Entrada d’urgència: Catalunya antitaurina?

Primer el resultat de la votació parlamentaria al Parlament de Catalunya:

• A favor: 68
• En contra: 55
• Abstencions: 9

A partir de l’1 de Gener de 2012 no es podran celebrar curses de toros a Catalunya, pero sí correbous. Tinc el cor dividit. Detesto les curses de braus per la seva crueltat i tortura, pero no se m’escapa que els correbous, també basats en la tortura de l’animal, tindrà carta de ‘festa d’interés nacional’, nacional català s’entén, cosa que em fa molta gràcia. Ara toca tenir coherència i prohibir també a les Terres de l’Ebre els correbous, els bous embolats i els bous enllaçats, espectàcles que giren al voltant de la tortura pública del brau.

Destaco el to del debat, que s’hagi repetit fins a la sacietat que ‘els toros són una tradició molt catalana’, fins i tot en boca de Joan Puigcercós. M’ha agradat tirar de memòria col·lectiva i invocar als intel·lectuals espanyols contraris a l’espectàcle de les ‘corrides de toros’. Ara toca la ressaca, ara toca que la ‘Brunete mediàtica‘ ens tiri els seus titulars, parli de lliberticidi, de persecució de tot allò que és espanyol a Catalunya… la cantarella de sempre.

A la vegada activarà els mecanismes habituals d’oblit col·lectiu. En aquest cas obviarà el detall que fa 19 anys, al 1991, va ser un diputat del Partit Popular qui va impulsar la prohibició de les corrides de toros a les Illes Canàries, una regió separatista i destructora, com els Catalunya, dels valors de l’Espanya Nacional.

Lo toro porta la senyera?

De petit, durant les vacances d’estiu no era extrany veure al meu pare, avi i oncle matern asseguts davant d’una tele en color tot veient curses de braus. Recordo que els hi encantava pero a ma mare i ma germana ens repugnava. ‘Pobre toro, què els hi ha fet?’ pensava jo amb 4 o 5 anys. Ara de gran penso que les curses de braus o els correbous són d’una crueltat inacceptable i que s’han de prohibir, sense excepcions.

Negar que els toros han creat gran afició a Catalunya seria dir mentides. Barcelona va tenir fins a 3 places de toros en funcionament simultaniament: les Arenes, Monumental i Barceloneta, sense oblidar les escoles de torerus que improvitzaven curses de braus al mig del carrer. Un record simpàtic d’una Barcelona fosca i en blanc i negre. Avui Barcelona i Espanya són en color i a Barcelona només hi queda la Monumental, sempre mig buida. No queden escoles de toreros i “l’art del toreig” a Barcelona sembla estar a punt de passar millor vida a partir d’aquest dimecres, sumant Catalunya a la curta, pero creixent, llista de regions i ciutats on, per llei, no es pot celebrar la mal anomenada ‘fiesta nacional‘: Canàries, Cèuta, Lugo i Càdis. L’enquesta Investiga de 2006 mostrava que únicament el 26,7% dels enquestats tenien interès pels toros. Un impresionant 72% deia no tenir-ne cap interès. A la vista d’aquestes dades no es fa extrany que les curses de braus estiguin subvencionades amb 500 milions/€ al 2007 i 600 milions/€ al 2008.

La prohibició de les curses de braus es remunten a l’aparició de la festa en sí. Deixant de banda que Ciceró, durant la República Romana aborria els espectàcles amb animals, la primera prohibició en ferm la va der el papa Pius V al 1567. Més tard el Rei d’Espanya Felip II va suplicar un aixecament parcial basant-se en el caracter religiós de la festa. Els Borbons, hereus de la il·lustració francesa, i la aristocràcia del segle XVIII també detestaven les curses de braus. Felip V va prohibir que se’n celebressin a la cort. Carles III al 1771 la va prohibir a tot el territori nacional, però el poble va continuar celebrant-ho. Carles IV ho va tornar a prohibir al 1805. Durant la guerra de la independència, les Corts de Càdis van debatre sobre aquesta llei, finalment van aixecar la prohibició. L’últim cop que es va debatre la prohibició al segle XIX va ser al 1877, quedant rebutjada per impopular. Durant la Segona República el debat va entrar a les Corts, però de nou va ser rebutjat. Curiosament per nosaltres ara, van ser els diputats catalans els que es van oposar a totes les abolicions durant el segle XIX i la 2a República.

