I ara què, Esquerres?

Primer de tot s’ha de ser just i bon perdedor: CiU ha obtingut una merescuda victoria, basada en una campanya electoral en positiu. El PSC s’ha esfondrat gràcies a una campanya horrorosa i que des d’aquí he criticat obertament i Esquerra ha rebut el que es mereixia: una defenestració en tota regla. Amdós partits han pagat molt car el haver assumit que perdrien, en una actitut electoral que recorda, i molt, a la del PSOE amb Almunia a les generals de 2000 o Suarez a primers dels 80.

Si anem pas a pas, veureu que l’horitzó que s’obre per la dreta és molt compromés: ¿on quedarà el ‘dret a decidir’? ¿fins on haurà calat el liberalisme a CDC per sobre del Socialcristianisme dels 80 i 90? ¿quin serà l’abast de les reformes? ¿És cert el rumor que corre que CiU privatitzarà algún canal de TDT de la Corpo per a reduïr el deute milionari de TV3 com ja va fer amb els dos canals de Radio Associació de Catalunya a finals dels 90?. Són només algunes preguntes que, depenent de la resposta i la gestió de la mateixa, en Mas pot tenir un govern en minoria menys placid que el que mitjans afins li pronostiquen.

Tot i el discurs moderat i conciliador, i en la meva opinió totalment oportú, el que serà amb tota seguretat investit President de la Generalitat, les expectatives són molt altes i el que espera l’electorat, a jutjar pels resultats, és una sortida de la crisi per a recuperar l’autoestima. Artur Mas no ha dubtat en cap moment en apareixer com el Sarkozy català, fins i tot ha emulat encarregant a Pilar Rahola un llibre del seguiment de la campanya electoral a imatge i semblança del que Yasmina Reza va fer al 2007. Si englobem aquesta victòria en la sincronia europea que l’electoral català ha manifestat, hem d’esperar que es repeteixi l’esquema francès o alemany: si els partits de l’esquerra són capaços de renovar-se, en dos anys la tendència es podria capgirar, com suceeix a França i, especialment, a Alemanya. Tot i que alguns mitjans catalans han dit que amb aquesta victòria electoral CiU podria estar còmodament 3 mandats governant fins un canvi de tendència palpable, l’any 2000 després de la majoria absoluta de Aznar a les generals, era impensable que el PSOE guanyés les següents eleccions, com així va ser.

Deixem primer que CiU governi, sense oblidar la crítica, i pensem en quins pasos podria donar ara l’esquerra parlamentaria catalana per aixecar-se.

PSC: què vols ser de gran?

Vint-i-vuit escons és el pitjor resultat de la història del PSC, però quan es mira amb deteniment el resultat es presenta com humiliant: és el principal afectat per l’abstenció i el que baixa va principalment al PP, C’s i, en molt menor mesura, CiU. No és tant que el votant socialista hagi variat el vot, sino que simplement es va quedar a casa i qui va movilitzar-se va ser per a castigar obertament al seu partit.

La humiliació és encara més dura quan comprobem que el PSC només no ha perdut a Santa Coloma, Hospitalet i Cornellà, a tota la resta de ciutats del “cinturò roig” CiU ha guanyat. A Barcelona en concret la derrota és terrible. El mapa electoral català és, simplement, blau-convergent.

Montilla s’ha alçat com a únic responsable (tot i que la nefasta campanya la va dirigir el anteriorment flamant Collboni) i en un acte de dignitat ha obert les portes a la renovació. ¿Renovació o refundament? Què vol fer el PSC ara? Ha entès el missatge que el seu electorat només es mobilitza en clau espanyola? Això el convertirà en una sucursal del PSOE o li mantindrà la veu propia reclamant el grup parlamentari al Congrés? Serà capaç d’entendre que part del desastre electoral és causat per el fracàs de l’Estatut? Podem ser davant de la refundació més important duta per un partit a Espanya des del 35é congrés del PSOE, on Zapatero va eregir-se com a lider de la renovació.

La imatge de l’ou estampat al cap de Miquel Iceta la nit del 28N és la humiliació final. Trigarem en oblidar-la com a síntesi del que ha passat a la seu de Nicaragua.

ERC: a l’infern.

Era possible fer pitjor campanya que el PSC? Sí: fer la de Esquerra. Castigats per una actitud caòtica els darrers anys, amb un full de ruta erràtic, incapaços de mantenir la cohesió que els va portar al primer tripartit, als 10 escons al Congrés i al segón tripartit amb 21 escons, no van saber captar els nefastos resultats de les generals de 2008 i es va ignorar el toc d’atenció de l’electorat independentista. Puigcercòs va ‘carregar-se’ el seu principal valedor: Carod-Rovira, que s’eregeix ara com un membre més necessàri del que podia semblar en un primer moment.

La catàstrofe d’Esquerra és més dura encara quan el 6’8% de vots que ha perdut entre 2006 i 2010 correspón quasi directament amb el que puja CiU, un 7%. Dit d’altra manera: el vot que havia rebut ERC des de 2003 volia acció en favor d’una independència o, com a mínim, major autogovern. Les promeses de Mas de ‘dret a decidir’ i ‘sobiranisme’ així com haver sabut encarrilar el suport del 10J, que per alguna cosa es va anomenar burlescament ‘La mani de l’orgull conver’, han portat a aquesta ecatombe d’esquerra.

Puigcercós o bé és cec o no entén que ha passat: no mourà ni un dit, no es canviarà res, tot està ben fet. Fins i tot creuen que ha sigut un problema de comunicació, i no és així. No han entés que la circumstància ha canviat i han fet una campanya assumint la derrota i amb uns constants cants de sirena cap a en Mas. Si res no canvia, Esquerra no només no podrà remuntar, si no que prolongarà el shock fins a les eleccions de 2014, anulant la seva capacitat de reacció

ICV: bé… de moment.

Iniciativa ha salvat els mobles, no ha caigut de la barrera psicològica dels 10 escons. A més, els prop de 53’000 vots que ha perdut no han marxat a cap partit: simplement s’han quedat a casa, amb el que podem afirmar que ICV, juntament amb CiU, és el partit amb més fidelitat de vot. Psicològicament el ser 4a força política del país ha ajudat a digerir la pèrduda de suport.

La campanya electoral, tot i no ser per llençar cohets, ha reivindicat l’obra de govern i el Tripartit, mostrant-se en tot moment molt coherent. S’ha trobat a faltar, això sí, una mica d’autocritica, per no oblidar l’excés de confiança provocat per unes enquestes massa favorables al final de la campanya.

El partit que lidera Joan Herrera ja va fer una renovació en profunditat a 2009, quan el parlamentari del grup de IU-ICV a Madrid va assumir la presidència del partit i no sembla que s’obri un procés de ‘renovació’. Compte, però, amb el que pugui passar d’ara endavant. ICV requereix definir i ‘enfocar’ el seu discurs, més encara quan té una dreta tan forta com tenim ara mateix al Parlament. La declaració de ‘oposició constructiva però beligerant’ ha sigut un bon inici. Herrera, sense traumes, pot esdevenir el referent de l’esquerra al parlament si el PSC opta per imitar a Zapatero a la legislatura 2000-2004 i recolçar una obra de govern ‘liberal’ per a aquesta legislatura. Això no és fantasia, Europe Ecologiste a França i Die Grüne a Alemanya són, en plena época de retalls socials perpetrats per la dreta que vol imitar CiU a Catalunya, els referents parlamentaris de l’esquerra dels respectius països.

En un altre moment parlarem de les dretes que trufen el nostre parlament: CiU, PP, SI i C’s, que sumen prop del 70% del recolçament electoral.

Socialistes desesperades

No hi ha manera, les enquestes assenyalen una derrota històrica. A la seu del PSOE a Ferraz, Madrid, ja donen per fet que Montilla serà una reliquia el 29 de novembre, un record del que no va poder. Fins i tot ja es mouen els fils de la successió: Corbacho o Tura?. Però sense dubtes el PSC ha aportat un punt d’aborriment dintre d’una campanya que podria passar a la història com la més grisa, trista i depriment que es recorda. Tret d’algunes excepcions sobretot als partits més petits, que davant de tanta grisor, han encarrilat el seu missatge. L’exemple és ICV i Ciutadans, que han portat la batuta en molts temes.

