La Setmana Santa serveix per mirar la televisió

Tu tampoc tens plans per la setmana santa, a més de llegir algún llibre o veure desconsolat una programació televisiva farcida de despropósits macarens? Et donaré un cop de mà amb algunes de les sèries que hauries de veure aquesta setmana santa… sèries, això sí, majoritariament maltractades per una televisió a Espanya no n’encerta ni una, que no sap programar o bé no en té cap interès.

Avui parlem de sèries que, en la meva modesta opinió, són obres mestres de la televisió però que no ténen cabuda a una graella televisiva plena de programes putrefactes i pudents o pústules televisives com aquesta, aquesta o aquesta.

Crematorio

Sorprenent serie produida per Canal+ Espanya i finançada per la Generalitat Valenciana, fa un repàs sense compassió de la corrupció urbanística i política a la costa valenciana des de els seus orígens als anys 80. Protagonitzada per Pepe Sancho en el paper de taurò del negoci de la construcció, planteja una situació que ens serà molt familiar si hem seguit, ni que sigui una mica, els casos de corrupció urbanística

Té un punt just de lentitud necessària i la història que narra és verosímil i reconeixible, amb guions elaborats allunyats diversos anys llum d’altres horrors televisius, a més d’una excelent fotografia. Per primera vegada podem veure una sèrie que sembla americana, que no és cutre, que aposta per grans actors i no per nenets macos que es passen mitja sèrie ‘en boles’ i l’altra mitja follant. La primera temporada consta de 5 capítols.

Després de veure-la la pregunta que em va venir al cap va ser ¿seria possible una sèrie així sobre el Cas Palau, el Pretòria o la corrupció urbanística al Pirineu?… N’esteu segurs?

NOTA: 9/10

Boardwalk Empire

No deixem la corrupció, però sí que retrocedirem 70 anys en el temps. La sèrie, protagonitzada per un insuperable Joe Buschemi (l’etern secundari) i produïda per Martin Scorsesse, arrenca a Atlantic City, ciutat d’estiueig de les classes benestants de Nova York i Washington, la nit de cap d’any de 1919, hores abans de l’entrada en vigor de la Llei Seca als Estats Units; l’1 de gener de 1920. Aquell dia es va donar el tret de sortida a la lluita pel poder de les màfies i els gangsters de Chicago, que es convertiria en el port d’entrada d’alcohol, a la bojeria dels anys 20, la corrupció policiaca i del recent nascut FBI. També sentirem a parlar de personatges històrics, dels seus orígens i fets que van marcar per sempre la història.

Imprescindible.

NOTA: 9.5/10

Mad Men

En sóc entusiasta des de el primer capítol i ara tot just s’acaba d’emetre per Canal+ la quarta temporada. Sèrie exquisida que retrata la vida als Estats Units entre els ultraconservadors anys 50 i la revolució que s’hi va viure als 60 a través d’una agència publicitaria de la Madison Avenue de Manhatthan, on hi treballaven els ‘Mad Men’ nom que rebien els publicistes. Assistim al neixement de la nostra societat de consum a través de la vida (en molts casos miserable) d’aquells pensadors que van descobrir que ‘el producte ets tu‘ i que la publicitat ha de vendre sentiments i emocions, a més de fer un retrat en temps real sobre el paper de la dona, l’homosexualitat, la segregació racial o la política.

Maltractada per Cuatro, que va emetre només la primera temporada i en uns horaris patètics, va ser traslladada a Canal+ sense tampoc massa encert, el que la va convertir en una de les sèries més descarregades a Espanya (tan sols superada per Lost). Un cop més es va demostrar que l’espectador és molt més inteligent que qualsevol programador televisiu, més pendent de les sortides de to del circ televisiu que de la qualitat. Amb molta vista, FNAC va llençar al mercat uns packs de DVDs amb les tres primeres temporades dins d’una caixa en forma de paquet de Lucky Strike, de la que descobrim la seva història al primer capitol i farà ens n’enganxem.

NOTA: 10/10

Sherlock

Si una cosa té la BBC és que tracta amb molta atenció l’adaptació televisiva dels seus clàssics. No cal recordar la històrica adaptació als anys 60 de les Aventures de Sherlock Holmes, amb Peter Cushing al paper del detectiu, i editada per sorpresa en DVD per la BBC al 2004. Però la BBC va donar un gir inesperat al portar a Londres del segle XXI al gran detectiu i al seu inseparable company. Així neix ‘Sherlock’.

Una adaptació brutal, allunyada dels vòmits de Hollywood, on trobem a un Holmes i un Watson que semblen els Pet Shop Boys, que comparteixen un pis llogat per la mítica Senyora Hudson, i que resoldran casos amb telèfons mòbils, ordinadors i petites dossis d’acció que farà les delícies d’aquells a qui ens agraden les aventures del personatge creat per Sir Conan Doyle i el suspens del cinema negre. La sèrie, a més, compta amb la participació dels espectadors a través dels blocs que apareixen com ‘The Science of Deduction‘, on Holmes hi penja els seus anàlisis i que serà clau al tercer capitol, o el bloc de John Watson, que narra les aventures del detectiu… llàstima, però, que aquestes dues eines semblen una mica abandonades.

Es presenta en 3 episodis de 90 minuts cadascún. El primer es titula ‘Estudi en rosa’ i és una actualització de ‘Estudi en escarlata’. Encara que sembli increible, només el canal 3XL la va emetre presentant-la com una sèrie juvenil i no com la gran obra televisiva que és… però ¿què es pot esperar d’una TV3 que basa la seva programació en el Barça, Els Matins i els culebrots per marujes catalanes? Un altre cop una mala programació porta als espectadors a delinquir…

NOTA: 8.5/10

The Pacific

Seguim amb Canal+, i és que la cadena de pagament francesa és la única capaç d’apostar per sèries de qualitat. The Pacific, produida per Steven Spielberg i HBO (de nou), narra la Guerra del Pacífic, que va enfrontar als Estats Units contra el Japó durant la Segona Guerra Mundial, i es tracta d’un excelent excercici de revisió de la història, sense els triomfalismes del cinema dels 50 i 60 i amb altíssimes dóssis de realisme, que si sou sensibles potser no us agradan gaire… però la guerra és la guerra.

Un altre cop HBO porta a la pantalal una gran producció televisiva que, com no, ha passat molt desaparcebuda al nostre país tot i la gran publicitat que se’n va fer.

NOTA: 8.5/10

Vols afegir alguna sèrie més? Diga-ho als comentaris.

