Vagues reflexions

Doncs ja està, el temut i somiat a parts iguals entre govern i patronal i sindicats ja és història. Ara arriba la gran pregunta ¿i ara què?

1. La vaga no és un éxit, tampoc un fracás

Tot i que no ha tingut la repercussió de la vaga de 2002, ningú s’esperava, sindicats inclosos, que aquesta vaga tindria el seguiment que ha tingut. Els sindicats han xifrat el seguiment en prop d’un 70% i el govern en prop d’un 8%, en l’habitual ball de dades. La participació real no ha estat ni d’un 70% ni d’un 8%. El secret de “l’èxit” ha sigut el control dels transports. Tot i així l’element de reflexió està servit i els sindicats hi hauran de pensar més aviat que tard: la divisió del seguiment per sectors.

La vaga ha tingut un seguiment proper al 100% al metall, és a dir: automoció, ferrocarrils, ports, químiques… la gran indústria on els sindicats tenen un fort arrelament i on els sindicats van jugar un gran paper en els inicis de la crisi. Aquesta afirmació la matitzaré més endavant. Tot i les escenes de piquets massa ‘convencitius’, pero no parlar de violents, que van atacar camions i autobusos a Mercabarna i a les cotxeres de TMB a la Zona Franca, els incidents han sigut locals i no generals. Majoritariament els piquets han fet la seva feina pacíficament.

És gràcies a l’alt seguiment en aquests sectors que la vaga apareix com un éxit. Però ¿què ha passat al comerç i a les PIME? Aquí ha passat el contrari. El seguiment de la vaga ha sigut baix. Una passejada, a mode de mostra, des de Lesseps fins a Diagonal mostrava que el comerç als grans eixos de Barcelona era tancat, però no el dels carrers adjacents.

2. Sindicats i la divisió social

La dada que s’extrapla d’aquí és que els sindicats romanen forts a la indústria, pero no ténen cap influència sobre el petit i mitjà comerç, en mans quasi sempre d’autònoms i on els sindicats sí havien tingut als 70 i 80 un paper important. Podem parlar que els sindicats han perdut la burgesia urbana i comercial, no només present a Barcelona i l’area metropolitana, si no també a les capitals de província.

Les raons d’això es poden explicar llegint els molts artícles que, al llarg de la crisi, han aparegut a molts mitjans de comunicació que reflexaven uns autònoms exhausts i abandonats, primer per unes Confederacions d’autònoms i patronals de Petites i Mitjanes empreses, més pendents d’exercir la seva influència sobre la gran patronal i per extensió el poder central; i uns sindicats on històricament els autònoms ‘classics’ (peons d’obra, transportitstes, taxistes…) havien trobat la seva filiació laboral, però que no han sabut adaptar-se als canvis socials que s’han esdevingut sobre el col·lectiu autònom. ¿Qui representa doncs a l’autònom que té un comerç o a l’arquitecte o a un productor de televisió? És a dir ¿quin lloc ocupen als sindicats les professions liberals? Avui practicament cap, els comentaris que es repetien a les tertúlies de ràdio per part dels autònoms eren d’abandonament.

És en aquesta falta de filiciació sindical dels professionals liberals, petits comerciants i, en definitiva, professionals liberals joves on podem trobar l’explicació a perquè el seguiment de la vaga ha sigut tan baix.

3. El paper dels sindicats els darrers anys (2002 – 2010)

Com deia, la força dels sindicats al metall i les grans empreses ha sortit reforçat d’aquesta vaga, especialment per les bones gestions que els sindicats van fer en les negociacions de molts convenis col·lectius. En molts casos van salvar del tancament a moltes grans empreses.

Però això té una cara B. Ahir era fàcil escoltar moltes crítiques de gent anònima a una certa actitud corporativa de les élits sindicats que semblaven només preocupades en, primer, afiançar la influència a les grans indústries a qualsevol preu i, segón, oblidar-se totalment dels sectors on no ténen gaire força (comerç, autònoms i joves en general).

Jaume Barberà en el seu exquisit ‘Singulars’ del Canal 33, va portar-nos el dilluns 27/09 a l’economista Jonathan Tepper, especialitzat en economia espanyola. Va fer servir una comparació, en la meva opinió, esplèndida.

Imaginem un país on els blancs ténen bones feines, bons salaris que els hi han permés comprar un pis, un cotxe, una segona residència i no se’ls pot acomiadar perque les indemnitzacions són altíssimes. Ara imaginem que en aquest mateix país els negres, un 40% de la població, ténen les pitjors feines, els pitjors salaris i que això no els hi permet ni comprar-se un pis, ni un cotxe, ni viure de lloguer i són acomiadats facilment.¿Oi que ens esgarrifariem? ¿Oi que ho trobariem inmoral?

Ara imaginem que en llocs de blancs i negres, els blancs són la franja d’edat dels 40 als 65 anys, i els negres els de la franja d’edat dels 16 als 39. Aquest ‘apartheid’ económic entre ‘grans’ i ‘joves’ és una catàstrofe generacional. Hem substituit als treballadors de major edat, que han marxat de moltes grans empreses com Seat, VW, Carrefour… ‘premiats’ amb indemnitzacions generoses i l’atur, per joves que ocupen les mateixes feines pero no ténen cap de les aventatges fiscals que els seus predecesors.

Aquesta situació és reponsabilitat de la patronal, interesadíssima sempre en rebaixar costos, però també dels sindicats. ¿Quin serà, a partir d’ara la política de joves dels sindicats? El joc d’enviar al carrer gent de 40 a 65 anys i substituir-los amb joves en precari s’ha d’acabar, i els sindicats han de ser els primers en revisar aquesta política que han dut a terme a moltes grans empreses.

4. Les vagues reflexions

D’aquesta vaga hem de treure conclusions. Aquestes són les meves:

• Les bases d’esquerres que van votar al 2008 al PSOE i els partits d’esquerra (IU, ICV…) han fet vaga.
• El descontent amb les mesures i, possiblement, amb la situació política ha tingut repercussió en l’inesperat seguiment de la vaga
• Els sindicats mantenen la seva força a la gran indústria, pero el comerç i els autònoms han “passat d’ells”
• Els autònoms es senten abandonats per la patronal i pels sindicats.