Es podria dir que els temps canvien, i de l’afició catalana als toros hem passat a l’aborriment. Els toros a Catalunya, sense debats ni lleis, estaven socialment morts, havien quedat reduits a un espectàcle execrable per turistes que, moltes vegades sortien horroritzats de la Monumental. Tot i així, a Catalunya el debat sobre els toros ha girat massa sovint en torn a la ‘cosa identitària‘ i què és o no és català, en un altre intent de buscar l’escència de Catalunya sense interferéncies, cosa que sempre he criticat. Per sort aquest debat parlamentari, el que amb tota seguretat desembocarà en la seva prohibició, no ha tingut gaires arguments identitaris o de confrontació d’identitats i sí aspectes culturals, veterinaris i antropològics. Això demostra que es pot debatre sobre temes ‘espinosos’ sense exabruptes. No és lògica, doncs, la postura de fer una excepció en el cas dels corre bous que es celebren a les terres de l’Ebre, on es provoca al toro amb bastonades, patades o estirades de cua. En ‘toro embolat’, se li coloquen toxes a las banyes. Les torxes  provoquen moltes vegades la ceguesa o l’embogiment de l’animal, que el fa perillòs quan se’l retorna a les deheses, i el seu posterior sacrifici. Això sembla ser que sí és tradició i cultura catalana.

Només puc entendre l’excepció en clau pateticament electoral-identitaria. En aquest cas la festa de corre-bous  és defensada pels sectors més nacionalistes que parlen de tradició i cultura, també per CiU i ERC i fins i tot per ICV, a la vegada denigren que les curses de braus per ‘espanyolistes’. Tant ERC com CiU tenen a les terres de l’Ebre un graner de vots considerable que no poden malmetre.

Crec fermement en l’abolició de tots els espectàcles amb animals hi hagi o no mort. Crec també que crear ‘excepcions’ segons criteris absurds de ‘això és cultura catalana i allò no‘ només dona arguments a aquells que estàn en contra de l’abolició dels toros, presentant-se com a víctimes d’una inexistent persecució.

Aquesta excepció, ridícula i insostenible a la vista dels arguments donats per abolir les curses de braus, portarà problemes. Allà on s’han abolit les curses de braus, com Canàries o Ceuta no s’han abolit expressament, sino que s’han abolit tots els espectàcles on hi hagi un maltractament animal, sigui del caire que sigui. Aquí abolirem únicament les curses de braus, titllades d’espanyolistes tot i haver tingut gran arrelament a Catalunya, però no els correbous, que seràn blindats com a festa d’interès nacional català i que en canvi tenen el seu origen a Castella, és aquí també on estàn més exteses. Tant un espectàcle com l’altre es basen en la tortura de l’animal, si més no als correbous la mort de l’animal no és pública, si no un cop ha acabat la diversió, d’esquenes a tothom.

És moralment reprobable prohibir una cruelatat festejada en nom de la cultura i la nació mentre se’n permet una altra festejada en nom dels mateixos motius. Es crea un greuge comparatiu incomprensible a la vista dels arguments antitaurins i només sostenible si ens atenem a motius folklòrico-patrioterus: és a dir si al toro li clavem ‘banderillas’ amb la rojigualda ho hem d’abolir, si li calem foc a les banyes i li ‘fotem de garrotades al llom’ del toro mentre sonen ‘Els segadors’ llavors és una festa d’interès nacional. Nacional català, s’entén. O es prohibeixen tots els espectàcles amb animals o els permetem tots.

Per últim, i com a curiositat, us deixo aquests noms:

Francesc Sancho (Diputat de CiU), Félix Rodríguez de la Fuente (divulgador naturalista), Daniel Andreu (aldalde de l’Aldea, ERC) Miguel de Unamuno (escriptor castellà de la generació del 98), Pilar Rahola (Opinadora professional)

I aquestes frases

1. La fiesta nacional es la exaltación máxima de la agresividad humana.

2. Ahí están los toros embolados o ensogados que se practican en las Terres de l´Ebre, y que compiten en crueldad con el propio toreo.

3. Siempre me han aburrido y repugnado las corridas de toros.

4. Sin toros no hay fiesta y sin fiesta no hay pueblo

5. Estamos muy preocupados, si se prohibiera la gente se movilizaría

Sabeu qui ha dit què en aquest debat?

1. Vitoria – Barcelona

A finales de julio compriría 70 años y todo que tenía era una silla de ruedas y un ‘quart de pis‘ en la calle de Meer, en la Barceloneta. La pensión ayudaba a que la vida no fuese del todo insportable. Mirando al mar repasó en segundos la história de los veranos de los 60, cuando Barcelona respiraba revolución y una fuerza tan grande como las barrigas de los concejales, mocosos pijos en aquella época y que se lo cargaran todo, pensaba.

