És que no hi ha ningú més?

Fa temps que no segueixo ‘Polònia‘, crec que van deixar la mossegada àcida contra la política catalana a la vegada que els polítics es passejaven pel plató on es grava el programa. Opinions televisives a part, algú em va explicar que l’equip del Toni Soler retratava al Conseller d’Interior amb un bat de bèisbol a la mà, com un skin-head o un latin king qualsevol. Potser perque en Puig, la viva imatge de la prepotència pija catalana, dóna per a fer un retrat com aquest: el d’un ‘xulo’ qualsevol amb un únic objectiu, la revenja contra els seus grans enemics: els pijipis d’Iniciativa, contra els que reclama mà dura, duríssima afegeixo jo.

Divendres al matí la brometa del bat de bèisbol i la imatge de broma de ‘jo sóc la llei‘ i ‘el carrer és meu’ va arribar massa lluny. La operació de dessallotjament encobert orquestrada amb l’excúsa de netejar la Plaça Catalunya, va acabar amb 122 ferits, dos d’ells greus, i algunes imatges que perseguiràn a aquest Conseller per la resta de la seva vida política. L’actuació va ser tan dura, que va aconseguir possar d’acord a gent de dretes i d’esquerres a twitter sobre la desproporció policial. Les imatges, duríssimes, no les esperava ningú i encara menys venint d’un cos de Policia, els Mossos d’Esquadra (ara rebatejats a twitter com a ‘Orcos d’Esquadra’)pel que s’havia lluitat des de Catalunya i que havia aconseguit la imatge social de ‘policia de proximitat’, allunyada de la estigmatitzada Guàrdia Civil.

Aquesta imatge resumeix visualment què té al cap el conseller: carta blanca. S’han acabat els Mossos d’Esquadra propers i amigables i democràtics que va intentar crear el Conseller Saura a l’anterior legislatura. La Conselleria d’Interior està dirigida per algú que confon la ‘fermesa’ amb la violència i la ‘decisió’ amb el linxament.

A més la vergonyosa roda de premsa de Felip Puig el mateix divendres va deixar al descobert que el Conseller no té arguments, ni rumb ni decència. Va arribar a afirmar, no se si va ser el subconscient que el va traicionar o bé una declaració intencionada, que esperava una ‘reacció menys pacífica‘. Aquesta frase ve a donar arguments als que pensem que la intenció real d’aquesta ‘operació de neteja’ era provocar un brot violent en la Plaça de Catalunya que donés, ara sí, arguments per a fer una càrrega policial en tota regla i aconseguir, de pasada, criminalitzar per sempre més al moviment del 15M.

Com ja vaig apuntar en un article ahir, la jugada ha sortit completament al revés. Si el Conseller, en lloc de voler apuntar-se una victòria mediàtica i poder sortir a TV3 ‘marcant paquet’ per la seva ‘fermesa’ contra els ‘antisistema’, hagués esperat una mica el campament s’haguès dissolt sol possiblement el dilluns. Per cert, la cobertura de TV3 dels incidents mereix una reflexió a part: el tractament a ‘Els Matins’, que donaven una imatge dels ‘indignats’ previament passada pel filtre demagògic de Pilar Rahola, o com el seguiment en general dels incidents va ser desterrat al canal 3/24, van fer creure a molts que TV3 és cada dia més a prop de ser una simple copia amb més pressupost de Canal 9.

Ens mereixem aquest Conseller d’Interior? Realment a tot Convergència i Unió o a Catalunya sencera no hi ha ningú més capacitat, més dialogant i, sobretot, menys prepotent i xulo per a ocupar aquest càrrec? No es tracta de qüestionar la legitimitat del govern o dels resultats electorals, CiU va guanyar merescudament les eleccions del 2010 i les municipals del 2011 i és Artur Mas qui decideix qui ocupa cada Conselleria. No és això. A una Conselleria tan delicada (en paraules textuals del Conseller) com Interior, no pot haver-hi un xulo amb ànims de revenja que es passeja per Catalunya amb un bat de bèisbol que mostra amb l’orgull dels cretins, com un sheriff racista de Nevada qualsevol, com un skin-head qualsevol, com un hooligan qualsevol. Hi ha d’haver-hi algú amb prou sensibilitat com per a entendre que els ‘conflictes’ d’una Catalunya tan complexa com aquesta s’han de resoldre, li agradi o no, amb diàleg. El llenguatge dels trets a l’aire, de les porres, de les pilotes de goma i de les càrregues policials és més propi d’estats totalitaris més que no pas d’aquesta Catalunya democràtica i europea en que vivim. Massa gent ha resaltat la semblança entre les imatges que vàrem veure a Plaça Catalunya el divendres 27 de maig amb les de les càrregues dels grisos contra les demandes de democràcia i autonomia dels anys 60 a la mateixa plaça.

Només hem queda animar-vos a que signeu la petició d’Actuable per a demanar el relleu de Felip Puig al capdavant d’Interior.

Vergonya.

Aquest matí de divendres s’ha intentat desallotjar la Acampada BCN amb l’excúsa de la higiene i la salubritat, al principi, i ara per a evitar que hi hagi objectes contundents de cara a la celebració de la victòria del Barça el proper dissabte. Tot i que l’ajuntament havia instal·lat les pantalles gegants a la zona de l’Arc del Triomf, precisament per a evitar incidents o xocs amb els acampats a Pl. Catalunya, la Conselleria d’Interior ha anat ‘a pinyó fixe’. Els Mossos han destroçat els perillossos ordinadors, micròfons, megàfons, equips de so, bombones de butà per a cuinar… la Guàrdia Urbana de Barcelona protegint als indignats dels cops de porra dels Mossos, els Mossos desallotjant a les càmeres de televisió Sincerament ¿es podia fer pitjor?