Per cert, vull acabar aquest post amb una pregunta: tot això està molt bé, però ¿i ara què?

Per què veiem Intereconomía?

Una de les coses que més m’agrada de la TDT és que ara l’espectador té el poder de decidir quina classe de merda vol veure, a més que ara la merda es veu amb una alta qualitat d’imatge. Per si això fos poc, pot ordenar aquesta merda com vulgui. L’esquema: TVE1 al 1, TVE2 al 2, TV3, al 3, C33 al 4, Telecinco al 5, Antena3 al 6 (per alló de TV3+Antena3=6) i el Canal+ al 7 ha mort. Ara podem posar La Tienda en Veo al 1, Mtv al 2… la TDT és el poder absolut de l’espectador. Aquest, per molt tonto que sigui, podrà escollir entre veure a Jorge Javier Vázquez dirigint un circ de micos coixos, lleons pollosos i sense dents i pallasos en rehabilitació, veure un telefilm barat sobre alguna catàstrofe a Nova York o veure una tertúlia esportiva que no és esportiva, si no política.

A Catalunya causa furor uterí un canal anomenat Intereconomía, membre del Grup Intereconomía (que inclou el diari La Gaceta, Radio Intereconomía, Intereconomía TV, Intereconomía Bussiness i els setmanaris Alba, Época y Diplomacia). Intereconomía ha demostrat que no calen periodistes ni grans talents ni grans inversions per a fer televisió. Els mateixos tertulians van rotant de plató en plató, només canvia el decorat i, a vegades, el presentador.

Això sí, el plat fort és sense dubtes ‘El Gato al Agua‘, presentat per Antonio Jiménez. És un programa que ens ha captivat, convertint-se en la bèstia negra de… qui vulgui tenir una bèstia negra en general. Amb aquest programa, però, succeeix un fenòmen extraordinari: tothom sap de què s’hi parla i en quins termes, tothom sap qui hi surt, però ningú el veu. Preguntin als seus companys de feina si no em creuen.

Jo reconec que el veig de tant en tant perque és un exercici de política-ficció imprescindible i molt recomanable. Què volen que els hi digui, un canal amb un logo que és el Wall Street Bull posat de manera que sembli la lletra Ñ deixa poc lloc al dubte. Està claríssim que no hi trobaré comunistes, ecologistes, catalanistes, activistes gais o feministes… més aviat hi trobaré el que s’hi troba: periodistes de dretes en hores baixes, ‘socialistas arrepentidas‘, víctimes del règim nacional-socialista d’Espanya durant els 90 o directament les Trompetes de l’Apocalípsis com aquest, aquest, aquest, aquest o aquest altre. Ja se que en falten dos, pensin que han fet fora a Jesús Neira i a Arturo Pérez-Reverte encara no l’han fitxat.

Els temes són d’allò més monóton: que si el PSOE, que si ZP, que si Montilla, que si la persecució de l’Esglèsia, que si l’abortament, que si la família, que si l’intervencionsme, que si el Rei ha d’abdicar, que si la ETA i el govern, que si Rubalcaba, que si Aído, que si els sindicats… Pero sobretot: que si Catalunya o que si Andalusia, pero en menor intensistat aquesta última.. ah! i no oblidem els massatges a la ídola i heroïna d’Intereconomia.

Catalunya, entesa com una abstracció que inclou des de ‘rojos’ fins a cristiano-demòcrates amb la única coincidència de parlar català, no és només un dels grans arguments, sino que és el que pot arribar a vertebrar tota una setmana de debats. Aquesta setmana passada vaig escoltar que és Catalunya la comunitat amb més ‘enchufados’, ‘amiguetes’ e ‘inútiles del nacionalismo’… és a dir: amb més funcionaris. 200’000 segons ells. ¡Una vergonya! La realitat és que a Catalunya hi ha quasi 300’000 funcionaris (un 3’95 funcionaris per cada 100 habitants), sent aquesta xifra la més baixa d’Espanya. És Extremadura, amb 8’95 funcionaris per cada 100 habitants, la que més en té. La Sacro-Santa Comunitat de Madrid en té 6’60 funcionaris per cada 100 habitants. Desconeixen les dades? Estem davant de gent d’un nivell intel·lectual honestament indiscutible. Simplement que un bon debat, acompanyat d’una copa d’exce·lent vi negre, no es pot fer malbé només perque la realitat sigui diferent.

Nosaltres, que volem ser un Estat independent però no deixem de comportar-nos com una província, caiem hipnotitzats davant d’aquella espècie de tertúlia esportiva portada a la política, on els quatre perles de torn i el presentador ténen i diuen la veritat absoluta. El que diuen ells és veritat, encara que sigui mentida. Tot i així ho veiem i ens escandalitzem. En el programa Telemonegal setmana sí, setmana també ens ensenya el que ja sabem: que a Intereconomía diuen el que els hi sembla sigui o no veritat, però només ens ensenya el que diuen de Catalunya, encara que de barbaritats s’en diuen moltes al final de l’emissió.

Per qué veiem Intereconomía? Veiem aquest canal pel mateix que escoltàvem la COPE amb l’aberrant Jiménez-Losantos, pel mateix que ens agrada posar a J.J. Santos a Telecinco o a los Manolos a Cuatro quan guanya el Reial Madrid, pel mateix que correm cap a YouTube quan ens diuen que TeleMadrid ha fet un documental sobre la realitat lingüística a Catalunya. Ho veiem perque així hi ha qui pot alimentar el monstre de l’enemic exterior (eterna Espanya), perque així poden justificar el victimisme elevant a la categoria de opinió general de tots els espanyols el que uns quants frikis d’ultra-dreta en busca dels ‘15 minutes of Fame‘ vomiten sobre la realitat. L’exemple màxim d’aquest lamentable provincianisme esquizoide és l’execrable columna de Lluís Montserrat al diari Avui. El mateix exercici provincià que a vegades es fa des de Madrid quan s’eleva, des de la premsa de dretes, la opinió de Carod-Rovira o qualsevol altre polític/opinador  a opinió general de tots els catalans. És ridícul dir que tots pensem com en Laporta, oi?