Contemplaba con nostálgia a un grupo de niños y a sus monitores de natación, del club de natación del barrio. Miraba los cuerpos jóvenes, fibrados, inmaculados, la fuerza que tenían le traía a la mente los recuerdos del verano del 65, cuando él también era nadador como ellos, tenía sus mismas fuerzas, y hasta fue a unos campeonatos de España.

Fue en Barcelona un verano como este, sofocante y húmedo, el día era como el de hoy: al principio tapado y luego soleado como todos.

Con lo que ganaba en la fábrica se había alquilado un cuarto de piso, el mismo cuarto de piso en dónde vivía ahora, muy cerca de donde trabajaba cargando cajas en el puerto. El almacén no existe, ahora es un hotel. En primavera del 65 le seleccionaron para los campeonatos que organizaba el Club Natación del barrio. Se conocieron compitiendo, él por el club de natación del barrio,  quien lo cambiaría todo por un club de natación cuyo nombre no recordaba por más que lo intentaba. Sí recordaba que era de Vitória, también recordaba la emoción de aquella situación, de que nadie les descubrió jamás, aunque ellos creían que era más que evidente.

En su piso de la Barceloneta se encontraban con la excúsa de hablar, luego por la noche y a escondidas se iban al barrio Chino, donde encontraban un mínimo de tranquilidad. Recordó también cuando él ya no bajó más del coche-cama del Tren Bilbao-Vitória-Barcelona, y que por más que escribía, no había respuesta. Durante un año y medio se encontraban como dos criminales. Se veía a sí mismo como aquellos ladrones de película que huyen de la justícia y por eso deben encontrarse a escondidas del mundo.

Recordaba también cuando fue él quien tomó en tren a la inversa y se presentó sin avisar en Vitoria. Recordaba la impresión que le causó la gran casa aristocrática a la que enviaba sus cartas y la cara que puso al saber que ‘el señor Jesús vive ahora en el Casco Viejo‘.

“¿El señor?”, pensó, “pero si tiene mi edad!”. Sonrió confundido hasta que, mirando el papel garabateado con la dirección del ‘piso del señor Jesús’ cayó en la cuenta que podía haberse casado. Recordaba perfectamente la palidez de Jesús al abrir la puerta con una niña pequeña en brazos, embutido en un traje negro que le sentaba tan bien. Recordó su vértigo al contemplar la escena, mirandose ámbos a los ojos sin decir nada.

Una chica joven, que resultó ser su mujer, le invitó a tomar algo, sonriente. Recordó la sonrisa de la sufrida esposa al decir que conocía a Jesús, su marido, que era el chico de Barcelona con quien había competido y de quien tanto hablaba. ‘Al final me pondré celosa si va a verte tanto!‘, añadió inocentemente ella.

Recordó que Jesús no levantaba la mirada del sielo mientras ella hablaba. La situación se hizo insostenible cuando, para evitar el silencio incómodo, ella hablaba y hablaba como una histérica de su marido, de su prometedor futuro, de que iba a ser adjunto de deportes en la Diputación y quién sabe si llegaría a Diputado por Vitoria siendo él hijo de una familia tan cercana al Generalísimo. “Aquella mujer debió acabar en un manicomio“, pensaba ahora.

Cuando no pudo más, inventó una excúsa y salió por la puerta harto, de regreso a una pensión zarrapastrosa. Al día siguiente cogió el tren de vuelta. Recordó perfectamente, viviendolo como aquel día, la rábia que sentía. Se resignó. Aceptó lo que pasaría a partir de ahora: la historia con Jesús se había acabado.

Conocío a otros hombres, pero ningó volvió a saberle como Jesús. Años después supo algo de él. Ya muerto el dictador su carrera política, prometedora en la Diputación, corrió la misma suerte. El Director de deportes de Vitoria, del que Jesús era su persona de máxima confianza, prefirió acabar sus días de vacaciones en alguna isla caribeña llevandose consigo el poco dinero que quedaba para la sección de deportes. Jesús no sospechó nada nunca. El viento de la historia y el cambio de régimen hicieron el resto. Jesús pasó de ser un joven político prometedor a perderlo todo y a ser un fósil descolocado y pervertido, arruinado, sin mujer y repudiado por sus hijos.

Debían tener ahora la misma edad y debían estar igual de solos, cada uno en su lugar, cada uno preguntándose si de verdad merecían quedarse con tan poco.

I si a la Iaia li posem rodes?

Visc en una permanent pregunta, en una qüestió perpètua, un ‘i si…’ inmutable que ho trastoca tot, un ‘i si…’ que acaba en una afirmació: ‘i si a la iaia li posem rodes ¿seria una bicicleta?‘.