Però parlem de la desastrosa campanya electoral dels socialistes.

Ja ningú s’en recorda que al principi de la campanya els assessors de campanya van recomanar al president que fes ‘mitings-llampec’.

Suposo que el va buscar era acostar-se a la gent… però les imatges de poca gent i una falsa improvització van fer veure que no… que no era bona idea. Així que el millor era tornar a ficar a la caixa al president Montilla i desembalar-lo quan fos necessari. És a dir, continuar amb el que és habitual: una campanya d’impacte on el candidat és llunyà i extrany al ciutadà. Així que l’equip de campanya va tenir una segona ocurrència.

Aquest cop la ocurrència era bastant freak, propi d’un il·luminat que encara no se què pretenia. Montilla era l’Increïble Home Normal. ‘Ooooh!’. Hem convertit un home que presumia de serietat, de poques paraules i de molts fets… en un còmic, en un superheroi. Quan vaig trobar-me amb un grups de socialistes fent campanya al carrer, no em vaig poder estar d’agafar un dels imants per a la nevera on es pot veure el ‘super home normal’. Totes les neveres haurien de tenir, en mig de tots souvenirs dels viatges propis i aliens, imants kitsch: una folklòrica, una verge de Fàtima (o de Medjugorje, com és el meu cas) i un imant del ‘Super home Normal’. És tan cutre que queda bé.

Les enquestes no remuntaven… ans al contrari: el PSC s’esfondra a cada enquesta, siguin les dels mitjans ‘hostils’ (La Vanguardia Española, eNotícies, Avui o El Mundo) o siguin als mitjans ‘amics’ (El Periódico, El País i Público). Així que van entrar en la dinàmica Puigcercosista: dir i fer barbaritats sense que es noti que estem desesperats. Així van treure un altre video de campanya freak que només busca l’impacte. La secretaria d’estat d’igualtat, la defenestrada Bibiana Aído, va encertar com ningú al definir aquest video com ‘Publicidad engañosa’.

Quan el vaig veure em va venir al cap el cas d’un membre del PSC que, quan a les municipals de 2003 el seu partit va pedre contra tot pronòstic l’alcaldia en favor d’ICV, va patir a causa del xoc problemes d’impotència durant uns quans dies. Potser votar a Montilla, o al PSC, provoca orgasmes… o potser no. Caure en aquesta classe de videos, obra de les Joventuts Socialistes,  a aquestes alçades de la campanya reflexa un parell de coses. La primera és desesperació per captar l’atenció, aquí aquest spot es va enfrontar amb un altre que va gairebé eclipsar-lo: el de la Nebrera, en el moment més baix de la seva carrera política, i ho dic amb tot el meu pesar perque crec que Montserrat Nebrera haguès sigut una excel·lent lider del PP català: moderada, liberal i conseqüent. El segón reflex és la buidor de missatge per a motivar a l’electoral socialista, especialment al de l’àrea metropolitana, que ha decidit passar de tot i fer pagar la decepció de la crisi a un Montilla que té molt bona voluntat, però uns pèssims assessors de campanya.

Després… més ocurrències: si no em voteu m’en vaig, prometo no estar més de dos legislatures seguides, entre els meus consellers hi seràn en Mascarell i en Castells… tot per a contrarrestar la campanya d’Artur Mas, que en tot moment li ha anat pel davant no perque sigui una bona campanya, més aviat és grisa i lamentable i tinc els meus dubtes (que he expressat aquí) que CiU superi els 55 escons, si no perque la del PSC ha sigut horrorosa i se n’han adonat més aviat tard.

El passat dilluns les JSC presentava un altre video. Aquest sí que era bo i ben fet, però ha passat practicament desaparcebut. Les intencions de la JSC són molt dignes i nobles: entrar en campanya per a que els joves s’impliquin i votin als socialistes… però encara que aquest darrer video sigui potser un dels millors de tota la campanya (sobretot si el comparem amb d’altres iniciatives dels joves dels partits com el carterista espanyol de la JNC o Alicia Croft mata-inmigrants de Noves Generacions), les altres dues ocurrències han sigut tant cutres i tan frikis que han eclipsat el missatge que volia transmetre: el de l’esquerra clàssica. Notorietat n’han trobat, però al calaix de les sortides de to que no haurien de pintar res a una campanya electoral, però que ompliem minuts i minuts als zàpings i a les notícies-impacte de Chuky Piqueras a Telecinco i Matias Prats a Antonia3.

Avui el PSC s’ho pensa jugar tot a una carta. Ja que el tret Cara a Cara va sortir per la culata a causa d’una carpetovetònica no-llei electoral, i dic no-llei perque Catalunya segueix sense llei electoral ja que es regeix per un pacte redactat en una carta al 1980 on es resumeix com es repartiran els escons; el millor és fer el mega-acte al Sant Jordi l’últim dijous de campanya. Un acte que ni a autonòmiques ni a generals es pot saltar. Allà portaran un quadre de luxe: Cachón, Felipe, Zapatero i Montilla… serà la última oportunitat, ara sí totalment desesperada, per a que la opinió pública vegi que el PSC està allà.

És massa tard pel PSC? El votant metropolità es quedarà a casa calentó i , en tot cas, sortirà a veure el futbol dilluns? Pagarà amb el grup parlamentari més petit des de la recuperació de la Generalitat al 1979? Jo crec que sí.

Aleix Salò per Directe.cat

 

Eufòria, memòria i cautela

És el diumenge abans de les eleccions i, entre una infusió, mocadors i pastilletes contra el refredat, m’agrada repassar què reflexen els diversos diaris que avui publiquen l’última enquesta electoral… un absurd absolut de la llei electoral espanyola, ja que entre dimecres i divendres El Periòdic d’Andorra (depenent de El Periódico de Catalunya) publicarà una enquesta electoral realitzada la setmana passada, com ja va fer al 2006.

Totes les enquestes van pel mateix camí: CiU arrassa, el Triparti d’enfonsa, PP millora o repeteix, C’s millora o repeteix i  ICV perd dos escons en favor, potser, de Joan Lapasta i Joan Carretero. Cap de les enquestes reflexen l’entrada ni de PxC, ni UPyD, ni el CORI. Però comencem fent memòria.

Algú recorda què deien les enquestes a les eleccions del 2006?

Comencem per La Vanguardia, que en l’edició del dijous, 26 d’octubre de 2006, donava el següent resultat electoral:

Per la seva banda, la web RacóCatala.cat es feia ressó el divendres 13 d’octubre de 2006 de les diferents enquestes. Per exemple el Periòdico, en un estudi elaborat pel GESOP, pronosticava el següent resultat:

• CiU: 52 – 53
• PSC: 40 – 41
• ERC: 18 – 19
• PP: 12 – 13
• ICV: 10 – 11

També hi trobem l’enquesta del Racòmetre, l’enquesta electoral que RAC1 publica durant les eleccions i que donava, pel 2006, els següents resultats:

• CiU: 52
• PSC: 37
• ERC: 20 – 21
• PP: 13 – 14
• ICV: 12 – 13

El resultat electoral de les eleccions de l’1 de novembre de 2006 van ser els següents:

Font: Viquipèdia

Les enquestes van donar una victòria còmode i claríssima de CiU sobre el PSC. Tothom donava per segur que la coalició obtindria 50 escons o més i que el PSC, ERC i PP retrocedirien. Això no va passar, ERC en va perdre només dos i el PSC va aguantar el cop prou bé. La sorpresa va ser ICV i C’s, que van fer malbé la festa a CiU. El tripartit va tornar a sumar. El fenòmen llavors era el mateix que es dona avui: el que perd ERC ho guanya CiU, tal qual.

 

Enquestes 2010, me n’enrefio?

