El capitalisme del caos a Espanya

He començat a llegir l’obra de la periodista canadenca Naomi Klein, concretament el llibre on exposa la seva teoria i estudi del que ella anomena ‘La doctrina del shock’. Al llibre ens explica com un grup d’economistes sortits de la universitat de Chicago i que han estat i són assessors de la Casa Blanca, de grans corporacions americanes i dirigeixen grans lobbys de pressió, van experimentar als 60 i 70 amb la teoria de l’economia del caos a Llatinoamèrica. Es tracta d’aprofitar el desordre sorgit d’un aconteixement traumàtic per a aplicar-hi unes reformes econòmiques tan radicalment neoliberals que serien inacceptables en condicions normals. Per a mi l’exemple més salvatge d’això va ser com a Xile, després del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973, des dels Estats Units es va tutelar el desmantellament de l’estat del benestar més gran d’Amèrica en només 19 mesos entregant contractes milionaris d’explotació dels recursos naturals xil·lens, fins aleshores en mans de l’estat, a multinacionals americanes. El caos i el terror sorgit del cop va crear l’ambient social necessari per a que ningú protestés contra les reformes econòmiques i qui ho feia, l’esquerra, era detingut i, en el millors dels casos, torturat i en el pitjor llençat al fons del mar. Klein traça un inquietant paral·lelisme entre la intensitat de les reformes econòmiques i la repressió portades a terme a Xile, Argentina i Uruguay als anys 70.

Traslladem això a Europa on l’especulació del deute que practiquen les agències de rating ha acabat per esfondrar l’economia nacional de Portugal, Irlanda i Grècia i s’obliga ara als seus respectius governs a aplicar-hi una “teràpia econòmica de shock” basada en la neoliberalizació de les seves economies per la força. En aquests casos no ha calgut cap catàstrofe natural, la catàstrofe no ha estat un tsunami o un gran terratrèmol o un gran atemptat. La catàstrofe aquí l’han causada els bancs que sota l’amenaça d’arruinar l’economia nacional, han saquejat els diners de l’estat, primer, i esfondrat les economies a base d’encarir l’interès del deute sobirà després.

L’aplicació del prinicipi màxim d’aquesta doctrina del shock, “aprofitar la catàstrofe com a oportunitat i crear un estat d’opinió favorable a unes reformes necessàries per a tornar a començar”, ha aconseguit que avui assistim al desmantellament de l’estat del benestar amb el vist-i plau d’aquells que en són beneficiaris. La sensació de caos econòmic creada després dels atacs especulatius contra el deute espanyol entre 2010 i 2011, ha servit de coartada per a aplicar unes reformes que serien intolerables. Curiosament Klein destaca que una de les recomanacions de Milton Friedman, qui va ser l’ideòleg màxim d’aquesta “doctrina”, era que les reformes s’haurien d’aplicar majoritariament durant el periode d’estiu per motius òbvis. El govern Zapatero va descubrir la reacció popular de les seves mesures de retall salvatges anunciades el 9 de maig de 2010: protestes, enfonsament electoral, una vaga general i el cada cop més gran 15M. No és casualitat, doncs, que la reforma de la Constitució per a insertar-hi l’obessió neoliberal de la prohibició del dèficit que exigeixen els especuladors es realitzi a l’agost i en un temps rècord. Un cop s’aprobi la reforma només hauran calgut 15 dies per a la reforma constitucional més gran en 30 anys. Tot això es farà, naturalment, d’esquenes al ciutadà però en nom del ciutadà: tot el poble però sense el poble i enmig d’un gran aplaudiment general.

Premis Nobel d’economia com Krugman alerten de que la prohibició del dèficit només farà que alentir l’economia. Hem vist com l’augment del dèficit a Espanya entre 2008 i 2010 va portar un lleuger creixement econòmic, mentre que quan els mercats van començar el seu ‘atac’ al dèficit provocant una onada “d’austeritat” sota l’auspici del BCE, el ritme de creixement d’Alemanya i de tota la zona Euro es va alentir notablement. Retallar el dèficit reportarà benefici únicament als especuladors del deute (S&P, Moody’s i Fitch), ja que, com indiquen economistes contraris a la reducció del dèficit en temps de crisi, es paralitzarà el creixement petit però sostingut entre 2009 i 2010 gràcies a la inversió pública. La prohibició del dèficit es farà en el moment exacte en que l’interés que el Banc d’Espanya ha de pagar per a finançar el seu deute sobirà als ‘mercats’ de prèstec es troba en el punt més alt i inmediatament anterior al que provocaria l’esfondrament de l’economia espanyola i europea. Tots hem escoltat que de produïr-se aquest esfondrament europeu les conseqüències afectarien a totes les economies del món, inclosa l’estadounidenca.

Llavors si Espanya no creix econòmicament, els interessos es mantindran alts durant més temps i durant més temps disfrutaran els especuladors d’alta rendibilitat i del poder de controlar la sobirania econòmica espanyola i, de retruc, de la zona Euro. Les mesures d’ajustament social conseqüents a la prohibició del dèficit seran aplicades per PSOE i PP, PP i PSOE sense discussió: contenció salarial, baixades i desaparició d’impostos que graven la renta però sí pujar  l’IVA per a empobrir a la classe mitja i obligar-la a endeutar-se més i més amb els bancs, retall de drets laborals, acomiadament lliure, privatització de l’exemplar sanitat pública espanyola… Sigui dit que potser estic d’acord amb la proposta de reforma de la Constitució, però sigui com sigui vull votar-ho com els anglesos van recolçar per les urnes el pla neoliberal de Tatcher, Reagan o Sarkozy. En el nostre cas, però un referèndum ‘portaria incertesa als mercats’, és a dir: la democràcia ha esdevingut un problema.

Bancs, especuladors i els enginyers del casino neoliberal en que hem convertit l’economia mundial ja tenen quasi tot el que volien: primer els diners públics per a salvar bancs de la fallida i, amb ells, salvar gran part de la bombolla inmobiliaria (els preus dels pisos encara no han baixat tot el que ho haurien de fer gràcies, en part, a la injecció de capital públic als comptes dels bancs, propietaris d’aquests stocks inmobiliaris inaccessibles al ciutadà i que mantenen la bombolla inflada), després els retalls de la despesa pública, és a dir de l’estat del benestar i ara la prohibició del dèficit per reforma constitucional. Ha començat el nostre tractament de shock. Ara tastarem sense anestèsia les pràctiques econòmiques que es van practicar a Sri Lanka després del Tsunami del 26 de desembre de 2004, a Nova Orleans després del Katrina o al sudest asiàtic després de l’enfonsament de les borses del 1998. És l’hora de la nostra revolució neoliberal a l’hora del té, just després del funeral de Keynes. ¿No farem res per a evitar-ho?

Per a més informació i opinó us recomano que llegiu i veieu els següents enllaços:

• “La doctrina del shock” – Naomi Klein
• “¿Por qué se ha caído todo y no se ha hundido nada?” - Juan López Torres
• “La crisis financiera” – Juan López Torres
• “2010, el año del crash” (Entrevista) – Santiago Niño Becerra
• Videos amb opinions de Milton Friedman sobre l’educació pública, el keynesianisme o l’individualisme.

