Serà notícia al novembre

1. Duran i Lleida anuncia la seva mesura estrella contra la crisi: convertir l’esclavitud en un tipus de contracte laboral indefinit. Joan Rossell declara amb llàgrimes als ulls al programa Àgora de TV3: ‘Sempre he sabut que Duran i Lleida és el nostre home‘.

2. Després dels resultats de CiU a les eleccions del 20N, Duran i Lleida es trasllada de la Suite del Palace a la ‘Suite Grand Luxe’ del mateix hotel. En instal·lar-se declararà ‘Ara sí que puc viure amb la dignitat d’un ésser humà‘. La Vanguardia dedica 29 pàgines i 7 articles de Pilar Rahola a la suite.

3. Les celebracions de la victòria electoral del PP acaven en hospitalitzacions massives per gastroenteritis quan, en mig de l’eufòria, Esperanza Aguirre llença daltabaix a Mariano Rajoy i els militants del PP devoren el cos del seu líder.

4. Després de saber-se que la directiva de CatalunyaCaixa va desviar els diners del FROB en vacances, cotxes de luxe, indemnitzacions i jubilacions milionaries, els directius de l’entitat compareixen en roda de premsa per a denunciar que els sindicats ‘Van bloquejar que, com tots els clients de CatalunyaCaixa, ens donèssin la bicicleta estàtica o la bàscula electrònica‘. Fernández-Ordoñez proposarà al nou govern privar als sindicats de vot als òrgans de control de les caixes intervingudes per evitar casos com aquest.

5. Apple llença l’iPhone4Steve sota el lema ‘El telèfon màgicament més revolucionari del món mundial’. Tim Cook el va presentar durant una keynote on va comentar que el nou iPhone ‘és exactament igual que l’iPhone 4S, pero el doble de car. Avui Apple reinventa el telèfon… ¡de nou!‘. A Espanya el monopoli Movistarorangevodafone el vendrà en exclusiva al preu de 230€ amb un contracte de 95€/mes+40€/mes per la connexió 3G+ i permanència de 24 mesos. A les botigues Apple també es podrà comprar lliure per 1250€.

6. El País comença a publicar enquestes on el PSOE passaria dels 164 escons actuals a una forquilla de 1-3, entrant al grup mixt. Segons una filtració publicada per El Periódico, la tàctica és idea de José Zaragoza qui hauria admés en una reunió de l’executiva a porta tancada que ‘així és més fàcil vendre la pallíssa que ens espera com una autèntic i històric gir a les enquestes.’

7. Zapatero es reuneix amb Rajoy i Duran i Lleida per a assentar les bases de la segona reforma constitucional exprés. Aquest cop, a petició d’Angela Merkel, s’inclourà una disposició adicional on es diu que els alemanys residents a Mallorca tindran dret a operar-se a la sanitat pública espanyola i no pagaran impostos. Duran i Lleida negocia l’abstenció de CiU a la reforma a canvi d’un cromo de Kubala propietat de Zapatero. El PSC expresa la seva indignació per com s’ha fet la reforma i en conseqüència hi vota a favor. Rubalcaba declara ‘Jo ho haguès fet d’una altra manera, no se quina, però d’una altra‘.

8. Emilio Botin es pixa de riure a sobre al ser preguntat per un periodista a Brusel·les sobre la proposta de Durao Barroso de gravar les transaccions bursàries. Això obliga a la Junta d’Accionistes del Banco Santander aprobar una compra de panyals per adults per valor de 5M€. El FROB es fa càrrec de la posterior recapitalització del Banc Santander.

9. Després de l’èxit del projecte de les 16 portes de Collserola, Xavier Trias proposa al Colegi d’Arquitectes un concurs per a un nou projecte: les 28 caixes. Aquestes caixes, cadascuna amb un estil arquitectònic diferent que va des de l’estil Gaudí a merdes absolutes com l’escultura dels castellers, haurien de servir per a contenir a les prostitutes que, expulsades de la Rambla, s’han repartit uniformement per tot el Gòtic. El guanyador del projecte obtindrà un premi de 200€, un rollo de celo i una grapadora.