Les imatges, però, revelen una brutalitat policial indignant: el cos de Policia de Catalunya, els Mossos d’Esquadra, no duien placa ni ordre de desallotjament. Han sorprés, a jutjar per les declaracions, als acampats de matinada mentre dormien i a alguns els han despertat a cop de porra. No cal ser molt intel·ligent per a arribar a la conclusió que el que buscaven els Mossos era una reacció violenta, d’aquelles que tant li agrada al Sheriff de Catalunya (Felip Puig, qui hauria de ser cessat inmediatament si és que queda un mínim de vergonya al President de la Generalitat), per a justificar un desallotjament per la força. Res més lluny: els manifestants s’han comportat pacificament i han resistit pasivament. Sento orgull per ells. Tot i les pilotes de goma, les porres, les patades, la violència injustificada els ‘indignats’ han resistit pacificament. Gràcies!

No sento orgull per TV3 (que hauria de ser rebatejat com a Barça 3 o Canal 3), que ha cobert la càrrega policial amb la única opinió de la vedette convergent Pilar Rahola i la peixatera Josep Cuní. El programa ‘Els Matins’ ha fet com si res, parlant de cuina i dels temes habituals. No sento orgull per RAC1, que ha parlat del Barça i del menú dels jugadors i del temps que fa a Londres… i només a partir de les 11h, davant la gravetat dels fets que s’hi reportaven, ha connectat amb la plaça. Aquests dos mitjans han demostrat que, lluny de ser plurals (que ja ho sabiem) són simples comparses convergents més preocupades del futbol que del que pugui estar passant a les xarxes socials. La informació sobre la càrrega policial amb l’excúsa de la neteja es podia seguir al 3/24. Aquesta és la tele ‘nacional’ de Catalunya? No hi ha qui s’ho cregui.

Sorprenent, en canvi, l’actitud de Susana Griso, que haurem d’analitzar amb calma. Ha convertit a Antena 3 en un autèntic i inesperat servei públic. La cobertura de la càrrega ha començat a les 9 del matí i són els únics que han informat de les pallisses o les càrregues quan des de TV3 es negaven, i han tret els colors amb preguntes directes al Director General de la Policia de Catalunya sobre les pilotes de goma o les càrregues.

Cal una reflexió. Ningú nega que les urnes van otorgar a CiU una àmplia i merescuda victòria, pero això no ho justitifica tot, igual que la encara més àmplia victòria de Camps a València no perdona la corrupció. El moviment de l’acampada de Barcelona era i és pacífic i reivindicatiu, recolçat per molts ciutadans anònims que, com jo mateix, excercim el nostre dret a creue en una democràcia millor i més participativa. Com he dit moltes vegades el 15M no va contra ningú, simplement va contra el vol una reforma del sistema democràtic del que crec (i ho dic a títol personal) està faltat d’una revisió per a fer-lo més participatiu i menys ‘bipartidista’.

La reacció del govern català, en mans de Convergència i Unió, recorda massa a aquelles époques fosques del franquisme on, lluny de parlar i entendre les reclamacions dels ciutadans al carrer, llençaven als ‘grisos’ a repartir òsties. Se que avui vivim en democràcia, però les pilotes de goma, les porres, la ‘chuleria’, els Mossos sense plaques identificatives… diu molt poc dels que han sigut elegits democràticament. Més aviat els deixa anul·lats. ¿Quina diferència hi ha, vist des de fora de Catalunya, entre les imatges de les càrregues policials a Egipte i les que hem vist avui? Què diu respecte als governants que les ordenen?

Reflexionem-hi i, sobretot, que aquest ‘govern dels millors’ hi reflexioni intensament.

Per últim us deixo amb les brillants reflexions d’Enrique Dans.

Españistán, este país se va a la mierda

No em penso quedar-me sense ensenyar-vos aquest brillant video explicatiu sobre com hem arribat fins a aquesta crisi, fet pel ninotaire ripolletenc Aleix Saló.

Si voleu més, podeu comprar el llibre ‘Españistan’ del propi A. Saló aquí.

Disfruteu-lo!

Papà, vull ser jove socialista.

Des de fora, la imatge que dona el partit de carrer Nicaragua és la d’una jove gerontocràcia política formada per aquells que van fer el ‘maig del 68′ i que allà segueixen. El partit ha envellit amb ells i de l’entusiasme que despertava Maragall al 1999 o 2003, en queden il·lustres ancians conservadors que no han sabut dir a temps ‘em retiro’. Són la viva imatge del que popularment es coneix com ‘apoltronat’. Ara, els terribles resultats de les autonòmiques del 29N i el ciclò convergent que els ha expulsat fins i tot de la diputació, els farà caure a l’oblit. El seu recanvi hauria d’estar als joves del PSC, però invisibles als mitjans de comunicació, les xarxes socials o al carrer queb preguntar-se ¿on són els joves del PSC?

Les Joventuts Socialistes de Catalunya van passar a millor vida, quan sota l’excúsa de la refundació, les JSC van deixar de ser un partit polític ‘jove’ i independent, per a ser una dòcil comparsa integrada a aquest monstre anomenat “l’aparell del partit”. Per exemple mentre les joventuts d’Unió Democràtica exigeixen al seu partit el reconeixement del matrimoni homosexual, un avanç cap a la independència o excerceixen contestació a una direcció perpetuada des de els 80, les JSC es limiten a ‘fer bulto’ als aborridíssims mitings del Sant Jordi, darrera del candidat. Vènen a excercir la il·lustre tasca de ‘florero’ de cara a la imatge televisiva. Mentre que els Joves d’Esquerra-Verda (joventuts d’ICV) són autèntics agitadors i formen part activa del partit (ICV era el partit que més joves va incloure a les llistes per les municipals) i en son gairebé corresponsables del programari polític, així com de la presència de ICV al carrer, les JSC es limiten a aplaudir tot el que vingui de la seva gerontocràtica i monolítica direcció. En el darrer congrès les JSC, ja desaparegudes com a partit, van brillar per la seva absència, en el congrès del PSC de 2004 es van limitar a dir ‘què bé ho fa tot el PSC‘, sense crítica permesa. Un cop d’ull a l’executiva del PSC revela una veritat demolidora: de 39 membres, només 1 va neixer als 80 i 5 als 70, per cert: totes elles dones. L’actual primer secretari de les JSC, Javier López, està desaparegut en combat després de les iniciatives dels Joves del PSC per a ‘ajudar’ Montilla: l’increible home normal o el video de la noia que al votar disfruta d’un orgasme, autèntica publicitat enganyosa.