Notes a la llibreta – 29.8.2011

A Espanya només es convoquen referèndums quan el govern està segur de que els guanyarà, potser per això només se n’han convocat 2 després de la promulgació de la Constitució. ¿Tanta por ténen els polítics del seu poble que han convertit la democràcia en un sorollòs silenci només interromput 15 dies cada quatre anys? Aquest cop la volen fer molt grossa: reformaran la Constitució per a introduir-hi l’obessió neoliberal de limitar el dèficit com si això arreglès alguna cosa. Després d’obligar a l’Estat a pagar les destroces d’anys d’especulació inmobiliaria, limitar el dèficit només servirà per a retallar els serveis públics. PP i PSOE s’han posat d’acord per canviar la Constitució sense referendum, ténen terror del que poguem dir. Així, un cop més, serà el poble qui s’adapti a la Constitució, no al revés, com si l’Espanya del segle XXI tingués res a veure amb la de 1978. ¿Fins quan aguantarà la pau social i no esclatarà la situació com al 1868 o al 1931? ¿Fins quan aguantarem el ‘Tot pel poble, però sense el poble” d’aquest nou despotisme il·lustrat?

Ha mort Heribert Barrera, el primer president del Parlament de Catalunya a la transició. Lamento la seva mort com la de qualsevol altre ciutadà, però no, no puc plorar la desaparició d’un algú que va fonamentar la seva vida política en l’odi i la divisió per cognoms i origen dels catalans. D’entre totes les respostes i insults que he rebut a twitter per expresar el meu desacord amb la versió oficial de la vida de Barrera, en destaco la d’Anna Simó. M’acusa de no haver entés res de la trajectoria de Barrera des de la Guerra Civil. Està equivocada, he entés perfectament que el seu odi a tot allò que no fos indubtablement català va allunyar-lo del PSUC i el PSC als 80 i el va entregar als braços de la burgesia conservadora catalana sortida de la Lliga Regionalista i Falange, molt catalana però que cinc anys enrera plorava la mort del ‘Caudillo’ a llàgrima viva, i que entrava amb entusiasme a Convergència Democràtica i la UCD. Aquesta idea de ‘catalans purs’ separats de la ‘gent de fora’ va marcar la seva manera d’entendre Catalunya i el va allunyar de la realitat plural i diversa del país, quedant aïllat com un dinosaure que només tenia sentit quan es reivindicava, cosa que feia constantment. Anna Simó hauria de saber que un xenòfob per molt independentista català que sigui no és ni un heroi, ni un referent i ni molt menys un patriòta. És un demagog com en Haider, o un feixista com l’Aglada, o un absurd com en Le Pen o tot això a la vegada com en Wilders. És en aquest panteó dels homes il·lustres on se l’hauria de situar i no al costat de Macià o Companys com alguns pretenen.

La Festa Major de Granollers s’ha acabat i han guanyat els blaus. Allà s’hi ha notat la crisi econòmica i d’idees, blancs i blaus han tirat del reciclatge d’idees d’èxit d’edicions passades de la festa major. Els blaus han repetit per tercer any consecutiu la fòrmula de convertir places en discoteques a l’aire lliure, amb música enllaunada i una projecció, però tot i així han guanyat. No entenc com es fa el veredicte si els blancs van guanyar en les probes esportives i els blaus es van limitar a repetir la mateixa fòrmula dels darreres anys i han guanyat. Que s’ho facin mirar, cada cop els blaus són més i els blancs menys. Entenc que estiguin enfadats.

Llegeixo al Semanal de El País que ‘Als Estats Units l’emprenedor és un heroi, aquí ho és el futbolista’. Afegeixo jo que aquí el somni dels nens és ‘ser famòs’. Hem convertit a analfabets amb les neurones saturades de cocaïna que criden a un plató en models acceptables i a la gent treballadora i amb iniciativa pròpia en pàries. Està de moda el mínim esforç.

Ha tornat el futbol. Els polítics respiren tranquils, segur que ara la gent parlarà de coses importants i no de la Constitució.

Reforma constitucional? Jo vull votar!

Quan era petit li preguntava a la meva mare com habia sigut la votació de la Constitució. Què sentien? Què deia la gent? Jo no tinc ni idea de què va ser la dictadura franquista perque no la vaig viure, però sí que n’he sentit a parlar molt a casa. Més de 30 anys després la Constitució, que va suposar el final d’una época i el començament d’una altra, ha quedat antiquada Avui, però, els dos partits majoritaris no volen ni sentir a parlar de ‘votar una nova Constitució’ i s’aferren a la de 1978, permetent únicament petites correccions que no necessiten de votació. La Constitució ha esdevingut una rèmora pesada i, per alguns, el símbol de l’absurda inmutabilitat i sacrosanta unitat de la Pàtria. Una reforma constitucional podria obrir una nova época de participacio democràtica i l’entrada d’Espanya al segle XXI, però els dos grans partits no ho volen.

Per això quan els dos grans liders de la Zona Euro, Merkel i Sarkozy, i els i misteriosos ‘mercats’ que jugen amb el deute sobirà com si estiguèssin a un casino, han ‘recomanat’ la inclusió del limit del deute a la Constitució i els liders d’aquest sistema bipartit anomenat PPSOE s’han posat d’acord per a fer-ho en dues setmanes, la indignació ha esclatat a la xarxa. Sota el hashtag #yoquierovotar molts ciutadans exigim poder votar una reforma que afectarà el nostre dia a dia. Encara que pugui semblar llunyà, limitar la capacitat de deute d’un Estat afecta als serveis bàsics ja que si un o altre servei queden fora d’aquest limit, no es financia i punt. De veritat no és quelcom important per a ser votat? La unió de PP + PSOE + CiU creu que no i, en conseqüència trametrà la reforma per la via d’urgència i en dues setmanes el sostre de la despesa pública serà una realitat i haurem complert un altre dels dessitjos dels ‘mercats’. Un pas més cap al neoliberalisme, un pas més cap a la destrucció del nostre estat del benestar. Amb forts aplaudiments anem destruint, poc a poc però sense pausa, el que ens ha costat més de 30 anys crear.

Queda l’opció reconeguda a l’article 167.3 de la Constitució Espanyola on es dona la capacitat als senadors i parlamentaris d’exigir la convocatòria d’un referèndum per a consultar al poble qualsevol reforma constitucional. La web Actuable, altaveu reivindicatiu del 15M i tantes altres iniciatives de caire popular, proposa signar per a exigir als grups parlamentaris del Senat i el Parlament precisament la convocatòria d’un referèndum. Podeu votar aquí. Sabem que els diputats d’IU, ICV i UPyD hi votaran a favor, també sabem que molts diputats del PSOE no estan gens satisfets amb la reforma. ¿Hi votaran a favor?