10. Jaume Roures dona una roda de premsa per a parlar dels inexistents problemes econòmics de Mediapro, on anuncia la seva conversió al krihsnaísme i que el Barça-Madrid es jugarà a les 7 del matí del diumenge dia 11 de desembre, pensant en el públic xinès. Roures abandona la sala a mitja roda de premsa cantant “Hare krihsna, aaaaaaaaammmmm, hare krihsna, aaaaaaaaaammmm”.

Austeritat per a vosté!

Austeritat és la paraula de moda a Europa en aquesta segona i accidentada dècada del segle XXI. Austeritat en la despesa pública, austeritat en la inversió, austeritat en el crèdit… el que es tradueix en austeritat per a vosté, no per aquells que han estat animant a tothom a estirar més el braç que la màniga.

Els números parlen per sí sols. El Banc d’Espanya ha utilitzat el FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria) per a convertir les caixes d’estalvis en bancs. És a dir: per a reventar els últims reductes de banca pública que quedaven a Espanya. Els directius de les caixes convertides a bancs, al seu torn, han utilitzat el FROB per a sanejar la situació i, ja que hi eren, pujar-se els sous i convertir les indemnitzacions per acomiadament en indecències milionaries. Algú podria pensar que els directius es pujen els sous perque han sanejat les entitats bancàries i les han convertit en entitats rendibles. Tant de bó! Quan pitjor va el banc i més diners públics són requerits, més es pujen els sous i les indemnitzacions. Un informe de Comfia-CCOO ens ho mostra amb tot detall.

Encapçalant la llista de despropòsits hi trobem CatalunyaCaixa que amb una reducció dels beneficis d’un 58% va augmentar els salaris dels directius en un 140% i els diners destinats als fons de pensions i prèstecs a directius en un 1560% entre el periode 2004-2011. Novacaixagalicia segueix l’estela: 46% de pèrdues i una reducció del 5% en el salari dels alts directius de l’entitat. Això sí: el fons per indemnitzacions ha augmentat un 1000%. Està clar que la crisi va per barris i al ‘barri dels bancs’ la crisi és un éxit amb futur. Després de que el Banc d’Espanya hagi repetit com un mantra que s’havia d’entregar milers de milions de preciós diner públic per a salvar les entitats, aquests diners públics no han arribat al consumidor o a les empreses. Aquest diner públic ha transmutat en indemnitzacions i pujades salarials. Catalunyacaixa va primar als seus directius directament amb una pujada del 93% tot i estar intervinguda en més d’un 90% pel Banc d’Espanya. Per la seva banda la CAM, estant intervinguda, va fer-ho en un 50%… i suma i segueix. L’injecció de capital públic, a més, ha permés que els bancs absorbeixin centenars de pisos buits sense necessitar de baixar els preus, perque les possibles pèrdues estan cobertes amb diners públics.

Avui ens hem llevat amb un motiu més per estar cabrejats (dir que estem ‘indignats’ ara ja em sembla poc). Els bancs i caixes requereixen encara 26 mil milions d’Euros més. Les entitats bancàries espanyoles són les que més diners necessiten després de les entitats helèniques. Fernández-Ordoñez, governador del Banc d’Espanya, no sabem què dirà avui a la vista que la seva reforma bancària, la que duia el FROB com a gran esperança de salvació, no ha servit més que per a finançar la jubilació de molts directius de bancs i caixes. Els òrgans de control que hauria d’haver imposat el Banc d’Espanya no han detectat cap irregularitat i el propi Banc ha optat per dedicar més esforços a exigir una reforma laboral, de les pensions i del sistema públic sanitari que a controlar què es feia amb els diners de tots. El meu admirat Ignacio Escolar des del seu mur de Facebook deia una veritat com un temple:

La banca española necesita 26.000 millones: la que más, después de la griega. ¿Qué dirá ahora el gobernador del Banco de España? ¿Algo de la reforma laboral o las pensiones?

On quedem vosté i jo? Quedem disfrutant de l’austeritat perque vosté i jo hem gastat massa i gastem massa encara. Hem viscut per sobre les nostres possibilitats, malgastem diner públic en una sanitat ineficient quan ens possem malalts. Som uns mandrosos que no es preocupen de l’educació dels nostres fills i nebots i per això els portem a una pública, on sindicalistes que fan de professors malgasten recursos públics. Vosté i jo, suposo, hem de ser conscients que el diner públic ha d’anar a causes del bé comú, i ¿què hi ha més comú i bonadadós que una caixa convertida a banc per la força?.