Arribistas, trepas, amigotes del alma, falses lluites pel poder, convulsions congresuals… tot això va anar destroçant a les Joventuts Socialistes fins a convertir-les en el que són avui: joves sense cara, sense referent i sense futur a un partit antiquat, instal·lat en rituals leninistes i que necessita un canvi d’armari urgent si no vol convertir-se en una socialdemocràcia a la italiana ben intencionada, però incapaç de batre a la dreta i de connectar amb un electorat desencatat i abstencionista.

Twitter, de nou, sembla ser el revulsiu esperat. Com informa avui el Periòdico, les bases socialistes i especialment els joves, demanen poc més que la refundació del Partit. La monolítica direcció del PSC, perduda, dispersa i anciana temporal i ideològicament, reacciona a un ritme marcat pels rituals de principis del segle XX, és a dir: exasperantment lent. Els joves socialistes ténen a la seva mà canviar el partit i demanen pas. Però, com dic, les intencions són unes i la realitat congresual és una altra.La democràcia interna del Partit Socialista mai ha sigut el seu punt fort. El PSC ha fet durant dècades un filtratge exhaustiu de qualsevol element discordant, sigui jove o no, fins al punt de que el líder de torn del partit exerceix un domini absolut ideològic. No és extrany que les primàries al PSC no existeixin, simplement perque sempre hi ha un candidat elegit ‘a la búlgara’. Potser seria el moment de reflexionar i canviar.

Els Joves de tots els partits ténen un paper molt intens en la vida del partit. Són la seva renovació, el seu futur i la majoria de partits valoren als seus joves. Veiem que Soraya Saenz era de Noves Generacions, Joan Herrera era dels Joves d’Esquerres o el propi Zapatero va iniciar-se a les Juventud Socialista de España. La tragèdia del PSC és que no només ha ignorat als seus joves, donant-los només certa repercussió a l’àmbit local, sinó que els va dinamitar al 2008. La renovació del PSC passa únicament per rostres ja vistos, per gent coneguda, per homes i dones que s’han limitat a mamar el partit des de sempre i que mantenen controls fèrris de les seves agrupacions. És tràgic que els millors situats per a iniciar la renovació del PSC sigui algún com Manuel Bustos, que juntament amb el seu germà excerceix des de Sabadell un control ferri de l’agrupació socialista del Vallès Occidental Oest, el propi Miquel Iceta, ben posicionat segons algunes veus, o el derrotat a les eleccions de Barcelona, en Jordi Hereu.

Preguntem-nos ara si els joves del PSC es limitaran a ser la comparsa conformista que ho aplaudeix tot i que no alça la veu ni davant del gir a la dreta del seu partit o, si per contra, podràn arribar a articular una contestació a un procés congresual que, tal com pinten ara les coses, es limitarà a escollir a algú que ja coneixem.

Fugida a l’infern

És una de les anècdotes més divertides de la nit. La 1 havia programat per després del programa especial de seguiment de les eleccions municipals i autonòmiques la pel·lícula “Huida al infierno“. Hi ha molta maldat en aquest món, oi? Era tota una ironia a la vista del que acabava de passar-li al PSOE a tota Espanya: ho han perdut tot excepte Extremadura. Com vaig comentar en l’article d’ahir, l’escenari que es va concretar ahir va ser el de mobilització brutal de la dreta i l’atomització de l’esquerra, fruit de les acampades. El 15M, irònicament, ha destruit el bipartidisme per portar-nos un monopartidisme a la italiana. Una dreta forta i salpicada de corrupció augmenta fins a sostres inimaginables l’aventatge electoral. L’esquerra, en canvi, s’atomitza i prop de 2 milions de vot van quedar sense representació. Per contra, IU a Espanya i ICV a Catalunya desperta amb 300 mil vots més. L’abstenció va deixar 11 milions d’electors a casa. El vot en blanc va arribar al 3% i el nul al 2%.

Barcelona: el canvi sempre és bo.

Siguem bons perdedors. Hem de felicitar a l’equip de Xavier Trias per haver aconseguit mobilitzar el seu vot i provocar un canvi de color polític a l’ajuntament després de 32 anys. Benvinguts i esperem que compleixin la seva paraula de governar per a tots. L’alternança democràtica sempre és bona. Això sí, estarem al cas per a evitar que Trias practiqui polítiques de retalls a una ciutat exemple de la inversió social.

El PP, amb un discurs putrefacte de criminalització de la inmigració, ha aconseguit vendre l’augment d’1 únic regidor (+1.5% amb respecte al 2007) com la victòria més gran de la seva història. Alberto Fernández és ara l’aliat potencial de Xavier Trias.

Jordi Portabella era el rostre de la derrota. Han perdut 2 dels 4 regidors que tenien al 2007 i semblen no haver entès el per què. La incorporació de Laporta deu haver tingut un paper desiciu. Ja ho avisàvem fa un temps…. En un moment com aquest, dur de número 2 a un corrupte no ajuda. El vot d’ERC, però, no ha marxat a CiU sinó a les CUP, que són la revelació a tot Catalunya, que li han pres a Portabella 11 mil vots i el 2% de l’electorat independentista. Esquerra obre ara un procés de refundació, catàrsi o dissolució. Veurem com acaba. Però el fet d’haver-se quedat a 0’50% de desapareixer de l’ajuntament (l’enquesta de TV3 reflexava aquesta possibilitat) ha activat totes les alarmes que encara no s’havien activat. El problema aquí és que Portabella no semblava entendre res del que havia passat, es va limitar a dir que els resultats no s’ajusten a les previsions, com si aquí el que ha fallat haguès sigut la ciutadania per no fer cas de les seves expectatives. Laporta, lluny d’apareixer borratxo com a les autonòmiques, callava i aguantava el tipus. Si haguèssin entés alguna cosa, el que implicaria que els hi queda un mínim de vergonya, cap dels dos recolliria l’acta de regidor i es limitaria a dimitir. Dimitir és quelcom molt difícil en un Laporta que ha vingut a la política a forrar-se i a tenir la inmunitat, Portabella, doncs, no pot permetre que aquest personatge dirigeixi Esquerra a Barcelona.