Ahir el Tribunal de la Haya va dictaminar, de forma no vinculant, que la independència de Kosovo és legal i s’ajusta al dret internacional. Alemanya i Estats Units, democràcies admirades a tot el món animen a reconeixer el nou estat Kosovar. Espanya i França són els únics estats europeus que no reconeixen el nou estat. És d’esperar un efecte dominó en el reconeixement del nou estat Kosovar.

Recapitulem. Kosovo era (és?) part de Sèrbia, a la seva vegada Sèrbia era la república eslava del sud (Iugoslava) més important durant el període de la República Federal Socialista de Iugoslavia, país ‘díscol’ que va marxar del pacte de Varsòvia per desavinences entre el Mariscal Tito i Nikita Kruishev. Sèrbia era i és un dels principals aliats de Rússia. I Rússia era i és la potència derrotada en la guerra freda (1945-1991). La guerra entre Serbis i tots els altres, capitanejada per la doctrina del paneslavisme, per a evitar el desmembrament de la república Iugoslava (1991-2001) va obrir la porta a que tots els territoris que ho reclamèssin, poguessin marxar de la unió amb Sèrbia. Tots, això sí, en un procés d’autodeterminació, l’últim el de Montenegro al 2006.

Si Kósovo fos un territori, suposem, d’un aliat dels Estats Units ¿s’hagués permés aquesta declaració d’independència? Dit d’una altra manera ¿perqué amb Kósovo sí i amb el Tibet o el Kurdistan no? En aquests dos casos no parlem ni tan sols d’autodeterminació, si no de que el respecte als drets humans i la llibertat d’expressió dels opositors nacionalistes no existeix ¿Tindrà alguna cosa a veure que Turquia, on pertany territorialment el Kurdistan, i Xina, on pertany territorialment el Tibet, són aliades dels Estats Units? Serbia és el cul on donar patades a Rússia sense que l’òs respongui amb una urpada. No hem de perdre de vista que la independència de Kòsovo aporta encara més tensió a un territori, el Serbi, on la guerra ha acabat sobre el paper pero no en la realitat, i és un precedent que dificilment seria aplicable a casos com el Kurdistan o el Tibet.

Per això tinguem sentit comú. Em sorprenen els que comparen les dues situacions com si realment tinguéssin alguna cosa a veure. Ni tan sols Kosovo és una ‘nació’ sense estat, ja que els kosovars són albanesos en territori Serbi i forma part de la Gran Albània que somia el nacionalisme albanès.

Ni tan sols posant-li rodes, la Iaia pasa a ser una bicicleta, de la mateixa manera que per molt que ens ho mirem i remirem, Catalunya no seria Kósovo, ni posant-li rodes i motor.

Reflexions post coitum (i 3): el federalisme

Un independentista, un autonomista i un federalista segueixen parlant a un bar. Els dos primers ja han exposat les seves idees, ara li toca al tercer i últim.

- El federalisme és mort, doncs?

- Sí, és evident que en Zapatero va prometre un avenç per la via federal i mira on ha acabat, estampada contra el contra una Espanya que no vol saber-ne res.- replica l’independentista

- Jo crec que l’error ha sigut intentar fer federal un estatut, que és una llei propia dels sistemes autonòmics.- diu, conciliador, l’autonomista

- Ara! El federalisme, com a tal, no existeix ni ha existit mai a l’estat, mai no s’ha aplicat i la Constitució actual només l’esmenta un cop, per a prohibir-lo. ¿De què estem parlant doncs? L’estatut del 2006 no és federal, és propi de l’autonomisme. Tot i així, conté competències exclusives i un percentatge alt de transferències d’impostos, cosa més pròpia del sistema federal que del que es suposa ‘nostre’.

- Pero aquest estatut era el gran avenç cap a la reforma federal, no? El PSC i cada cop menys ICV s’hi aferren, quan tothom el dona per mort.

- Aquest estatut ho havia de ser, i sí: jo també m’he quedat amb fred de peus. Pero en part penso com l’autonomista. Aquest estatut, tot i el retall, segueix donant molt autogovern a Catalunya. Si en volem més, hem de ser com els flamencs: pragmàtics.

- Espanya no vol federar-se amb nosaltres, aquest és el problema, no creus?

- No es tracta de federar-se Espanya i Catalunya, es tracta de reformar el sistema per a que les autonomies primer es redueixin en nombre. N’hi ha que, tal i com s’han plantejat, no són autosuficients. Aquestes haurien de fusionar-se amb una de més gran. Per exemple La Rioja es podria fusionar amb Navarra o Castella i Lleó, o Cantàbria i Asturies fusionar-se en una única comunitat. L’altre és que el sistema federal hauria de copiar-se del sistema alemany, on la financiació està totalment transferida als ‘lander’, però segueix existint un mecanisme de solidaritat entre regions.