Tenen (tenim) la sensació que la vida política ha escapat de les nostres mans i que, votem el que votem, aquí mana algú que no representa a la sobirania popular. La entrada a la Unió Europea i la posterior entrada a la Zona Euro va deixar bona part de la sobirania fiscal en mans del BCE i el Pacte de Maastricht (per cert, la Constitució Espanyola es va reformar al 1993 per a acceptar aquest text com a marc regulador econòmic, ja fixava en el 3% el limit del dèficit i van ser Alemanya i França les que van exigir incomplir-lo al 2006) i necessitem mecanismes europeus que ens portin a una convergència federal i el naixement d’una Unió d’Estats Europeus. És inacceptable, però, que entitats que tothom anomena ‘mercats’ quan hauriem de parlar de ‘especuladors’, marquin el dia a dia dels ciutadans, que asisteixen al retall de l’estat del benestar sense capacitat de negar-s’hi.

De fons trobem el terror de la classe política (que ha esdevingut una nova classe social en aquest sistema de castes liberals) a que el poble excerceixi la seva sobirania més enllà de la participació a les eleccions cada quatre anys. La base de tot això hauria de ser el plantejament d’una reforma constitucional en tota regla que reconegui les autonomies i ens faci avançar cap al federalisme, que modernitzi l’Estat i s’acabi la incongruència s’haver construit un estat ‘descentralitzat’ sobre l’estructura d’un estat ‘hipercentralista’: províncies versus autonomies i consells comarcals versus ajuntaments. La por d’aquesta classe política és que el referèndum constitucional esdevingui un referèndum al sistema: a la antiquada monarquia, a la sacrosanta unió de la pàtria, als privilegis de l’esglèsia… i la falsa cohesió de l’Estat salti pels aires. Llavors ens hem de preguntar si els nostres polítics volen una democràcia més participativa o una simple il·lusió de democràcia construïda d’esquenes als ciutadans.

Mentre això passa aquí, ens noticies que parlen sobre que Warren Buffet i el club de les més grans fortunes de França demanen als seus governs pagar més impostos i contribuir a la solidaritat. Aquí els bancs es reparteixen els milions sortits de fons públics que vàren rebre amb la condició d’oferir crèdit als ciutadans, però que han utilitzat per sanejar els seus comptes i pujar-se els seus ja de per sí milionaris sous, i els rics més rics demanen més i més baixades d’impostos i més i més retalls a la classe mitja. És la ironia de tenir un sistema de partits on la diferència entre PP i PSOE es limita a anècdotes i al nom: és el ‘Partit Socialista’ qui ha impulsat els majors retalls de la democràcia i és el ‘Partit Liberal’ (el PP) qui les mantindrà o ampliarà perque cap dels dos veu perillar el seu domini. El sistema electoral els protegeix i penalitza qualsevol opició política minoritària i el ciutadà és empés cap al desencant i la indiferència.

Per últim us deixo opinions al respecte d’aquest tema:

• ¿Una constitución neoliberal sin referèndum? – Rosa María Artal
• La tontada del techo de gasto – Roger Senserrich
• Mensaje a los mercados – Editoral de El País
• Los cobardes Zapatero y Rajoy – Arturo González
• Un ataque al Estado del Bienestar - Vicenç Navarro
• No a la modificación constitucional contra el Estado del Bienestar – Luís W. Sevilla

Informació i contrainformació: La caiguda de Tripoli

Estem assistint al final del règim de Gadafi en el que, sembla, el paral·lelisme més sorprenent entre la caiguda dels règims comunistes europeus als 80 i la caiguda de les dictadures titelles de la riba sud i est del Mediterrani. Libia, per la seva violència interna, per com el tirà va llençar la força del seu excèrcit contra els rebels, apareix com a record del que va ser la caiguda de Ceaucescu i el final del comunisme a Romania. Els rebels, amb l’ajuda de la OTAN que semblen recolçar als reformistes libis i no al tirà, van iniciar el dissabte la conquesta de Tripoli, la capital. A diferència, però, de la caiguda dels règims comunistes als 80, avui internet dona una visió nova on podem obtenir informació també des de propi règim que intenta, desesperat, contrarrestar el pes dels rebels a la xarxa. Blogs, twitters, grups de Facebook de fans de criminals de guerra com Milosevic… es fan resó de la desinformació que el moribund règim de Gadafi posa a disposició de tot aquell que vugui creure cegament en conspiranoies desastroses.

· TeleSur: la veu discordant televisiva.

Venezuela s’ha convertit en el darrer i més visible recolçament del dictador libi. Han sigut moltes les aparicions públiques de Chaves on denunciava l’agresió extrangera i la ‘guerra pel petroli’. Telesur, la televisió pública veneçolana, fa un seguiment informatiu no tant de la caiguda en sí de Tripoli, sinó del propi dictador. Per exemple, aquest video de Telesur del passat dia 21 d’agost n’és un bon exemple.

El llenguatge del presentador està molt lluny de ser imparcial i no amaga la simpatia ‘editorial’ de la cadena. Podem veure les imatges de la discòrdia oferides per Al Jazeera-Arabic i com es parla de ‘incursión multinacional’ al referir-se als rebels, ‘pueblo resistente’ per parlar dels que recolcen a Gadafi i de ‘lider revolucionario’ que va retornar la dignitat al poble libi. Telesur, doncs, és el principal altaveu de les noticies oficialistes del règim i el fet que sigui en castellà l’ha dut a ser el mitjà de comunicació preferit d’aquells que no veuen a Gadafi com un dictador sinó com un revolucionari i als rebels, no com a el poble en armes sinó com a legions extrangeres.

· El misteriòs cas del platò d’Al Jazeera

Entre els cercles més adictes a les teories conspiranoiques circula la denúncia que Al Jazeera estaria manipulant les imatges de Tripoli i que realment no s’hi estaria duent a terme cap aixecament de la capital contra Gadafi. La imatge en qüestió és aquesta:

Per exemple, al blog ‘Lybia against super power media’ (Libia contra el poder dels super mitjans de comunicació), creat el 20 d’agost pel libanès ‘Al-Fatah69’ denuncia la manipulació i invasió de Libia per part de les potències extrangeres i, especialment, els Estats Units i Israel, cristalitzada en la manipulació informativa que la cadena Al Jazeera estaria cometent contra Libia. Aquesta denuncia, però, ha circulat per blogs partidaris i simpatitzants del dictador libi, entre ells el curiòs ’Support for Muammar al Gadafi from the people of Serbia’ i curiosament el discurs es repeteix quasi fotocopiat a molts blogs, gairebé paraula a paraula.

Un primer cop d’ull a la fotografia comparativa demostraria que hi ha alguna cosa extranya en la captura de pantalla que va emetre Al Jazeera: poca gent, il·luminació extranya… els blogs denuncien precisament que la poca gent amb banderes rebels serien actors i que la llum no sembla la habitual d’una plaça, sinó de focus de televisió. A més, les altres fotografies mostren palmeres que no hi són al pressumpte ‘plató’ d’Al Jazeera, així com elements decoratius a la porta de la Plaça Verda que tampoc hi apareixen. Tot molt sospitòs i molt fosc, oi? Per si això fos poc apareixia un video on tot era confirmat: fonts anònimes confirmaven que, efectivament, totes les imatges de Al Jazeera del dia 21 són un muntatge a un plató de Doha on s’ha reproduit tot amb una presició digna de Hollywood: els retrats de Gadafi, les banderes, els cotxes, els arbres, absolutament tot. ¿La font? Es desconeix, és anònima, però mereix tota la creidibilitat del món segons la televisió libanesa.

