del festival són Suècia, Rússia, Serbia, Rumania (que canta en castellà) i Itàlia. A la vista del nivell dels altres participants Pastora Soler quedarà entre les 10 primeres per la cua, com sempre. La seva carrera musical caurà en la incineradora d’Eurovisión d’on només en sortiran concerts d’estiu a Benidorm i Marbella i alguna actuació a ‘Noche sensacional‘, on han acabat les musculocas eurovisives D’Nash. Habitualment Espanya reb 12 punts d’Andorra, a causa de l’èxode fiscal cap al Principat, 8-12 de Portugal i d’1 a 6 punts que donen països com Romania, Bulgària, Rússia… En total Espanya sempre treu de 60 a 90 punts, en front dels 280 que pot arribar a treure el guanyador. Aquest any, però, Andorra no participa, segurament perque TV3 ja no pot incinerar diner públic per a que el català soni a Eurovisión, amb el que pronostico entre 60 i 120 punts. Un altre ‘èxit’ com el de l’any passat.

3. Els ‘Eurofans‘, els ultrasur d’Eurovisión.

Alerta amb els Eurofans, o com se’ls coneix popularment “Eurotalifanes“. Donat que Eurovisión és l’equivalent marica d’un Barça-Madrid o de la Final de la Champions, els Eurofans serien els boixos-nois o els utrasur. Coneixen tot el repertori de cançons que ha guanyat o participat des de 1984, encara creuen que a Eurovisión hi ha lloc per a cantants com Celine Dion, s’entusiasmen amb qualsevol porqueria que perpetri Espanya  al festival i aplaudeixen a qualsevol mamarracha de l’est. Això sí: mai perdonaran a Chikiliquatre,  l’única vegada que Espanya ha estat a l’alçada del festival. Si us passeu pels fòrums com ForoEuroFan.Com, descobrireu del que parlo.

Si us trobeu amb un durant una final, heu de pendre algunes precaucions

• Igual que no cridaríeu ‘Visca el Barça’ a un bar ple d’Ultrasur i presidit per una foto de Franco i Santiago Bernabeu, per molt dolenta que sigui la cançó d’Espanya, digueu que us encanta.
• Els ‘eurotalifanes‘ veuen Eurovisión per la música ja que realment la consideren bona, no ho oblideu a l’hora d’expressar-vos.
• No patiu per l’alcohol. La majoria d’eurofans que conec ni fumen, ni beuen, només menjen, criden i voten a la seva cançó predilecta.
• Si no cumpliu tot això, els Eurotalifans us odiaran per la resta de la vostra vida. Ho dic per experiència.

4. La ‘Eurovision Party’ perfecta

Una festa eurovisiva i una final de la Champions no són gaire diferents. Canvien lleugerament en el glamur dels convidats, perquè els eurovisius habitualment, però no sempre, tenen més glamur. Podeu escollir entre anar a alguna Eurovision Party de les que s’organitzen a Barcelona, Madrid o el poble més inhòspit de la rodalia de Badajoz, entre d’altres festes que s’organitzen a tot el continent; o muntar-la a casa o a casa d’algú. ¿Què necessitem si munteu la festa a casa?

• Sopar: és típic i tòpic fins al vòmit preparar el sopar d’eurovisió entre amics i assignar a cada amic el plat d’un país participant. Aquí teniu idees per a que la creativitat gay arribi a cotes inexplorades amb Eurovisión. Deixeu-vos sorprendre.
• Alcohol: si a una final de la Champions la cervesa és la beguda reina, aquí es recomanen Gin Tònics, Whisky ‘on the rocks’, Mojito, Bloody Mary… begudes més propies de la Familia Reial Britànica que dels proletaris. Els efectes psicotròpics dels vestits, coreografies i crits dels cantants fan la resta.
• Avalueu els modelets, la coreografia… la música és el de menys, de debò.
• Imprimiu les ‘Superfan Eurovision scorecards’ que la BBC prepara cada any i poseu nota a les actuacions.
• Feu el vostre rànking i, en acabar, organitzeu un debat a l’estil ‘Sálvame: Eurovisión‘ per parlar de quin és el vostre favorit.