Desmantellant la memòria

L’any 2009 els hereus de l’arxiu Centelles van tancar la seva venta al Ministeri de Cultura provocant una onada d’indignació que, sota el meu punt de vista, era injustificable. Se’ls va titllar de traïdors, botiflers, venuts… tot per considerar que l’oferta del Ministeri de Cultura era millor que el del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Sergi Pàmies des del programa ‘El Món a RAC1‘ va recordar que durant els darrers 30 anys la Generalitat ha ignorat l’arxiu. Ell, com a amic personal dels fills, va destacar com el propi Jordi Pujol havia respost diverses vegades al propi Agustí Centelles que ‘ara això no toca, ara toca oblidar‘… i la Generalitat els va ignorar fins que va saber que el Ministeri de Cultura havia comprat l’arxiu.

La història que expliquen aquelles fotos sobre el desenvolupament de la Guerra Civil a Catalunya té poc a veure amb la versió que el nacionalisme convergent ens ha explicat. La història d’una Catalunya on qui parlava català era el bo i qui parlava castellà era el dolent cau quan s’analitza i es repassa la història amb un mínim de profunditat. La història de Catalunya durant la Guerra Civil és tan complexa o més que la de la resta d’Espanya i no es pot simplificar fins a convertir-la en un conte per nens. Per això i per a dignificar les víctimes de la Guerra Civil primer i de la impunitat franquista després va neixer el Memorial Democràtic.

El Memorial Democràcic, creat durant els set anys del govern tripartit, volia portar d’una vegada per totes la mateixa normalitat democràtica i voluntat de reconciliació que va existir a tota Europa al acabar la II Guerra Mundial. No es tractava de fer judicis ni empresonar a ningú, es tractava de recordar que la II República va ser una vibrant il·lusió de democràcia i llibertat, que la Guerra Civil va ser un conflicte entre germans i la dictadura un horror nacional. Ens agradi o no són part de la nostra història i l’hem d’explicar tal i com va ser per a reconciliar-nos amb el nostre passat i mirar al futur. No podem fer passar contes per anar a dormir com a realitats històriques, perque llavors estarem manipulant el passat. No és menys cert que els nacionalismes de tota mena es construeixen a base d’il·lusions, mentides, mitges veritats i mites. Resumir la Guerra Civil i el Franquisme com un conflicte entre ‘catalans’ i ‘espanyols’ on els ‘espanyols’ van guanyar i ocupar Catalunya n’és un i potser per això s’ha optat per dinamitar el Memorial Democràtic a cop de retallada. Un Memorial Democràtic ha de servit per a desmuntar mites i combatre les mentides amb realitats històriques, això el converteix en subversiu i perillòs per aquells que opten per creure en mites i mentides.

Aquest Govern vol ofegar tot allò que tingui a veure amb la seva bèstia negra, Iniciativa per Catalunya. Per això no ens ha d’extranyar que avui el Memorial Democràtic estigui desballestat, sense direcció, sense seu i sense pressupost. El pla d’aquest Govern dels Horrors és situar la seu al Castell de Montjuïc on seria molt complicat, per l’accés, fer-hi exposicions o activitats com es realitzaven a la anterior seu de Via Layetana, ara tancada per mal estat de l’edifici. Segons informa el diari El País CiU va votar dimecres una proposició de llei del PP per a tancar definitivament el Memorial, acabant així amb el primer intent real de reconciliació pedagògica fet a Espanya des de 1939. Malauradament el Memorial Democràtic és una anècdota en l’Espanya de la Constitució del 78 construida sobre una reconciliació basada en la por a uns militars amb masses ganes de salvar ‘la unidad de la pátria‘ les vegades que calgués.

Ni PP ni CiU semblen voler que es recordi i prefereixen explicar la seva propia visió de la Guerra Civil i el Franquisme. Els uns com una batalla entre sentiments nacionals, màrtirs catalans, ocupants espanyols i sants folklòrics, els altres com una batalla contra el comunisme o qualsevol burrada infumable escrita pel revisionista de Vigo, sompre sota l’aplaudiment del Churchill de Terol i tota la caverna mediàtica. La realitat que narren els diaris, fotografies com les d’Agustí Centelles o la memòria viva d’aquells que van viure la Guerra i la llarga foscor franquista volen ser enterrats per sempre i substituits per una reinterpretació política de la història que afavoreixi els interesos d’uns i altres. Qui perd la seva memòria perd la seva identitat. ¿Ho permetrem?