La conspiració, però, és tan malaltissa que cau pel seu propi pes. Si ens fixem a la imatge que denuncia el suposat ‘plató d’Al Jazeera’ veurem la contradicció que hi ha entre les imatges reals de la Plaça Verda i les imatges de la mateixa plaça amb els rebels: practicament tot coincideix, excepte una palmera que apareix en una imatge, però no en les altres dues. Aquesta imatge és una de real presa al 2007 i podem veure-hi que la palmera, proba de la manipulació d’Al Jazeera, ja no hi era. En d’altres imatges més actuals que es poden trobar a Flickr o Panoramio es pot constatar que segueix igual.

I sobre la denúncia de que la llum semblen ‘focus’ i no la llum típica d’una plaça, la resposa és simple: efectivament la Plaça Verda està il·luminada amb focus com els que trobem als estadis de futbol, per això la llum és diferent a la que estem habituats. Això explicaria per què el fons de la imatge és tan fosc i el pla proper està tan il·luminat. Qüestiò d’òptica.

Per si encara teniu dubtes, aquí teniu la retransmisió en directe des de la Plaça Verda de Tripoli que Al Jazeera va fer i que, sincerament, no és un muntatge.

· Informació i contrainformació a la xarxa.

La qatarí Al Jazeera, en la seva versió en arab o anglesa, ha sigut l’altaveu de les revolucions de la ‘primavera àrab’. El seu poder es va poder veure a la revolució d’Egipte, quan era l’únic canal que va poder informar des de el mateix centre de la revolució fins i tot quan el govern egipci va tallar tota comunicació inalàmbrica. De nou ara Al Jazeera torna a ser al centre de la notícia i ens ofereix un punt de vista únic sobre les rebelions i també sobre l’avenç de l’entrada dels rebels a Tripoli. Ja hagi sigut la celebració de l’entrada dels rebels a la Plaça Verda, rebatejada com a Plaça dels Màrtirs, com l’alliberació del fill petit de Gadafi aquesta mateixa matinada, Al Jazeera ha informat en tot moment. No oblidem que la situació al país és de guerra i que el govern libi, per a protegir-se, va ordenar l’expulsió dels periodistes extrangers deixant a la televisió estatal LJBC i a d’altres canals també sota control gubernamental com l’única forma d’informar-se sobre la situació al país. Naturalment tots els canals són fidels a la defensa del dictador i, de la mateixa forma que TeleSur, acusen als rebels de ser extranger i asseguren repeteixen les vegades que calgui el pressumpte muntatge d’Al Jazeera. Les escenes en favor del dictador es succeeixen, la més sorprenent la d’aquesta presentadora que, en ple programa informatiu, treu una pistola i jura matar morint. Com totes les dictadures que, de cop, veuen el seu final a prop els més fanàtics semblen embogir i, tot tement el seu final, no dubten en dur fins al final el seu jurament de lleialtat al règim.

És l’altra cara del 2.0, de les rebelions nascudes a Twitter, un mitjà massa nou com per a ser comprés per uns governants gerontocràtics que són molt lluny del seu poble, aïllats i tancats en sí mateixos. En el cas de Libia i de Gadafi, la caricatura de sí mateix en la que s’ha convertit el dictador i la seva crueltat al no dubtar en llençar l’excèrcit contra el poble, el règim ha començat a entendre que per a contrarrestar el poder del 2.0 s’han de crear altaveus dintre del 2.0. Blogs, comptes de Twitter i grups de Facebook que denuncien aquests muntatges són la desastrosa resposta d’un règim que es dissol a la vegada que es nega a morir i deixar pas a una transició cap a, esperem, una democràcia àrab.

Café, copa i puro.

Quan el nou govern va prendre posessió del seu càrrec va assegurar que hi hauria fermesa i que no els hi tremolaria la mà en prendre les mesures adequades per a sortir de la crisi. No n’ha faltat pas de mà dura i fermesa: obsessió per a desmantellar tot allò que fos herència visible del Tripartit, la repressió contra els acampats a Pl. Catalunya o els retalls en els seveis socials acompanyats d’una balsàmica baixada d’impostos per als més rics. Pel camí, no ho oblidem, la Generalitat ha mal vengut edificis públics amb l’excúsa d’obtenir liquiditat.

Ara aquest ‘Govern dels horrors’, dels despropòsits, de la pornografia social i el ‘donde dije digo y donde digo Diego’, ha volgut donar un escarment a aquells que no podran mai pagar-se un advocat de Cuatre Cases, ni anar a esquiar al Pirineu, ni evadir impostos a Andorra, ni crear SICAVs, ni passejar-se en 4×4 per la Diagonal o anar a la tribuna del Camp Nou… els perceptors de la Renta Minima d’Insersió. L’espectàcle l’ha ofert Josep Lluís Cleries i Gonzàlez, Conseller de Benestar Social i Família, i Xavier Mena, Conseller d’Empresa i Ocupació, qui no han tingut cap vergonya en sembrar el dubte i criminalitzar a les 40 mil persones perceptores d’aquesta renta, l’últim mecanisme del nostre Estat del Benestar per a no caure en la misèria més absoluta i que tant molesta a aquest Govern de ESADE.

La història és coneguda. Sota el pretext d’acabar amb el frau i la picaresca que, en paraules de Xavier Mena a Catalunya Ràdio, sembla ser practiquen els beneficiaris de la PIRMI, s’ha canviat el mètode de pagament: si fins ara es feia per ingrès bancàri, ara es farà per xec nominal. Aquest fet, trivial a primera vista, ha provocat el retard en el pagament de la PIRMI o simplement la seva impossibilitat de cobrament, ja que molts havien de vivenda i no podien recollir-lo. A partir d’aquí és on aquest ‘govern dels horrors’ comença a enriure-se’n de la pobresa a la cara dels més pobres.

Despilfarrament, frau, ganduls, telèfons d’atenció pública tancats per vacances, cap resposta pels afectats a la seu de Benestar i Familia i uns delicats tocs de racisme populista i demagògia barata, han servit per a presentar als perceptors de la PIRMI com a autèntics paràsits socials, indistintament de si el receptor fos una famlia, una vidua o, efectivament, algú que sí està defraudant. Aquesta possibilitat ha sigut xifrada en el 2% o 3% del total dels 40 mil beneficiats de la PIRMI. A la festa dels despropòsits i els absurds, s’hi va sumar la Vicepresidenta Joana Ortega, qui proclama que s’ha d’acabar amb la ‘insostenible cultura del subsidi’. Bravo! Els nens guays d’ESADE i l’Aul-Escola Europea, els autoproclamats ‘millors’, volen acabar amb les ajudes als més pobres i no ténen cap problema en abocar a 40 mil persones a l’indigència si cal. 