Bona setmana santa de passió i sèries de televisió.

14 d’abril de 2011

Si el nostre país fos un país normal, on la tradició liberal, lliurepensadora, democràtica i social no haguèssin sigut esclafades sota les botes negres del fanatisme nacionalcatòlic, avui celebrariem el 80 anys de la proclamació de la II República. El 14 d’abril de 1931 es va donar la resposta popular a una monarquia desprestigiada i esgotada després de dècades de corrupció política i d’una dictadura, la de Primo de Rivera. Va ser el triomf dels partits republicans, la pèrdua del suport militar a la monarquia i, especialment, la transformació en republicans dels partits de dretes que, tradicionalment, recolçaven al Rei, el que va desenvocar en la proclamació de la II República al 1931.

Però tornem a avui i deixem la història per més endavant.

És possible una III República? Doncs és difícil, però no impossible. Sorprenentment, l’única enquesta sobre el tema es va fer al 2005 davant el matrimoni del Príncep Felip amb Leticia Ortiz i la va fer SigmaDos per El Mundo. Aquesta destaca l’acceptació de la Monarquia Constitucional per una àmplia majoria d’espanyols, que donaven de nota mitja un tranquilitzador 7 de 10, pero hi destaca l’augment del sentiment republicà en 12 punts a totes les capes d’edat i de 35 punts entre els joves de 20 a 25 anys (al 2005), superant en aquesta franja els republicans als monàrquics. On pot desenvocar això? És difícil predir-ho. La Monarquia d’avui no és la de 1930. Mentre que Alfons XIII era repudiat fins i tot per l’excèrcit i la Guàrdia Civil, en Joan Carles I es respectat fins i tot pels republicans més convençuts gràcies, sobretot, al seu paper durant la transició i el cop d’estat… a més de que, per què no dir-ho, és un Rei sense poders, més enllà de la representació de l’Estat i ser el Cap de l’Excèrcit, i sense ‘corona’ física, a diferència de totes les altres monarquies europees. El que alguns historiadors anomenen ‘el Rei Republicà’ o la ‘Monarquia Republicana’. Però no ens hem de deixar enganyar: els rumors de que el Rei podria dimitir en favor del seu fill Felip de Borbó, travesteix a la monarquia d’una cosa que no és. Si una Monarquia vol semblar una República, abolim la monarquia i instaurem la República genuina i deixem-nos estar d’expermients estètics.

Per a mi, en un moment on els espanyols són majoritariament Juancarlistas, en el que hem treballar els republicans no és en una república espanyola ara, ja i aquí, sino en preservar els valors republicans en l’actual marc democràtic. Hem de treballar en l’estat social, la separació esglèsia-estat, democràcia, transparència de govern, descentralització, progrés, Europa, etc i especialment frenar l’avenç d’aquesta paròdia cutre de la dreta europea que patim a Espanya, sense oblidar la que ha de ser la meta d’aquests valors: l’Espanya Republicana. Tot recordant l’explosió popular del 14 d’abril de 1931, hem d’agafar el testimoni d’aquells renovadors que van somiar amb una Espanya millor, lliure, democràtica, social, europea i moderna.

Visca la República!

Idees contra la crisi del cinema

Internet, com va afirmar Alex de la Iglesia a la darrera gala dels Premis Goya, és el present no el futur. Internet no és un refugi d’adolescents ‘pajilleros’ o un chat permanent. Internet, agradi o no a la Ministra Sinde i a tots els cràpules que pululen al seu voltant, és i serà el futur dels negocis audiovisuals. Per això calen idees i ganes de fer les coses bé. No de cobrar impostos revolucionaris indiscriminats que penalitzen al particular, però també al professional que fa us del suports d’emmagatzematge com el CDR, DVDR o els Pen-Drive. Per això en aquest article us vull parlar d’unes iniciatives de les que em declaro entusiasta.

Sóc partidari de canviar el model de negoci que regula avui la producció audiovisual. Com he comentat en d’altres entrades a aquest bloc, el negoci actual va neixer als 80 i poc o res té a veure la nostra societat amb aquella. Per això hem de revisar de dalt a baix el sistema, però tenint em compte que el cinema, a diferència de la música, no podrà ser 100% gratuït si volen seguir veient pel·lícules al cinema o a casa i si darrera d’aquestes produccions hi ha professionals que viuen de la seva feina, no ONGs o Germanetes de la Caritat.

Filmin ens proposa veure on-line pel·lícules d’estrena (2,95€) o antigues (1,95€) del cinema independent nacional i internacional, en alta qualitat i amb la opció de la VOSE. És un plaer poder trobar títols tan interessants com la meva admirada ‘Ocaña, retrat intermitent‘, el primer film de Ventura Pons sobre la vida artística del polèmic pintor membre de la contra-cultura barcelonina dels 70, o ‘El mar‘ d’Agustí Villaronga en català o la seva darrera obra ‘Pà negre’. El catàleg consta, a dia d’avui, de prop de 800 títols. Tinguem en compte que el servei es va llençar al mercat a finals de març.

El sistema de navegació pel catàleg de pel·lícules de Filmin és molt interessant. Podem escollir entre navegar per categories, pel nostre estat d’ànim o buscar a través de les habituals paraules clau. Em va sorprendre, per exemple, el filtre ‘Algo raro, raro, raro’, on trobem films arriscats (o infumables, segons es miri) com ‘Finisterrae‘, ‘El Cant dels ocells‘ o ‘Inland Empire‘.

El portal Filmin ens proposa també abonaments mensuals, trimestrals i anuals que van des de els 15€ fins als 110€ per l’anual. Una altra opció interessant és que Filmin és la primera plataforma que permet veure pel·lícules no només des d’un ordinador sinó també des de l’iPad, l’iPhone o la PS3.

Però si el que volem és cinema més comercial i menys intel·lectual (no sempre ve de gust un film paranoic de David Lynch) tenim Wuaki.tv, dedicada al cinema de crispetes i refresc, que ofereix pel·lícules molt més noves i d’estrena i, aviat, sèries. La web es troba en fase ‘beta‘, és a dir que encara s’està provant i que pot patir canvis. Així s’enten que al seu catàleg trobem pocs films d’estrena, hi destaquen Buried o Origen, i molt catàleg antic però que sempre és interessant.