5. …i una mica de frivolitat, si us plau

Eurovisión es frivolitat, bijuteria, glamur de El Corte Inglés en estat pur i no he pogut resistir fer una pausa entre tant article de crisi, crisi, crisi. L’Arqueoleg Glamuròs ho descriu perfectament en el seu blog i Fangoria ho ha cantat diverses vegades. De tant en tant tots necessitem fer coses superficials i vulgars. Així que ja ho sabeu:

Heteros i mariques d’Europa, ni que sigui per una estona, Visca la frivolitat! Visca Eurovisión!

20 portades infames de ‘La Razón’

La Razón és un feix de papers impresos per banda i banda amb fotos i lletres, al que alguns anomenen ‘diari’, que creuen convençuts que allà hi escriuen periodistes i fins i tot s’hi subscriuen esperant rebre alguna cosa que es pugui llegir i no sigui un simple panflet per embolicar peix o recollir les caques del gos. Si La Razón fos un diari, llavors Burger King hauria de ser premiada amb 3 estrelles Michelin. ¿Per què? Donem un cop d’ull a algunes de les portades més infames d’aquest, de per sí, infame feix de papers anomenat, sarcàsticament, La Razón i comandat per Francisco Marhuenda, qui fa certa la creencia que només hi ha una cosa pitjor que un feixista i és un feixista català. Tal és el grau de manipulació de la realitat que fins i tot diaris europeus com Le Monde se’n fan ressó.

La paranoia del 15M

Sindicats

ETA!!

Altres portades infames

1 de Maig, amb permís d’Azagra.

El 1r de Maig, amb permís del dibuixant Azagra.

Història de l’hamburguesa (2a part)

A la primera part de la història de l’entrepà més famós del món vàrem parlar de l’orígen culinari de l’hamburguesa i la seva transformació i extensió per tots els Estats Units. Ara us parlaré de com aquest entrepà va atravessar l’oceà i va tornar a Europa convertit en el símbol de nord amèrica. Cal destacar que mentre la primera part narra com l’entrepà es converteix en un dels plats més cuinats a les llars americanes, la segona passa inevitablement per les grans cadenes d’hamburgueseries del món que, en la meva opinió, han desprestigiat un gran invent culinari.

1921-1933 L’steak de Salibury i White Castle

Durant I Guerra Mundial, on els Estats Units van ser adversaris a la guerra contra Alemanya, l’hamburguesa va ser rebatejada amb el nom de Steak de Salisbury. Aquest plat existia gairebé des de la creació dels primers entrepans d’steak hamburguès, dels que he parlat en la primera part d’aquest article, però a diferència de l’steak hamburguès, el de Salisbury és fet de carn picada mesclada de porc i vedella i servida amb salsa concentrada de brou de verdures. Acabada la guerra i per a evitar confusions es va tornar a autoritzar el nom de ‘hamburger’ genèric.

El 13 de setembre de 1921 va obrir la que seria la primera gran cadena d’hamburgueseries dels Estats Units: White Castle a Wichita, Kansas, de la mà de Bill Ingram i Walter Anderson. Encara sota el ressò mediàtic del llibre ‘The jungle’ de Upton Sinclair, on es va denunciar la pobre salubritat dels escorxadors de carn dels Estats Units, els fundadors de White Castle van voler canviar la percepció del públic cap a l’entrepà d’hamburguesa en particular i la carn picada en general. Van ser els primers en crear un restaurant on les condicions higièniques són comparables a les nostres: cuines de marbre llis blanc i plantxes d’acer inoxidable que es netejaven a diari, treballadors amb impecables uniformes blancs i, potser el canvi més important, el client veia com es cuinava la carn i la ceba davant seu. L’entrepà es servia obert i el ketchup i la mostassa les afegia el client mateix. Això va portar a les families a les hamburgueseries, treient els dinners dels polígons industrials i acostant-ho a un públic més adinerat. Malauradament el sistema patentat per White Castle ja no es fa servir i es va incorporar el sistema Mcdonald’s del que en parlarem més endavant.