TV3 i el final d’ETA

Ahir va ser un dia històric per a tots els demòcrates i va quedar clar qui pot i sap estar a l’alçada de les circumstàncies i qui no. Ahir Tv3 va demostrar que ja no és la televisió pública de qualitat, premiada a tota Europa i referent d’informació plural: mentre es succeïen les reaccions a aquest moment històric, TV3 ens oferia la inauguració de la Masia del FCB en riguròs directe i per dos canals: Esports3 (que normalment emet el mateix que la tele oficial BarçaTV) i TV3. La informació quedava relagada a un trist especial al 3/24. L’opció per estar informat era, simplement, canviar de canal, cosa que vaig fer per veure l’especial a La1. Quan va arribar l’hora de l’informatiu, la el temps dedicat al FCB va ocupar un bon troç, com si no n’haguèssim tingut prou i l’objectiu de la redacció d’informatius fos provocar una indigestiò de somriures perfectes de Sandro Rosell i d’Artur Mas parlant de barcelonisme… el Molt Honorable President no va tenir una sola paraula pel final d’ETA. Le retallades han arribat a la decència dels seus discursos i actes.

A twitter es podien llegir comentaris de tota mena (la majoria entre sorpresa i indignació). En destaco els de periodístes com Sergi Mas, Toni Clapés, Francesc Valls, David Valenzuela… polítics com Joan Ferran i de molts anònims (com aquest o aquest) que denunciaven que TV3, la nostra tele pública, no feia cap excepció i emetia integrament la ‘jarana‘ culé.

La pregunta que em faig és fins quan haurem d’aguantar l’espectàcle cutre i barretinaire de veure com TV3 es va convertint a pasos de gegant en la ‘tele de Barça’, en una ‘tele provinciana’ més? De què serveix que la ‘corpo‘ hagi creat un canal específic d’esports si, al final, els esports ¡perdó! EL BARÇA pesa més que notícies històriques com el final d’ETA o gran calat social com el terratrèmol de Lorca? Rercordem que TV3 va ser l’únic canal de televisió de l’estat que no va enviar cap càmera a Lorca (Múrcia) i va posar la notícia per darrera del fet que el Barça era campió matemàtic de lliga. Les càmeres no eren a Lorca, eren perseguint l’autobús del Barça de l’aeroport de El Prat al Camp Nou en rigoròs directe per TV3. Per fer el que fan, sincerament que el tanquin i estalviem aquests diners per a una altra cosa i no per a entregar-lo alegrement al FCB.

Vull recordar que per molt menys es va destituïr a tot un cap d’informatius, quan l’any 2000 Ernest Lluch va ser assessinat i TV3 no va oferir la notícia en directe. En aquell moment s’emetia com a fals directe el programa ‘Sense titol‘ d’Andreu Buenafuente i interrompre la programació haguès suposat reventar el programa i que la ‘trampa‘ del fals directe es veiés. ¿Què hauriem de fer ara que s’ha primat la fastuosa inauguració de la Masia a un fet indubtablement històric? Algú demanarà disculpes per l’espectàcle provincià? Per la falta de visió? Per posar pel davant un club de futbol al final de 41 anys de violència sectària? Em temo que no.

No vull creure que la solució és privatitzar TV3 i que definitivament la compri el Barça. És cert que, total, seguirien emetent partits del Barça, notícies del Barça (que si Messi això, que si Guardiola allò, que si el Madrid ¡ui! què lleig…), curses de Fòrmula 1 i notícies de Fòrmula 1 per sobre tot. Vull creure que la solució és una bona gestió i reconsiderar de dalt a baix el finançament de TV3 i acabar amb la ‘barçadependència‘ que pateix, així com reconsiderar si els canals de TDT són necessaris. Al final tanta TDT pública només ha servit per a que les sèries bones estiguin desterrades al 3XL, les notícies al 3/24, els documentals i programes culturals al 33… això sí el futbol ¡perdó! el Barça i la fòrumla 1 segueixen ocupant hores i hores de preuada televisió pública, tot relegant la informació i la qualitat a la franja horaria de les 23h com el Sense Ficció.

Crec que sí, mereixem una disculpa.