ICV és la sorpresa. Lluny de baixar, augmenta en quasi 5 mil vots i és la única formació d’esquerres, potser la darrera, que creix. Llàstima que no servirà de res. Tot i aixi, Ricard Gomà i ICV té la oportunitat, com algún com hem advertit des d’aquest blog, de vertebrar-se com a alternativa real d’esquerres i convertir-se el que a alemanya s’anomena ‘Volkspartei‘, és a dir: una tercera via als grans partits. Per entendre’ns, ara mateix a Barcelona el ‘Volkspartei’ és el PP. Ricarg Gomà, si gestiona bé el seu creixement, pot fer grans coses des de la oposició.

Jordi Hereu, que havia fet una campanya sensacional, no ha convençut als seus. Hereu ha descobert que la campanya electoral no serveix per a gaire. La ciutadania de Barcelona ja havia decidit que l’ajuntament necessitava un canvi. El referèndum per la Diagonal o l’horror de la Rambla, la sensació d’inseguretat (potser a vegades exagerada pels mitjans) o l’escàndol de l’hotel del Palau, han finiquitat els 32 anys de domini socialista. Tot i així, Jordi Hereu ha perdut amb dignitat i apareixia a les entrevistes a l’especial de TV3 íntegre i felicitant amb un somriure a Xavier Trias. Això l’honora. Veurem ara si Hereu encararà a l’Ajuntament cap a una sociovergència o si optarà per a forçar la Pepivergència, reivindicant-se, juntament amb ICV, com a l’alternativa social.

Què pot passar d’ara en endavant?

Trias vol governar en minoria, cosa que amb 15 regidors pot ser una feinada complexa i poc estable. El nou alcalde va criticar durament que l’anterior govern municipal (PSC + ICV) governés en minoria (18 escons) per tot això de l’estabilitat en temps de crisi. Sorpren, doncs, que Trias vulgui fer el mateix. ¿Espera, potser, a les eleccions generals? És molt possible que sigui així i que, depenent de què passi amb el govern central i com gestioni la derrota el PSC, tinguem un o un altre pacte a partir de 2012. L’altre opció, comentada al sopar electoral al que vaig anar, és que PP i CiU es reparteixin ‘cromos’. És a dir: que CiU doni suport al PP sense entrar al govern a Badalona i Castelldefels, a canvi que el PP doni suport sense entrar al govern a Barcelona. Però el PP ja va advertir que els temps dels ‘xecs en blanc’ s’havien acabat.

La curiositat la va protagonitzar un fet en el que ningú hi va parar gaire atenció, a jutjar pel que es comentava a twitter (més pendent de la borratxera monumental de Gallardón). Mentre que el 29N al Majèstic s’estava celebrant poc menys que una festa independentista, amb càntics com el l’euskaldun ‘In, indé, independència’ i estelades a tort i a dret; en el cas de la celebració d’ahir nit tan sols es veia una estelada i de càntics ‘indepes’ res de res. ¿No volen fer enfadar al PP, potser? Pensin malament, encertaran. CiU és conscient que el seu suport principal a Barcelona és un PP amb tics de l’ultra-dreta francesa i tocs neo-centralista i les estelades no ajuden. A la vegada, Duran Lleida (que somia amb ser ministre) sap que pot ser desiciu a Madrid a partir de l’any que ve amb un Rajoy com a President. És evident que, passades la mani de l’orgull conver i el 10A, amb ERC enfosada, el PSC a punt de refundar-se, i ICV com a únic partit d’esquerres viu, les estelades no ajuden i millor que les guardin pels moments folklòrics, com l’11 de setembre.

CiU ha guanyat les 4 diputacions i la primera pregunta és ¿matarà CiU, com pagament pels serveis prestats per part de la ràdio i la tele del Grupo Godó (RAC1 i 8tv), a la COM la Xarxa de TV Locals?. El PP més xenòfob ha guanyat en Castelldefels i Badalona, la infecció anomenada PxC entra també a l’Hospitalet

Artur Mas vibra d’emoció al creure’s legitimat per a continuar retallant els serveis públics i regalar-los als seus amigotes: Té el control absolut de la Plaça Sant Jaume per primera vegada en la història. Preparem-nos, que venen revolts i les esquerres hem d’estar preparats des d’ara per reconstruir el nostre discurs.

Com pot afectar l’ #AcampadaBCN al 22M?

És el gran interrogant de la jornada electoral: ¿com afectarà el moviment del 15M i les seves acampades, especialment per nosaltres la #acampadaBCN, al resultat electoral? Molts bloggers estem debatent què pot passar a partir de les 20h, quan es publiquin les enquestes i, sobretot, a partir de les 21h quan comencin a arribar les primeres paperetes ja comptades.

1. Movilització de l’esquerra.

El 15M és un moviment transversal però que ha motivat al votant d’esquerres, pereò també a part del centre-dreta liberal. El problema és que un augment de la participació de l’esquerra no ha de voler dir que el vot a partits d’esquerres ‘tradicionals’, escaldats pel resulat del 29 de novembre al Parlament de Catalunya, augmenti. Això sí, una mobilització del vot de centre-esquerra podria decantar la balança cap al PSC i permetre salvar els pocs mobles que vàren quedar intactes a Nicaragua al novembre i presentar-se com a gran guanyador del 22M a Catalunya. S’haurà de veure la repercussió del moviment del 15M en ERC (UxB), ICV i les CUP, partit que ha donat molta guerra i que pot canalitzar el vot descontent d’ERC. També podria passar que el moviment portés a molts electors cap al vot en blanc o el vot nul, i això perjudicaria sense dubtes a ICV.

2. Mobilització de la dreta.

La dreta sociològica catalana i espanyola han vist en el 15M un atac contra ells i no contra el sistema electoral. Fer un zàpping radiofònic i escoltar RAC1 (temple de la dreta mediàtica catalana) o veure uns minuts de les tertúlies de Els Matins (fixeu-vos que no me’n vaig ni a ABC ni La Razón ni La Gaceta) era suficient per veure que per CiU i PP, el 15M és i ha sigut una interferència. Podria succeir que fos el votant de dreta qui es mobilitzés avui, cabrejat per un col·lectiu en el que hi veu una amenaça o que simplement ignora. De fet, la participació alta del 29N va afavorir a PP i CiU i no pas al votant d’esquerres, que va optar per quedar-se a casa o, com en el cas del votant socialista, votar a CiU.