La resposta ha arribat de la mà del Tripartit, que ha optat per unir-se i fer front comú a aquest Govern dels Horrors i forçar la compareixença delsConsellers d’ESADE Mena i Cleries. Montserrat Capdevila (PSC), Dolors Camats (ICV) i Anna Simó (ERC) van donar una imatge de fermesa contra un altre abús del govern. Ha sigut refrescant veure que la oposició és on ha de ser: amb els més indefensos, les victimes d’aquest govern dels despropòsits. Tot i amb això el mal es fet. Quants ha hagut de deixar la seva vivenda per no poder pagar el lloguer i ara viuen al carrer? Quants han vist ofegar-se la única ajuda pública que els hi quedava? A què juga aquest govern?

La nova política social d’aquest govern dels horrors és la de mà dura contra els indefensos i cafe, copa i puro amb els més rics, una actitud d’abusa nanos davant un receptor del PIRMI i massatge als peus als veïns de l’Avinguda Pearson o de Tiana. Com molt bé declarava en una entrevista a l’Hora L de Ràdio Barcelona la responsable de Càritas, Joana Martín, el govern ha buscat únicament estalviar-se la PIRMI i si el que vol es combatre els frau fiscal, l’hauria de buscar a un altre lloc potser molt lluny dels receptors de la PIRMI.

Tant se val, però, on es busqui el frau. Que després de tot el que hem vist al voltat del cas Millet, el Cas Palau, el cas Pretòria, el desviament de fons cap a CDC i el pagament de comissions per obra pública de Ferrovial… es parli de ‘frau’ al voltant dels preceptors de la PIRMi em resulta, simplement pornogràfic.

JMJ 2011: Kitsch, cutre i rosa.

Barcelona sembla un poble a l’agost. Aquells que ens quedem a treballar a la ciutat o que fem, com diuen els alemanys, ‘vacances al balcó’ o ‘a Balcònia’, podem disfrutar d’una ciutat buida, amb els restaurants i bars practicament buits… aquest any, per curiositats del calendari, s’han creuat a Barcelona dos esdeveniments: la parada en el via crucis de la ‘Joventut’ convocada pel Vaticà a les Jornades Mundials de la Joventut a Madrid i el Circuit Festival, el més gran festival per a homosexuals que hi ha ara mateix al món. La JMJ2011 arriba amb el lema ‘Arrelats i edificats en Crist, forts en la fe’, que lluny de ser conciliador mostra les ganes de canya que té la carrincloneria vaticana a Espanya. Em sembla que la JM, lluny de ser una trobada espiritual, és una trobada política i de pura doctrina de dretes. Aquests joves, d’entre 12 a 20 anys, assisteixen a un ‘macromitin’ d’un ancià que fa més de 60 anys que va deixar de ser jove. Tot i així, com comentava un amic meu la coincidència dels dos esdeveniments potser no és fortuita: primer arriben els capellans a Barcelona amb el Circuit i ja s’hi queden per a esperar a les criatures i dur-les a veure al Papa a Madrid.

He pogut veure com són i com actuen aquests ‘joves del Papa’. Em vaig trobar amb ells al Fòrum, el gegantí desert de formigó que atravesso amb la bici per anar a trobar el parc del Besòs. Tots ells debien tenir entre els 12 i els 20 anys, tots ells anaven equipats amb les seves corresponents samarretes i insignies nacionals, a més de la bandera vaticana, però el més important és que tots ells estàven separats entre homes i dones. Coses de la castetat i la doctrina.

Banderes nacionals… la base ideològica d’aquests nois i noies es cultiva en la reivindicació dels valors catòlics d’Europa, com si a Europa no hi existís cap altra religió que la catòlica. Aquesta reivindicació catòlica es mescla amb la postura antieuropea de reivindicar la diferència nacional en front dels valors de la UE. No ens ha d’extranyar, doncs, que sigui la dreta francesa, alemanya, holandesa… la que està més preocupada en salvar els mobles ’nacionals’ més que no pas en salvar la moneda única i els valors que compartim els europeus, indistintament de la nostra creença. El cultiu ideològic d’aquests ‘cadells’ de la dreta es cimenta en la unió inseparable de ‘nació’ i ‘catolicisme’, allò que va saber treballar tan bé el règim franquista. Aquell que va aplicar el terme ‘integrisme religiòs’ a la dictadura durant 40 anys i que va promoure que l’obra de dèu infectés i destruís la tímida reforma ideològica i la obertura que l’esglèsia catòlica va iniciar als 60 a països com Holanda (on van nèixer iniciatives tan importants com la banca ètica), França o Alemanya.

Els valors nacionalcatòlics que desprenien aquelles multituds em va dur a un altre pensament: joves, junts, estiu… ¿aguantaran verges fins al matrimoni? Bé, això és el que diu la gerontocràcia que dirigeix el vaticà. Aquell grup d’ancians impotents que criminalitzen el matrimoni homosexual i les reformes en pro del dret individual, mentre protegeixen pederastes i lladres sota les sotanes dels eterns processos interns del Vaticà, els hi diuen com han d’enfocar les seves relacions sexuals. ‘Espereu fins al matrimoni’, els hi diuen. ¿Els hi deuen repetir els tòpics sobre la masturbació? ¿sobre l’augment del pèl i la masturbació? ¿sobre els grans i la masturbació? ¿sobre la sordera i la masturbació? Suposo que tots i totes duen arribar verges al matrimoni encara que, per obra i miracle de la Santíssima Trinitat, allà on es celebra la JMJ les farmàcies i supermercats esgoten les reserves de preservatius. ¿Interpretació lliure de la ‘paraula del Papa’? Ves tu a saber.

Tot l’esdeveniments s’empenya en ser un gran despropòsit. Kitsch, hortera, d’un color rosa-xiclet de pati de colegi de mònges que mareja… presenta a una joventut perfecte, inmaculada, sortida d’un catàleg de roba de El Corte Inglés. Potser l’himne de l’esdeveniment hauria de ser el ‘Amo a Laura’ i el seu logo una nena somrient amb ortodòncia i trenes sobre un fons rosa-Tous. Tot el ‘cutrerio’ del món es troba a Madrid per a presentar a un ancià que va deixar de ser jove fa 60 anys com una autèntica estrella del rock, font d’admiració per als joves. El despropòsit arriba a tal nivell que l’organització ha organitzat un tour per Madrid on mostra les arrels catòliques de la capital, amagant la seva fundació musulmana al segle VIII sota el nom de ‘Magerit’. Tot per a no molestar al Papa, tot per a presentar una imatge idíl·lica d’un país, Espanya, que va abandonar el catolicisme obligatori amb la mort del dictador, tot amb una inversió de diners públics que molts considerem un insult. Ja vàrem patir l’anterior visita del Papa a Barcelona, aquell fracàs on es va poder veure un Papamobil convertit en un cotxe de F1 passant per carrers buits de públic, i ara ens toca de nou patir no només una altra visita (aquesta poder més vergonyosa que l’anterior, si és que era possible) si nó un altre embat dels ‘guardians de la fe’, dels intolerants que no fan cap esforç per entendre i respectar els canvis que s’han produit al país des de 1975 i que faran tot el que puguin per a seguir sent protagonistes d’una vida pública i política on no hi ténen res a dir.