Tal va ser l’èxit que White Castlle va obrir el seu segón i tercer restaurant al 1922. Al 1933, quan van obrir les seves oficines a Columbus, Ohio eren l’empresa d’alimentació més gran del moment. Avui White Castle té presència als Estats Units i Japó, Singapur i Malàsia i, tot i que ho va ser, no és una de les grans cadenes d’hamburgueseries dels Estats Units.

1937 – 1970 ‘The Airdrome’ de la familia McDonald

L’any 1937 en Patrick McDonald va crear a les afores de l’aeroport de Monrovia, California, en plena ruta 66 el restaurant “The Airdrome”. Allà amb els seus dos fill Maurice i Richard servien hamburgueses, salsitxes i refrescos als militars de l’aerodrom. L’any 1941 el local va quedar petit degut al seu gran éxit i van optar per traslladar-se a San Bernardino, California, on van rebatejar el restaurant amb el nom de “McDonald’s”. El negoci va quedar en mans de Mac i Dick qui van optar per copiar el sistema de funcionament de White Castle però introduint-hi algunes millores en l’eficiència i els temps d’espera. L’any 1948 van crear el sistema “Spedee service system” que va reduir els temps d’espera al consumidor notablement. A més ‘Speedee’ va ser la primera mascota de la marca. L’èxit va ser tan gran que al 1951 ja comptaven a 3 restaurants més a California i al 1955 van ser els primers en crear franquicies de la cadena, a diferència de la seva competidora White Castle que no en té.

Els germans McDonald van investigar què havien de fer per cuinar hamburgueses en el menor temps possible. Van eliminar els coberts i ho van servir tot en envasos d’un sol us, van refer les graelles on es cuinen els productes i van aplicar la simultaneitat de processos. Als anys 60 ja havien estandaritzat tot el procès i patentat la frase ‘May I have your order, please?’ (Puc pendre nota de la comanda, si us plau?) punt d’inici del seu procés, i creat tota la varietat de productes que, amb petites noves introduccions, es manté invariable fins avui.

Erróneament es creu que va ser McDonald’s qui va incorporar el sistema de ‘producció en cadena‘ a les hamburgueses i no és cert. McDonald’s va millorar el sistema creat als anys 20 per White Castle, on sí va innovar fou en la idea de consumir el menjar al cotxe creant unes safates adaptables a cada finestreta de pilot i co-pilot des d’on es podia menjar cómodament sense haver de baixar del cotxe i fer cues. Aquest sistema fòu la gran innovació de McDonald’s. Els restaurants ‘Drive-thought’, creats al 1962, només ofereixen servei a cotxes. El logo que avui coneixem naixeria el 1968, quan McDonald’s va deixar de ser un negoci familiar per a convertir-se en una societat anònima. A partir d’aquí res va ser el que havia sigut per a l’entrepà d’hamburguesa.

McDonald’s va arribar a la costa est a la dècada dels 70 i a Europa a partir de la dels 80. El primer restaurant a Espanya es va obrir al 1981 a Barcelona. L’hamburguesa, però, havia arribat al vell continent molt abans: de la mà dels soldats nord-americans que es van establir especialment a la RFA. A la República Federal i al Berlin Oest es poden trobar algunes de les millors hamburgueseries d’Europa que van obrir durant els anys 50. La seva popularització i conversió en l’icona que és ara arribaria als 80 i especialment als 90. Als 90 McDonald’s va crear la seva pròpia universitat a Elk Grove, Illinois i la única llicenciatura que s’hi imparteix és la de ‘Hamburguesologia amb assignatures secundàries en patates fregides’.