La web Cronica.cat presentava un artícle molt interessant on destacava poca fiabilitat de les enquestes realitzades per tots els grans mitjans de comunicació. Destacava que va ser l’enquesta del CIS de 2006 la que més va encertar els resultats, tot i que no va pronosticar l’entrada del grup Ciutadans. Les gràfiques comparatives són les següents:

Enquesta del CIS – Font Cronica.cat

Enquesta ElPeriodico + RAC1 – Font Cronica.cat

Enquesta CIS + CEO – Font Cronica.cat

Una repassada per la xarxa a opinions de gent que hi entén ‘de debó’ d’enquestes electorals ens ha de posar alerta i no creure’ns-ho tot. A la web EXAPS se’ns explica quan una enquesta és fiable i quan s’ha d’agafar amb pinces. En el cas del Racòmetre, El Periódico, El País o La Vanguardia, les enquestes són realitzades amb entre 1200 i 1500 entrevistes telefòniques, i al moment de ‘cuinar’ una enquesta, es pot provocar una ‘perversió’ de les dades. Per exemple, i cito a la web EXAPS: si a una enquesta de 1200 entrevistes un partit petit com ICV es votat pel 7% dels enquestes, 84 respostes, la conclusió que s’en pot extreure és massa petita i s’hauria d’agafar amb pinces. Així mateix, les enquestes del CEO i el CIS es realitzen amb prop de 2500 entrevistes, amb el que el valor estadístic de les mateixes és molt més alt i, com hem pogut comprovar en eleccions anteriors, els resultats són molt més propers a la realitat.

No podem oblidar que les enquestes dels mitjans de comunicació sempre ‘tiren’ cap a un partit en concret o busquen marcar una tendència ‘editorial’ concreta. En el cas de El Periódico, busca mobilitzar el vot socialista metropolità, mentre que les enquestes de RAC1 i La Vanguardia semblen buscar fer un massatge al candidat de CiU. Cosa semblant succeeix a Espanya amb les enquestes de El Mundo o La Razón (i no parlem de les de La Gaceta) i les de El País y Público.

De ERC a CiU, de ICV a Reagrupament, de PSC a C’s

Tot el vot que CiU guanya el pren, quasi direcament, els seus vots d’ERC. Dependrà d’aquest votant, el d’esquerra, el que CiU arrassi o només guanyi. El votant independentista té, així mateix, dues opcions electorals més: SCI, amb Joan Lapasta al capdavant, i Reagrupament, que confirma l’opció d’entrar per Girona, prent-li l’escò a ICV. El resultat electoral depen del que facin aquells que van votar a ERC al 2006, així de clar ho veig. Si opten per CiU, Artur Mas podria ser president amb un govern en minoria o amb majoria absoluta, si opten per repetir el vot o moure’l cap a SI o Reagrupament, el marge de CiU serà més estret i tot el que no sigui treure més de 55 escons serà un desastre electoral, a la vista de les espectatives.

El PSC s’enfronta a sí mateix. El seu votant passa d’anar a votar a les Autonòmiques però surt en massa a les Generals. A més, el vot metropolità, el del cinturò roig, es mou del PSC a Ciutadans i al PP. Al 2006, Ciutadans va guanyar 3 escons: 1 pel PP i 2 pel PSC precisament a l’àrea metropolitana. Aquest cop, si C’s puja serà gràcies al que pugui perdre el PSC. En menor mesura, el votant socialista sembla que optaria per votar a CiU, a les arees de la Catalunya interior i al PP a l’àrea metropolitana.

La gent menteix… i al final vota.

Quines conclusions crec que hem d’extreure de les enquestes? Que reflexen tendències i la tendència és clara: Catalunya gira a la dreta després de 7 anys de govern d’esquerres. Una tendència, sigui dit, en consconància amb el que ha passat a d’altres països d’Europa (Alemanya, França o el Regne Unit).

El fet més important a tenir en compte aquí és que la gent menteix a les enquestes i menteix molt, a més del que s’ha anomenat des de moltes bandes el ‘vot ocult’ i que afecta a partits petits. Igual que les enquestes de 2006 no reflexaven els 3 escons de Ciutadans, les enquestes actuals no semblen reflexar l’impacte que han pogut ocasionar en certes àrees de Catalunya la propaganda de PxC, que ha arribat a moltes bústies amb un missatge terrible i directe a parts iguals, així com la de Solidaritat Independentista o Reagrupament. Aquestes formacions tan petites poden obtenir més o menys representació tot depenent de la participació: com més baixa sigui amb més força entraran al Parlament.

La meva postura personal en aquest tema és que les enquestes mai reflexen una dada que es va mostrar crucial a les eleccions de 2006: la mobilització i desmobilització d’ultima hora. La mobilització d’última hora afecta especialment als partits on la fidelitat de vot és més alta, així CiU, ICV i PP concentren per aquest ordre els més fidels votants. En el cas d’ICV, aquesta mobilització d’ultima hora va fer que, contra pronòstic, augmentés resultats quan totes les enquestes li donaven iguals resultats que a 2003 o perdre 1 escó. Cosa semblant al que les enquestes marquen ara per ara. Per la seva banda, no sabem com afectarà tanta eufòria i confiança al votant de CiU. Cosa semblant al que va passar a 2006, on el votant de CiU, convençut de la victòria, va quedar-se a casa.

Alerta amb l’anècdota.

Ja us vaig passar la meva porra electoral, realitzada pel col·lectiu Beers&Politics. Sorprenentment, els resultats de la mitjana de totes les porres són, a dia d’avui, els següents:

Mitjana de les porres del #28N segons Beers&Politics

• CiU: 58
• PSC: 30
• ERC: 15
• PPC: 14
• ICV: 10
• C’s: 2
• Altres: 7

Resultats que s’acosten als que publica el CEO i el CIS, i que, tot i la conya marinera que pot semblar en un principi, la porra electoral es basa en el que molts creiem que pasarà i que, a més, tenim prous ganes com per a fer una aproximació. La mitjana revela que els que hi hem votat no creiem ni que el Tripartit s’enfonsi en la misèria (sumaria 55) ni que CiU arrassi situant-se al costat de la majoria absoluta. Si no que es donaria un escenari on tot és possible.

Tot dependrà, un cop més, de la participació: com més baixa sigui més atomitzat serà el parlament, i com més baixa sigui a Barcelona menor representació de les esquerres.

I tu, què en penses?

Flatulència electoral

Fa un temps vaig dedicar una entrada al bloc dedicada a l’equip de campanya de CiU, que feia (i fa) una campanya enfocada en no parlar de res… a part de repetir que tot allò que ha fet ICV serà suprimit tant bon punt hagi arribat a la Generalitat, hagi sigut bo o dolent, o posar 9 senyeres als escenaris ¿ha proposat alguna altra cosa? Tampoc els hi cal, l’electorat d’esquerres està tan desmobilitzat, que deuen pensar que guanyaràn les eleccions tot fent la migdiada.

Però deixem de banda al Crist Redemptor que salvarà a Catalunya de tots els nostres pecats d’esquerres, parlarem de les flatulències electorals que es poden olorar quan encara no hem arribat a mitja campanya.

L’equip de campanya d’Alícia Sánchez-Camacho va plantejar un video joc de campanya. Fins aquí tot correcte. Però si  no l’heu vist, cosa que ho dubto, aquí el teniu:

La cosa seria una conya si no fos perque Alícia, muntada en un albàtros… ¿o un àguila imperial travestí? llença ‘bombetes’ (bombillas) amb un joc de paraules que no cal ser un linx per trobar-lo, als inmigrants il·legals i als independentistes. No és extrany que la gran majoria, excepte Sánchez-Camacho, hagi vist una incitació a la violència… però ¿per què aquest video és notícia si en el fons el que proposa el PP si arriba a governar? És a dir: fer fora als sense papers, oblidant que tot aquest temps els sense papers han sigut contractats al camp i a moltes obres per patrons sense escrúpols. En tot cas, quan passi la crisi, que tornin, a poder ser en les mateixes condicions, per aixi poder-los tornar a fer servir com a moneda de canvi electoral.