La gran  pregunta és: saben quines audiències té Intereconomia al nivell de tot Espanya? El ‘Gato al agua’ és l’únic que supera l’1% del Share, tota la resta de la programació és per sota d’aquest llindar. Per a comparar: la 2 té un 3% de Share fixe, el canal Clan (de programació infantil) té pics del 6%. Hi ha més nens vient a Bob Esponja que adults veient Intereconomia. Dit ‘alto y claro’: Espanya dona l’esquena, nit sí nit també, al despropósit d’Intereconomia. El Gato al Agua, però, és la tertúlia nocturna més vista de la televisió nacional. Les tertúlies de CNN+, amb Iñaki Gabilondo, i el Canal 24 Horas, amb Vicente Vallés, no arriben al 1% tot i ser molt més serioses i imparcials. El públic que vol tertúlies polítiques sembla preferir Intereconomia, d’igual forma que és McDonald’s el restaurant més visitat d’Espanya: el menú és simple i clar, omple rapidament, és barat i de seguida tens ganes de més, encara que el que mengis sigui autèntica porqueria.

La TDT té una altra gran aventatge. A més de tenir una oferta televisiva de merda  i poder ordenar-la com volguem, jo he posat Intereconomia al 25 just després dels canals infantils, abans de les Teletiendas, allunyat de canals de notícies que em semblen més seriosos (3/24, 24 horas i CNN+, tot i que em falta Euronews); la TDT ens permet esborrar allò que no volguem veure facilment. Facin el que vulguin que per això som a una democràcia, pero si veuen Intereconomia, els hi emprenya el que diuen i es fan mala sang, si us plau: no es queixin.

No s’ho creuen

Sóc usuari de la bicicleta des de 2003. Diariament faig servir aquest vehícle, perque la bici és un vehícle, per als meus desplaçaments a la ciutat de Barcelona. Vull convidar-vos a llegir les meves impressions sobre com ha evolucionat la bici a la ciutat comptal i la sensació, molt extesa, de que l’Ajuntament no s’ho acaba de creure.

L’any 2003 a Barcelona hi circulaven, diariament, 40’000 bicis, una part residual de la mobilitat general, molt basada en el cotxe i en la moto. La infraestructura ciclista era una broma, els carrils bici servien per a aparcar, el respecte cotxe-bici era mínim i molts ciclistes acabaven, malauradament, circulant per les voreres. El bicing ho va canviar tot. En tres anys l’us de la bici a Barcelona s’ha equiparat a ciutats a priori més ciclistes com Brusel·les. Avui a Barcelona hi criculen 120’000 bicis diariament (els caps de setmana la meitat, però concentrades a la platja) la bici representa un 4% de la mobilitat total. Per a comparar: a Berlin la bici representa un 7%, a París un 1%, a Brusel·les un 2% i a Àmsterdam un 45%…

¿Què ha fet l’Ajuntament? Repassem les actuacions en planificació d’infraestructura ciclista des de 2007:

Positiu:

Carril bici de Carrer Urgell: és el millor, juntament amb el de Passeig de Sant Joan (en remodelació). De doble sentit, segregat del trànsit, que aprofita els xafrans per a protegir la bici i fer girs a dreta i esquerra. Però encara alguns conductors l’usen per a aparcar o fer càrrega i descàrrega.

Carril bici de Manuel Nuñez / Girona: és un dels pocs que connecta l’Eixample amb Ciutat Vella. Però aquest acaba massa d’hora, a Gran Via el Carril bici s’evapora, no té continuitat a no ser que es giri a dreta o esquerra.

Carril bici de Carrer Ribes: era una necessitat imperiosa acabar aquell carril bici per les puntes. Era un exemple de Carril bici ‘interruptus’ en un carrer sense practicament trànsit de cotxes.

Zones 30: bones idees, però mal executades: ¿com es fa per a obligar als conductors a respectar aquesta velocitat sense radars (informatius!) passos de zebra elevats o altres obstàcles?. Tot i així, és interessant que neixin zones de convivència obligada.

Negatiu:

Ciutat Vella: és el gran forat negre de la bici amb una paradoxa incomprensible. És el barri on més d’utilitza la bici, petit i compacte, amb diversos campus univesitaris a dins, museus i on la circulació en cotxe és quasi impossible. En canvi, ¿quin carrils bici té? Només tres trams interromputs al Raval. Tot i que la Rambla és zona 30, té una densitat de circulació sobredimensionada que crea la sensació de falta de seguretat per la bici. La solució és sencilla: o hi posem un carril bici d’una vegada per totes o es tanca definitivament al trànsit deixant únicament l’accés obert a busos, taxis, motos, bicis i Càrrega i descàrrega controlada.

A més, gran part de Ciutat Vella és peatonal, amb el que les bicis circulen per les àrees peatonals moltes vegades plenes de gent. Potser hauriem de pendre nota de què ha fet Àmsterdam a les àrees peatonals: la bici és prohibida, si és peatonal és peatonal. S’haurien d’habilitar aparcaments interessants a les entrades de les entrades, i habilitar tantmateix vies de circulació ciclista als carrers que no són peatonals: Ferran i Via Layetana.

Plaça Catalunya: dintre de Ciutat Vella, Plaça Catalunya és un despropòsit a part. No hi ha cap carril bici que comuniqui l’Eixample i Plaça Catalunya. Tan sols una poc atractiva Rambla Catalunya i els laterals de Passeig de Gràcia. Avui segueix sent més fàcil arribar en cotxe a Plaça Catalunya que en bus o bicicleta. Potser aquí hauriem de considerar la creació d’un carril bici a un dels dos laterals del Passeig de Gràcia, ja que només es fan servir com a vies de servei. Plaça Catalunya, per la seva posició central a la ciutat, hauria de tenir un carril bici que la rodejés per a evitar la circulació de bicis a sobre de la plaça. L’eix Ronda Sant Pere / Universitat i Pl. Catalunya / Rambla segueix sent un territori anclat en la mobilitat dels anys 70, un incident que desconnecta el centre de la resta de la ciutat, fent-lo agresiu al vianant i al ciclista. El punt bo és que és la zona on s’acumulen més punts del bicing (positiu), però si per arribar-hi s’ha de circular tot esquivant vianants en lloc de fer-ho per on toca, que és per un carril bici a la calçada (donada la densitat del trànsit al centre), el conflicte, de nou, està servit.