Adéu ETA i fins sempre!

Ja era hora, el moment somiat per molts demòcrates ha arribat: ETA ho deixa, abandona per fi la lluita armada. S’ha resolt la pregunta que totsportàvem al cap des de la publicació de les conclusions del Fòrum de Pau: quan ho deixarà?

Arribat aquest moment només puc llençar-vos, benvolguts lectors, algunes preguntes que s’obren a partir d’ara.

• El procès de desarmament de l’IRA va durar 10 anys, ¿quant de temps durarà el desarmament d’ETA?
• ¿Dirigiran les víctimes el procés o es deixarà en mans d’un grup o mesa de negociació?
• Mariano Rajoy, com ho apunta tot, serà qui dirigirà el procès ¿serà capaç d’estar a l’alçada de les circumstàncies o s’entregarà als postulats de l’ultra-dreta?
• Naixerà algú grupuscle disconforme amb el final de la violència que intentarà tornar a matar?
• Quant de temps es necessitarà per aconseguir la reconciliació entre tots els vascos?
• Afectarà a les expectatives electorals del PSOE i PP? I Bildu?
• I, per a mi la pregunta principal, desembocarà el procés de pau en un procés d’autodeterminació pactat per tots els partits?

Deixeu-me, per últim, un comentari sobre TV3. Mentre es succeïen les declaracions polítiques i reaccions mediàtiques d’un moment històric com aquest, la televisió pública de Catalunya emetia la inauguració de la nova Masia del FCB, relegant el seguiment de l’aconteixement al 3/24. Simplement lamentable i propi d’un canal provincià. Que s’ho facin mirar.

L’enquesta electoral del 20N

Falta molt poc per a les Eleccions Generals del 20N, també anomenades ‘Eleccions Generalíssimes’ per la coincidència amb l’aniversari de la mort física de Franco, però no espiritual del franquisme.

Us proposo, benvolguts lectors d’aquest blog, que voteu a l’enquesta electoral d’aquesta web a la opció per la que us decantareu el 20N, inclosa l’abstenció o el vot en blanc. No oblideu que el vot és anònim i que només podreu votar un únic cop.

A què espereu! VOTA!

15O: Jo hi vaig!

Agafa un dels milions de motius que tenim per estar indignats i ves cap a Plaça Catalunya, avui a les 17h.

El problema de la bici a Alemanya

El passat 12 de setembre el setmanari alemany ‘Der Spiegel‘ va publicar un número titulat “La lluita del carrer. La República Alemanya de gamberros” on el tema central era la reintroducció de la bicicleta a les ciutats del país i els problemes derivats. Aquestes són algunes de les dades que es van publicar:

• La política de promoció de la bici a Alemanya no ha anat acompanyada d’una política d’inversió en infraestructures adequades. Els que estan construïnt els carrils bici són les ciutats i totes sota un criteri diferent.
• En conseqüència, la mortalitat en bici va ser l’any 2010 va superar les 400 persones (A Holanda en va haver-hi 35 i a Espanya 2. A Barcelona no ha registrat cap mort des de 2007).
• A la vegada, els conductors de cotxe són els causants d’aquests accidents. Alemanya és el país amb el ratio més alt de cotxes per habitants del món.
• Les associacions ciclistes més importants d’Alemanya acusen als polítics de veure la bici com un divertiment de cap de setmana i invertir-hi en conseqüència. Dels 38’000 Km de vies ciclistes que depenen del govern alemany, menys de la meitat poden ser considerats carrils bici reals. La majoria transcòrren per carreteres comarcals on la velocitat màxima permesa és d’entre 50km/h a 70km/h, superior a la que tenim aquí.
• La inseguretat de molts carrers, plens de cotxes i sense infraestructures adequades fa que els ciclistes vagin per la vorera i les zones peatonals. La percepció social és que el ciclista està fora de la normativa de circulació. Per a comparar a Holanda circular en bici per una àrea peatonal està terminantment prohibit, inclús si la vivenda del ciclista està en aquella zona.