3. Que no afecti en res.

Que simplement, com al 29 de novembre, es compleixin els pronòstics i guanyi a la ciutat CiU, el PSC caigui en la misèria i els partits d’esquerres aprofunditzin la seva crisi interna d’identitat i lideratge. Crec que aquest seria el pitjor escenari de tots, perque voldria dir que el missatge del 15M, indiferentment a qui es voti, no ha arribat a la ciutadania o ha arribat descafeinat o majoritariament s’ha ignorat. Això podria desembocar en el desànim absolut i la dissolució de les assamblees si, al final, tant d’esforç no ha servit per a res. El moviment seria una simpàtica anècdota que recordariem als sopars d’amics d’aquí uns anys o que explicariem als nostres fills i nets. Francament: no ho vull.

Haurem d’estar atents a la participació, que a les 12h d’avui era 1.7 punts més alta. No oblidem que a les autonòmiques del 29N, una participació alta va afavorir a CiU. M’ensumo que aquest cop, a la vista que els barris on la participació és més alta són aquells on CiU va arrassar al 2010, l’alta participació tornarà a beneficiar a la dreta de la ciutat.

Demà en parlem amb més calma.

Una volta a l’Acampada BCN

Plaça de Catalunya, Barcelona. Eren les 00h del dissabte 21 de maig. Prop de 10 mil persones, segons la Guàrdia Urbana, col·lapsaven el centre neuràgic de la ciutat i la cobertura 3G fracassava estrepitosament. Després del silenci la gent va arrencar en un aplaudiment… i la policia no apareixia. Els membres de seguretat guardaven una distància prudencial amb la concentració que, segons tot ho indica, continuarà fins el dia 22 de maig. Però és una concentració il·legal, segons la Junta Electoral Central. Em pregunto, doncs, si una concentració com les de Sol o Plaça de Catalunya són il·legals en jornada de reflexió ¿per què no prohibeixen anar a misa o al futbol aquesta tarda?. ¿Per què la jornada de reflexió és una jornada de silenci? Es suposa que reflexionar és parlar i donar voltes a tot allò que hem escoltat durant la campanya i també durant l’última legislatura. La JEC no sembla estar-hi d’acord: vol silenci sepulcral.

Mentre donava una volta, i n’he donat unes quantes, a la Plaça de Catalunya (rebatejada com Plaça d’Islàndia) i paraves atenció a les converses de la gent te n’adonaves que, 1, no eren tots joves sinó que n’hi havia de totes les edats i, 2, amb el diccionari Català-La Vanguardia/La Vanguardia-Català a la mà, eren tots uns antisistema que després de reflexionar els darrers mesos (potser anys i tot) sobre la classe política i el curs dels aconteixements, han arribat a la conclusió que el sistema va contra ells. ¡Quins problemes deuen tenir a La Vanguardia, a l’Ara i a TV3 per definir a aquests col·lectius! Hem descobert que un ‘antisistema’ pot anar amb corvata, pot ser una senyora que ha anat a buscar el seu fill a l’escola i canalitza el seu fàstic al sistema destroçant una caçola, pot ser el teu veí que va amb una Brompton a la feina o pot ser algú amb rastes que és el monitor de l’esplai del teu fill, o puc ser jo o tu o qui sap. Per això a la premsa els anomenen ‘Indignats’, com el protestón radiofònic del brillant programa dels Especialistas Secundarios a Ràdio Barcelona que cada setmana està indignat per alguna cosa. Anomenar-los ‘anti-sistema’ seria neutralitzar el terme o bé provocar una criminalització d’un col·lectiu massa gran. No queda bé més encara quan hem descobert, oh sorpresa, que fins i tot a CiU hi ha indignats com nosaltres. Benvinguts siguin, encara que no hagin entés res.

La Plaça de Catalunya resumia el moviment europeu, com possiblement també ho deu estar fent el moviment de Plaza del Sol de Madrid i la de l’Ajuntament de València: al costat dels ‘natius’ escoltes castellà en un accent estrany sorprenentment fluïd, llegeixes reclamacions variopintes, acumulacions de manifestos, idees, assamblees, hashtags reivindicatius, gent amb iPhones i Androids twittejant-ho tot, protestes perquè “El wifi no va!”, caretes d’Anonymus… però sempre convivència, pau, tranquilitat i llibertat. També veies anècdotes, com la del Grup de Feministes Llibertaries, sentades en rotllana menjant un bol gegant de gelat de vainilla mentre parlaven de sexe (després diuen dels tòpics i que no se m’enfadi ningú, si us plau), els grups de ‘mariques’ llibertaries, indispensables a tota ‘jarana‘ barcelonina (ja coneixeu el lema dels 70: sense mariques no hi ha revolució). Jo esperava que d’un moment a l’altre la gent es comencés a despilotar i comencés la somiada ‘revolució sexual’ que mai arriba. Hi havia un personatge que semblava sortit de ‘Hair’ o ‘Jesucrist Super Star’ i que regalava ‘abraçades gratis’, i grups alternatius que semblen beure dels Jare Khrisna, l’infravalorat moviment pel decreixement… També vaig trobar-me amb el peculiar grupúscle, no n’eren més de 25, #CatalanRevolution, nascut de la indignació que en alguns ha provocat que el moviment vingui de Madrid i sobre el que reflexionen amargament alguns tertulians a RAC1 que es creuen que saben de tot i per això opinen de tot. Després d’una discussió vía twitter amb alguns dels ‘abanderats’ del fet diferencial etern (el que diu que és català aquell caga i pixa senyeres i aromes de Montserrat), vaig trobar-los. Estàven instal·lats a sota del monument ‘Catalunya és una escala‘, un altre despropósit putrefacte del Subirachs al servei de la Catalunya més gris i monòtona del pujolisme. Havien enganxat el seu manifest a plafons de fusta, que no sabem d’on surt o qui el firma, i duien samarretes amb estelades, xapes del 10A, alguna senyera enrollada ben dissimulada… coses molt respectables en un altre context, però que no pinten res a l’Acampada de Barcelona que, com a la de Madrid o València, o qualsevol altra prescindeix de les banderes. Això les inclou totes: les dels partits i les de les ideologies. La seva aportació final va ser un pilar de 5 al ritme de l’instrument musical més infernal creat per l’home: la gralla. L’assamblea va continuar durant la matinada, però estava cansat i vaig voler marxar a casa. Masses emocions per una setmana tan llarga que va començar el 15 de maig.