L’any 1974 Frank X. Tolbert en un article al New York Times sobre McDonald’s va revelar que Patrick McDonald, fundador del restaurant original a l’aerodrom de Monrovia, havia obtingut la recepta d’un venedor d’hamburgueses de la Fira de mostres de Sant Louis al 1904. Frank Tolbert va investigar i establir que aquell venedor d’hamgurgueses havia de ser Fletch Davis (Old Dave), de qui hem parlat a la primer part. Al 1980 el periodista televisiu Bob Philips va fer un reportatge on va arribar a la mateixa conclusió però anant més enllà: va establir que la llar de l’hamburguesa americana no era New Heaven i el seu creador l’alemany Louis Lassen, sinó el texà Fletch Davis. Coses del patriotisme que mai entendré…

1980-2000: La colonització mundial i l’obesitat

A partir dels anys 70 la història de l’hamburguesa només sembla tenir tres protagonistes: McDonald’s, amb el seu inquietant pallaso Ronald McDonald,  Burguer King, nascuda als 50 a Jacksonville, Florida, i Wendy’s, nascuda a Columbus, Ohio. Totes tres havien crescut exponencialment al haver creat un sistema quasi instantani de producció i ridiculització de l’hamburguesa. L’èxit de totes tres empreses va tenir com a dany colateral la desaparició de molts petits restaurants ‘de tota la vida’ on es servien hamburgueses.

L’era de les hamburgueses com a ‘plat barat’ es va acabar. Fins als anys 60 el preu estàndar d’una hamburgesa era ‘one nickel’ (5 cèntims). Aquesta moneda simbolitzava l’accés dels més pobres a l’entreteniment i el menjar i, per exemple, els ‘nickelodeon’ eren cinemes on l’entrada costava, precisament, un nickel. Als 70 la guerra de l’hamburguesa entre McDonald’s, Burger King i Wendy’s va provocar un augment de la despesa en publicitat tan gran que va repercutir en el preu del producte i en cap cas en la seva qualitat. Al contrari: va començar una corva descendent en la qualitat que encara avui patim. L’hamburguesa que serveixen les grans cadenes d’hamburgueseries és tan barata de te produir i de tan mala qualitat que es pot considerar un dels plats comparativament més cars del món.

A Europa amb l’arribada de McDonald’s i Burguer King va arribar definitivament el model de consum alimentari americà. La producció d’hamburgueses d’aquestes grans cadenes d’alimentació es va convertir en un despropòsit que ja no té res a veure amb l’entrepà original nascut a les fires o a petits ‘dinners’ de la costa est. La producció de carn és totalment industrial, el pà és farcit de conservants, les patates són cartró… pero sorprenentment siguis on siguis del món una hamburguesa d’aquestes cadenes té exactament el mateix sabor.

Juntament amb aquestes tres grans empreses ha arribat l’epidemia d’obesitat i la seva producció i relació producció/preu de venta l’ha convertit en un negoci hiper-rendible. Però l’efecte negatiu en la salut dels ciutadans és massa gran i per això hem de canviar la manera en que menjem no només una hamburguesa sinó tot en general.

Reivindicar l’hamburguesa

Quan vaig estar als Estats Units per primera vegada vaig descobrir com l’efecte sobre la opinió pública de la pel·lícula ‘Super size me‘ era molt evident. No parlo de l’engany de demanar una amanida acompanyada d’una salsa amb més sucre que un caramel, sinó de com molts petits restaurants de tots els Estats Units reivindiquen l’entrepà d’hamburguesa com a part de la ‘cuina’ sorgida de la inmigració que va arribar entre el segle XVIII i XX, i no com aquest absurd nascut a l’era Reagan que pressumeix que l’hamburguesa sintetitza tots els valors nacionals esdevenint un símbol patriòtic. Un bon entrepà d’hamburguesa pot ser un plat fantàstic, una delícia i sobretot si es fa a casa. El film ‘Super size me’ parla de com el problema de la obesitat als Estats Units i també a Europa no té res a veure amb l’hamburguesa sinó en com es cuina. Evidentment no és el mateix cuinar l’hamburguesa a casa, com s’havia fet tota la vida, a anar i demanar segóns quins horrors a qualsevol cadena de restaurants. No obstant no podem oblidar que el mateix fenòmen es dona al nostre país: molts restaurants prefereixen el benefici econòmic per sobre de la qualitat del menjar i no és estrany trobar menús de bar o restaurant de migdia que són dignes del Rocky Horror Show i autèntics atemptats contra la salut.