Wuaki té, en la meva opinió, un inconvenient: no ofereix l’opció de la VOSE, només VO sense subtitular. L’altre problema és el preu d’alguns films, fins a 3,99€, i que no ofereix opcions d’abonament com sí ofereix Filmin, però tot arribarà. Suposo que això és així perquè, com informa Xataka, el servei està en fase beta i es troba a la recerca d’inversors. Això sí, és l’única web que ofereix un catàleg gratuït de pel·lícules, cortesia del BBVA, el que dona mostra que el servei té futur i intenció de perdurar.

Per últim tenim l’imperi del gurú Jobs. AppleTV ha desembarcat a Espanya sense gaire soroll, però amb una pluja fina que va calant als usuaris. El llençament del seu gadget televisiu ‘Apple TV’, que no té disc dur i que funciona només via streaming, per 99€ ha impulsat aquest tipus de televisió a la carta. El catàleg d’AppleTV és impressionant, ja que compta amb les darreres estrenes del cinema, com la última de Harry Potter per exemple. A més ofereix qualitat HD i l’opció de compra de l’arxiu. Així tenim preus des de els 12,99€ per la compra de l’arxiu HD fins als 3,99€ pel lloguer de l’arxiu en qualitat DVD. Però tornem al problema de Wuaki ¿on és l’opció VOSE? Només podem trobar les pel·lícules en versió original sense subtitols.

Així tenim que el panorama del cine a casa va creixent i impulsant-se amb un rumb totalment clar: que la gent vegi pel·lícules a casa on-line pagant. El principal inconvenient aquí és que no hi ha un aparell extern que uneixi aquestes plataformes. Només Apple té l’AppleTV, però que només serveix per veure pel·lícules del catàleg d’iTunes, el més car però també el que té més qualitat d’imatge i so. De moment, per veure una pel·lícula de Filmin o Wuaki hem d’endollar l’ordinador a una tele o veure’l directament a la pantalla de l’ordinador.

Queda per esmentar un servei que he descobert mentre redactava aquest article. El misteriós Youzee, el que sembla que serà un mix entre Hulu i Boxee o el que és el mateix: televisió i cinema on line i a la carta. Darrera d’aquesta misteriosa iniciativa sembla trobar-se els cinemes YelmoCineplex. Tot i no estar disponible encara, a la seva web podem registrar-nos via Twitter o Facebook (a canvi d’insertar-hi un petit anunci als nostres murs) i serem els primers en provar el servei.

Podem estar davant, per fi, de les primeres pàgines de la nova televisió i cinema a Espanya, on l’usuari pugui escollir què veure, quan i com amb uns preus acceptables, lluny de les barbaritats de la televisió digital per satèlit, monopolitzada per Digital+, o de l’ADSLtv liderada per Telefónica, Orange i Ono, que moltes vegades té poca qualitat a causa de la falta d’inversió en el servei. Haurem de veure ara qui serà el primer en treure al mercat un aparell que englobi no només la plataforma en sí, sinó també una o diverses plataformes proveidores de films. En el cas de Boxee, no només tenim accés a sèries on-line sino també al catàleg de la gran Netflix i podem escollir entre comprar un aparell ‘Boxee’ o connectar a la nostra tele un ordinador on hi sigui instal·lat el programari necessari.

No cal que us digui que us animo a canviar el xip i començar a apostar per serveis de qualitat per veure televisió i pel·lícules on-line, des de casa i a la carta.

II República Espanyola – Antecedents (1888-1930)

Fa 10 anys, sota la majoria absoluta i revisionista d’Aznar, l’any 2001, l’aniversari de la proclamació de la II República Espanyola va passar absolutament desaparcebut. El menyspreu de la dreta per aquest episodi que hauria de ser motiu d’orgull per a tots, donat el seu caràcter renovador i liberal, va quedar amagat sota l’estora de les mentides franquistes que presentaven a la República poc menys que com una dictadura stalinista. Les figures d’aquesta República, que no només van lluitar per un futur millor sino que van voler renovar al país des de els ciments, han quedat durant molts anys ofegats pel pes de la dictadura franquista (1939-1975). Ara, sembla que la pols comença a netejar-se de les prestatgeries i la reivindicació del moviment republicà espanyol surt de l’armari. En aquesta segona tanda de reflexions històriques republicanes vull parlar sobre la II República sense idealismes ni mites, sense revenjes ni odis. Simplement vull parlar d’un moment que, d’haver triomfat, hauria canviat molt la història del país.

Però comencem pel principi, per veure d’on venia el país abans d’anar-se a dormir monàrquic i llevar-se república un 14 d’abril de 1931.

Antecedents de la II República (1874 – 1930)

El fracàs estrepitós de la I República (1871-1874) va enterrar la idea de República durant mols anys. En aquest temps de Restauració Borbònica (1874-1920) Espanya va viure una certa estabilitat política, el que va permetre el desembolupament d’un estat liberal centralista. Com ja vaig parlar en el darrer artícle dedicat a la I República, la Constitució que s’aprobaria al 1876 era la que hauria d’haver regit la República, amb els afegits i modificacions pròpies d’un sistema monàrquic. En forma, l’Espanya d’Alfons XII i Alfons XIII semblava una monarquia constitucional, en la pràctica era un sistema regit pel despotisme, la corrupció que va rebre el nom de ‘caciquisme’ i que, per desgràcia, sembla seguir vigent encara avui dia. El sistema es basava en dues càmbres: Congrés (elegit per sufragi censatari) i Senat (elegit pel Rei), a més els dos partits ‘dinàstics’ es van anar alternant al poder en un sistema que recorda molt al britànic. Amb la mort del Rei Alfons XII s’inicia la Regència de Maria Cristina Hasburg-Lorena, que al 1885 estava embarassada d’Alfons XIII, Cànovas, del Partit Liberal va accedir al 1890 a donar la llibertat de premsa (surprimida al 1875), dret de reunió i el sufragi universal.

Economicament Espanya iniciava un lent enlairament gràcies als dos nuclis industrials de Catalunya i Euskadi. Proba d’això va ser la Exposició Universal de 1888. La industrialització va portar amb ella els ideals socialistes i anarquistes. Al 1888 es funda el PSOE i la UGT, i els carlistes, derrotats definitivament, es passen a la política. Les burgesies barcelonina i basca reivindiquen el seu poder econòmic a través del Partit Nacionalista Basc, Unió Catalana i la Lliga Regionalista. A diferència els moviments federalistes regionals del segle XIX, aquests nous partits absorveixen l’ideal carlista tot imitant als nacionalismes italià i alemany i la seva idealització del passat medieval. Els burgesos catalans es veien a sí mateixos com a hereus de la tradició catalana i ho expressaren a través del moviment artístic que coneixem com a modernisme, que fou la versió catalana del neo-gòtic. No és d’extranyar, doncs, que el moderinisme estigui plagat de referències del gòtic català i a les arrels de Catalunya.