Visualitzar el canvi

Un dels canvis més importants en mobilitat que ha portat el govern Zapatero, i per extensió les diferents administracions del PSOE, ha sigut la introducció de tramvies, carrils bici i tota una sèrie de millores copiades de països com Alemanya o Holanda, on l’aposta per la mobilitat sostenible és decidida i aplicada indiferentment per dretes i esquerres. Cristobal Montoro es va manifestar en contra de la instal·lació de carrils bici a les ciutats espanyoles a causa del seu ‘grandíssim cost econòmic’. Per a un ‘señorito’ de la capital, anar en bici a la feina deu ser cosa de xinus ja que, per a ell, a la feina es va en cotxe o en metro. El PP pensa aplicar el seu ‘model Madrid’ (cotxes per tot arreu, aparcaments gratuïts i obres faraòniques de metro) allà on governa i demostrar que a Europa tothom excepte ells està equivocat i que el cotxe és el futur.

Tan bon punt el PP ha assumit el control de pràcticament totes les comunitats autònomes, així com de moltes ciutats on hi governava o hi governa per primera vegada, la bicicleta i la mobilitat sostenible en general han sigut les seves víctimes. Un exemple proper és el cas de Castelldefels on la primera mesura que ha pres l’ajuntament ha sigut el desmantellament de la poca infraestructura ciclista de la ciutat per a convertir-la en places d’aparcaments. El carril bici del passeig marítim del municipi del Garraf havia solucionat els problemes de convivència entre els ciclistes i els vianants, ja que estava segregat i permetia l’ús per part de turistes i residents en temporada d’estiu com a l’hivern. Segons apunten algunes fonts, la intenció del nou alcalde popular de Castelldefels és evitar els problemes de convivència entre bicis i vianants prohibint la circulació de bicis per la vorera del passeig. O el que és el mateix: legislar en contra de les minories que la demagògia, que tant li agrada fer servir al PP, assenyala com a causants de tots els problemes.  No oblidem, però, que a Castelldefels hi governa el PP amb el recolçament de CiU.

Més sonat és encara el cas de Palma de Mallorca, on l’ajuntament invertirà ni més ni menys que 200 mil Euros en desmantellar el carril bici de les Avingudes, crear rutes per carrers 30km/h alternatives i substituir el carril original per zones d’aparcament. Palma és la ciutat d’Espanya amb més cotxes per habitant, sigui dit. La particularitat del cas és que s’invertirà gairebé la mateixa quantitat de diners que va costar fer el carril en desmuntar-lo. Aquesta infraestructura tenia el seu sentit i, francament, un cop feta el que s’hauria de fer és deixar-la i no malgastar més diners en un moment com aquest. Però per posar pals a les rodes als ciclistes sembla que sempre hi ha temps i diners. Els ciclistes de Palma, però, s’han organitzat per a recollir firmes contra la supressió del carril bici de Palma. Sobre el tema del carril bici de Palma no em penso quedar sense recomendar-vos aquest article del blog mallorquí ‘Batzolades’.

A Barcelona, el nou regidor de mobilitat, Eduard Freixedes ha optat per començar el seu mandat desmantellant la segregació dels carrils bici ja que, sembla ser, suposen un perill per als motoristes que no estan prou atents a la carretera i provoca accidents innecessaris. L’excúsa que el nou regidor de mobilitat dona és d’un baix nivell inassumible per a un polític amb la seva responsabilitat, ja que si algú que condueix un vehícle de dues rodes amb motor, que pot pesar 300 kilos i que pot arribar als 120km/h no està concentrat, potser serà millor que, per la seva seguretat i els dels altres usuaris de la via pública, aparqui la moto i vagi caminant. La mesura sembla més un globus sonda de la nova administració de l’Ajuntament per a saber quin recolçament tindria una mesura ‘forta’ contra les bicis semblant a les que practica ‘la Santíssima Trinitat’ (Unió + Convergència + PP) als Ajuntaments de Castelldefels i Badalona. Veurem quin recorregut té la supressió de les peces o si bé es tractarà d’una substitució de peces per unes de més visibles. Els ciclistes de Barcelona, usuaris del bicing o d’una bicicleta privada, haurem d’estar molt atent a la política del nou alcalde envers a la bicicleta. 

D’altres parts d’Espanya arriben notícies de supressió de rutes ciclistes, clausurament carrers sostenibles (com en el cas de Lleó), despeatonalització denuclis urbans… i totes tenen com a protagonista un govern del PP acabat d’estrenar. ¿Aquesta és la política del PP? ¿Retornar Espanya al moment social i cronològic anterior al 11 de març de 2004 en tots els seus sentits?  Sembla com si hi hagués una coordinació entre tota la dreta espanyola, inclosa la catalana (amb la honrosa excepció de la dreta basca que sí aposta per la bicicleta a Euskadi i de quina manera!)per atacar la mobilitat sostenible i fer visible, així, que els defensors del ‘model Madrid’ de ciutat han arribat per a tornar a fer de l’ús del cotxe un dret ciutadà i de la bicicleta el caprici de nen mimat o d’un inmigrant il·legal. Agafem-nos, defensors de la mobilitat sostenible, que vénen corbes i de les fortes.

El llibre electrònic té futur?

Durant la meva estada lingüística al sud d’Alemanya em vaig sorprendre amb la quantitat de llibreries que es poden trobar al centre de Freiburg. És fàcil trobar antiquaris, llibres de segona mà, oportunitats, descomptes… i també llibreries que aposten pel seu propi llibre electrònic. L’eBook és l’aposta editorial als Estats Units i també a Alemanya, on el negoci editorial és un dels més potents d’Europa. Alguns creuen que és el futur i ho demostren amb fets.

L’aparell que vaig comprar-me és el OYO de Thalia.de, fabricat per la també alemanya Medion AG, la competència directa del Kindle d’Amazon als països del DACH (regió germanofòna, Sprachraum, formada per Alemanya, Àustria i Suïssa). Els dos aparells tenen practicament les mateixes prestacions i preu (139€), tot i que un només es pot comprar on-line, el Kindle, i l’altre a botiga, amb el que la compra és més directa. Ambdós aparells permeten connectar-se a la botiga online de llibres (com l’aplicació iBooks per iPad/iPhone/iPod Touch) i comprar-los directament online a preus més econòmics que les respectives edicions de paper. El futur és un horitzó clar per les editorials: durant els propers 10 anys les edicions de paper i en format ePub conviuran en harmonia i en algún moment el format electrònic passarà per davant del suport de paper, tot i que aquest darrer no desapareixerà mai. D’altra banda, al mercat espanyol podem trobar una gran diversitat d’aparells des de els més econòmics, a partir de 150€, fins a aparells excepcionals com els Reader de Sony.

Què succeeix a Espanya amb la venta de llibres per a lectors digitals i llibres digitals? El mercat del llibre electrònic es va obrint pas poc a poc a la vegada que les editorials cometen exactament els mateixos errors que va cometre l’indústria de la música al final dels 90, a causa de la poca predisposició a la novetat que afecta a l’empresari espanyol. Mentre que les vendes d’eBooks i iPads augmenten, no existeix cap plataforma editorial visible que aposti amb força per aquest format tret d’alguna excepció. No ens ha de sorprendre que per exemple la botiga de llibres de l’aplicació iBooks per a iPad només té accés a la biblioteca del Projecte Gutemberg, formada per llibres anteriors a 1945 i absolutament gratuïts. No és possible trobar cap botiga de llibres electrònics tan potent com les americanes i les alemanyes. Fins ara.