L’artícle és, en resum, demolidor. La bicicleta a Alemanya va desapareixer dels carrers amb el ‘Wirschaftswunder Deutschlands‘ dels 50-60. Els carrers, igual que aquí, França o la pròpia Holanda, van ser ocupats pels cotxes expulsant qualsevol altre vehicle. La bici, doncs, va quedar reduida a un exotisme holandès. El govern social-ecologista (SPD-Die Grüne) amb el Canceller Schroeder (1998-2005) va fer una gran promoció de la bicicleta. L’any 2008 la revista liberal-conservadora ‘Focus’ dedicava un número especial al boom de la bicicleta. Però no tot són flors i violes. La meva experiència a Freiburg aquest estiu, on m’hi he passat una temporada tot practicant l’alemany, em va sorprendre moltíssim ja que vaig trobar-me amb uns nivells d’incivisme, que en els 10 anys que fa que sóc ciclista habitual no he vist mai a Barcelona. Curiosament l’article que cito conté una entrevista amb una taxista de Freiburg on parla de l’actitud d’alguns ciclistes. Allà també vaig escoltar històries d’altres ciutats com Dortmund, on els accidents estàn a l’ordre del dia.

El mite alemany de l’ordre i la racionalitat cau? És possible que es tracti d’un problema d’inoperància política: els alemanys van convertir el logo de la Mercedes en el símbol de l’era del ‘Wirschaftswunder’, avui aquest símbol és la bicicleta. El problema aquí és que si bé als 50 es van gastar milions de marcs alemanys en construïr les ‘autobahn’, no sembla voler-se fer el mateix amb la bicicleta. Allà, igual que aquí, la sensació és que pocs polítics s’ho creuen. El cas ens hauria de fer reflexionar a Barcelona.

D’entrada Barcelona ha passat de ser la 9a ciutat més ‘amable per la bici’ a Europa a ser la 2a segons CNN Travel i la percepció que tenim molts ciclistes és que les coses comencen a anar pel bon camí. El nou alcalde, Xavier Trias, promet una ‘revolució de la bici‘ sense haver concretat encara res, excepte la injustificada retirada de les peces de cautxú que separen alguns carrils bici del trànsit rodat i que, com va parlar El Periódico fa alguns dies, fan el seu servei allà on hi són, però el nou regidor d’urbanisme, Eduard Freixedas, no ho veu igual. L’exageració i el soroll mediàtic del lobby del cotxe, més preocupat pels cotxes dels seus socis que per reduïr uns xifres de polució i densitat de cotxes pròpies del sud-est asiàtic, han portat a molts a creure que la situació a Barcelona amb la bici és de ‘descontrol total‘, quan no és així. El mal anomenat ‘problema de la bici’ és perfectament ‘solucionable’ amb ganes i empenta política que portin al consistori a revisar de dalt a baix el traçat dels carrils bici, que no està mal pensat sinó mal executat. Més endavant s’haurien de crear nous eixos ciclistes Besos-Llobregat a carrers com Còrcega, circunvalar Ciutat Vella per la Ronda Sant Pau – Universitat – Sant Pere i eixos mar-montanya com a Felip II, Passeig de Gràcia, Rambla… És una simple qüestió de voler-ho fer i deixar-se de romanços i excúses.

Com sempre he cregut ni a fora tot són flors i violes calvinistes, ni aquí som una colla d’irresponsables eurosurenys. Potser no ho estem fent tan malament en el que a la bici es refereix quan l’accidentalitat a Barcelona és baixíssima tot i que de 2006 a 2011 l’ús de la bici ha augmentat més d’un 120%. La bici ha vingut per quedar-se, cada cop es veuen més bicis de propietat circulant al costat del Bicing. Els barcelonins volen la bici sense perjudici de la moto, els polítics han d’estar a l’alçada dels nous temps i entendre que a les ciutats del futur el cotxe ha de ser un luxe i les dues rodes i el transport públic l’eix de la movilitat.

L’obra de Steve Jobs en 10 videos

Com ja sabeu, ahir ens va abandonar Steve Jobs, fundador d’Apple, NeXT i Pixar. Des d’aquest blog vull fer el meu petit homenatge a aquesta gran figura que, com altres visionaris innovadors de tota la història, la història sabrà posar al seu lloc en els altars de la ciència i la tecnologia. En aquest article vull oferir-vos el meu repàs a la seva obra i vida a través de YouTube.