L’Espanya d’Alfons XIII, coronat al 1902, va demostrar-se amb el temps com un sistema encarcarat incapaç de respondre als nous temps. Després de la derrota humiliant a Cuba al 1898, l’excèrcit obsessionat amb el passat gloriòs demandava victories per a pujar la moral nacional. Les engrunes de l’imperi que resten al nord d’Àfrica seran l’origen de la Setmana Tràgica, quan Barcelona es revoltarà contra l’allistament obligatori de joves que, en molts casos, eren el sosteniment econòmic de les families barcelonines. Els aldarulls iniciats per una vaga general al sector textil a Terrassa, Sabadell, Barcelona o Granollers van desembocar en cremes d’esglèsies i saquejos. El lema de la revelió era ‘Viva el Ejército! Abajo la guerra!’. El govern va perdre el control de la situació i va optar per aïllar l’area de Barcelona tallant els cables telefònics i l’accés per carretera i ferrocarril, presentant la revelió no com realment era sino com una revelió independentista. Quan l’exèrcit va poder esclafar la revelió, no va dubtar en assenyalar a Ferrer i Guàrdia, liberal fundador de l’Escola Moderna de Barcelona, com a responsable de tot. Menys de 30 anys més tard l’escena es repetiria, aquest cop per un altre motiu diferent. (Document recomanat: ‘Arde Barcelona. La Setmana Tràgica: ensayo de una revolución’ Documentos RNE)

La setmana tràgica marca l’inici del lent final de la Restauració. Els partits queden definitivament dividits, la pau electoral del ‘bipartidisme’ desapareix. Els republicans, regionalistes i obreristes comencen a guanyar diputats. El Rei va sacrificant poc a poc als seus homes de confiança, exigint que recuperin el control. Paral·lelament, el sistema electoral dissenyat al 1876 feia aigües per totes bandes. La realitat del país era una, la realitat política era inversa: les àrees agrícoles i conservadores tenien molt més pes que les urbanes, on es concentrava la població. Tot i això, el parèntesis de la I Guerra Mundial, quan Espanya va jugar el paper de fàbrica d’avastiments a les tropes europees, no va ser aprofitat i va desembocar a l’estiu de 1917 en una duríssima vaga general. Per primera vegada la Lliga Regionalista entra al govern, ja que aquest partit representava a la burgesia catalana contraria als moviments obrers i que es veia molt afectada per les constants vagues. Cambó, lider de la Lliga Regionalista, acabaria la seva carrera política amb la monarquia.Durant la República seria una relíquia del passat i el seu partit entraria com a part de Falange Española al 1939, personatges com l’alcalde de Barcelona José Mª Porcioles n’eren membres.

Al 1923 la situació es va convertir en incontrolable. El Rei havia perdut moltíssim suport popular i era conscient de la seva debilitat. Les eleccions de 1922 havien sigut manipulades barruerament i el diari conservador ABC criticava durament la manipulació dels resultats.

Las elecciones han sido convenidas; casi todos los candidatos de oposición, oficiales y protegidos o consentidos. Se repiten las convocatorias de año en año, o a los dos años las más distantes y, sin embargo, cualquier Gobierno, como se llame o como se pinte, dispone siempre de la mayoría, tan grande como quiera, y aún sin romper la tradición de los convenios. La ficción electoral no tiene pretensiones de finura.

Els militars i la burgesia eren favorables a la dictadura militar, el Rei n’era partidari i instigador. Així el 13 de setembre de 1923 el Capità General de Barcelona va revelar-se contra el govern i, amb el recolçament de bona part de l’exèrcit, va donar un cop d’estat. Maura, que coneixia les conspiracions del Rei, ja que els plans del cop van sorgir del propi monarca,el mateix dia del cop va desaconsellar-li que recolcés el cop d’estat i que convoqués a les Corts per re-afirmar el seu suport a la constitució al dia següent. Però Alfons XIII va deixar passar plàcidament les hores fins que, obertament, va recolçar el cop.

Al país y al ejército.
Españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos amando la Patria no ven para ella otra salvación que liberarla de los profesionales de la política, de los hombres que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. Con frecuencia parecen pedir que gobiernen los que ellos dicen no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único, aunque débil, freno, y llevaron a las leyes y costumbres la poca ética sana, este tenue tinte de moral y equidad que aún tienen, pero en la realidad se avienen fáciles y contentos al turno y al reparto y entre ellos mismos designan la sucesión.
Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina (…). Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos.
Españoles: ¡Viva España y viva el Rey!

La burgesia catalana, els terratinents andalusos i els latifundistes castellans tanquen files al voltant de la dictadura. La Lliga Regionalista, per exemple, va recolçar el nomenament de Primo de Rivera com a dictador militar, tot i que una de les primeres accions d’aquest fou la supressió del primer intent d’auto-govern català des de 1714: la mancomunitat de Catalunya. L’acció econòmica va ser copiada, coma a coma, del programa polític de Mussolini que al 1917 havia aconseguit el poder a Itàlia. Es van crear monopolis com CAMPSA o Lotería Nacional i en el terreny econòmic la burgesia catalana va derribar un per un tots els intents d’aplicar una legislació d’impostos progressius per a treure al país de la ruina.

Al 1926 es crea la Unión Patriótica, al 1927 es crea la Asamblea Nacional Constitutiva, una especie de Congrés dels Diputats titella, sense cap poder legislatiu real. També es creen sindicats verticals a l’estil dels de tall feixista italià. Però la crisi, la convulsió social i sobretot el deute de l’Estat acaba per derribar la dictadura. L’intent de crear una Constitució al 1929 amb els liders polítics acaba en un sonat i rotund fracàs. La Unión Patriótica, sense liders ni recolçaments més enllà de l’aspiració de ser un Partit Feixista a l’espanyola, desapareix. Renaixerà anys més tard sota el nom de Falange Espanyola amb un lider carismàtic, el fill del dictador: José Antonio Primo de Rivera.

El 28 de gener Primo de Rivera dimiteix i comença la dictablanda de Dámaso Berenguer, però la sort del Rei ja està decidida tot i els seus esforços de retornar la via constitucional suspesa al 1923.