La meva recepta

Tot aquest artícle va sorgir a partir de la meva curiositat per a cuinar unes hamburgueses una nit de futbol amb uns amics. Sí sí, m’agrada el futbol i els esports en general. Així que aquí teniu la meva recepta d’hamburguesa molt fàcil de fer i francament bona:

• Dificultat: Felip Puig ho podria fer.
• Temps: 30-45 minuts
• Es necessita
• 400g de carn picada de vedella (per a fer-ne 2 de 200g o 4 de 100g)
• Mostassa a les fines herbes (mostassa verda) i mostassa a l’antiga o de Dijon.
• 1 rovell d’ou
• Farina
• Sal, pebre i oli
• Unes llesques de pà de motlle
• Formatge tendre tallat a llesques (edam, maasdam, chedar, havarti…)
• 1 tomàquet gran
• Cogombrets en vinagre
• 1 ceba
• Rúcula
• Patates per a fregir (opcional)

1. Ens rentem les mans amb sabó i en un bol, a poder ser metàlic o un plat fondo, possem la carn picada. Hi afegim un polsim de sal, una mica depebre en pols, una cullaradeta de mostassa a l’antiga o de Dijon i el rovell d’ou. Amb les mans ho mesclem tot fins que quedi una pasta consistent. Si cal hi afegirem una mica de farina, només una mica, per a donar-hi cos.
2. Fem les boles de carn i les aplanem per a que tinguin la forma d’hamburguesa. Alerta: intenteu que quedin del tamany del pà de motlle.
3. En una paella possem una mica d’oli per a que no s’enganxi i cuinem la carn a foc mig/fort.
4. Paral·lelament comencem a torrar el pà de motlle a una torradora fins a que quedin al gust de cadascú. A mi personalment m’agrada ben torrat i cruixent.
5. Al pà hi possem la mostassa verda o la que vulguem i, per pisos: l’hamburguesa i el formatge a sobre, una rodanxa de tomàquet, unes rodanxes de ceba, el cogombret fet a rodanxes i unes fulles de rúcula.

Altres opcions poden ser les de passar la ceba i/o el tomàquet a rodanxes per la paella, possar-hi també enciam, altres salses… és lo bo de l’entrepà d’hamburguesa: que casa gairebé amb tot.

Personalment m’agrada fer-ho bé i us recomano pelar i fregir unes patates per a acompanyar el plat. Sempre queda bé. Haureu observat que no hi he possat ni maionesa ni ketchup. En podeu possar si en sou entusiastes, però crec que ténen un sabor molt fort i queda estrany mesclat amb la mostassa. Jo posaria ketchup només amb les patates.

On menjar bones hamburgueses a Barcelona?

Si no voleu cuinar i preferiu sopar unes bones hamburgueses us recomano aquests llocs:

• Pim pam burguer: està considerada com la millor hamburgueseria de Barcelona i jo també ho crec. Al Born, carrer Sabateret, 4 i a la Bonanova Carrer Bigai 4. A més al restaurant del barri del Born també fan menjars per endur.
• Big J’s Burguer: amb l’estil d’un dinner americà, podem menjar tota classe d’hamburgueses, snacks i altres sandwitch.
• Inca Burguer: Al costat de la Plaça Lesseps és un lloc més típic proper al bar de menú de tota la vida, però les hamburgueses són molt dignes i ‘fetes a casa’. La hamburguesa inhumana és imprescindible.

I us deixo la llista que va fer Time Out sobre les 25 millors hamburgueseries de Barcelona, per a que escolliu vosaltres mateixos.