Algú havia dit que a la política, l’economia ho és tot… per sort tenim prous assessors de campanya que ens diuen que no. Que el sexe ho és tot, que no hi ha res com a anar a votar sobre-excitat. Així Montse Nebrera troba el seu espai electoral a cop de ‘polvazo’. Suposo que el seu missatge és triple: el primer missatge és tothom és horrible perque viu dels diners públics, el segón aquest sistema no ens agrada i el tercer ‘no tenim res per proposar, així que fem aquest video de merda per a que tothom parli de nosaltres’. Que no s’extranyi la Nebrera si algú li pregunta “i vosté quan cobrava quan dirigia l’Institut Ramón LLull?’. No em vaig equivocar massa al col·locar ‘Alternativa de govern’ entre els partits frikis.

La Joventut Socialista de Catalunya, les JSC també s’ha tret un video buit de contingut de la màniga dintre de l’estratègia de sortir com sigui a televisió, sigui fent un ball impossible amb el tema ‘Alltogether now’ de The Farm o al programa dels freaks alcoholics de La Noria.

Tot recordant la pel·lícula ‘Quan Harry va coneixer Sally‘, la jove votant del PSC té un orgasme al posar la papereta dels socialistes a l’urna… un recurs sobadíssim però que dona resultat, i igual que la Nebrera quan no tens res a dir tires del que sigui, aquest cop del sexe… al menys les JSC tiren d’una noia de bon veure, ja hi podien haver-hi posar un ‘tio cañón’ tocant-se… però això no és ni prou simple ni prou ramplón ni prou masclista. Suposo que ara és quan algú del PSC o de les JSC em recorda que masclista és l’actitud d’en Salvador Sostres a Telemadrid, i és ara quan jo recordo que el masclisme té moltes cares.

Per a acabar, dues flatulències d’aquelles que no només fan soroll sino que a més fan pudor. Puigcercós té un problema i el seu equip electoral ho sap: quasi no apareix a la premsa i quan surt és per a enfotre-se’n del seu tristíssim lema electoral ‘La Gent Valenta’ que rapidament es converteix en la ‘La gent va lenta’… Això no pot ser, així que va agafar l’estil Intereconomia i es va treure de la màniga una declaració que, sigui o no veritat, va sortir a les notícies. Victòria! Puigcercòs va aconseguir el seu objectiu… però encara falten dies per a que finalitzi la campanya… ¿quin disbarat li proposarà l’equip electoral d’ERC per a sortir a les notícies?

I per últim tornem amb els salvadors de la pàtria. Convergència i Unió està que no dorm… no tant per la possible imputació de càrrecs de CiU a la investigació paral·lela del Cas Palau, no no i ara!, si no per que potser per culpa TEVA no guanyen les eleccions. Així que animen a la gent a votar… pero si algú no els vota els amenacen amb la pena de telenotícies. És a dir: qui no vota a CiU és un irresponsable… Toma estratègia de campanya!

En el fons el que revelen aquestes videos és la falta absoluta de propostes interessants i una falta de ganes. Sigui el PP, que exhibeix amb aquests jocs d’ultradreta la seva manera de ‘pensar’, sigui la Nebrera desesperada davant de que ningú li fa ni punyetero cas (con lo que ella ha sido!), sigui el PSC desesperat per salvar els mobles sense fer ni un mínim d’auto-crítica i plantejar-se perque el seu electorat li dona l’esquena a les Autonòmiques i no a les Generals, sigui Esquerra que vol salvar també els mobles d’una crema segura i de veure que pot deixar de ser la força egemònica de l’independentisme, o sigui CiU que no vol que aquests pijipis els hi tornin a esgarrar la festa, és desanimador veure que el panorama electoral català fot pena i que serà difícil, no ja mobilitzar el vot amb aquestes campanyes buides, si no evitar que no marxi el vot a formacions extremistes que, ens agradi o no, parlen molt clar.

Tot fent caure Irlanda

La gran perversió de la crisi que estem visquent és que els mateixos irresponsables que van causar la crisi a l’oferir diner barat a gent que, potser, no podria tornar-ho, i després fent entrar aquests productes de dubtosa ‘qualitat’ i seguretat en el circuit bancari mundial; van exigir al 2008 milionaris fonts de diners públic per salvar i sanejar les seves finances. Això es va fer a costa dels contribuents, a costa d’augmentar el deute públic dels estats, que ja era de per sí elevat a la UE i alarmant als Estats Units, on el deute públic és un autèntic disbarat. Ara, els mateixos que van causar el problema, que van clamar per la solució a costa dels diners dels ciutadans, castiguen a aquells estats que ténen un deute massa gran, tot fent-los caure, erigint-se jutge i part i donant carnets de ‘qualitat económica’ als estats. Primer va ser Grècia, ara sembla que li toca a Irlanda i potser a Portugal.

El tigre celta va cimentar un espectacular creixement entre els 90 i els primers anys del segle XXI gràcies a 4 punts:

• Reforma econòmica profundíssima: Irlanda era un país agricola, la seva economica girava al voltant del camp i la ramaderia. Es va fer una inversió decidida en sectors claus amb l’objectiu de potenciar-los i atraure empreses extrangeres, a més de generar-ne de propies. Apple, per exemple, té la seva central europea a Dublín.
• Entrada a la UE: la seva entrada al 1993 va propiciar que fos la principal beneficiaria dels Fons de Cohesió Europeus. S’hi van invertir més de 60’000 milions d’Euros.
• Entrada de mà d’obra extrangera, més barata que la local.
• Impostos baixos.

El ‘miracle celta’, però, es va veure afectat per l’escat de la crisi al 2007. Un repàs a textos econòmics escrits abans de 2007 descriuen amb molt detall com per què Irlanda va arribar a ser un ‘miracle econòmic’. Les entrades massives de capital extranger van aturar-se de cop, el sector inmobiliari, que com a tot arreu havia fet el seu agost durant la dècada anterior a la crisi, va aturar-se, molts treballadors extrangers, especialment els extracomunitaris, van trobar-se sense feina i, alguns, van optar per tornar. L’estabilitat política i el consens van saltar pels aires: el govern proposava contenció en els salaris i els sindicats responien amb movilitzacions, divisions internes als governs i desaparició de la ‘pau social’ que havia regnat des de finals dels 80.

La notícia, però, saltava el passat 10 de novembre: Irlanda, i també Portugal, estava col·locant deute a uns interessos rècord: 8’90% a 10 anys i amb un diferencial sobre el deute alemany de 600 punts. Si ho comparem amb el deute espanyol, el Banc d’Espanya emet el seu deute amb un interés el 4’52%, alt però no alarmant, i a un diferencial amb el deute alemany de 210 punts. Portugal i Grècia, per la seva banda, el tenen a un diferencial sobre el deute alemany de 465 per Portugal i 900 punts per Grècia. Si hi sumem la desconfiança que, com en el cas de Grècia, propaguen les agències de qualificació del deute, com Goldman & Sachs, la possibilitat de que Irlanda sigui ‘rescatada’ per al UE augmenten sense fre. I si cau Irlanda ¿caurà Portugal? i si cau Portugal ¿caurà Espanya?

El govern irlandès, pel moment, repeteix en un gest de tranquilitzar a uns ‘mercats’ que estàn per sobre de sobiranies i que fixen les normes com si fossin un govern ‘global’ anarco-liberal que Irlanda no necessita ser rescatada. Una repetició del que va passar a Grècia ara fa tot just un any. Per la seva banda, la Comissió Europea diu, ben clarament, que està preparada per a una intervenció ràpida a Irlanda, pero insisteix que qualsevol paral·lelisme entre Grècia i Irlanda és erroni. Irlanda, afirmen, no té problemes de liquiditat, només de deute (32% del PIB) i esperen reduïr-lo fins al 4% del PIB al 2014.

Com ja he comentat, els mercats es comporten com un organisme global que marca les lleis segons convé. Els ‘mercats’ no són reconeixibles, no són escollits per cap sobirania, no ténen cap organisme de control nacional perque n’estàn per sobre, són anarquia econòmica pura. El mercat s’empenya en fer caure a un estat i el fa caure amb l’únic objectiu de treure’n la rendibilitat que amb la compra de deute no pot obtenir. Tot això passa després de que la Reserva Federal dels Estats Units imprimís moneda en una operació de revaloritzar el dòlar i absorvir deute intern, acció durament criticada a la reunió del G20 que es celebra a Corea per les conseqüències de desordre económic mundial que pot provocar, i després de Alemanya endurís les seves exigències als països que estan massa endeutats obligant-los a acceptar una re-estructuració de la seva economia previ pas a l’entrega de diner extranger.