El 1930 Alfons XIII reprén el sistema constitucional seguint el ritual anterior a la Setmana Tràgica prometent al poble eleccions, nova constitució i autonomia per a Catalunya. El president nomenat pel rei fou l’ancià gadità Juan Bautista Aznar, qui va buscar l’enteniment amb els republicans que van pactar a Sant Sebastià que al 15 desembre de 1930 intentarien un alçament militar per proclamar la República, el que es va coneixer com el Pacte de Sant Sebastià. Malauradament, el Capità Fermín Galán es va avançar tres dies i va proclamar el 12 de desembre de 1930 la República en el que es va coneixer com El Pronunciamiento de Jaca. Aquest fet, lluny de ser una anècdota, va possar de relleu fins a quin punt el Rei havia perdut tot el seu suport. L’exèrcit i la dreta ara eren partidaries de la república. El nou president Aznar va haver-se d’enfrontar amb la realitat i demanar al rei la convocatòria d’eleccions, que quedarien fixades pel 12 d’abril de 1931 i serien municipals.

La sort del Rei i d’Espanya estava decidida. El vent de la història pasaria per endur-se en poc més de 10 anys els anteriors 150 anys de tradició liberal. Amb la II República va neixer l’Espanya d’avui i la història s’encarregarà de convertir al Franquisme en un parèntesi feixista enmig d’una ànsia per fer del país un estat europeu i modern.

Proper capítol: Visca la República (1931 – 1933) – La construcció d’un nou estat.

10 d’Abril: Votaria ‘No’.

És el referèndum més llarg que es recorda. Al desembre van començar ‘a la andorrana’ les votacions anticipades pel referèndum no vinculant sobre la secessió de Catalunya a la ciutat de Barcelona. El moviment que va iniciar-se a Arenys de Munt ha anant desinflant-se segons s’anava estenent, des de el 30% de participació a la seva primera edició fins al raquític 8% de Tarragona o 5% de Terrassa. A Barcelona la campanya ha agafat força, gràcies en part al moviment del President de la Generalitat en favor del ‘Sí’ i de la metamorfosi de Jordi Pujol d’autonomista monàrquic a kaleo-borroko, així com el suport de mitjans de comunicació com l’Avui o l’Ara. Aquest cop sembla que la plataforma ha obert la campanya als partidaris del ‘No’ amb xerrades on membres del PP o Ciutadans feien d’abanderats de la permanència a Espanya, i han volgut involucrar a tots els sectors socials i culturals de la ciutat a través d’una campanya forta i amb ganes de mobilitzar a l’electorat. Destaca l’spot ‘No votis’ on les cares més conegudes del món televisiu i teatral TV3 (aquells que te’ls trobes a tota hora a la programació de la cadena), demanen el vot tant pel sí com pel no. Però el desinterès és evident. La propia organització parla de que si s’arribés al 10% seria un èxit. Hi discrepo: si amb unes votacions anticipades que han durat 3 mesos no superen la votació per la reforma de la Diagonal, millor que tanquin i plantegin d’altres coses.

No sóc pas un entusiasta d’aquesta consulta i l’he titllat de ‘botiferrèndum‘ per la poca seriositat amb la que fins ara s’ha desenvolupat (i de la que es fa ressò El Periódico), però crec que pronunciar-se sobre el tema és bo. Crec també que s’hauria de convocar un referèndum, aquest sí vinculant, sobre el futur de Catalunya dintre d’Espanya i acabar, del tot, amb aquest debat estèril que ara per ara no ens porta enlloc. La meva postura? Hi votaria no.

1. La independència no és l’únic camí: La situació actual de Catalunya no m’agrada. No m’agrada que per ser català hagi de rebre menys serveis que la resta d’espanyols. No m’agrada tenir la sensació que amb els nostres impostos es finança que a d’altres llocs d’Espanya no es doni pal a l’aigua. La discriminació fiscal catalana té molts culpables d’allà i d’aquí, però ara no és moment d’assenyalar-los sinó d’obligar a la nostra classe política a aconseguir un nou pacte fiscal i una nova forma d’administrar la nostra riquesa. Per això crec que el camí que ha de seguir Catalunya, i que tinc per segur que seguiran totes les altres comunitats d’Espanya, és el del sistema federal alemany que ens doni un control absolut dels nostres impostos sense oblidar la cohesió interterritorial. Els partidaris de la independència afirmen tot sovint que l’experiment federal ha fracassat, però en canvi Espanya no és un estat constitucionalment federal, sinó ‘autonomia regional‘. El federalisme només s’ha provat un cop des de 1810 i va ser tan sols un experiment. La vida federal és la via a seguir, molt abans de plantejar una independència. Crec que és possible fer-ho i que és possible aconseguir-lo. Es digui el que es digui, cap comunitat important té cap intenció de retornar competències autonòmiques, però sí que cal parlar, i a fons, de com sostenir aquest estat sense que ningú es senti discriminat. La opció federal avui es recolzada per un 33,3% dels catalans segons el CEO de Març de 2010. L’independentisme per un 24,3%.

2. No vull sortir de l’Euro: La independència provocaria la sortida de Catalunya de la UE, primer, i de l’Euro després. Al mai prou ben valorat documental ‘Bye Bye Belgium’, emés al 2006 per la RTBF, es podia especular sobre com Flandes, que fictíciament s’havia separat de Bèlgica, es veia obligada a encunyar moneda pròpia. En el nostre cas hauríem de fer el mateix i quedaríem despenjats dels fluxos econòmics que sostenen la nostra economia. Aquest motiu és el principal que explica per què Flandes encara no s’ha separat de Bèlgica i aposta per la reforma confederal. Una Catalunya fora de la UE i de la Zona Euro no pinta res al món. En un món globalitzat els estats petits, sols, no tènen futur. A més, tots els càlculs de com de rica seria aquesta Catalunya independent es basen en l’actual marc de relacions amb Espanya. Crec que per a ser realistes haurien de presentar-se dades amb una Catalunya fora de l’Euro, sense recolzament dintre de la UE i amb la necessitat de reconstruir totes les relacions exteriors: ¿quina seria la relació de la nova moneda de la Catalunya independent amb l’Euro o el Dólar? ¿Quin tipus de canvi tindria? ¿Com afectaria això a les balances comercials actuals? Sigui dit, i ja n’hem parlat a aquest bloc, el model d’estat que proposen els partidaris de la independència em fa por. Parlen d’un estat amb una taxa impositiva de l’11%, és a dir: parlen de crear un paradís fiscal com ho és avui Andorra o Liechtenstein on dels impostos actuals només es conservaria l’IVA i per imperatiu de la UE. Catalunya a la que aspiren els sectors econòmics més propers a l’independentisme seria un territori sense estat del benestar i on es puguin blanquejar els capitals. Aquests debats són importants i, per ara, l’independentisme català es limita a exposar les bondats d’un nou estat Català que és poc menys que la somiada Ítaca, on tothom serà ric i viurà en l’abundància. Per la meva banda, fa molts anys que no m’empasso als encantadors de serps, per això vull una Catalunya dintre de l’Euro.