Diagonal: passen els anys i no hi ha manera. Aquest carril bici, que només és una mica decent de Glòries a Fòrum, segueix sent el causant de la sensació de que la bici ‘va per on vol’. És totalment necessari treure’l de la vorera, ja que al 2000 els problemes eren puntuals, però avui són notoris. A més, l’instal·lació de la seu de Unió per la Mediterrànea al Palau Reial, ha fet que el Carril simplement desaparegui al seu pas per allà.

Connexions entre carrils: qui ha circulat en bici per la ciutat, sap que molts carrils bici moren de cop. S’acaben sense cap senyalització, ni connexió. És com si de cop anéssim per una autopista i ens trobéssim un mur al final i un camí de terra a la dreta, i no ens quedés més opció que agafar aquest camí. Doncs una cosa així succeeix, per exemple, a Passeig Colom amb Rambla, on el carril bici acaba en un pas de vianants que sempre és ple de gent i no és pas fàcil anar cap al Paral·lel, Rambla o Drassanes. O per exemple el de Provença, que acaba a Passeig de Gràcia i no té cap continuitat lògica, desemboca al trànsit habitual i a més al costat esquerra, el més ràpid i perillòs per una bici.

No oblidem, tant mateix, que quan una obra afecta a un carril bici, aquest acostuma a desapareixes sense contemplacions, encara que hi hagi lloc de sobres per a instal·lar-ne un de provisional a la calçada. Per exemple, això passa a Plaça Glòries entre Diagonal i Meridiana, on el carril bici queda tallat per l’estretament de la vorera per on hi circulava (que ja te nassos que seguim fent carrils bici a les voreres) i tot i haver 4 carrils de cirulació a la calçada, no s’ha plantejat possar-lo temporalment allà. Resultat? Les bicis circulen com poden amb els vianants. Un desastre organitzatiu, res més.

Passeig de Sant Joan: tot la remodelació del tram Arc de Triomf-Tetuan i el tram Tetuan-Diagonal, el tram del Passeig de Sant Joan entre Diagonal i Travessera de Gràcia és un altre desproposit. Tot i que ja no és la zona d’esbarjo que havia sigut anys enrera (el carril bici servia per a passejar, seure-hi, aparcar la moto…) té molts punts conflictius que s’acabarien si el carril es traslladés a la calçada. Un punt molt conflictiu és la parada de Metro de Verdaguer, on el carril literalment desemboca en la sortida del metro, amb el que vianants que surten de l’estació i ciclistes que hi circulen s’han d’esquivar.

Incompliment de la ordenança: algú de vosaltres ha rebut la normativa que regula l’us de la bici i l’espai del vianant a casa? L’ajuntament simplement no ha perdut el temps. Tot i que rebem panflets sobre canvis en la normativa de la moto, dels espais d’aparcament i campanyes de sensibilització per a protegir la moto (molt necessàries), no hem rebut res enfocat a la bici. La gent no coneix la normativa perque l’Ajuntament no ha fet res per informar. Exemples? Tot i que la normativa prohibeix expressament aparcar als carrils bici, només un passeig en hora punta per Diputació o Consell de Cent serveix per a adonar-se’n que o bé es coneix i s’ignora o bé no es coneix. Més exemples? Tot i que la normativa diu que es podrà circular per carrers de prioritat invertida en ambdós sentits de circulació (Art. 14 punt 6 de la Modificació de la normativa de bicicletes i vianants), tant la senyalització segueix marcant en molts d’aquests carrers (Avinyó, Terol, Perez Galdós, Ferran…) la direcció prohibida sense tenir en compte la normativa que la permet a la bici. ¿Resultat? Molts ciclistes són multats per una Guàrdia Urbana que o bé no coneix la normativa o bé la coneix, però aplica la senyalització tot i estar en conflicte amb la normativa. Un embolic, vaja.

L’Ajuntament no es creu la bici, no està al ‘timing’ de la legislatura potenciar la bici. La crisi ha sigut l’excúsa perfecta per a tallar la inversió en carrils bici. La dreta s’ha encarregat de presentar-la com a una despesa innecessaria, a la vegada que criminalitzava més i més al ciclista a través dels seus mitjans afins. RAC1, La Vanguardia, TV3, Avui i Catalunya Ràdio.

El problema és que si a Barcelona amb un govern municipal que a priori hi governen els més favorables a la bici, on hi governen les ‘esquerres’ i especialment Iniciativa per Catalunya, la situació està com està i es té la sensació que a l’Ajuntament ‘li és igual’ (extensió dels carrils bici congelats, deixadesa del servei del Bicing…), no vull ni imaginar què pot passar si, com indiquen les enquestes, en Xavier Trias, de Convergència i Unió, arriba a l’alcaldia. Algú que no té problema en dir en conferències que ‘el problema del trànsit a la ciutat és la bici‘ o com al debat sobre el Tramvia a la Diagonal del passat maig a la Hora L de la Cadena Ser, va dir ‘Jo estic amb el vianant, el cotxe i la moto‘. De la bici, no en vol saber res.

És trist veure que tot i l’augment d’un 150% en l’us de la bici des de 2003, ningú aposta seriosament dotant a la ciutat d’una infraestructura digna i que aconsegueixi que la bici pugui ser una alternativa més al cotxe. Simplement a l’Ajuntament no s’ho creuen.

Un futur de llet i mel

L’any 1958 Nikita Jrushchov va declarar que en 30 anys, el comunisme podria abolir la moneda i la propietat privada i els ciutadans que visquèssin sota el paragües del socialisme soviètic, viurien en un futur de llet i mel. La URSS i els estats satèl·lits vivien als 50 en una época de racionament, plans quinquennals i una economia tutelada que moltes vegades provocava falta d’abastiment als supermercats. La promesa d’un futur millor, on tothom viuria en l’abundància, la promesa d’un futur de llet i mel mantenia la confiança en el partit i la direcció de la URSS. Però el futur de llet i mel no es va cumplir i la gent va deixar de creure en el partit. La resta és història. (Font: ‘Damals in der DDR’ coproduïda per la MDR i la WDR)

És un exemple real i històric i que em serveix per introduïr com els polítics de la dreta conservadora catalana prometen llet i mel per al futur, sempre i quan aconseguim la independència. I si no? Doncs no.