La conclusió, ara per ara, és que o bé arriba algú a menjar-se el mercat del llibre electrònic o la gent es descarregarà els llibres electrònics gratuïtament com ja fa amb la música. Aquí entren en escena FNAC i Amazon així com les més petites Abacus o la veterana Todoebook.com. La francesa FNAC va llençar pel Nadal de 2010 la seva botiga on-line recolçada en la venta d’eBooks a preus molt econòmics. La cooperativa de llibres Abacus, per la seva banda, va intentar el mateix potenciant la venta d’un eReader a les seves botigues. Per la seva banda todoebook.com, que va neixer al 2001 amb el naixement del primer intent de llibre electrònic seriòs, el Microsoft eReader, és el més semblant a una botiga seriosa de llibres electrònics que podem trobar al nostre país.

L’impuls al llibre electrònic pot venir de la mà d’Amazon, que desembarcarà al mercat espanyol el proper mes de setembre. Seria la única distribuidora de llibres electrònics que també aposta per la seva propia plataforma de lectura, el Kindle. Serà aquest l’impuls que requereix el llibre electrònic a Espanya o passarà el mateix que va passar amb la música?

Ara per ara el llibre electrònic va guanyant adeptes poc a poc. L’esclat de les vendes de la joguina 2.0 d’Apple, l’iPad, que també estava pensat per a llegir llibres va possar a les mans de molts la possibilitat de carregar amb centenars de llibres amb tu. D’altra banda els eBook basats en la tinta electrònica van guanyant clients i és fàcil veure gent llegint un llibre o el diari a un d’aquests aparells al tren, al metro, a la platja o a un parc. Sense oblidar que en l’era de la informació, les universitats opten per enviar en format PDF el material de lectura i poder-ho llegir sobre una pantalla en lloc d’imprimir-ho pot ser un estalvi de paper considerable.

Quan es va popularitzar la televisió es va anunciar la mort de la ràdio, però avui escoltem més ràdio que mai. L’eBook no es menjarà al llibre tradicional, que seguirà a les estanteries com el que és avui: un producte preuat i que a tots ens agrada tenir a les mans, però amb l’aventatge que un eBook sempre pesa els mateixos 200 grams contingui les 10 pàgines dels apunts de la universitat o deu ‘llibres’ de mil pàgines. cadascún. Si has pensant comprar-te un ebook, creu-me: la compra val la pena.

La Santa Espina Vs. Iniciativa.

Fa uns dies l’historiador Joaquim Coll venia a constatar des de El Periódico l’atac sistemàtic que reb la coalició Iniciativa per Catalunya-Verds. Aquest partit s’ha convertit en el blanc de la dialèctica més beligerant del govern. En destaca el to agre que el propi President té amb el diputat Joan Herrera i, en general, la dreta (CiU+PP) actúen com si ICV no representés a ningú i fós un col·lectiu insultable. Però ¿què ha portat a aquesta situació? ¿Per què es tracta a ICV d’aquesta manera? Per a entendre-ho hem de parlar sobre la nostra ‘Brunete’ i TDT-Party en la seva versió catalana: la Santa Espina.

L’estratègia que ha articulat la Santa Espina Mediàtica, aquest grup format per periodístes com Pilar Rahola,  Xavier Bosch,  Vicenç Villatoro,  Joan Julibert (aquest n’és un membre especialment pervers i demagog), Antoni Puigverd, Vicent Sanchís,  Víctor Alexandre, Manel Cuyàs… que viatgen de TV3 a Rac1 i de La Vanguardia a l’Ara amb la bona nova convergent als seus llavis, contra ICV és tan simple con ordinària: tant se valen els arguments, no cal deixar que parlin o caure en l’insult. La Santa Espina, publicistes del ‘dret a decidir’,  opten sempre per presentar al ‘iniciativero’ utilitzant dos insults.

El primer és l’habitual retret del passat comunista d’IC com a insult sinònim de pobresa i dictadura. Això es tradueix en “Votar ICV us fa més pobres, votar-nos a nosaltres us farà més rics”. El PSUC va ser el partit hegemònic de l’oposició franquista a Catalunya i, tot i haver sigut una peça clau en la democratització de Catalunya als 70 i la seva transformació en partit verd als 90, hi ha qui no veu inconvenient en esmentar pejorativament el seu passat. Francesc Homs, l’home de confiança del President, va acusar a ICV de mirar més a ’Cuba que a Suècia’ per la seva oposició frontal a la llei òmnibus. Aquest recordatori permanent del passat comunista d’ICV és utilitzat per la dreta catalana sense rubor i defensat pels articulistes de la Santa Espina, capaços d’aplaudir que a ICV se la titlli de comunista, però que condemnen amb duresa que ICV titlli de franquista al PP.

L’altre insult que els evangelistes de les nou senyeres procuren repetir cada cop que poden és el del tòpic del pijipi en totes les seves variants: pijo-progre, ecopijo, pijomegaguai… Aquest insult, potser encara més vergonyòs (per qui el pronuncia) que el de ‘comunista’. Presuposa que tota aquella persona que és un ‘pijipi’ pretén ser algú que no és i, en definitiva no és de fiar. Confiaria vosté en algú que va en bicicleta podent anar en cotxe o moto? Oi que no? Confiaria vosté en algú que tot i tenir diners, diu que s’han de pagar més impostos? Sospitòs. Seria interessant que s’investiguès sociològicament perquè hi ha gent a qui molesta tant una actitud concreta fins al punt de ridiculitzar-la sistemàticament. El que de veritat em crida l’atenció és que es pugui sintetitzar la bona o mala intenció d’una persona només per fer servir una bicicleta. No se si és per ramploneria, simplicitat d’idees o simple estupidesa.

La unanimitat de la Santa Espina contra ICV és indiscutible, però no sempre ha sigut així. Permeteu-me una darrera reflexió.

Cada legislatura catalana té un partit en el centre de les crítiques, justificades o no, i tots ells ho han sigut per obra i gràcia dels publicistes de la Santa Espina, que modulen el seu discurs en funció de les necessitats del CiU. La gran coalició sembla inmune a les crítiques als mitjans catalans. La modulació del discurs es fa sempre fet amb el pretext de denunciar la irresponsabilitat d’un o d’altre partit per no recolçar o manifestar-se contrari als interessos de la coalició, que habitualment es confonen amb els de Catalunya com si les sigles de CiU es fossin, tal qual, les del país. Vegem exemples del passat.

Durant masses anys el PSC va ser matxacat i els seus membres desqualificats sota l’etiqueta xenòfoba de ‘xarnego’, i a qui va acabar per prendre la presidència de la Generalitat, Pascual Maragall, se’l qualificava de ‘borratxo’ públicament. Era l’aspirant a ‘robar Catalunya’ als covergents, com va pronunciar una impagable Marta Ferrussola al 2003, i va mereixer tot el ‘joc brut’ que fos necessari, especialment des de TV3, en aquell moment sota la batuta de Joan Oliver. Més tard, quan un brillant Carod-Rovira va fer arribar a ERC als 23 escons al 2003 i 21 al 2006 donant lloc als dos governs tripartits, des de la Santa Espina se’ls va titllar de ‘botiflers’ per no pactar amb CiU i fer un front nacionalista. 