Primer Grècia, potser demà Irlanda i d’aquí a no res sembla que Portugal seguirà les seves pases. La pregunta, doncs, és ¿per què no s’atreveixen a desestabilitzar Espanya? La resposta, per ara, sembla ser que Espanya tot i la crisi segueix sent la 3a economia de la zona Euro, i és la depositaria de miles d’euros en forma d’inversió alemanya i francesa. Si ‘cau’ l’economia espanyola, aquestes inversions cauen també i amb elles bancs i fonts d’inversió alemanys, francesos, britànics… ¿Podem respirar tranquils?

Freaks al Parlament

J. Lapasta (SI) - M. Nebrera (AG) - A.Santamaria (CORI) - J.Anglada (PxC) - J.Carretero (Reagrupament)

Ja ha començat la Campanya Electoral de les eleccions menys emocionants, més buides i més aburrides en molts anys. Totes les enquestes coincideixen en:

• Poca gent vol un tercer Tripartit.
• CiU arrassarà, el PSC s’enfornsarà en la misèria.
• ERC fotrà un daltabaix històric.
• A més abstenció, més partits ‘petits’ al parlament.

Com que les altres dades són prou serioses, i per les coses serioses ja teniu a Pilar Rahola i la cort de convers que analitzen l’actualitat com millor els hi convé, vull parlar d’aquests partits ‘petits’. Aquells que aspiren a 1 o 2 escons al Parlament. Els que jo anomeno ‘El Grup Freak‘.

L’iniciador del moviment Freak va ser allà als anys 90 i al canal Antonia3 Alfons Arús. Carlos Jesús és el primer freak oficial del nostre país. Aquell moviment imparable va anar omplint de freaks tots els espais socials, fins al punt que avui ser un freak és un valor afegit. Avui, la Freak número 1, Carmen de Mairena, és possiblement una persona més respectada que el propi President de la Generalitat. Com no, els freaks també arriben a la política catalana.

El funcionament del Parlament determina que si un partit obté menys de 5 escons passa automàticament al ‘Grup Mixt’. Avui el grup mixt només té un partit: Ciutadans, amb 3 escons. Als 90 l’escició d’ERC, el PI amb dos parlamentaris: Àngel Colom i Pilar Rahola, van inaugurar el Grup Mixt.

Analitzem ara els candidats a entrar al Grup Mixt, que coneixerem d’ara en endavant com Grup Freaky:

• Solidaritat Catalana – Joan Lapasta: esprés de tontejar amb CiU, ERC i Reagrupament, va necessitar tot un partit per a ell sol. Així que va convencer a Lopez-Tena i Uriel Beltran per formar un nou partit amb una única funció: tenir tot el protagonisme possible, ‘chupar del bote’ i obtenir la inmunitat davant del procés judicial que la nova directiva del FCB vol obrir contra ell per la seva gestió com a president de l’entitat. Alguns creuen que és la independència, pero a la vista està i jo no m’ho acabo d’empassar. El seu programa polític es resumeix en 4 frases rimbombants, quatre declaracions economico-folklóriques dignes de la ultra-dreta flamenca del Vlaams Belang i en dir fer dir repetir, per això té ‘palmeros’ com el Hooligan Novoa, que serà tan bon president de Catalunya com ho va ser del Futbol Club Barcelona. Fins i tot hi ha gent que creu que és d’esquerres, gent que o bé no sap el que és l’esquerra o bé no sap el que diu Joan Lapasta. El Fantasma de Berlusconi es prepara per entrar al Parlament i per la porta gran. Totes les enquesten li donen de 1 a 4 diputats. Oju, paligru.

• Alternativa de Govern – Montserrat Nebrera: És la meva gran decepció: veure a Montse Nebrera formant un partit al crit de ‘tonto el último’ per aconseguir fer exactament el que va repetir-nos a tots que no faria mai. Fins i tot va convocar una grandíssima conferència al Majèstic per dir que no faria el salt a la política i que ella volia crear una plataforma que portés al Parlament la necessitat de reformar el sistema polític català. Idea amb la que hi estic d’acord, però la temptació de poder ha pogut més que ella i al final ho ha fet: un partit liberal-demòcrata on el logotip és una ‘n’ amb les quatre barres. Una cosa així com que el logotip de UPyD sigui de color rosa, potser per a que tothom tingui present que UPyD és (menti)Rosa Diez. És allò de l’État c’est moi però en la partitocràcia. Le Partit c’est Moi!. Cap enquesta li dona un sol diputat. Es veia a venir.

• Coordinadora Reusenca Independent (CORI) – Ariel Santamaria: Quan penses en freak penses en un personatge com Ariel Santamaria, l’Elvis de Reus. Regidor des de 2003 a l’Ajuntament sota un programa electoral anomenat el ‘Juanxisme’, que podeu consultar aquí. Poca conya, perque el fitxatge estrella de la CORI ha sigut una de les grans i més respectades figures de Catalunya: Carmen de Mairena, sota el lema electoral ‘Tengo mucho glamour porque me perfumo el coño con ambipur‘ o ‘Ayer lo hice con un vasco y me dejó el culo hecho un asco‘, serà la número 2 a la llista. Les reivindicacions de la CORI són: legalització de la marihuana, la prostitució i els follòdroms públics per poder follar allà on sigui. Desgraciadament, cap enquesta els hi dona la més mínima representació, cosa que té una explicació molt simple: Carmen de Mairena és la número 2, si fos la número 1 ja us dic jo que treu l’escò segur. Ariel Santamaria, però, té un ego desbordat i només vol entrar-hi ell a fer el número. Si hagués tingut un millor departament de comunicació hauria vist que doña Carmen de Mairena hauria d’haver sigut la cap de llista per Barcelona i Josmar per Girona.

• 

  Anglada vist per Sciammarela (EL PAÍS)

  Plataforma per Catalunya (PxC) – Josep Anglada: Possem-nos serios. Anglada és un freak, però també un feixista dels perillosos. Ex-militant de Fuerza Nueva, partit fundat per Blas Piñar i que va obtenir representació democràtica al 1978 a les Corts Constituents, ex-dirigent del Frente Nacional i ara lider de la plataforma xenòfoba PxC. ¿Què puc dir que no sapiguem ja? ¿Que balla amb els altres partits d’ultradreta europeus? ¿Que no ha negat encara l’holocaust? ¿Que ens hem cansat de veure’l transportant de jove un retrat de Franco pels carrers de Vic? Cap enquesta li dona cap mena de resultat, cosa que era, i ara parlo seriosament, el gran terror que tots els demòcrates compartiem. No se si el que ha funcionat és el cordó sanitari no declarat que els altres partits estàn duent a terme, al no parlar ni esmentar de pasada a aquest Freak perillòs, o si és gràcies al gir xenòfob que ha agafat el Partit Popular, amb Alicia Sànchez Camacho, Reina del Reautxutat, al capdavant. Em temo que és més aviat gràcies a aquest últim. Espero que, de moment, freaks com l’Anglada no surtin de l’àmbit local de Vic (que és per Catalunya el que Ávila per Castella).

• Reagrupament.cat – Joan Carretero: Aquesta llista, aquesta proposta electoral obertament de dretes, conservadora i independentista ha sigut com un petard de Sant Joan humit. Una mica d’embrencida al principi i un ‘ptfff‘ al final que ni fa llum ni soroll. Suposo que en Carretero encara es deu estar menjant les ungles i estirant-se dels cabells al no haver volgut anar com a coalició amb en Joan Lapasta. Els primers recolçaments notoris d’alguns notables independentistes com Miquel Calçada i Joel Joan s’han transformat en silenci. A en Carretero ja no li agafen el telèfon, i les seves bases li carden el camp cap a Solidaritat Catalana, que és un cavall vencedor i, a més, en Joan Lapasta té més carisma. El carisma d’un demagog populista, però carisma. Les enquestes, que en un principi li donaven 1 o 2 diputats, ara no li donen ni el 3% dels sufragis necessaris, tot i que jo crec que sí aconseguirà un diputat per Girona. Pobre Joan

Doncs fins aqui el repàs als candidats a formar part del nou ‘Grup Freak’ del Parlament. Per si de cas, anem-nos preparant per veure al Parlament imatges com aquesta.