3. No hi ha suficient recolzament popular: Jocs de mans i cortines de fum a banda, l’independentisme declarat avui té una presència de 14 diputats (10 d’ERC, 3 de SI i el trànsfuga Laporta). Per independentisme declarat entenc aquells partits que, legítimament, usaran la seva força per a aconseguir la secessió per Catalunya. Els Jocs florals d’Artur Mas que a al kamasutra convergent ‘La màscara del Rei Artur’ afirma que és independentista però que no ho pot fer públic ja que el seu partit trauria 20 escons, que després juga a despistar dient que s’abstindrà el 10A, per al final instrumentalitzar el seu vot afirmatiu en el referèndum a mode de cortina de fum em semblen d’una gran falta de valentia. ¿Per què no diuen el que pensen i articulen un camí secessionista des de CiU si el seu líder n’està tan convençut? El motiu és a la vista de tots, però pocs el volen mirar. L’independentisme és, tot i la desafecció, una postura política minoritaria superada amb comoditat pels partidaris del federalisme i d’ampliar la via autonomista. La participació als referèndums d’independència a tot Catalunya mostren unes dades que es corresponen amb les xifres que dona el CEO en quant a sentiment independentista. No és casual, doncs, que la mitjana de participació a les consultes (entre el 25% i el 30%) es correspongui a la xifra del CEO. D’altra banda, el ‘pla B’ que s’articula al Parlament, declarar unilateralment la independència, és un suïcidi. Amb aquest baixíssim recolzament, el resultat seria un conflicte civil imprevisible. Recordem que per molt que s’hi entossudeixin, Catalunya no és Kósovo ni Espanya és Sèrbia.

4. ¿Què hi tenim en comú amb Flandes, Quebec, Grenlàndia o Estònia? Res: Catalunya és un cas únic i excepcional que només s’explica coneixent la historia d’Espanya: som un territori bilingüe i localment trilingüe (Aran i frontera Francesa), mescla de cultures que ha donat a llum un dels panorames culturals més interessants del món, que viu en diversitat i on no hi ha conflictes. Què tenim a veure, doncs, amb Flandes o Quebec? Són comunitats monolingües i que viuen d’esquena amb la Valònia i la resta de Canadà. O amb Grenlàndia, regió que sense els  descobriments de gas i petroli no plantejaria cap independència. O amb Escòcia, on l’independentisme es desinfla davant la crisi. No hi tenim res a veure però hi ha qui ens vol fer creure que sí i es dedica a traçar paral·lelismes impossibles per a justificar una postura legitima i que no requereix justificacions.

5. Posar punt i final a la confrontació: Quan escolto a Pujol dir que s’ha d’abandonar la pedagogia amb Espanya em pregunto de què deu estar parlant. Catalunya només va fer pedagogia de sí mateixa durant la II República i els primers anys de la transició, durant el refrescant interregne entre el totalitarisme de cartró-pedra franquista i el provincianisme cutrelux de CiU. El Pujolisme va viure sota el lema provincià de ‘Nosaltres sols‘ i mai va pensar en fer-se explicar o aconseguir que s’ensenyés català o cultura catalana a les escoles d’Espanya. Al pujolisme només li va interessar viure d’esquenes a Espanya, com si això fos possible o fos real, i va oblidar que la realitat era una altra. Per això crec que sí s’ha de fer pedagogia, pero la de veritat no la barretinada del pujolisme. Quan volem ens sabem fer entendre i ens hem de fer entendre, hem de construir ponts i deixar de banda una confrontació que no ens porta en lloc.

6. Acabar amb el victimisme: El victimisme és la postura més còmode en la que ens hem instal·lat: fer responsables dels nostres problemes a algú de fora, sigui qui sigui. Normalment el culpable és ‘Madrid’ i el fem responsable de tot. Trobem el victimisme econòmic, que parla de robatoris, extorsions… paraules molt gruixudes, ja que ‘robar’ és el que va fer Millet i ‘recaptar’ és una altra cosa. Comparteixo el malestar quan veig com es nega a Catalunya el pagament del Fons de Competitivitat en un moment molt complicat per a nosaltres, però també crec que hem de dir i tenir present que des de 2005 Catalunya és la comunitat que més inversions públiques de l’estat reb. Tenim també el victimisme infraestructural, que assenyala les autovies i autopistes construïdes per les Espanyes, però oblida que Catalunya és el territori europeu amb més kilòmetres d’autopista per habitant. O també el victimisme lingüístic, que assenyala als quatre vents que la persecució franquista a Catalunya no ha acabat, potser perquè per a alguns Franco encara no ha mort.  La qüestió és culpar a algú dels nostres problemes, ¿què seria del nacionalisme català (o basc) sense un ‘papu’ (‘el coco’ en castellà) a Madrid a qui responsabilitzar de les nostres misèries? És aquella visió idíl·lica de l’immaculat poble català que no es deixa corrompre pel dolent, que sempre arriba de fora per corrompre l’ànima dels catalans, que sempre retrata TV3 als seus culebrots. I al revés ¿què seria del nacionalisme espanyol sense un monstre català que tot ho devora i que tot s’ho queda? Si Catalunya s’independitzés seguiríem buscant culpables i llavors ens haurem de donar les culpes els uns als altres, els de Tarragona als de Girona, els de Lleida als de Barcelona, etc.. Potser millor que deixem de comportar-nos com una província cutre, assumim que també ens podem equivocar i fer les coses malament i comencem a comportar-nos com un estat si algun dia ho volem arribar a ser, sigui federat o independent.

