Se n’ha parlat molt de la bombolla inmobiliaria, de la bombolla de les ‘punt com’, de la bombolla de les renovables (una patranya inventada pel lobby nuclear, sigui dit)… però ¿i la bombolla discogràfica?
1. Els anys 80: Thatcher, Reagan i altres reaccionaris
Als anys 80 al món occidental hi governava el periode de capitalisme més pur des de el segle XIX. Els ‘neocon’ babejaven tot escoltant a Thatcher i Regan i les seves teories economiques, conservadores i intervencionistes. Les empreses i els bancs van començar a
comprar discografiques i a possar-hi, com a consellers delegats de les mateixes, a incompetents que en sabien molt de vendre bombetes, però molt poc de moda i tendències. Una discografica no es regia per la creació sino per un compte de resultats trimestral: tant se val quina música es vengui, s’havia de vendre i quant més millor. Els pressupostos de gravació eren milionaris i incloien la coca, els sous dels directius eren fastuosos i es movien en cotxe amb xòfer. Era un negoci rodó on tothom una mica ben colocat nedava en l’abundància. Era el capitalisme en estat pur predicat als Estats Units i el Regne Unit als 80 i 90 aplicat a la música.
2. El control del mercat i el control del consumidor
Les discogràfiques, doncs, podien fer uns pressupostos de gravació fastuosos. El secret es basava en que eren les 5 discogràfiques multinacionals (les ‘major labels‘) les que decidien a cop de talonari què sonaria aquella setmana a la ràdio, qui arribaria al número 1 de la radio musical de torn. El consumidor, és a dir tu i jo i aquell i quasi tothom, només tenia un canal d’informació musical i aquest canal no era ni de bon troç imparcial. Les discogràfiques, doncs, s’asseguraven unes ventes invertint un tant percent del pressupost en pagar ‘minuts’ a les ràdios, qui més paga més ven i més amunt en el Top50 es troba. A més, el canvi tecnològic que es va donar a 1986 amb l’invenció del Compact Disc va fer que les discografiques s’enriquissin encara més al digitalitzar un catàleg musical en alguns casos de més de 30 anys del trist i decadent vinyl, al flamant CD. Les vendes, simplement, movien xifres astronòmiques.
Va ser l’època daurada de la Mtv, l’M6 francesa, Viva a Alemanya… Espanya, cal dir, no va tenir el seu canal musical, 40tv, fins a 1997, però los 40 Principales eren el referent musical dels 80 i 90. Canals de televisió que eren exponents l’hedonisme que destilava una indústria discogràfica referent absolut en tendències, moda, opinió… les estrelles eren semi-deus i els productors, autèntics mesies de l’art i l’economia. A TVE1, per exemple, els propis artistes dels 80 transmetien aquesta filosofia als més petits en la inoblidable ‘Bola de Cristal’.
Aquest sistema, controlat de principi a fi, no deixava espai a la música independent i als artistes independents, relegats a fancines underground. Per si això no fos prou, es prioritzava la venta de CDs que els concerts, i només grans estrelles dedicaven temps i recursos a unes gires que, quasi sempre, eren deficitàries. La màquina funcionava sola, les discografiques cotitzaven a borsa rivalitzant amb IBM o General Motors.
Però un dia va arribar el futur…
3. …i un gat i una poma ho van canviar tot.
L’MP3 va neixer oficialment l’any 1986, però fins al 1995 no va apareixer el primer ‘arxiu’ amb aquesta extensió. i era la evolució lògica del món digital inciat 10 anys després pel CD. La compressió del so amb que es crea un MP3 va permetre fer cabre un CD complet de 45 minuts en 40 megues. D’aquí a que els primers internautes pengèssin la seva música preferida a les seves primeres webs només hi anava un pas.