Cada dia podem escoltar els sorprenents anuncis del Cercle Català de Negocis on es denuncia l’expoli fiscal brutal al que estem sotmesos. A la seva web podem trobar eines tan peculiars com la nòmina catalana, on se’ns promet que en una Catalunya independent la el compte de resultats de les empreses creixeran un 26% (ni més ni menys). Per tant, les nòmines catalanes també augmentaran, tot això gràcies al final de l’expoli que l’Estat Espanyol causa a la dòcil Catalunya. Clar, no ens diuen que el que el CCN considera expoli, són en realitat les cotitzacions i la pressió fiscal amb el que tots els estats socials es financien (despesa social, infraestructures, pensions, interior…). Vejem’ho:

Amb una nòmina anual de 22’000 €+ 2 pagues extres + un 15% d’IRPF + un 10% per contingencies comuns i sense formació per atur ni extres en expècie l’expoli fiscal anual de 2.328 € (aproximadament el 13% de la nòmina)

A aquesta secció de la web trobem les aclaracions pertinents sobre la nòmina, a part d’altres arguments sobre infraestructures.

La Nòmina Catalana simula quin podria ser el salari net de qualsevol treballador, basant-se en el supòsit d’imaginar que ja fóssim un Estat i tot el dèficit que patim, enlloc de donar-lo sense retorn a Espanya, l’utilitzéssim per reduir tots els impostos equitativament, a excepció de l’IVA, ja que existeix a tot Europa amb valors similars als que tenim nosaltres.

És a dir: fer servir els diners guanyats no per potenciar la inversió social, si no per a reduïr la càrrega fiscal i esdevenir un Estat Català sense impostos o amb impostos que gravin directament la renta mínims. ¿Serem com Andorra? ¿El model de la dreta independentista és un estat sense pressió fiscal? ¿Un paradís fiscal, doncs? ‘Mort a l’estat social! ‘ ha sigut el crit de guerra dels liberals aquests darrers anys. L’actual pressió fiscal mitja a Espanya és del 37,7% (al 2009 segons Eurostat). Dinamarca o Suècia ténen una pressió superior al 45% del PIB. Retallant un 26% la pressió fiscal (a causa de la baixada dels impostos i especialment la baixada del 76% de l’impost de societats) aquesta Catalunya independent tindria una pressió fiscal del 11%, és a dir: a l’alçada d’estats que no són socials, sino parcticament paradísos fiscals, ja que l’únic impost que no variaria en aquesta nova Catalunya és l’IVA (el més injust de tots els impostos).

¿I què hi diu la dreta catalana? Hombre, estàn encantats amb aquests cants de sirena que arriben del CCN.

Per començar tenim les declaracions d’en Xavier Trias, també convers a l’independentisme de dretes catorce anys després d’haver recolçat com a parlamentari de CiU els dos governs d’Aznar, a COM Radio on diu, sense despentinar-se que si fossim independents gastariem, entre públic i privat (atenció a la matització) un 6% del PIB.  ¿Saben quins estats de la UE dediquen un 6% del PIB a la despesa sanitaria? Polònia i Txèquia. Fora de la UE: Turquia, Corea i Mèxic. ¡Grans exemples d’estats socials, sense dubte!

¿Saben quan dedica del seu PIB  Espanya, segons dades del 2006? Un 8.4%. Lluny encara del 10% de Canadà, l’11% de França o el 13% de Suïssa. Estats on el sistema social té una fortíssima càrrega fiscal. La gràcia de tot això és que en Trias, Conseller de Sanitat de 1988 a 1996, va ser el gran impulsor dels hospitals privats a Catalunya com l’Hospital General de Catalunya, un fracàs de gestió privada que volia imitar els grans hospitals  privats americans, intentant reduïr la Sanitat Pública al ‘Medicare‘ i ‘Medicaid‘ estadounidenc: serveis bàsics per pobres, potenciant, discretament, la mutua privada. Per sort la ciutadania va seguir confiant i confia majoritariament en els metges de la pública.

En Joan Laporta no es queda enrera i vol fer seu, seu i només seu el discurs de la llet i la mel per la independència, que en la seva boca arriba a nivells delirants. A CatRadio el passat 6 de setembre, en Manel Fuentes li va fer un massatge, potser perque encara el veu com el President del FCB. En una entrevista on mescla el Barça i la política i una mica tot, deixa perles com aquesta:

Evidentment, un català és independentista si és català, perquè el que vol és el millor per al seu país. El que vol és la felicitat per al seu país. És un dret col·lectiu al qual tenim tota la legitimitat per estimar-lo i per desenvolupar-lo. Per tant, si ets català vols la plenitud nacional del teu país.

Proclames populistes a l’alçada de les d’en Jean Marie le Pen. A part d’això, no trobaran cap concressió, cap idea de com hi arribarem. La qüestió és prometre llet i mel, abundància i sous un 26% o un 50% o un 40.000% més alts, què importa! Quan en Fuentes li pregunta ‘Com serà el país?’ (referit a la Catalunya independent) contesta:

El repte és fer el millor estat del món. (…) Com serà el país? Serà un país de molta més qualitat, serà el quart estat europeu, disposarem de més recursos per destinar-ho al que interessa a Catalunya. S’incrementarà la despesa social pública per tant tindrem millors escoles, millors hospitals (…) aquí tindrem un augment en el que serà la qualitat dels serveis (…) millorarem la seguretat social (…)

Resumint: llet, mel, populisme, inconcresions. Repetir i repetir consignes sense explicar com es concretaria tot això. Com en Jrushchov al 58: abolirem el diner i la propietat privada i tots els soviètics seràn rics i feliços. Ningú va explicar com hi arribarien els soviètics a fer realitat la màxima del Marxisme de la supressió de la propietat privada, com ara ningú explica com arribarem a aquest futur de llet i mel, quin és el cost, què volen dir tots aquests números (nómina catalana, pensions…). Es limiten a marejar amb dades sense contrastar, a proclamar què feliços serem quan siguem independents i què car ens surt ara per ara ser part d’Espanya. El problema és la pàtina populista que estan agafant els conversos de la independència. Però les semblances i diferències entre els populismes és tema per un altre entrada.