Enquesta i porra electoral

Tweet

El Papa ja és al Vaticà, i sembla que vol convocar un conclau per pendre mesures contra la pederàstia… mesures que seran dir que els gays som culpables de tot, com va respondre al 2007 amb els primers escàndols a la diocesi de Boston, o alguna sortida per la tangent com aquesta, en lloc d’entregar els pederastes a la justicia civil.

Però aquest no és el nostre tema. Ara arriben LES ELECCIONS, tatxaaaaaan!! I aquesta campanya es preveu com la més aburrida, buida, demagògica i patriotera de les que recordem. Us plantejo una enquesta electoral que podeu veure a la columna dreta del bloc:

Quin govern d’agradaria veure després de les eleccions?

Hi teniu múltiples opcions, i heu d’escollir quin govern (de pacte o en solitari) preferirieu. S’inclouen opcions demandades com ‘Que governi La Caixa‘ o ‘Govern de partits freakis‘, que inclourien als partits més minoritaris i freaks: CORI (amb l’Elivis de Reus i Carmen de Mairena de número 2), Alternativa de Govern (els liberals de la Nebrera), UPyD, Reagrupament o SCI (el Partit de Joan Lapasta), els Antitaurins… Voteu-hi!

Tant mateix, a la web BeersAndPolitics.com podeu fer la vostra porra electoral sobre quin Parlament es configurarà després del 28N. Aquesta és la meva aposta:

Els 135 escons es repartirien d’aquesta forma:

• CiU: 55
• PSC: 29
• ERC: 9
• PPC: 16
• ICV: 15
• C’s: 5
• Solidaritat: 5
• Reagrupament: 1

Tantmateix, crec que els pactes de govern serien: CiU + PP (71), CiU+PSC (84), CiU+ERC+SCI+Reagrupament (65). Quedarien fora del parlament: UPyD, que seria devorada per Ciutadans, i Alternativa de Govern, Montserrat Nebrera no convenç ja que després de repetir, per activa i per passiva, arribant a convocar un grandíssim acte al Majestic, que els partits estàn podrits i que ella no vol un partit, va i en munta un.

TV3 empapatxa

Buf. És difícil trobar una sal de fruites que ajudi als nostres estomacs a alleugerar la pesadíssima digestió de la visita del Benet XVI, i especialment el tractament informatiu que la Santa Espina (hashtag #santaespina) mediàtica n’ha fet.

L’anticlericalisme

El Papa va obrir la polèmica treient a pasejar els fantasmes de la divisió religiosa i la guerra civil. Les seves declaracions a l’avió que el duia de Santiago a Barcelonavan calar el foc. La vinculació entre les postures laiques, en sintonia amb la Constitució actual, l’ancliclericalisme dels anys 30, la crema d’esglèsies, l’assessinat de capellans i en el fons la convulsió que respirava Espanya als 30 (reflex de la inestabilitat europea) és totalment incomprensible, o no. Tots coneixem que Joseph Razinger va ser militant de les joventuts Hitlerianes fins a dies abans de la caiguda de Munich al 1945. Tots coneixem quina va ser la postura de l’esglèsia durant la Guerra Civil i el Franquisme i em costa molt no veure-hi un missatge molt evident, més venint d’algú que té la virtut de mesurar les paraules en mil·límetres.

El portaveu del Vaticà, el Cardenal Federico Lombardi va haver de sortir a apagar el foc. El Papa no volia fer cap polèmica, però la polèmica estava servida i que hi ha moltes possibilitats de que el Govern Espanyol presenti una queixa formal envers aquestes declaracions. Espero que així sigui ja que no podem deixar passar que la comparació entre una Espanya moderna, democràtica i on la llibertat religiosa es respetada ,i l’Espanya combulsa i violenta dels 30, oblida que va ser la esglèsia qui va promoure, entre d’altres, el famós Alzamiento. ¿Insinua doncs que aquí s’ha de posar ordre? ¿És possible al Vaticà li possi nerviós una Espanya democràtica com França, Alemanya… i només entén Espanya sota una dictadura católica? La Vanguardia, potser hauriem de dir-li Full Parroquial, en Barberta justifica les paraules del Papa i parla de re-evangelització d’Espanya.

Els que ho haurien de preguntar directament al Papa, estàn avui massa ocupats amagant el desastre d’assitència de públic als carrers de Santiago i Barcelona. Tot i que a Barcelona 100’000 250’000 persones van assistir ja fos a la missa dins de la Basílica, a la Plaça de Toros de la Monumental o al carrer, l’arquebisbat i l’Ajuntament havia fet una previsió de més del doble (250’000 400’000 persones).Estan tots repetint, a cor, que ha sigut un éxit. L’enquesta de Els Matins de TV3 no dexava dubtes, un 90% dels espectadors i tertulians creu que ha sigut un éxit, i un 100% de Josep Cuní creu que ell hauria de dirigir TV3 per sempre més.

En Ratzinger va voler, al principi del seu papat al 2005, que França tornés a ser la Filla Gran de l’Esglèsia, però allà dreta i esquerra van recordar-li que la República Francesa es cimenta en la divisió de poders i el laicisme de l’estat. Llavors va girar els seus ulls a Espanya, bressol de l’Opus Dei i laboratori dels Legionaris de Crist, caldo de cultiu dels grups més ultres, avui premiats per l’Esglèsia. El Papa vol que Espanya torni a ser la nena bona de l’Esglèsia, encara que sigui a costa de tonvertir-la de nou en una terra de supersticions i analfabetisme, encara que sigui esborrant del mapa aquesta democràcia i tornant a posar un govern de llei i ordre. Com deu anyorar en Benet XVI, i molts d’altres, a Franco!

 

Josep Cuní, vaticanista i proper director de la ‘Corpo’.

Que Josep Cuní està encantat d’haver-se conegut no en tinc cap dubte. Només ha faltat que TV3 l’enviés a fer de Vaticanista a Roma. ¿Què és un Vaticanista? És un periodista d’un mitjà de comunicació extern a la Ciutat del Vaticà dessignat per a cobrir els viatges del Papa. Aquests periodistes acostumen a tenir un gran prestigi. L’únic que han de fer és fer veure que pregunten per a que el Papa faci veure que respon lliurement. En realitat les preguntes i les respostes estan pactades. No hi ha el menor rastre de transparència o imparcialitat. Per això en Josep Cuní encaixa perfectament en el perfil que es requeria per la tasca.

Avui dilluns l’hem pogut veure rodejat de contertulis felicitant-lo per la bona feina feta. I des d’aquí també el vull felicitar: era molt difícil convertir TV3 en Ave MariaTV, el canal de la diocesi. Era molt difícil convertir TV3 en un canal-contenidor com Telecinco, però on Belen Estavan és Pilar Rahola i Jorge Javier Vàzquez és el propi Cuní, i que no fa periodísme de la viscera, el cor, recreant-se en la vida i miracles de l’Esteban, si no per fer pornografia política i catòlica.

Felicitats, senyor Cuní pels mèrits fets davant dels seus, per a ser el nou i flamant director de TV3 tan bon punt Artur Mas es proclami, com tots vostés desstigen ansiosament, President de la Generalitat.

 

TV3 Empapatxa!

Ja us vaig advertir que no hi hauria crítica possible i els crítics televisius es desfarien en lloances a una TV3 volcada en cos i ànima per a que tots els catalans esmorcèssim, dinèssim, berenessim i sopèssim Papa. El divendres, després de que la televisió pública agobiés als seus espectadors nit i dia amb una visió tendenciosa de la visita del Papa, que ocultava les protestes i el malestar no ja de grups i associacions laiques sino de molts cristians de base, va iniciar-se un especial informatiu que va cobrir, amb interrupcions momentànies per oferir pel·lícules i altres espais esportius, les vint-i-dues hores de visita papal a Barcelona.