7. M’agrada Espanya: Doncs sí, m’agrada Espanya i m’hi sento molt a gust. M’agrada viure en aquesta presumpte complexitat de ser català i espanyol, sóc dels que es sent tan una cosa com l’altra i no hi veig cap incompatibilitat. M’agrada molt Catalunya, és la meva terra, és on he nascut, on hi visc i on hi treballo i també em sento molt orgullós de viure a Espanya, un país que en 30 anys ha canviat moltíssim i que ha passat de ser el nord d’Àfrica a ser el Sud d’Europa. I sí, aquest és l’únic motiu sentimental que vull afegir a aquest post. M’agrada Catalunya i no me la imagino fora d’Espanya, i m’agrada Espanya i no la puc entendre sense Catalunya. Per això m’hi vull quedar. Per això i tot allò afegit anteriorment, el meu vot, ja que m’ho pregunten, va cap al ‘No‘.

L’erràtic rumb del Gran Timoner

Pròleg.

La nit electoral molts catalans van respirar tranquils: tornava Convergència, tornava en Pujol. ¿Tornava de veritat la política social-conservadora dels anys 80 o havia aterrat a la Generalitat una altra cosa? Des d’aquest bloc vaig assenyalar que qui ocuparia la Generalitat els propers 8 anys no eren hereus de Pujol, si no neo-liberals amb un somriure. No anava tant errat quan ho afirmava, així que repassem aquests primers 100 dies desastrosos pel nostre Estat del Benestar i que passaran a la història de la infàmia política amb majúscules.

 

Que no en quedi res, ¡tots a les mútues!

A Artur Mas, format a l’elitista Aula Escola Europea fundada al 1968 per Pere Ribera al considerar que el Liceu Francès ja no era prou classista, no li va tremolar el puny de ferro per a col·locar al ‘capo’ de patronal de la sanitat privada, La Unió, com a conseller de sanitat. Seria com deixar a una lloba famolenca a vigilar a uns nens mentre juguen al pati. La seva fórmula està ja en marxa i emana, directament, del lobby de la sanitat privada: retallar pressupostos, afeblir plantilles laborals, allargar llistes d’espera i, finalment, dinamitar-ho tot al crit ‘feu-vos d’una mútua’. Quina poca vergonya, senyor conseller. Ni tan sols la liberal entre liberals Esperanza Aguirre s’ha atreviria a dinamitar així la sanitat pública madrilenya. Com a exemple mentre Duran i Lleida s’opera de càncer a un hospital privat, Esperanza Aguirre i el Rei ho fan a la pública. Però aquí els convergents somriuen, aplaudeix la santa espina mediàtica (TV3, LV, Avui, Ara…) i diuen ‘ja som aquí, que Catalunya era, és i serà nostra‘ i si resulta que en el passat del Conseller de Sanitat trobem assumptes tan foscos com aquest, tots plegats mirarem cap a una altra banda. ¿Ho dubtàveu?

L’esperança per a molts és que el col·lectiu sanitari es prepara per grans mobilitzacions en favor del nostre més gran tresor públic: la sanitat pública de qualitat.

 

L’educació? Catòlica, apostòlica, privada concertada i catalana.

Però això no acaba aquí. Seguim per la educació pública. Irene Rigau, distingida membre de l’Opus Dei, com a Consellera d’Ensenyament va córrer per a suprimir la setmana blanca tot i haver-la pactat l’anterior govern amb CiU. Curiosament, la setmana blanca segueix en vigor a certes escoles privades. ¿Masses nanos de classe baixa a les pistes d’esquí, Consellera? Després va dir que els ordinadors eren inútils, que tornèssin als llibres de text de tota la vida, que les modernitats a Catalunya no hi pinten res. Acte seguit va carregar-se un 10% de mitja del pressupost per l’escola pública, mentre inaugurava noves linies de finançament per l’escola privada concertada, que és aquella que manté la separació entre nens i nenes i l’ensenyament religiós i elitista però que, curiosament, sempre acabem finançant amb diners públics. La Consellera, però, seguia preocupada pels nens catalans i va optar per treure’s de la màniga un debat estèril i inoportú, una inútil però necessària cortina de fum: l’uniforme escolar, la bata i l’uniforme. Podem parlar de pros i contres i debatre’n, pero preguntem-nos ¿el principal problema ara és la bata a classe? Jo creia que el principal problema de la educació a Catalunya és una Consellera  que ha vingut a retornar els diners públics a l’escola privada després d’un parèntesi progressista de set anys.

 

Catalunya no és Espanya, és Texas i té nou Sheriff.

El Sheriff de Catalunya ultimament està molt callat darrerament. Ja dorm tranquil ara que es pot circular a 120km/h a les entrades de Barcelona, no hi ha ‘comunistes’ al servei meterològic de Catalunya sinó el ‘tete’ del Sheriff i a més els Mossos ja no han de complir cap codi ètic europeu . Si se’ls hi va la mà, per alguna cosa serà, no?. El Sheriff Puig, després dels rumors que parlaven d’un trencament de relacions entre el Gran Timoner i el Sheriff, espera la següent oportunitat per continuar desplegant un pla d’Interior digne de les èpoques més fosques del President Aznar. El següent pas sembla que serà retirar les càmeres de les comissaries dels Mossos d’Esquadra… al Sheriff Puig se li fa la boca aigua només de pensar que podrà treure a la cavalleria al carrer durant les més que provables celebracions culers a Canaletes. Aquesta cavalleria ja no té cap codi étic per complir. Segur que ens el trobarem a ell en persona a cavall, vestit de JR dirigint com un sheriff redneck texà qualsevol a la policia catalana contra els malvats ‘antisistema’. Alerta, que el Sheriff està callat, però encara és aquí preparant l’assalt als carrers a la més mínima provocació. Ja en vàrem veure una demostració durant el desallotjament de l’antic Palau del Cinema, quan tot i que els ocupants no van oferir resistència el tracte policial va ser, com a mínim, fora de lloc. La mà dura contra els delinqüents comença i acaba amb els antisistema (denominació prou àmplia com per a criminalitzar a molta gent), amb els delinqüents de guà blanc i cognom burgès només hi haurà sopars, puros, riures i copes de whisky.