Fins llavors: Bona diada.

El sopar dels imbècils

Per començar, una definició:

Imbécil prové de l’expressió llatina ‘im baculum’, sense bastó. Es referia a la gent que no tenia bastó per caminar i s’havien de recolçar en els altres. Però també en un sentit metafóric es pot referir al haber ‘perdut el bastó’ (sine baculum), és a dir: la capacitat de raonament.

Ramón Tremosa seria l’anfitrió perfecte en aquest sopar de gent que ha perdut el raonament. El seu mèrit és haver reventat en menys de 24 hores la declaració de no-agressió entre Artur Mas i José Montilla de cara a les eleccions del 28N. A més ho ha fet al programa líder de la ràdio espanyola, ‘Hoy por hoy’, on un estupefacte Carles Francino restava callat deixant que en Tremosa perdés el bastó, el coneixement, l’educació i la compostura.

La seva preocupació màxima és que les eleccions puguin coincidir amb el Barça-Madrid i que la gent per aquest motiu no vagi a votar. Increíble. En Tremosa és dels que creu que a Catalunya només hi ha gent del Barça que no podrà fer res més que esperar ansiosament el FCB-RMA a les 19h del diumenge… dit d’altra manera: no només creu en Tremosa que tot català és o ha de ser del Barça (trist estereotip del ‘bon català’), sino a més creu que tot català és rematadament tonto perque no serà capaç de fer dues coses alhora: votar i veure el partit en un termini d’unes 10 hores des de que obrin els col·legis electorals fins a que comenci el partit. Ai Ramón, ¿tu saps la de gent que passa del futbol i de tu al nostre país?

Pero no acaba aquí la seva preocupació. L’altre gran mal de cap d’en Tremosa és que vivim en un sistema imposat per Franco. Segons ell Franco ja somiava amb la Catalunya autonómica i amb un president com en Montilla. Al seu Facebook escriu ‘Montilla = Franquisme sociològic’, com un adolescent pajillero escriuria ‘La Jennifer = Mi niña’, i afegeix “Montilla és el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia: regionalista, espanyolitzador i acatador del centralisme. Quin final de l’aposta estratègica d’ERC!!”. Wow! És com si l’esperit d’en Joan Laporta hagués posseït el cos d’en Tremosa durant unes hores. En Duran ja corre cap a la seu de Còrcega a fer un exorcisme.

En Francino, desconcertat, acaba l’entrevista amb un ‘joder’. No cal dir res més. O potser sí. En Mas, ara travestit a Salvapàtries Major i amb les seves nou senyeres de fons (jo n’haguès posat 15, ¿eh?), potser hauria de dir o fer alguna cosa, si no la imatge de la CiU ‘amb seny’ quedarà esmicolada, fent un favor al PSC que es podrà presentar com un partit de centre. Diuen alguns, pocs, que en Tremosa és un gran economista. Però si amb l’economia és com amb la política, en Tremosa deu ser dels que ens ha ficat a la crisi. Pensant-ho bé, potser que en Tremosa torni a l’economia i la docència i deixi la política als polítics, que ho faràn fatal pero al menys ténen estil.

Ara, per fi, tothom coneixerà a en Ramón Tremosa. Ha calgut un exabrupte ‘de llibre’ per a que recordem que Tremosa existeix, que va ser el candidat a Europa d’en Mas per substituir al díscol Ignasi Guardans. La diferència entre un i altre és que en Guardans va ser l’abanderat contra les normes per passatgers als avions imposades després de l’11 de Setembre de 2001 durant el seu temps a l’Europarlament, i l’altre ha necesitat patalejar publicament per a que algú el situi al mapa, perque fer coses a l’Europarlament, el que es diu ‘fer’ no ha fet res que valgui la pena destacar

És l’estil ‘chusquero‘ i ‘mamporrero‘ de la dreta ‘peninsular’, perque si dic ‘espanyola’ algú se m’enfada. És la fugida endavant. És l’argumentació de qui no té res a dir i prefereix gaudir tot escoltant la seva veu en lloc de guardar un respetuós silenci. Naturalment que és criticable la data de les eleccions i la gestió del tripartit i tot el que vulgui, però això no. Podem estar davant d’una campanya electoral constructiva, interessant i que aposti per implicar al ciutadà en els projectes. Aquesta actitud no porta enlloc, només a l’abstenció. Si el debat torna a caure en el ‘i tu més’ no ens extranyem si la participació és mínima.

Només podem esperar dues coses: o que en Mas reaccioni i el desautoritzi o que en Tremosa trobi el seu bastó perdut i es disculpi… pero al seu bloc ens demostra que això és com demanar-li que faci quelcom interessant al Europarlament a part d’escalfar la cadira.

Una pausa o l’inici del final?

Aquest dilluns volia parlar de la vaga general i de com, poc a poc pero inexorablement, es desfà el suport popular a la vaga, pero l’actualitat mana i vull parlar de la nova treva d’ETA. Aquesta és la que fa 10 i jo, com molts altres, estic decebut de que tot s’hagi quedat en un comunicat de video més pensat per buscar l’atenció dels focus que de fer canvis reals. Comencem.