10. Apple II (1978)

L’Apple II va ser llençat només dos anys deprés de l’Apple I, un rudimentàri ‘PC’ que incorporava de sèrie un teclat. L’Apple II va ser el primer PC de masses de la història tres anys abans que IBM el copiés per a crear la marca ‘Personal Computer’, per sempre més associada a MS-DOS i, més tard, a Windows

9. Jobs i Bill Gates (1983)

La película ‘Pirates de Silicon Valley‘ realitza un molt bon retrat de la baralla entre les dues grans personalitats en el món de la informàtica: Jobs i Gates. El que poca gent sap és que Microsoft va rebre un contracte per a crear software per a Macintosh, de fet el primer Word, Excel i PowerPoint va ser per al Macintosh 128k al 1984. En aquest raríssim video podem veure a un joveníssim Gates participant a un més que absurd concurs de cites entre els creadors de software d’Apple. El que Jobs no sabia era que Gates utilitzaria aquest contracte per a copiar el codi font del sistema operatiu del Macintosh i crear, al 1985, Windows 1.0, la primera interíficie gràfica per als PC de IBM. Gates va aconseguir un contracte milionari amb IBM, qui instal·laria de sèrie a tots els seus PCs el MS-DOS i l’opció de Windows, fórmula que s’ha mantingut fins als nostres dies. La resta… història.

8. Macintosh (1984)

Sense haver complert els 30 anys, Steve Jobs estava a punt de canviar el món per sempre. La tardor de 1983 es va presentar l’anunci televisiu més famòs de tots els temps. El 24 de gener de 1984 els ordinadors van canviar per sempre i amb ells el nostre món.

7. NeXT (1988)

Després de ser acomiadat de mala manera i per la porta del darrera d’Apple, Steve Jobs va crear NeXT, una empresa d’ordinadors on continuaria fent evolucionar els principis amb els que va crear Apple Computer. En aquesta entrevista de 1994, Jobs parla de la innovació com la clau d’Apple i com en aquell moment, en que Apple estava en una crisi absoluta i s’especulava amb la seva compra per part de HP, havia abandonat la innovació.

6. Toy Story (1995)

Amb Pixar, Jobs va crear una empresa d’animació que canviaria la manera de fer pel·lícules animades per sempre. Toy Story, considerada una obra mestre del cinema d’animació té, per a mi dos punts forts: el primer, obviament, el ser la primera pel·lícula animada íntegrament amb renderitzacions 3D i que va abandonar el sistema ‘Disney’, basat en els dibuixos. La segona era que va deixar de tractar als nens com a idiotes, plantejant un guió deliciòs tant per a nens com per a adults.

5. Macworld Boston (1997)

Apple va comprar Next al 1996 i Steve Jobs va tornar a la seva empresa 12 anys després de ser acomiadat. Com a nou President d’Apple interí, cobrava 1$ al mes i va pendre algunes de les jugades més polèmiques de la seva carrera. Microsoft va comprar el 10% d’Apple i es va assegurar l’accés a totes les linies de software i el Internet Explorer es va convertir en el navegador per defecte a tots els Macs. Bill Gates va apareixer projectat a la gran pantalla recordant a aquell ‘Big Brother’ que 13 anys abans es veia al legendari anunci del primer Macintosh. L’època de rivalitat es va acabar, Microsoft havia guanyat per KO técnic la batalla dels ordinadors. En aquest video podem veure íntegrament la ‘keynote’ on Steve Jobs parla del desastre al que s’enfrontava Apple al 1997.

4. iMac (1998)

El canvi arriba i Apple presenta un ordinador futurista, nou, trencador, lluny del color beige, els cables, la pols acumulada darrera de tots els PC. Era el primer ordinador pensat per internet, pel segle XXI. Tan és així que encara avui hi ha qui el fa servir. Va ser la primera ‘keynote’ llegendària on Steve Jobs presentava amb un entusiasme admirable un producte d’Apple. Després vindria l’iBook, the iMac to go, un portàtil de colors que encara avui es considera com l’ordinador més atrevit de la història.

3. iPod (2001)

Apple estava salvada i Steve Jobs n’havia sigut el seu salvador. Jobs va apostar llavors per un mercat on cap empresa de software hi havia apostat mai: la música. Steve Jobs va presentar un aparell que havia de ser ‘menor’ i un complement a la seva linea d’ordinadors. Avui l’iPod és la principal font d’ingressos d’Apple i el producte més venut de la història. ¿Qui no té un iPod o un aparell que s’hi assembla? L’iPod va canviar la indústria de la música sencera.