Des de lluny, assegut esperant el NitBus a Gràcia mirava una enorme pancarta amb el vers d’Antonio Machado ‘Caminante no hay camino, se hace el camino al andar‘ i no podia deixar de preguntar-me a on deu anar aquest moviment, on quedarà tot això? Aconseguirem el que volem o diumenge a la nit, resultats en mà, la desbandada serà generalitzada i s’escamparà el desànim?

Concienciem-nos. Potser tot això no es reflecteix a les urnes i no es tradueix en un vot responsable, com reclamen els de #NoLesVotes, sinó en un augment de l’abstenció o del vot en blanc. El més possible és que les eleccions obtinguin el resultat que pronostiquen les enquestes, en aquest cas els uns i els altres hauran de prendre nota. Aquest moviment ben gestionat pot donar peu a una gran transformació a Espanya: una reforma de peus a cap de tot el sistema electoral i de partits? convocatòria de Corts Constituents al 2013? Federalisme? Una proclamació republicana? No em miris així, això ha sortit de les assamblees de Puerta del Sol. És massa fàcil en mig de l’escalfor de l’entusiasme pensar que tenim a la punta dels dits un canvi que retorni els mecanismes de decisió al poble: més referèndums (sí, també els reclamats referèndums d’autodeterminació d’Euskadi o Catalunya), més control dels comptes públics, institucions transparents, llistes obertes… Però tan fàcil és passar de l’eufòria del moment, al desànim de creure que som una minoria d’incompresos sorollosos convençuda que podiem canviar tots junts el curs dels aconteixements.

Passi el que passi demà, guanyi qui guanyi les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de Maig, el moviment del 15 de Maig és i serà un referent. No deixem que es mori davant la primera dificultat.

Jornada de reflexió al revés

Ha passat. La indignació ha saltat pels aires. Un despropòsit darrera l’altre, una escupinada a la cara darrera l’altre, un menys preu darrere l’altre ha dut a la ciutadania a recolçar un moviment que venia gestant-se des de feia mesos.

Pocs recorden que tot això, el #nolesvotes o #democraciarealya, són flors nascudes ahir i que moriran demà. Crec que aquest cop no. Ens hem de remontar a la ‘Ley Sinde‘ per veure com es va vertebrar a través de twitter un moviment per trencar la comparsa PP + PSOE + CiU que tot ho aproben d’esquenes al poble. El hashtag #LeiSinde va ser Trending Topic (TT) mundial. Tot i així, llei es va aprobar i vàrem saltar al següent esgraó.

La indignació es va canalitzar quan la Comparsa del Congrés va tirar endavant la Llei Sinde tot i les protestes. Es va anomenar #NoLesVotes i reclamava (i segueix reclamant!) un vot responsable i a partits minoritaris. ¿Quins partits? Això ho deixeixes tu, no jo. A partir d’aquí va neixer una nova proposta #JovenesSinFuturo i van començar a movilitzar-se. Així arribem a la convocatòria del 15M que tothom qui estigués a Twitter coneixia.

Boom! El 15M és un éxit i de cop tots ens adonem que estem indignats i que som majoria. La mobilització de Madrid desemboca en acampades a Sol, Plaça Catalunya, Plaça de l’Ajuntament de València… i a dia d’avui, divendres, més de 60 ciutats d’Espanya ténen acampades que demanen un canvi polític i económic. Millor dit: una democràcia com la islandesa on sigui el poble, i no les boreses, qui voti cada dia i no només cada quatre anys.

Fins ara, els intents per suspendre les acampades i concentracions, legals amb l’article 21 de la Constitució Espanyola a la mà, han fracassat perque els concentrats han desafiat a les Juntes Electorals Provincials. La noticia de la ‘Revolució Espanyola’ ocupava portades als Estats Units, França o Itàlia i, poc a poc es contagia a Itàlia (#italianrevolution).

Ara arribem al final d’una campanya que si no arriba a ser pel #15M, haguès sigut apàtica, aburrida i, en una paraula: putrefacta. Com deia El Roto a El País, quan els joves hem sortit al carrer i ens hem mobilitzat, els partits han envellit als ulls de tots, tot i que només l’11% de les llistes de tots els partits són joves.

Per desgràcia s’imposa la (anti)lògica de la Junta Electoral: les concentracions en jornada de reflexió són il·legals, es prohibeixen i s’anima a desmantellar-les. Una altra perversió del sistema: la jornada de reflexió és una jornada de silenci monacal on l’únic que reverbera a l’ambient són les pancartes i cartells electorals que ningú desmantellarà i seguiran lluïnt a les nostres ciutats. Les concentracions han de seguir i la jornada de reflexió ha de ser, per primera vegada, ‘al revés’: aquest cop no han de reflexionar els ciutadans, que hem demostrat haver-ho fet durant tot aquest temps i haver arribat a la conclusió que n’estem farts d’aquesta clase política. Qui ha de reflexionar dissabte és la nostra classe política de polítics professionals, de fucionaris de partit, que han fet una campanya putrefacta i segueixen faran una campanya putrefacta fins a l’últim minut, buida de contingut i basada en ‘Vota’m a mi que l’altre és molt lleig‘. Els polítics han de reflexionar sobre si el dia 23 es seuran a celebrar una victòria com si el moviment del 15M fos una anècdota, o si també inclouràn la necessitat de pactar entre ells per iniciar reformes profundes del nostre estat, que són la base d’aquestes protestes.

També espero que reflexionin sobre si és possible declarar il·legal una concentració que no és política, sinó que només reclama reformes polítiques, que està amparada per l’article 21 de la Constitució Espanyola. Espero que no sigui l’intent de desallotjament la gospira que converteixi, com alguns dessitgen, la concentració en un enfrontament. Potser així sí podran criminalitzar als joves que allà ens concentrem per a protestar.