1. ETA mana i marca l’agenda: La necessitat d’atenció mediàtica d’ETA és preocupant. Aquest nou video amb l’habitual estética fosca no ve a dir res de nou, però ha sigut el més mediàtic de la història. Alhora que no diu res de nou, ETA s’autonomena mitjancera a les negociacions amb el govern, reconeix que no entregarà les armes, al menys per ara, i de pasada ens persona la vida a tots per no pensar com ella. Primera galleda d’aigua freda a Batasuna al negar-li ETA la seva capacitat de negociació, segona galleda d’aigua freda (i potser la més preocupant) Batasuna esperava un gest com el del Sinn Fein al 1997, dit d’altra manera, esperava el final de la violència. Però no ha sigut així demostrant-se un cop més que és Batasuna qui està subeditat a ETA i no al revés, com ho era a l’Ulster entre el Sinn Fein i l’IRA
2. La treva-trampa de 2006 ha sortit molt cara: a ningú se li escapa que ETA no és avui ni l’ombra del que va ser als 80 i 90. L’escapçament sistemàtic de les seves cúpules, l’ofec económic que ha portat la il·legalització de Batasuna, la pèrdua progressiva de suport electoral i popular a Euskadi i la guerra interna entre veterans (partidaris de l’abandó de les armes) i joves (partidaris de la lluita armada) ha deixat a ETA en un carrerò sense sortida. La persecució policial posterior a l’atemptat de la T4 de Barajas ha sigut implacable, l’ofec internacional també. ETA ja no té les simpaties dels 80 i 90 a França o Portugal. El resultat: la seva capacitat operativa és, afortunadament, nul·la.
3. Com aquesta en van 10: Era un secret a veus, a crits, que ETA estava a un pas de tornar a declarar un alto al foc. És un pas endavant, però massa petit en comparació a les expectatives que fins i tot des de l’entorn de Batasuna i des de la propia banda s’havien generat. Un exemple és el manifest que 8 presos d’ETA vàren signar i publicar ara fa un any. Tothom sap que si ETA no hagués reventat la treva de 2006 amb el cotxe bomba de la T4 a Barajas, avui els presos serien a Euskadi i, potser sí, la final de la violència ja s’hagués produït. La 10a treva sap a poc.
4. Batasuna, desacreditada: com ja he comentat, el braç polític d’ETA no sembla tenir bona sintonia amb la banda. És conegut que Batasuna havia signat un pacte en principi secret amb Eusko Alkartasuna (dreta abertzale independentista, escició del PNV) on es mostrava totalment partidaria de l’abandó definitiu de les armes. ETA, tant mateix, va respondre amb menyspreu reventant el parking de la T4 a l’inici de pacte entre els interlocutors de Batasuna i els del govern durant la treva de 2006. Sumat a la il·legalització del partit ha portat a l’ofec económic absolut i el volcat de votants cap a Aralar.
5. Canvis polítics a Espanya: una diferència entre la treva de 2006 i aquesta és l’entorn social espanyol. De moment, tret de les explosives reaccions de Mayor Oreja (que com molt bé s’ha indicat des de diversos blocs la seva familia és té interessos económics a les empreses de seguretat privada a Euskadi: Falcon Contratas Seguridad S.A.,  Falcon Servicios de Seguridad Integral, Cobra Sistemas de Seguridad S.A, Prosegur, Segurotec S.A, Seguritec S.A.,  Protección Custodia S.A., Falcon Contratas y Seguridad S.A.), la majoria han reaccionat des de la cautela. El primer canvi és a Euskadi, allà hi governen PSE + PP per primera vegada a la història, llavors el PP no pot jugar la carta de la crispació sense perjudicar-se a Euskadi. La segona és la situació a la propia Euskadi d’estabilitat económica i social, ningú vol tornar a enrera perque semble existir un ambien semblant a la d’una demòcracia quasi normal. I la tercera, no menys important però difícil de veure, és que ETA ja no és un problema a Espanya. El terrorisme basc no té la notorietat a les enquestes de 10 anys enrera, no preocupa tant com abans.

Queda clar, al menys per a mi, que ETA ha d’entregar les armes i seure a negociar. Tot el que no sigui això pot ser interpretat com una altra trampa, ja que en el passat desgraciadament ETA ha fet servir les treves per a rearmar-se. A part d’això, dir que aquest moment és excepcional és pecar d’eufòria. És un bon moment per aconseguir que ETA ho deixi, un bon moment per a que entregui les armes i segui a negociar la part que li toca: amnisties a presos sense delictes de sang i acostament de presos, i que cedeixi espai a Batasuna com a interlocutor per a conseguir que aquesta formació torni a entrar a l’arc parlamentari vasc i espanyol.

Les novetats d’Apple

Steve Jobs ho ha tornat a fer. Sense gastar-se un cèntim en publicitat, el món geek sencer l’estava mirant, hipnotitzat, mentre presentava un altre next big thing: la renovació dels iPod de cara a la campanya nadalenca.

iPod Shuffle

És el model més sencill i menys complicat de la gamma, que va neixer per a fer la competència directa als reproductors MP3 xinesos que tenien un cost inferior a 60€. L’evolució des de la seva presentació ha sigut irregular. L’última versió, presentada el passat dimecres, reintroduïa els botons, desapareguts en pro d’un model llis. Però els usuaris ‘els trobaven a faltar’. El preu d’aquest producte segueix sent el mateix 45€. Però cada cop aquest model és més i més semblant al Nano, per no dir que ara mateix són practicament un model igual.

iPod Nano

Hereu del desaparegut, i revolucionari, iPod Mini. El Nano va ser el primer dispositiu mòbil que va incloure la memòria flash… naturalment va ser un bombàs de ventes. Però si bé l’evolució d’aquest aparell ha sigut bastant lineal.

Si bé la 1a versió va ser només un iPod Classic de 5a generació en miniatura, la 2a generació tornaba als orígens de l’iPod Mini i als colors. La 3a generació, per cert la que jo tinc, era coneguda com el ‘Fat iPod’ (l’iPod gras) i per fi va incorporar el video i una pantalla autenticament 16:9 per a veure pel·lícules i Video Podcast. La 4a generació i 5a són practicament idèntiques, varia el tamany de la pantalla, i van incorporar la càmera de video i el sintonitzador FM.

Però Apple a vegades necessita canviar i fer una autèntica revolució en la forma cada cert temps, per obrir un nou camí cap a no se sap on però que moltes vegades va a parar a coses molt interessants. La revolució, però, no ha satisfet a tothom, ja que una majoria de bloggers i usuaris d’Apple consideraven que l’evolució del iPod Nano era convertir-lo en una càmera + MP3 que servís per a fer fotos, gravar video i també reproduïr-lo com les anteriors edicions del iPod Nano. En canvi se’ns ha presentat un aparell quasi igual de tamany i pas que el iPod Shuffle, però amb una pantalla tàctil i sense capacitat de reproduïr video, un clar retorn a la 2a generació de l’iPod Nano.

La pregunta és evident: hi ha lloc al mercat per a dos aparells pràcticament iguals? L’iPod Nano i Shuffle ténen els mateixos colors, però un té una pantalla tàctil i l’altre botons. S’acabaran unint en una única gamma dintre de la familia iPod?