El programa va ser batejat a Twitter com ‘Catalunya li llepa el ciri al Papa’. Diumenge, TV3 es va travestir definitivament de Canal9 i va cobrir la visita i va encobrir amb subtils pujades i baixades del volum del so ambient les diverses xiulades que van escoltar a la Plaça de la Catedral, primer, i durant el trajecte després (tant a l’anada com a la tornada), així com justificaven que al carrer es veièssin més mossos i voluntaris, vestint impermeable blau, que ‘fidels’. Tant se val! Els comentaristes, que semblaven acabats d’arribar de fer un curs intessiu a Madrid a la Escuela de Periodismo Antonio Jiménez, es desfeien en poesia, lírica i música celestial per a que no es notés que els barcelonins es van quedar a casa. El Jo no t’espero havia triumfat, al menys al carrer. Però com a bons catalans havien d’encobrir una realitat que costava més d’amagar: la quantitat de banderes preconstitucionals que es veien: banderes dels requetés carlistes, banderes rojigualdas amb el Sagrado Corazón de María, banderes espanyoles sense l’escut constitucional… però de senyeres i banderes d’Espanya amb l’escut constitucional més aviat poquetes. El Papa, acabada la missa i fet el paripé de fer veure que li agradava el joc d’escacs que en Montilla havia comprat dissabte a la tarda als ‘xinos’, va tornar al palau del bisbe cap a les 13h30. El programa especial encara va durar una hora més

Si comparem la covertura de TV3 amb la que va fer TVE, deixem de banda les privades, no hi ha punt de comparació. Sí és cert que TVE va emetre integrament la missa, però un cop acabada aquesta la programació va continuar. A més, la informació sobre la visita del Papa es donava a les notícies i en una secció destacada, però deixant lloc a l’actualitat i sense agobiar als espectadors a tots els programes del canal. A TV3 les notícies sobre la visita sumaven fins a 35 minuts seguits.

Avui dilluns seguim igual, fent temps fins que comenci la campanya electoral aquest proper dijous i empenyent el temps per a no parlar ni de la corrupció, ni de la desafecció ni de res de res. Parlem del Papa i en campanya electoral ja es farà el que es pugui. Total: tots sabem que només estàn esperant a que arribi el 28 de novembre i tornin els amos.

 

Epíleg

Tinc una falsa esperança. M’agradaria que TV3 tornés a ser el canal inteligent i més o menys neutre que va ser als 80 i 90. La televisió pública de Catalunya s’ha convertit en una simple tele nacionalista, tendenciosa i parcial, volcada en assumptes més propers a la política i en mostrar una única part de la societat catalana, marginant a l’altre. Sigui perque el Barça ha guanyat una copa, la manifestació del ‘Som una nació’, la F1 o la visita del Papa, TV3 no pot bloquejar la programació com feia Televisió Espanyola durant els governs d’Aznar amb assumptes com la Segona Guerra d’Irak o la 9a Champions del Reial Madrid.

Em sembla que tampoc pasarà. Potser els ‘amos’ de TV3 tornaran i entregaràn la direcció de la cadena a Josep Cuní , possant a la Terribes a netejar wàters, i els informatius els presentarà Pilar Rahola o Joan Oliver, ara a l’atur, el magazine del matí serà per Joan Julibert i el de la tarda per Mari Pau Huguet. Els diumenges a les 9h ballada de sardanes i a les 12h la santa misa… No crec que es plantegi un centrifugat a la Corpo com es va fer amb Televisió Espanyola, el que l’ha convertit en el canal més vist d’Espanya i, francament, té uns serveis informatius molt interessants, tant els informatius com el canal de notícies.

Tot és una falsa esperança televisiva. Igual que esperar, com esperaven alguns, que el Papa parlés de modernitat i no de lleis carpetovetòniques, ordres naturals i els dessitjos de Déu, que són els dels propis Bisbes. Igual que esperar que TV3 sigui la tele nacional de Catalunya i no la tele nacionalista de Catalunya.

Nosaltres no l’esperàvem.

TV3: desert informatiu Benedictí

Ahir vaig anar a sopar amb uns amics. A l’arribar al bar on vàrem voler cruspir-nos uns entrepans la tele tenia sintonitzada TV3. Un amic, molt mordarç, va preguntar-nos ‘Quina pel·lícula fan?’. A la pantalla no es veia cap pel·lícula, eren les 9 del vespre pasades i a TV3 feien l’Informatiu del vespre. Però s’havia de reconeixer que el comentari era un reflex d’una realitat: TV3 està volcada sense condicionants en la visita del Papa, mostra 24h al dia una pel·lícula de ciència ficció.

La visita papal ha creat un furor uterí als plató de TV3. El programa més volcat en la visita és, sense dubtes, ‘Els matins‘ on no es dubta en alavar les virtuts de la visita a més de silenciar, i si és possible criminalitzar, els moviments contraris. Repassem els continguts de ‘Els matins’ de Josep Cuní. Avui, divendres dia 5, s’ha entrevistat a Giovanni Maria Vian director de l’Observatore Romano, diari oficial del Vaticà, Federico Lombardi cap de premsa del Vaticà i a Eusebi Val, corresponsal de La Vanguardia Española al Vaticà. Si algú esperava a algún crític, no ja contrari, amb la visita, canviin de canal. Amb tot això, no acabo d’entendre què dimonis hi fot en Cuní a Roma, quan l’esdeveniment és a Espanya.

A la columna d’obertura d’avui, divendres 5, del propi director del programa diu moltes coses d’aquesta actitud que vull destacar. Al video en qüestió, en Cuní diu que ‘es va omplir la Plaça Sant Jaume dels contraris a que se li dongui a el Papa el rang de visita de cap d’estat‘. Mentida total i absoluta, ja que a la manifestació, a la qual vaig assistir, no es va negar cap rang de cap d’estat a ningú, sino que es va demanar que el Papa fos tractat com a qualsevol membre de qualsevol altre confessió, avançant cap a l’estat laic, com França, Alemanya, Holanda o Suècia. Tot i així, ¿a tots els caps d’estat que ens visiten se’ls hi deixa donar missa? ¿A tots els caps d’estat que ens visiten se’ls hi dediquen hores i hores de televisió pública? ¿Oi que no?

Els matins de TV3 no serien el programa insignia de la cadena sense l’inestimable ajuda de la Reina dels modelets de mercadillo i els tints impossibles: Pilar Rahola. Com he comentat, l’actitud de TV3 es fonamenta en donar a les notícies sobre la visita del Papa prioritat absoluta, ja sigui per algún tema important o sigui per una absoluta trivialitat (com dedicar 10 minuts a explicar quantes cadires s’instal·laran, a quins carrers i de quina manera a l’Informatiu de dijous, 4 de novembre), i silenciar totalment qualsevol notícia relacionada amb els contraris a la visita. Sigui una concentració com la del ‘Jo no t’espero’ (a la que no es va dedicar ni un segón per informar) o siguin les queixes veïnals, això ja no hi té cabuda a TV3. Però tornem a la reina dels tints rossos.

El dijous dia 4 l’entrevista del dia va ser al nou i flamant bisbe de Solsona, Xavier Novell, una altra entrevista buida basada en alavar al Sant Pare i ‘ballar sardanes’ (o sigui, parlar de temes patriòtics que tant preocupen als bons catalans), i allà la Rahola va dedicar-se a fer el que millor sap fer: Primer de tot ensabonar al nou bisbe i a l’esglèsia i, segón, canalitzar la seva intel·ligència per a criminalitzar als que no pensen com ella. En aquest cas els que hem col·laborat en la campanya ‘Jo no t’espero’ venim a ser, segons Rahola, uns covards que ens atrevim a criticar al Papa però no a l’imam de Lleida i destaca que ‘A partir del Concili Vaticà II l’esglèsia va entrar en la modernitat i va demanar perdò pels pecats passats‘. Naturalment la Rahola oblida que, precisament, Joan Pau II i Benet XVI són els que han abandonat el Concili Vaticà II, per tornar a la liturgia anterior a aquest concili, reintroduïnt, per exemple, les misses en llatí i d’esquenes als fidels, abandonades als anys 60. L’actual Papat marca el final del Concili Vaticà II i el retorn a l’elitisme.

