Després de la derrota històrica de Rubalcaba a les eleccions generals de l’any passat, El País parlava de quin model de partit socialista havia de ser el PSOE. L’article citaba dos processos de renovació interns portats a terme pels dos grans partits socialdemòcrates europeus: l’SPD i el PSF. En ambdós casos, la renovació va ser total i oberta als ciutadans (primaries, assemblees ciutadanes…). L’ideari dels dos partits s’ha redactat amb l’intenció d’adaptar-lo i apropar-lo als tems que corren, redefinint què és la socialidemcràcia i assumint els principis de l’ecologisme, la participació 2.0, el nou paper de la dona… i estan a un pas de recuperar els governs d’Alemanya i França possiblement aliats amb Els Verds, fet que sense dubtes celebraré.
Al PSOE s’havia de dur un procés molt ambiciòs de renovació que poc a poc s’ha anat diluint fins a convertir-lo en una espècie d’aigua-barreig que ha acabat per, lluny de renovar, retornar al partit socialista a 1982 però 30 anys més tard. El 38è Congrès del PSOE pasarà a la història com el congrès quan aquell conjunt d’interessos anomenat ‘el aparato’ es va imposar a la renovació, el partit es va dividir en dos blocs i el felipisme, que semblava enterrat des de l’arribada de Zapatero, torna amb força per a captar el vot del futur d’Espanya: el de la tercera edat, tot desconnectant del vot jove que contempla ara un PSOE plagat d’avis, dinosaures i altres fòssils de passat. No s’estranyin si segueix la migració de vot jove cap a les noves fòrmules com UPyD, IU, Equo o el propi PP, que va saber projectar una imatge de renovació i rejoveniment amb respecte a l’aznarisme.
Vaig escoltar amb atenció els discursos de Rubalcaba i Chacón. L’estil de Rubalcaba em va semblar conformista i avorrit i el de Chacón renovador, però amb un tó fora de lloc. Al acabar el discurs de Chacón vaig comentar al twitter que tant per la seva passió, com pel to, era Chacón la clara guanyadora i que amb ella sí podia renovar-se el partit. En tot cas ambdós discursos van posar sobre la taula les reclamacions habituals: laicisme, més llibertat, més igualtat… llàstima que a la darrera legislatura els dos aspirants van fer tot el contrari. En concret escoltar ara a Rubalcaba parlar de ‘revisar els pactes amb la Santa Seu’ després d’haver aprobat nous privilegis en el temps de descompte de la legislatura o parlar sobre ‘la responsabilitat dels que han provocat la crisi’ després d’indultar banquers i perdonar l’evasió d’impostos fa, com a mínim, vergonya aliena.
El Congrès del PSOE ha acabat, per desgràcia, posant per davant la preocupació de molts per a mantenir la butaca dintre del partit, més que no pas forçant una renovació. Igual que al PSC, el Congrès es tanca després d’un joc de la cadira sense música. La foto de l’executiva abans i després del congrès mostra que són els mateixos, però amb l’ordre canviat. La renovació, a primera vista, sembla lluny.
¿I ara què? Potser ara Chacón pasarà a un segón plà dintre del PSC mentre aquest procura mantenir els llaços necessaris amb un PSOE que retorna a les arrels centralistes. Les reclamacions catalanes han quedat aparcades amb la ‘derrota’ de Chacón i el triomf de l’aparell. Potser Chacón esperarà a que Rubalcaba s’estavelli o esperarà a unes primaries a l’estil francès on, de nou, intentarà ser la candidata. Potser un Rubalcaba fort que preservi les essències felipistes del PSOE i una Chacón renovadora i moderna com a candidata és millor opció dels que alguns pensen.
Particularment crec que l’escenari és millor del que podia semblar fa només unes setmanes pel nou Secretari General del PSOE. Rajoy comença a patir des de ja el desgast de la crisi quan apareix davant el Congrès demanant calma i pronosticant un atur desvocat fins, com a mínim, el final de 2012. Rajoy sembla ja superat per la crisi: les seves promeses de recuperacions màgiques i el seu mític ‘daré la vuelta a la situación en 6 meses‘ són aigua pasada. En un escenari on la dreta posa per davant la contra-reforma nacional-catòlica a la tan necessària reforma econòmica i laboral, el PSOE si sap articular un bon discurs pot començar a recuperar el terreny perdut ja a les eleccions andaluses i asturianes del 26 de març.
Estarem atents.
Like this:
Be the first to like this post.