Ah! Un punt a favor: l’iPod Nano té el mateix clip que el Shuffle, així que quan sortim a fer espor (com és el meu cas) no ens haurem de preocupar de braçalets o artefactes per a portar-lo. Una bona idea.

iPod Touch

Ho va dir ben clar l’Steve Jobs: és l’iPhone sense telèfon i sense contractes. La 1a generació i segona es diferencien únicament en la forma de la part posterior, un més recte i l’altre més corvat, també en que el segón inclou botons de volum al lateral i capacitat de fer trucades via Wifi amb programes com l’Skype o el Nimbuzz. S’ha convertit en el iPod més utilitzat de tots fins a ser practicament una agenda + consola + reproductor d’MP3 perfecte.

Era óbvia l’evolució d’aquest dispositiu cap a una aproximació al iPhone, incorporant-hi la Retina Display i les càmeres posterior i frontal. La millora de la pantalla, i del processador, farà que els usuaris que trobin que l’iPod Nano es quedi curt passin a aquest aparell, molt més complet.

He llegit crítiques bastant salvatges a aquesta renovació de la gamma iPod, però crec que Apple ha fet una jugada formidable en els seus dispositius mòbils. Tots ells es complementen d’alguna manera.

L’iPhone és el vaixell insígnia dels dispositius mòbils d’Apple, és un tot: internet mòbil + iPod + textos + consola de jocs + video. No hi ha gaires usuaris que tinguin un iPhone i vulguin comprar un iPod o un iPad. En canvi qui té un iPad no percep tan necessari tenir un iPhone, però sí tenir un iPod… i ara ¿es necessari tenir un iPod Touch o l’usuari anirà més aviat cap al iPod Nano, simplificat totalment? Crec que l’estratégia d’Apple és que l’usuari tingui 2 aparells i no 1, per això tota la gamma d’iPods està molt ben esglaonada i no hi ha cap aparell que trepitgi a l’altre.

Un altre cop Apple ho ha fet molt bé. I ens veiem demà a la inauguració, per fi, de la botiga Apple a La Maquinista.

Catalunya Xinejable

Sempre se’ns ha dit que Catalunya és una potència económica que era capaç de portar les seves fàbriques a una Xina amb sous i condicions laborals tercermundistes, mentre que els centres de disseny i de I+D+I es quedaven al territori aportant valor afegit a la nostra economia.

En el cas concret dels cotxes, Catalunya s’estava postulant com un gran centre d’impuls del vehícle elèctric a nivell espanyol i europeu. Tot apuntava a que Seat seria el cap visible d’un nou punt d’inici en la fabricació de cotxes des dels vehícles contaminants d’avui, a vehícles amb una bona relació qualitat-preu que són híbrids o totalment elèctrics. Això ens haguès col·locat al costat de la 1a regió industrial d’Europa, la Vall del Ruhr, en desenvolupament, innovació i també ecologia. Només és necessitava el recolçament del govern.

Tot això sembla que quedarà en no res. La xinesa Chery arribarà a Catalunya farcida d’ajudes públiques i quan vulgui treurà l’amenaça de ‘o m’en dones més o marxo‘. Podriem haber impulsat centres d’investigació a l’alçada dels alemanys o belgues, pero això sembla massa modern, massa arriscat. El govern necessitava un cop d’efecte, i el cop pot provocar que no ens poguem treure mai més l’etiqueta que ens marca com a ‘territori de sous baixos‘ com l’únic distintiu competitiu a nivell mundial.

Pot provocar que els nostres tècnics, enginyers i tota aquella persona que pugui donar un valor afegit a l’economia foti el camp perque Catalunya serà el centre europeu de fabricació de cotxes de baix cost, cotxes que competiran directament amb els cotxes romanesos i els cotxes indis. Tot un éxit polític perpetrat per polítics miops i aplaudit per sindicats de camisa de franela a quadres.

Catalunya serà la porta d’entrada de cotxes contaminants i poc verds a una Europa cada dia més sensible amb l’ecologia, que reclama més cotxes verds. Que compra vehícles no pel preu si no per valors d’ecologia. Ens arriben d’Alemanya vehícles ‘eco‘, amb sistemes que redueixen les emisions a l’espera de l’arribada final del vehícle elèctric realment competitiu. A Estats Units un símbol com General Motors entra en fallida perque el consumidor nord-americà se n’adona que prefereix vehícles que contaminin poc. A Estats Units al 2009 dels 10 cotxes més venuts, 7 són híbrids o ‘fuel efficient’, només 1 era de General Motors, els menys eficients i més contaminants del mercat nord-americà, el Chevrolet Silverado.

L’any 2009 en Carles Torrecilla, economista i col·laborador ocasional de RAC1, va fer una xerrada al Dia de l’Emprenedor de 2009 on, entre moltes opinions neo-liberals que no comparteixo en absolut, va venir a dir que ‘tot allò que és xinejable no té futur‘ i argumentava que ‘tot el que puguin fer els xinos no ho intentis fer tu, perque ells sempre ho faràn més ràpid i més barat’. Si Catalunya només pot atraure inversions xineses és que realment tenim un problema molt greu. És la constatació de que només som competitius en sous baixos, conseqüència d’una mà d’obra poc o gens formada.

Hi ha qui s’ha cregut la història de que aquesta crisi és només una interrupció temporal de l’època de malbaratament de recursos i d’enriquiment fàcil. Hi ha qui no ha entés res de res i un cop més ha deixat passar una altra oportunitat per a convertir Catalunya en un punt de referència europeu en I+D+i.

Afegit: he eliminat alguns termes que podien sonar malament. Si he ofés a algú, li prego que em disculpi.

I Premi ‘Pessebrista de l’any’ 2010

Molta atenció, ciutadans!

Aquest bloc fa una crida a tots els membres de la blogsfera catalana per a premiar al Pessebrista de l’Any 2010!

Des d’ara fins al novembre aquest bloc proposarà 5 personalitats catalanes que s’han guanyat a pols el ser considerats uns Pessebristes segons el criteri independent d’aquest bloc.  Des de novembre fins al 2 de desembre podreu votar el pessebrista de l’Any.

L’entrega del premi Pessebrista de l’Any es farà el 3 de desembre.

A partir de demà, la primera nominació. Molt atents!