 

Les millors Mamachicho del Govern

A l’interessant documental ‘Videocracy‘ emés recentment al programa Sense Ficció de TV3, darrer vestigi de qualitat en una tele pública catalana que supura ‘quequisme‘ pels quatre costats, es parlava de les ‘belline’: nenes italianes de bon veure que aspiren a ser ‘dones-florero’ que ensenyen pit i cuixa a algun canal de l’imperi Berlusconi. Aquestes nenes només serveixen per ‘alegrar-se la vista‘ i poder dir ‘¿has vist quines noies tan guapes hi ha a la tele?‘ i si les nenes parlen, ve per darrera una senyora gran i les mana callar. Aquí trobem al govern el que m’atreveixo a denominar com ‘Els Consellers Mamachicho‘, personatges amb una cartera, cotxe oficial i presumpte capacitat de decisió però que de qui no se’n coneix el full de ruta i es limiten a somriure quan se’ls veu darrera del President. El principal Conseller Mamachicho és en Lluís Recoder, Conseller de Territori i Sostenibilitat. Aquesta conselleria mereixeria un article sencer, però puc avançar que en el Molt Honorable Conseller Mamachicho no sembla tenir cap capacitat de decisió tot i portar una conselleria clau en els nostres temps. Es va haber d’empassar als primers dies de govern la seva intenció de mantenir ‘per criteris ambientals’ els 80km/h, quan el criteri que es va imposar fou el del Sheriff Puig. Més endavant, però durant aquests 100 dies d’horrors, va haver d’acceptar un pla de retall de la vital L9 i d’altres infraestructures ferroviàries, mentre es mantenia la inversió en autopistes de peatge intacte. Recoder, per desgràcia i lamentat-ho molt, ha quedat reduït a una ‘belline’ que volia ser un conseller estrella i que es limita a somriure darrera del president, sense capacitat de decidir i amb una conselleria que ha estat convenientment buidada de contingut. En lloc de dir-se ‘Conselleria d’Infraestructures i Medi Ambient’ rep l’eufemístic nom de ‘Territori i Sostenibilitat’ sense que ningú sàpiga explicar què redimonis és.

 

La trufa del pastís.

Per últim la trufa del pastís, encara que el pastís és de nata industrial d’aquella que embafa i és difícil digerir. La trufeta és Joana Ortega, la vicepresidenta del govern, que deia que era diplomada en psicologia quan la carrera no estava acabada. Deixant la desafortunada anècdota que a qualsevol altre país d’Europa provocaria una dimissió, la nostra trufeta del pastís és qui s’està encarregant d’aturar la designació d’un nou director de l’Oficina Antifrau, el que provoca que no puguin avançar les investigacions obertes ni se’n puguin obrir de noves. ¡Faltaria més! “¿Què hi ha de fer el govern o una Oficina antifrau als assumptes dels senyors?”, deu pensar Joana Ortega. No és prou ‘bussiness-friendly’, no és prou neo-liberal, una Oficina Antifrau és massa ‘intervenció pública’ per a una dreta carrinclona, cutre i casposa que ha abraçat el neo-liberalisme i que veu amb terror que una investigació pugui acabar en un possible nou ‘cas Millet‘.

 

Epíleg: El Gran Timoner

Dilluns 5 d’abril. Artur Mas, gran timoner de la pàtria eterna i constructor de la nació sortia a valorar els 100 dies com si valorés tota una legislatura. Ell sol, sense Consellers, en un cop de personalisme no vist abans. Fixeu-vos com de malament deuen anar les coses. Amb TV3 i RAC1 rendits als seus peus, El Gran Timoner ha obtingut un tracte preferencial als informatius (quan es parla d’assumptes del govern impopulars, la seva imatge no hi apareix) i dos publirreportatges on en un el veiem esquiant amb gran estil, així com innumerables massatges matiners perpetrats per la Consellera en Poesia Convergent i Insults a la Oposició, Pilar Rahola. Per cert, el Gran Timoner va pensar en ella com a Consellera de Cultura.

En 100 dies l’obsessió per reduïr el dèficit provocarà un allargament inmoral de les llistes d’espera i la privatització encoberta de certs serveis sanitaris així com l’acomiadament del personal hospitalari contractat i interí. L’obessió per reduïr el dèficid també retallarà el pressupost de l’escola pública però el mantindrà a la privada concertada. L’obsessió per reduïr el dèficid enderredirà la construcció de la L9 o d’altres ferrocarrils necessaris, però mantindrà la inversió en autopistes de peatge gestionades per Abertis. En 100 dies l’obsessió per presentar l’herència del tripartit com una catàstrofe nacional ha portat a dir que quasi no hi havia diners per pagar nòmines als funcionaris i a fer que la venta del deute de la Generalitat tingui prop d’un 5% d’interès, a causa dels missatges apocalíptics llençats des de el propi govern. Ha sigut com escopir cap a dalt.

Però el Gran Timoner va voler celebrar amb els seus els 100 dies de govern dels horrors amb un gran anunci que acabaria amb la discriminació fiscal de Catalunya: Va premiar amb l’excempció i retorn del pagament de l’impost de successions amb efectes retroactius a partir de l’1 de gener. ¡¡Quina Alegria!! Les coses estan tan malament que ho hem de retallar tot, però suficientment bé per a tornar diners a un 2% de catalans acomodats que va rebre una herència superior als 800’000€ i que va haver de pagar. Pobres rics. Aquests ciutadans eren a qui George W. Bush definia com ‘les meves bases’, sembla que per a Artur Mas també ho són i mereixen un premi a tant sacrifici. A TV3 i RAC1 despleguen l’infanteria mediàtica per a defensar la mesura i dient que tothom es veia obligat a pagar-la, que era injust i que ningú hi ha de fer res amb la feina d’una vida. Amagant, això sí, que amb la reforma de 2010 l’impost de successions esdevenia progressiu i només l’havien de pagar aquells que hereten més de 800’000€ com recorda El Periódico. Ara la Generalitat de Catalunya ingresarà 102 milions menys, fent una mica més gran encara el dèficit. No hi ha mostres d’inginació popular més enllà de twitter, però que La Vanguardia no ho celebri és tot un símptoma de que alguna cosa no va bé o que aquest Artur Mas no els hi ho ha explicat tot.

Tranquils catalans, amb la santa espina mediàtica mobilitzada i els Converñetas 2.0 que corren per internet, serà dificil que poguem parlar a Catalunya de la política neo-liberal i anti social que està desplegant aquest govern dels horrors. Això sí, del vot d’Artur Mas al botiferrèndum del 10 d’abril i del que ens deu Espanya i dels habituals temes patrioteros en sentirem a parlar i molt, perque al final a Catalunya tot és resumeix en qui té la culpa dels nostres problemes i tant de dia com de nit la culpa la té Madrid. Si algú pensa el contrari, direm d’ell que és un mal català i un venut, com és habitual des de fa ja 30 anys. No en tingueu dubte, catalans!

100 dies d’un #governdelshorrors

Què és el millor que ha fet el govern d’Artur Mas? Res

Què és el pitjor? La resta.

#governdelshorrors

#capretallada