Tant PSC com Esquerra, com ara ICV, van suposar i suposen una amenaça a la hegemonia i al discurs paternalista i autocomplaent de CiU. La circumstància actual és la que és: el tripartit neoliberal (Unió + Convergència + Partit Popular), té el recolçament d’un PSC que encara el que pot ser el seu cop de gràcia final, les generals del 20N, i una Esquerra en una profunda crisi no només de lideratge sinó també d’identitat. Només Ciutadans i ICV excerceixen com a oposició, però per motius diametralment diferents. PSC i PP són aplaudits a diari pel seu recolçament a CiU, especialment des de ‘Els Matins’. En aquest video podem veure la sintetització i súmmum de la Santa Espina: Joan Julibert, independentista convergent confès, després de disculpar a CiU pel pacte de pressupostos amb el PP enterrant notari, dret a decidir i 10J, carrega contra ICV i l’acusa de crear ‘desafecció’ per la seva propòsta de canviar el tractament protocolari de President, Consellers i Diputats. Així se les gasta la Santa Espina Mediàtica: faci el que faci, a CiU no se la toca.

M’aventuro a afirmar que després de l’estiu, i tot depenent de les aspiracions de CiU a ocupar un ministeri en el proper govern espanyol, el discurs anti-ICV pot arribar a fer l’ambient irrespirable. Des de el meu punt de vista, però, l’horitzó de pluralitat ideològica que s’obre després de la reforma dels consells directius de la corporació, que n’ha reduit els membres de 12 i 10 a 5, farà molt difícil que més enllà dels dos partits ‘principals’ de Catalunya, les forces minoritàries i els partits de nova creació puguin tenir una respresentació que garanteixi la pluralitat dels mitjans audiovisuals públics de Catalunya. Aquesta falta de pluralitat és la que podria perpetuar l’atac sistemàtic contra aquelles opcions polítiques que no són del gust de CiU o que en suposen una amenaça per a la seva comoditat, siguin quines siguin les seves sigles, ideologia o perfil de votant.

Rubalcaba, el Papa i el 15M

S’han acabat les contemplacions. La data de les eleccions és ja fixada i al candidat socialista i ex-ministre de l’Interior no li acaba d’agradar que el moviment del 15M es visualitzi dia sí, dia també a les places de Madrid. Aquest cop el dessallotjament pacífic del campament de Puerta del Sol per part de la policia ha desencadenat de nou la indignació al saber-se que el seu motiu és la visita de Benet XVI a Espanya, ni un any després de l’anterior visita a Barcelona. Aquell sonor fracàs pagat entre tots per caprici de quatre beates.

Rubalcaba, que va simpatitzar en un principi amb el 15M (o això ens va voler fer creure), va incorporar al seu programa electoral moltes de les reclamacions dels ‘indignats’: reforma electoral, pujades d’impostos… tot això després d’haver estat votant precisament el contrari. Costa molt, doncs, creure que algú farà tot d’una i en els propers quatre anys el que no ha fet en els vuit anteriors. Això Rubalcaba ho sap i potser massa visibilitat del 15M pot anar en contra dels seus interessos. El 15M, doncs, serveix per a recordar-nos a tots que el PSOE fa masses mesos que va sortir de l’ideari de la socialdemocràcia europea per a ser un simple ‘surimi’ congelat barat de la dreta, una copia de baixa ressolució i en blanc i negre.

El caprici papal, aquest despropòsit basat en que el 70% dels espanyols es declaren catòlics però menys d’un 15% va un cop per setmana a missa, el pagarem entre tots. Catòlics, musulmans, protestants, jueus, budistes… totes les confessions unides per una causa comuna: que Benet XVI vingui a donar uns quants mitins d’ultradreta on repassarà el seu doctrinari ideològic: condemna de l’homosexualitat, condemna del laicisme, condemna del feminisme, condemna del lliurepensament, condemna de la ciència, condemna de la politica d’esquerres… passejar-se per Madrid durant aquestes jornades de la grisor i la intolerància serà com viatjar a l’Espanya cateta i en blanc i negre.

La despesa serà assumida per un estat que retalla per totes bandes. Mentre Espanya s’aproxima dia a dia a l’abisme del rescat i amenaça amb arrossegar a tota la zona Euro a la catàstrofe de la dissolució de la moneda única, l’ostentació papal serà pagada per tots. Així viurem la contradicció de que per una banda els nostres polítics ens diguin que no hi ha diners per a tants ambulatoris, ambulàncies, escoles o instituts, però hi hagi un pou sense fons dedicat a pagar la fastuositat d’una visita papal innecessària, inoportuna i indessitjada. Al menys a d’altres països la visita papal és pagada per la pròpia confessió religiosa i no pels fons socials de l’estat. La següent visita papal serà, precisament, a Freiburg am Breisgau al setembre i allà la comunitat catòlica alemanya correrà amb les despeses. Ningú parla allà de persecució de cap religió, cadascú es paga lo seu amb la llibertat suficient de que ningú els molestarà per a fer-ho. Molts demanem només això.

I aquí torna el 15M. El ministeri de l’Interior ha trobat l’excúsa perfecte per a perseguir al moviment: hem de netejar Madrid per a quan arribi el Sant Pare. Els indignats, o potser hauriem de començar a parlar de la ‘disidència’ que està en contra de l’actual panorama polític digne del segle XIX i les époques més fosques de Cánovas i Sagasta, són un problema per a un PSOE entregat en cos i ànima a legislar en favor dels bancs i un problema també per a un PP entregat en cos i ànima en fer el mateix que el PSOE però amb la seva firma. Amb l’escalforeta de l’estiu, el nerviosisme del 20N i la histèria d’unes enquestes que donen majoria absolutista al PP (o com a mínim un pacte indigest PP+CiU+PNB, la comparsa de la llàgrima nacionalista perpètua), porta al govern a actuar contra aquells amb els que fa només unes setmanes hi simpatitzaba fent saltar pels aires el dret constitucional a la manifestació, ara reservat a les beates antiabortistes de torn. Els mitjans de comunicació afins al PSOE han fet desapareixer de cara a la propera temporada aquells tertulians que sent d’esquerres critiquen la contradicció del candidat socialista. Carlos Carnicero va ser acomiadat el passat juliol de la tertúlia del programa Hora25. No és que simpatitzi amb tot el que diu el periodísta resident a Londres, sinó que era l’únic que criticaba obertament la incoherència de Rubalcaba i que donava veu als indignats.

El 15M entra en la seva etapa més delicada. Pot enemistar-se amb la gent o arrossegar al carrer el 15 d’octubre de nou masses de ciutadans que assisteixen impotents a l’espectàcle que dónen uns polítics que treballen seguint els interessos de lobbys bancàris, automobilístics i religiosos i que no creuen ja en el pervertit sistema bipartidista.