Història de l’hamburguesa (1a part)

Canviem de tema i parlem de menjar, una gran afició personal.

Us heu parat a pensar quin és el plat més internacional que existeix? Aquell plat que podriem dir que sintetitza la globalització? Per a mi en són dos: la pizza i l’hamburguesa. Aquest cop vull parlar-vos de l’hamburgesa, aquest troç de carn picada de vedella, porc, pollastre, peix, gall dindi, ren… que, amb més o menys gràcia, podem trobar a gairebé qualsevol racó del món dintre d’una de les dues grans cadenes d’hambugueseries estadounidenques o en un petit restaurant de barri o en un bar servit mentre veiem el futbol. D’on va sorgir? Qui va ser el seu creador? Per què es va convertir en tan popular? Com va arribar a Europa?

L’orígen (S. XVII – XVII)

Al segle XVII els ports de Rotterdam, Amsterdam i Hamburg eren els centres del comerç mundial. Els vaixells que anaven i venien d’Amèrica i Àsia en feien parada i mols s’havien d’alimentar a les tabernes dels ports. Allà no es servia menjar de rics ni cap de les delicies que podien arribar des de les colònies, sinó carn i peix barat. Els holandesos van crear una pasta de carn de bou picada anomenada ‘frikadelle‘ que van extendre pels ports del Mar del Nord. Aquesta pasta de carn picada és molt semblant a les nostres mandonguilles. A més, l’inici de les relacions comercials entre el port d’Hamburg i els de Rússia al segle XVIII va portar una manera de menjar la carn picada desconeguda fins aleshores: l‘steak tàrtar. Les condicions higièniques dels ports i tabernes on els mariners anaven a menjar no serien les que són avui i menjar carn crua en aquelles circumstàncies higièniques podia ser perillòs per a la salut. Algú va optar per cuinar l’steak tartar, la mescla de carn picada, ou, all i julivert i menjar-ho. Rapidament es va convertir en un plat barat fet de les restes de carn que ningú volia.

Al segle XIX van començar les grans migracions cap a Europa. Els ports de Bremen, Rotterdam i Hamburg eren els punts de partida d’enormes vaixells plens d’alemanys i holandesos de classe molt pobre que es van establir especialment a la costa est: Massachussets, Pennsylvania, Nova York, Ohio… Amb ells van dur l’idioma, que encara es parla a Pennsylvania, i la dieta que incloia l’steak tartar passat per la brassa n’era part.

Els alemanys van portar la ‘Hamburger sausage‘ (Salsitxa d’Hamburg) a les noves colònies on al 1757, abans i tot de la independència, va apareixer enel llibre de cuina ‘Art of Cookery made plain and easy‘ de Hanna Glasse. Aquest llibre recollia totes les receptes del Regne Unit i les colònies i deia que la ‘Hamburger wurst’ s’havia de fer amb carn picada, especies i greix i servida amb pà anglès torrat. Hanna Glasse es considerada la pionera dels llibres de cuina moderns i de les ‘cook party’ tan populars al Regne Unit i els Estats Units. Anys més tard, i ja a l’Amèrica independent, molts els llibres de cuina començar a parlar del Steak d’Hamburg o steak hamburgès, que de fet era l’steak tàrtar passat per la graella i servit amb amanida i patates. Per exemple el Cooking School Cookbook de Mary Bailey, publicat a Boston al 1844, és el primer en referir-se a aquest plat amb el nou nom que va rebre als Estats Units independents.

Al principi del segle XIX el doctor Karl Drais va inventar la primera picadora de carn. Al 1829 E. Wade va crear la ‘talladora de carn‘, que va ser patentada als Estats Units i al 1845 en G.A. Coffmann va crear i patentar la picadora de carn per a salsitxes moderna, la que podem veure avui en dia encara als supermercats i carnisseries. Aquesta màquina, no cal dir-ho, va agilitzar el procés de picar la carn que fins llavors es feia amb un ganivet.