I, sí: diumenge vota amb responsabilitat, podem canviar les coses. Ara sí.

Jordi Hereu (PSC): Bici, BCN i el seu futur

Tanquem aquesta sèrie d’articles sobre les postures dels candidats a l’Alcaldia de la ciutat de Barcelona i els seus grups politics al voltant del qüestionari que es va llençar des d’aquest bloc. Després de Ricard Gomà (ICV), Jordi Portabella (UxB), Alberto Fernández (PP) i Xavier Trias (CiU), és el torn de l’actual alcalde i candidat a la re-elecció.

Jordi Hereu és casat i té dos fills. Llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses i MBA per ESADE.Va ser membre de les associacions d’estudiants AIESEC i Empresa Joventut entre 1986 i 1988. El 1991 s’incorporà com a responsable de màrqueting a Port 2000, preparant el grup que a partir de 1992 constituí l’empresa Centre Intermodal de Logística S.A. (CILSA), promotora de la Zona d’Activitats Logístiques del Port de Barcelona. (Font: Viquipèdia)

El 29 d’agost de 2006 va ser designat com a successor de Joan Clos al capdavant de l’alcaldia, de la qual va prendre possessió el 8 de setembre del mateix any.El 27 de maig de 2007 va ser reelegit com a alcalde de la ciutat.

Aquestes són les seves respostes:

1. Quina opinió té el seu grup sobre la bicicleta a Barcelona avui?

Som uns ferms defensors de la bicicleta com a mitjà de transport urbà. L’orografia, el clima i el traçat urbà fan que la bicicleta sigui avui un mitjà molt popular a la ciutat i un mitjà de transport eficient, sostenible i econòmic. Avui a Barcelona es registren al dia més de 106.000 desplaçaments sobre dues rodes. El bicing ha estat un èxit que sens dubte ha popularitzat l’ús de la bicicleta com un mitjà de transport integrat a la xarxa pública de transport.

2. Què creu que s’ha de millorar? Què creu que s’ha de mantenir tal com està?

S’ha de millorar encara més la senyalització, especialment la de les cruïlles que són àrees on hi conflueixen ciclistes i vianants. Els darrers anys l’ús de la bicicleta ha viscut un creixent exponencialment positiu. Sembla que avui hem assolit una estabilització en el parc mòbil de bicicletes i a partir d’aquest sostre hem anat introduint millores. Som la primera ciutat de l’Estat en tenir un semàfor específic per a bicicletes i en aquests 4 anys a banda d’estendre les Zones 30 a la ciutat, peatonalitzar molts carrers i assolir els 201 quilòmetres de carril bicicleta cal seguir treballant en millorar la seguretat vial de ciclistes, vianants i conductors.

3. Sobre els carrils bici ¿quines millores/novetats s’haurien d’aplicar segons el seu programa polític?

Desenvoluparem en la seva totalitat la xarxa de carril bici integrat a la xarxa viària sense ocupar l’espai del vianant. Aquesta xarxa es complementarà amb l’extensió de les Zona 30 a tota la ciutat. Augmentarem la seguretat a les cruïlles per reforçar la segureta vial.  Seguirem aprofundint en campanyes de pedagogia i sensibilització ciutadana com la del ‘Bicivisme’, incrementarem els camins escolars i amb, les escoles, reforçarem l’educació vial,

4. Què canviaria de la actual ordenança de civisme en l’article referit a la bici?

L’any 2007 vam introduir una sèrie de modificacions a l’Ordenança de Circulació de vianants i vehicles. Vam establir mesures per  incrementar la senyalització per a la millora de la seguretat vial, un règim sancionador per combatre la indisciplina i mesures per conciliar interessos entre els principals agents que protagonitzen la mobilitat a la ciutat: vianants, ciclistes i conductors.

5. El bicing ha sigut un èxit indiscutible, però creu necessari que els usuaris de la bici n’adquireixin una de privada?

Aquesta és una decisió que pertany a l’àmbit personal i privat. En principi la xarxa de bicing està pensada per cobrir les necessitats de la ciutadania i és un servei  públic integrat i intermodal basat en la rotació d’usos, però tant per tant, per reduir la congestió i  millorar la qualitat de l’aire  sempre serà millor comprar una bicicleta que un cotxe. A Barcelona, avui, més de la meitat dels desplaçaments es fan a peu i cada dia són més els desplaçament que es fan en bicicleta i transport públic.  Només un 20% de la mobilitat interna a Barcelona es fa en cotxe.

6. Creu el seu grup que el casc ha de ser obligatori a Barcelona més enllà del seu us en nens petits?

La utilització de qualsevol element de seguretat quan se circula en bicicleta, ja sigui casc, genolleres, sempre és recomanable. No obstant, és important remarcar que en aquests moments la utilització del casc per circular en bicicleta en ciutat sembla que té una incidència mínima en la lesivitat per accidents ciclistes.

7. S’ha de combatre l’incivisme de ciclistes, però què proposa el seu grup per a acabar també amb els conductors que no respecten les bicis o envaeixen carrils bici?

La indisciplina en el compliment de l’Ordenança de Circulació es penalitza. A Barcelona en carrers on les xifres en donen índex de sinistralitat elevats hi hem instal·lat càmeres amb efecte dissuasori i amb l’objectiu de combatre les infraccions, sancionar-les, amb l’objectiu de millorar la seguretat viària.

_______________________________

Vull donar les gràcies per l’interès a Jordi Hereu i tot el seu equip de campanya del Partit dels Socialistes de Catalunya i dessitjar’ls-hi molta sort el proper 22 de maig.

Xavier Trias (CiU): Bici, BCN i el seu futur

Anem a per la penúltima tongada de respostes dels candidats a l’alcaldia de Barcelona a les eleccions del 22M. Ara és el torn de l’aspirant de Convergència i Unió Xavier Trias, qui, segons les enquestes, és el més ben posicionat per a formar el nou consistori municipal.