2. iPhone (2007)

L’éxit de l’iPod va ser tan gran que Apple va arriscar i va crear un telèfon que canviaria el món de la telefonia mòbil com ja ho havia fet amb l’iPod. Sense l’iPhone no haguès estat possible l’éxit de Twitter o del 15M, potser tampoc la primavera àrab… Tot i que sóc crític amb com Apple està man

1. iPad (2010)

Steve Jobs, visiblement deteriorat i amb constants rumors sobre la seva salut, va presentar la primera tableta moderna. L’iPad va crear un mercat nou, a mig pas entre els smartphones i els portàtils, la tableta d’Apple va ser en punt d’inflexió entre l’era dels ordinadors domèstics i l’era “post-PC”.

Amb quin producte d’Apple em quedo jo? 

Personament amb dos: l’iMac G4 i el MacBook Air 2010. L’iMac G4 va ser el meu primer mac, comprat l’any 2003 quan a Espanya ser ‘macquero’ era com ser un extraterrestre. Aquest ordinador ha funcionat perfectament des del primer dia, fins que al març de 2011, durant una fortíssima tempesta a Barcelona, un llamp proper va fondre’l.

L’altre és el meu estimat MacBook Air del que ja us he parlat en alguna ocasió. Aquest aparell, un dels darrers presentat per Jobs, és amb el que us escric en aquest blog, porto a reunions o de viatge, estudio… excepte la meva feina (utilitzo un iMac) ho faig absolutament tot. Crec que aquest tipus d’aparell, a mig camí entre l’iPad i un portàtil, són el futur dels ‘laptop’ i el futur de la informàtica portàtil.

I una propina… ‘Computers are like bicycles’

Bon viatge, Steve.

Aquest és un d’aquells articles en aquest modest blog que no esperava escriure tan d’hora. Avui ens ha deixat Steve Jobs, fundador d’Apple Computer, NeXT Computer i Pixar Studios. Als 56 anys el càncer s’ha endut el més gran visionari del segle XX i primers anys del segle XXI. Aquest artícle, però, no serà una biografia ni un repàs a la seva obra, només és el meu particular homenatge a un dels meus ídols i, sense dubte, un model a qui seguia, segueixo i seguiré.

Poques vegades un home revoluciona amb la seva idea o la seva visió el món. Steve Jobs l’ha revolucionat 4 cops. Al 1984 amb el Macintosh quan els ordinadors van deixar de ser pantalles verdes amb fons negre i comandaments impossibles i els hi va donar una pantalla amb dibuixets i ratolí. Al 1989 quan va crear Pixar i va canviar per sempre la manera com es feien les pel·lícules d’animació. Al 2001, quan va presentar un aparell del tamany d’un paquet de cigarrets amb una pantalla i quatre botons on carregar les nostres col·leccions d’MP3 anomenat iPod i, finalment, al 2007 quan va presentar un telèfon tàctil i intel·ligent, l’iPhone.

Però Steve Jobs és, per davant de tot, l’ideal d’emprenedor i lluitador perseverant. Una figura només comprensible a través de la seva obsessió de fer allò que més li agrada, perseguir somnis i entendre el treball com el vehícle per aconseguir-ho. La seva mort, doncs, lluny d’entristir-nos ens ha de fer veure que és en la perseverància, en l’esforç, en la feina, en no dubtar de la nostra capacitat i en ser capaços d’assumir les nostres limitacions per a explotar-les fins al final.

Entre Macs, iPads, iPhones, iPods, Toy Storys, iBooks i tots els fruits d’un cap brillant i irrepetible, em quedo amb les paraules de Jobs a Stanford al 2005 com el resum perfecte d’una vida que tot just s’ha apagat: hem de fer allò que ens agrada,perseguir  allò del que estem enamorats. Encara que la vida ens golpegi fort al cap, encara que tot estigui contra nostre i ens sentim uns fracasats, hem decontinuar endavant i lluitar per allò que volem ser, que volem fer i estimem a tots els nivells. Hem de ser inconformistes, no deixar que ningú altre pensi per nosaltres ni viure la vida d’un altre encara que això ens faci trencar amb tot. Hem de seguir endavant, hem de pensar diferent.

Gràcies per tot, Steve, i bon viatge.