El plat, sense cap dificultar tècnica més enllà del requeriment de picar la carn i passar-la per la brasa, va incorporar-se als menús dels bars i restaurants de la costa est. Segons explica la Wikipedia el primer que va posar l’steak d’Hamburg en el menú al nou continent, fou un dels primers “dinners” dels Estats Units, Delmonico’s de Nova York al 1826, però el servia, sembla ser, sense pà i com a plat principal. Finalment el llibre The Epicurean va recollir totes les maneres en que es preparava l’steak hamburgès i s’hi referia, per primer cop, amb el nom francès: hamburguoise.

Al 1906 Upton Sinclair, però, va publicar ‘The Jugle‘, un assaig polític on denunciava les condicions higièniques inexistents, la inseguretat i la corrupció de les plantes de producció de carn a Chicago i, especialment, de les que produien carn picada. Aquest escàndol va fer desapareixer steak hamburguès dels dinners durant una llarga temporada. Empesos per aquesta denúncia, calia tornar a crear l’hamburguesa, canviar-la de nom i tornar a recuperar un plat barat i rendible pels restaurants: la carn picada passada per la brasa.

L’entrepà d’steak hamburgès (S. XIX i XX)

Paral·lelament entre 1880 i 1900 apareixen diversos restaurants que s’atribueixen la creació de l’entrepà més famós del món. El Congrés estadounidencva donar el títol de restaurant creador de l’hamburgesa a Louis Lassen, propietari del Louis’ Lounch de New Heaven, Connecticut. Allà es va començar a servir com a especialitat de la casa un entrepà de pà anglès torrat amb steak hamburguès (carn picada mesclada amb ou i pebre passada per la plantxa de ferro) amb ceba tallada a rodantxes i formatge. Ah! I sense ketchup, mostassa o maionesa. La recepta apareixia als menús del dinner ja al 1895, fet demostrable i que li va donar l’exclusivitat. Anys més tard hi incorporarien les ‘french fries’ (patates fregides franceses) tot i que realment són d’orígen belga i la cervesa en el seu menú encara vigent avui.

Trobem, però, altres variants de l’entrepà que, com veiem, encara és molt diferent al que ens ha arribat a nosaltres. Els germans Menches, originaris de l’estat d’Ohio, i que es van establir a la ciutat d’Hamburg (Estat de Nova York), van començar a vendre a la fira d’Erie County carn picada de porc dintre d’un entrepà amb mostassa i ketchup. Quan es van quedar sense carn de porc picat, el seu carnisser els va recomenar fer servir carn de vedella. Aquest entrepà el van anomenar ‘hamburguer’ en honor al poble d’Hamburg de l’estat de Nova York.

A Athens, Texas, en Fletch Davis (Old Dave) va crear una recepta consistent en carn picada de vedella passada per la brasa, que havia de quedar ‘cruixent’ per ambdós costats, amb pà de motlle casolà torrat i amb ceba crua per sobre. Aquesta recepta es va fer popular a l’Exposició Internacional de Saint Louis de 1904 on segons el llibre ‘Beyond the ice cream cone – The whoole scoop of food at the 1904 Saint Louis’ Fair‘ de Pamela Vaccaro, el kiosk de menjar ‘Old Dave’s Hamburger stand‘ va tenir molt d’èxit entre els assistents i es referia a la seva especialitat com ‘una innovació culinària‘. El 2006 el congrès texà va declarar Athens com la ‘Llar original de l’hamburguesa americana’. Apunteu el nom de Fletch Davis, perque en la segona part de la ‘Història de l’hamburguesa’ en tornareu a sentir a parlar i d’una forma molt sorprenent.