Però podem seguir amb el reguitzell de parcialitats i veure a un altre membre il·lustre d’aquesta caverna catalana mediàtica, a la que anomeno Santa Espina Mediàtica (hashtag #santaespina) i repasar les paraules del guionista del programa i ex-extra a Nissaga de Poder Joan Julibert. Segons ell vivim en una societat ‘anticlerical’ més que ‘lacista‘. Els matins, com El Gato al Agua, la Cope o Libertad Digital, consideren anticlerical demanar la laicitat de l’Estat. Bé, és un gra de sorra més en el desert informatiu en que s’ha convertit aquesta setmana, i possiblement la setmana vinent, la redacció d’informatius de TV3.

Desert informatiu? ¿On queda l’actualitat? Doncs arraconada al fons de tot dels informatius, més enllà del minut 35 on habitualment hi trobariem les notícies menys rellevants. On està situada l’actualitat? Doncs a la campanya electoral. I què ha passat aquesta setmana que pugui afectar a la Campanya Electoral? Doncs que la fiscalia ha demanat l’obertura d’un sumari paral·lel per investigar la possible financiació ilegal de CDC. ¿Se’n parla a TV3? Sí, però després d’agobiar a l’espectador amb tones i tones de palla informativa sobre la visita del Papa. I si es parla de la campanya és en aquests termes tan amables per CDC.

M’agradaria estar sorprés d’aquesta actitud, però realment no ho estic. D’un temps ençà, TV3 ha passat de ser la televisió nacional de Catalunya per a ser, únicament, una burda tele nacionalista catalana.

TV3 és una tele dòcil que espera, amb ansietat, el retorn dels anyorats amos i no pensa deixar que res impedeixi un retorn còmode i plàcid. Espero que el crític televisiu màxim d’aquest país, Ferran Monegal, faci un monogràfic per a criticar aquesta actitud de criminalització dels moviments lacistes catalans, de prosel·litisme catòlic que destila la cadena i d’apagada informativa a l’alçada de la TVE d’Urdaci. Bé que critica actituds semblants quan teles privades com Intereconomía i públiques com Canal9 ho fan. Alguna cosa em diu que no serà així. Que ni en Monegal dirà res, ni es llegirà cap comentari en contra com els que es llegeixen dia sí dia també en contra d’Intereconomia i la seva parcialitat. Aquí, la nostra #santaespina ha decidit que sí, que Catalunya serà Catòlica o no serà, que la tele pública té la obligació de sobreinformar al voltant de la visita de Benet XVI i defenestrar els temes incòmodes pels amos que han de tornar. Si aquest tractament informatiu l’estigués fent Canal9 tots, absolutament tots estariem posant el crit al cel, ompliriem pàgines i pàgines per denunciar l’apagada informativa del canal, com defenestren les notícies de corrupció ‘dels amos’. Però a Catalunya criticar TV3 sembla que és com cremar una ‘Moreneta’ o netejar-se el cul amb una senyera. A Catalunya els símbols nacionals (Senyera, llengua i TV3) i l’Esglèsia (la Catòlica i el Barça) són intocables sota pena d’obtenció del carnet de mal català. En moments com aquest, fotos com la següent prenen un significat especial i abandonen l’esfera de l’anècdota simpàtica i fa imaginar què estarien dient alguns si a la foto hi apareguèssin personatges de l’esfera periodística i econòmica de Madrid.

De peu i d’esquerra a dreta, Josep Maria Xercavins, empresari immobiliari, Artur Mas, president de CiU, Enric Lacalle, president de Barcelona Meeting Point, José Antich, director de La Vanguardia Española, Josep Cuní, periodista de TV3, Antoni Brufau, president de Repsol YPF i Joan Maria Nin, director general de La Caixa. Sentats i d’esquerra a dreta, Sandro Rosell, president del FC Barcelona, Antoni Vila Casas, mecenes cultural, Arcadi Calzada, ex-president de Caixa Girona, i Antoni Puig, empresari. Foto d’abril 2009.

La pressumpte televisió pública de Catalunya (la que hauria de ser la ‘tele de tots’) queda reduïda a un canal amb un llenguatge que dista poc del llenguatge ultra-cateto i ultra-catòlic que transpiren TeleMadrid, Intereconomia, Canal9 o Antena3. Crec que mai havia vist una desfilada de capellans i llepaciris com a la que estem assistint a TV3, tant de dia com de nit, sigui a Els Matins, al Divendres, a l’Àgora o als informatius. Sort que al  Molina no l’han substituït, encara, per una monja que es digui Sor Tormento, que no faci res més que anunciar un sol de Divinitat per diumenge.

No a les corrides de Papas a Catalunya!!

S’acosta inexorablement la visita del Papa… i a Barcelona hi ha qualsevol cosa menys ambient de celebració. Segons es van explicant detalls de la visita, la sensació que això és una santa cagada augmenta: veïns putejats sense aparcament, mobilitat reduïda i controlada a la zona del voltant de la Sagrada Família, Barcelona presa per la policia per controlar el lliurepensament i la lliure manifestació…

Això sí, la Santa Espina mediàtica, beates i llepaciris estàn impacients per a que arribi el Sant Pare, per portar-lo sota pali, per cridar ‘Visca el Papa‘ mentre s’apreten el silici i pateixen per la nostra salvació. Una llepaciris d’encefalograma pla, que feia el ridícul quan tenia 20 anys i segueix fent el ridícul 50 anys després, va demostrar a Catalunya Ràdio quina classe de Catalunya volen tota aquesta tropa de beatons i beatones que han portat al Razinger a Consagrar la Sagrada Família: una Catalunya en blanc i negre, classista, racista… També és cert que escoltar a Marta Ferrusola parlar d’una Catalunya mínimament oberta és com escoltar a Carmen de Mairena parlant del nou llibre d’en Punset.

Per a contrarrestar l’absoluta indiferència que la ciutat de Barcelona, una trentena de llepaciris han corregut a encendre i llepar-li els ciris al Sant Pare a un manifest que publica Il Corriere de la Sera, no fos cas que s’adonés que Catalunya i Espanya en general passen totalment de la visita o el que és pitjor: protesten obertament penjant pancartes als balcons de Barcelona. Tots ells beatons, tots ells amb aquella idea de que Catalunya serà catòlica o no serà, allò que defineixo des d’aquest bloc com a nacionalcatolicisme. Tots ells estàn més preocupats en que Benet XVI parli català i es marqui alguna sardana o surti amb una barretina, a preguntar-se obertament ¿per què dimonis aquest papa i l’anterior van encobrir pederastes? S’empenyen en que sigui la societat, que en els últims anys ha canviat tant, la que s’adapti al que diu l’esglèsia. En definitiva no és l’esglèsia la que està equivocada al no acceptar no ja els matrimonis gais, sino el dret dels homosexuals a existir, o l’us del preservatiu o els avenços mèdics… si no som tots nosaltres els que estem equivocats.

No volen que decidim el que volem o no volem fer. Nosaltres, els que estem a favor del divorci, de l’abortament, del matrimoni gai, en resum de que cada ciutadà esculli com vol viure la seva vida no els obliguem a res, francament se’ns ha d’enfotre el que facin. Els llepaciris volen decidir per nosaltres: no volen que dos homes o dues dones es casin perque destrocen la institució del matrimoni, no volen que ens divorciem (tot i que molts d’ells hi ténen la mà trencada), no volen que abortem, que donem una educació religiosa als nostres fills… ens volen imposar, sí o sí, la seva manera de pensar.

Per això hem de dir tots:

No a les Corrides de Papas a Catalunya!

Volem el Papa pel Litoral!

Nosaltres no t’esperem.