Xavier Trias és llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona (1970), va especialitzant-se en pediatria. Durant els anys 1971 al 1973 va completar la seva formació de post-graduat a Gènova (Itàlia) i Berna (Suissa), on va a treballar durant un any i mig en la investigació de las malalties metabóliques, el seu diagnóstic i tractament. Politicament va ser director de l’ICS (1984) i al 1996 és nomenat Conseller de la Presidència per Jordi Pujol. L’any 2000 encapçala la candidatura de CiU al Congrès dels Diputats on serà parlamentari durant la VII Legislatura. Des de 2003 és l’aspirant a Alcalde per la federació nacionalista. (Font: Viquipèdia)

Aquestes són les seves respostes:

1. Quina opinió té el seu grup sobre la bicicleta a Barcelona avui?
Per a CiU la bicicleta forma part de la solució que hem de buscar tots plegats a la mobilitat d’aquesta ciutat i al repte de reduir de manera substancial la contaminació que patim i que no ens permet complir amb els requisits de l’UE.

Nosaltres estem convençuts que la bicicleta a Barcelona té molt camí a fer però l’ha de fer be, en cas contrari passa com ara on per a molta gent la bicicleta no és part de la solució, és el problema.
2. Què creu que s’ha de millorar? Què creu que s’ha de mantenir tal com està?
Hem de millorar la manera de tractar a la bicicleta. La bicicleta és un vehicle i l’hem de tractar com a tal. A Barcelona hem de posar ordre en moltes coses, no pot ser que com anar amb bicicleta per la calçada és perillós s’acabi anant per sobre de les voreres i siguin els vianants al que al final es sentin amenaçats.

Per a CiU les voreres son el territori dels vianants i les bicicletes han d’anar per calçada i hem de fer que la resta de vehicles entenguin que han de respectar als ciclistes. Hem de fer entendre als conductors que el ciclista no es una persona que s’ha llevat pensant com el pot fastidiar sinó que té el mateix dret que ell per circular per aquest carril.

D’altra banda hem d’anar mentalitzant a tothom que s’ha de conduir d’una manera menys agressiva i fer la reflexió que si el carrer és zona 30 la bicicleta no et fa anar més lent, en tot cas ets tu que vas a una velocitat inadequada.

3. Sobre els carrils bici ¿quines millores/novetats s’haurien d’aplicar segons el seu programa polític?
Els carrils bici s’hauran de repensar i ho farem amb els ciclistes. Hi ha carrils a Barcelona que son molt perillosos o que nomes generen problemes i aquest s’hauran de replantejar. Exemples en tenim molts però us citaré tres i com s’hauria d’afrontar la seva millora.

El carril del Paral·lel té cruïlles molt perilloses, per tant és un carril on hem de millorar aquestes cruïlles millorant la visibilitat de les mateixes, canviant containers i cicles semafòrics.

Un altre exemple és el carril que passa enganxat a la tanca del parc de la ciutadella. En aquest cas el carril l’hem d’allunyar de la tanca de manera que els ciclistes i vianants millorin la visibilitat en les cruïlles.

Finalment el carril de la Diagonal que esta clar que s’ha de repensar integralment per què en l’actualitat només genera conflicte entre vianants i ciclistes.

D’altra banda a part de les actuacions que ens han de permetre millorar la seguretat dels carrils actuals hem de fer una reflexió de conjunt sobre els carrils que tenim. Hem d’homogeneïtzar la manera de senyalitzar-los i per exemple els separadors de plàstic nosaltres estem convençuts que s’han de treure perquè són perillosos pels vehicles de dues rodes i no impedeixen que vehicles de quatre rodes parin en aquest carril.

4. Què canviaria de la actual ordenança de civisme en l’article referit a la bici?
Hem de simplificar-la per que ara és una bogeria. No pot ser que haguem de sortir de casa amb un metro per saber si hem pogut fer cinc metres en línia recta o passem a un metre dels vianants…..etc. Això genera inseguretat tant a l’hora de complir-la com de fer-la complir. L’hem de simplificar, en la línia que ja s’està treballant a nivell d’estat per la DGT. De fet es tracta d’establir normes clares com per exemple que en la zona 30 les bicicletes no poden circular per les voreres ja que ho fan per la calçada.

5. El bicing ha sigut un èxit indiscutible, però creu necessari que els usuaris de la bici n’adquireixin una de privada?
El bicing és un concepte diferent al de regalar una bicicleta a tothom. El bicing forma part del transport públic, es com si ara algú es planteges suprimir els taxis per que regala cotxes aquell que no en tenen.

Des de CiU creiem que el bicing ha vingut per quedar-se i que el que hem de fer és millorar el servei i aconseguir que ens costi un preu raonable. No és raonable que el bicing li costi a la ciutat més de 15 milions d’euros cada any, com tampoc és raonable que una ciutat com Barcelona tingui una bicicleta pública que sigui molt dolenta.

En aquest sentit nosaltres canviarem la bicicleta per una de nova que sigui una expressió del que aquesta ciutat representa en sectors com el disseny industrial i l’ innovació.

6. Creu el seu grup que el casc ha de ser obligatori a Barcelona més enllà del seu us en nens petits?
Amb el tema de l’ús del casc no tenim previst grans canvis.

7. S’ha de combatre l’ incivisme de ciclistes, però què proposa el seu grup per a acabar també amb els conductors que no respecten les bicis o envaeixen carrils bici?
De fet ja n’he fet referència en les altres preguntes. De la mateixa manera que hem de ser eficaços a l’hora de recuperar les voreres pels vianants serem molt insistents a l’hora de fer entendre als conductors que la bicicleta té el mateix dret que ells a utilitzar la calçada. En aquest sentit queda molta feina a fer on la Guardia Urbana serà molt important però també ho seran les campanyes que es faran per explicar que s’ha de conduir de manera diferent.

De fet es tracta de fer un nou pacte on trencarem l’actual cercle viciós on ningú compleix per un de nou on tothom ha de complir. Això vol dir també que deixarà d’haver impunitat amb bicicletes que circulen contra direcció o que no respecten el semàfor.

_______________________________

Vull donar les gràcies per l’interès a Xavier Trias i tot el seu equip de campanya de Convergència i Unió i dessitjar’ls-hi molta sort el proper 22 de maig.