Oscar Weber Bilby, de Tulsa, Oklahoma, servia al dinner del seu avi i va afirmar que va ser precisament el seu avi qui va ser el primer en servir les hamburgueses com avui les coneixem. Michael Wallis, de l’Oklahoma Today Magazine, va escriure al 1995 un article anomenat ‘Welcome to Hamburger heaven‘ on es va proposar trobar l’orígen real de l’hamburgesa a la vista de la multitud de ‘pares‘ que en té. Allà es va reunir amb Harold Weber Bilby, fill d’Oscar Weber, determinant que el pare de l’hamburgesa va ser Oscar Weber i no en Louis Lassen.

Finalment cal destacar un altre pressumpte creador de l’entrepà d’hamburguesa. En Charlie Nagreen, qui va començar a vendre al seu kiosk demenjars de la fira de Seymour des de 1885 un entrepà fet de mandonguilles de carn picada de vedella aplanades. Les seves hamburgeses s’anunciaven cantant de viva veu amb un orgue amb aquest ‘jingle’:

Hamburgers, hamburgers, hamburgers hot; onions in the middle, pickle on top. Makes your lips go flippity flop.“

Hamburgueses, hamburgueses, hamburgeses picants; cebes al mig i cogombret adalt. Fa que els teus llavis es fonguin”

Al 1991 el senat de Wisconsin va declarar la ciutat de Seymour la llar de l’hamburguesa.

Com veieu no està clar qui és l’autèntic pare de l’hamburguesa ja que la recepta es va popularitzar i adaptar segons qui la cuinava. L’expansió de la recepta al llarg dels Estats Units fins a convertir-la gairebé en el seu ‘plat oficial’ arribaria durant els primers 30 anys del nou segle XX.

La transformació (1900-1930)

Com veiem l’hamburguesa, en totes les seves variants primitives que van des de l’entrepà d’steak del Louis’ Lounch fins a mandonguilles o simple carn picada especiada dintre de pa del tipus ‘hot dog’, era un plat per a gent modesta. No era ni pretenia ser un plat digne de gurmets. Havia de ser fàcil de menjar i ràpid i majoritariament es menjava a fires i ‘dinners’. L’entrepà es va extendre de la costa est a la oest seguint la ruta 66 i van anar apareixent diversos restaurants al llarg d’aquesta carretera on la recepta va anar canviant:

• L’entrepà original es feia amb pà de motlle (pà anglès) torrat, sense cap salsa i amb ceba tallada a cercles i formatge.
• En algún moment, possiblement a la dècada de 1910-1920, algú va canviar el pà anglès (dels antics colonitzadors) pel panet conegut com a ‘bagel‘, característic per ser circular, amb una cobertura de cereals tostats i amb un forat enmig. El bagel és d’orígen polonés i introduit pels jueus als Estats Units.
• El tamany de l’hamburguesa va quedar fixat en 227 grams (8 ounces).
• L’amanida amb que s’acostuma a servir la carn va entrar dintre del propi entrepà. Es va popularitzar la mescla de fulles senceres d’enciam, tomàquet, ceba i cogombret en vinagre.
• Les ‘french fries‘ (patates fregides) van començar a servir-se com a acompanyament, juntament amb salsa ketchup.
• La mostassa, maionesa i ketchup es van anar afegint depenent de cada lloc. Per cert, la maionesa és d’orígen menorquí.

A més segons s’extenia pels Estats Units cada estat hi afegia la seva marca particular. Així a Texas es prepara només amb mostassa i jalapeños i a Nou Mèxic s’hi afegeix chile verd. A Wisconsin es fa la ‘Butter burger’ ja que l’hamburguesa es cuina amb mantega. A les Carolines s’hi afegeix col, chile, xampinyons i mostassa. La cadena Wendy’s té la ‘Classic Carolina’ amb aquests ingredients. A Hawaii s’hi posa pinya i salsa teriyaki, a California guacamole… i deixem per la segona part les variants nascudes quan l’hamburguesa va convertir-se en un fenòmen global.

En la propera entrega parlarem de com l’hamburguesa salta les fronteres dels Estats Units convertida ja en un producte de consum de masses, com va arribar aquest entrepà a Europa i algunes recomanacions per a menjar bones hamburgueses a Barcelona. Això a la segona part.