El principi del fi és va dir Napster. Al 1999 un tal Shawn Fanning, de només 19 anys, va crear el P2P, un sistema on tot usuari connectat a internet i amb un programa gestor d’arxius pot compartir qualsevol arxiu que es trobi en qualsevol ordinador connectat a la xarxa. Tots els programes que l’han succeït, emule inclòs, es basen en aquest protocol. Més endavant deixariem els mòdems de 33K o 56K i entrariem en l’ADSL… Al 2002 sorgeixen els primers conflictes entre el món de la música i el P2P. La filosofia era molt sencilla: si la gent es pot baixar un CD d’internet, el que no farem les discografiques es baixar el preu a les botigues. Simplement ficarem a la presó a tothom que ho intenti. I es van quedar tan amples, i tan amples segueixen. La primera victima de l’atac de la RIAA (l’SGAE americana) va ser la plataforma Audiogalaxy.
Les torres bessones acabaven de caure quan Steve Jobs presentava l’invent que pitjor rebuda va
tenir d’Apple: l’iPod. Aquell octubre de 2001 Jobs va dir que la gent es posaria la seva discografia completa a una caixeta blanca on s’hi endollaven uns auriculars i dotada d’una pantalla LCD. De cop la gent podia portar a la seva butxaca, literalment, el que volguès. Però ningú va pensar que no tothom voldrà pagar 20€ per un CD si en vol portar 500 a la butxaca, oi? Era més fàcil, i barat, baixar-s’ho. Als 80 la gent compartia cintes de cassette, al 2002 la gent va començar a adonar-se’n que connectar-se a internet, connectar-se a un programa-gestor P2P i baixar-ho d’algun usuari que ho tingui era més fàcil i barat.
4. El Lehman Brothers de la música
I va arribar el final de la festa. Els consumidors es van independitzar de les radios i teles musicals, Los 40 Principales ja no importa a ningú i l’Mtv és una mamarratxada per a adolescents pajilleros. Ara ja no comprem la música segons el que escoltem a la ràdio, sino segons el que llegim a internet o a revistes que fa 10 anys eren ultra-mega-hiper minoritaries i avui són referències. Parlo de Go Mag o MondoSonoro, per exemple.
Els accionistes van perdre la ilusió en les discrografiques. 
Els números, per qüestions de canvi de gustos del públic i abans de l’irrupció del P2P, no quadraven tan bé com 5 anys enrera, les seves inversions van marxar a empreses d’internet. La bojeria ara era el punt com.
Mentre que les majors patien un atac d’histèria i llençaven als seus advocats a caçar ‘pirates’ (tot i que compartir música a internet a les xarxes P2P no es delicte), les discografiques independents veien la oportunitat d’or: un nano de 20 anys no es gastarà ni de conya 20€ en un CD, però si li agrada sí es gastarà 25€ per un impiratejable concert o 150€ per un impiratejable festival de música on hi toquen 300 artistes. Per si això fos poc: un piltrafilla pot gravar un disc a casa seva, penjar-lo a internet i ser un bombàs, mentre els grans artistes dels 80 i 90 que segueixen vius avui no poden costejar les despeses de producció d’abans perque la indústria és en una crisi brutal on ningú pensa res interessant.
Si la fallida de Lehman Brohters va marcar l’inici de la crisi economica actual i la puntxada de la bombolla inmobiliaria, crec que és la presentació de l’iPod i el neixament del P2P encarnat en el Napster, primer, i en l’eMule avui, marca el final de la bombolla discogràfica. El pas d’una bonança artificial, de productors de música que es consideraven a si mateixos gurús de les tendències i que, quan el consumidor ha tingut llibertat d’escollir lliurement i escoltar el que vol, han resultat ser mamarratxes amb egos estratosfèrics; a una realitat on es consumeix més música que mai, es fan més concerts que mai, però on es prefereix compartir a comprar música.
¿I què fan les Majors? Aviat parlarem de l’SGAE i la RIAA i, clar que sí: els drets d’autor.
Llargues vacances per fi les d’aquest any. Després d’unes vacances pel nord d’Espanya amb el meu xicot i uns amics i una festa major de 