- Però això ja existeix al sistema autonómic

- Sí, però no. Aquí hi ha solidaritat, però és el Ministeri d’Economia qui decideix com es reparteix el fons de solidaritat. Llavors és quan es produeixen les injustícies que s’han produit amb Catalunya, ja que no hi ha ordinalitat. En el sistema alemany, tot i no ser perfecte, són els ‘lander’ qui, de forma multilateral, reparteixen aquests diners partint de la base que hi ha ordinalitat: el que està el número 1 al rànquin no pot quedar el 4art després de repartir les inversions. Cosa que a Catalunya no passa.

- I si no volen des d’Espanya?

- Doncs a una altra cosa, tu. Però crec que quan dintre del marc de la UE es planteja la independència, aquesta opció cau pel seu propi pes. Fa uns anys tots veiem que Bèlgica desapareixeria, partida entre un Flandes independent o associat als Països Baixos i una Walonia independent o integrada en França, oi? Doncs a les últimes elecciones el N-VA es va presentar amb una proposta confederal per Flandes, no independentista real, per a crear un estat Flamenc dintre de Bèlgica i dintre de la UE, sense trencament. I les va guanyar, mentre que el partit d’ultra-dreta i clarament independentista ‘Vlaams Belang’ va pedre escons. Crec que aquest és el camí a seguir: plantejar realitats i anar pas a pas. Per això el proper pas hauria de ser la federació, i no pas la independència.

- Vaja, tots tres estem d’acord en alguna cosa.- va dir l’autonomista

- En quina?

- En que hem de seguir endavant. ¿una altra birra?

Reflexions post coitum (2): l’independentisme

Un autonomista, un federalista i un independentista es troben a un bar. Ja fa estona que un d’ells parla, que s’ha aixecat i que ha tornat a seure. Porta un paquet de tabac a la mà, l’obre i n’ofereix als altres dos que l’accepten. L’independentista treu de la butxaca un encenedor. Després d’oferir foc als altres dos i d’encendres el seu, comença a parlar.

- Tot això de l’autonomisme està molt bé, company. Però ¿i ara què? El Tribunal Constitucional ens acaba de dir que aquesta Catalunya, la que parla català amb normalitat al carrer, la que es sent catalana, la del dia a dia no cap en una Espanya cada cop més uniforme i uniformitzadora. El sistema autonómic està destinat a acabar-se si un dia els dos partits grans de Madrid ho decideixen així. Recorda que la Constitució té un article que permet recuperar competències transferides a les comunitats. Llavors ¿ens interessa aquest sistema que no ens deixa ser qui som?

- Però tu ho estàs portant tot al ‘ser qui som’, a la qüestió nacional. I no anirem enlloc si només fem que parlar de la indentitat, ¿no creus?

- És important la identitat perque és exactament allò que l’Estat Espanyol no vol. El nacionalisme espanyol no vol saber res d’indentitats que no siguin la seva.

- Com tots els nacionalismes! – va dir el federalista

- Sí d’acord, pero el discurs de l’Espanya plural xoca frontalment amb els plantejaments jacobins, que per molt que digui l’autonomista, guanyen terreny. Davant d’aixó els catalans hem d’anar a la independència, a ser un estat de veritat dintre de la Unió Europea i l’Euro, i naturalment tenir un bon veinatge amb Espanya i França.

- I què passarà amb l’Euro i la UE, perque jo no tinc gens clar això de sortir-ne.

- Hi ha molts estudis, com un de la Fundació Josep Irla que fins i tot està a la web de la Generalitat, on es parla d’aquesta ampliació interna via referèndum i la via del pacte.

- L’he llegit i em va sorprendre un detall.

- Quin? -va preguntar l’independentista

- Que en tot moment es refereix a tractats dels anys 70, 80 i 90 o a casos de fora de la Unió Europea i Monetària, i mai a la Constitució Europea, a les constitucions dels estats membres de la zona euro o als tractats referents a l’Euro.

- Són els d’aplicació vàlida, i jo crec que els que l’han fet de dret constitucional en saben una mica més que tu i que jo no? A més, es tractaria sempre d’una sortida pactada i sí que crec que Espanya no es deixarà perdre Catalunya així com així, però tampoc m’imagino avui un Tian’anmen a Plaça Catalunya, veritat?

- Home sí, clar. Però, ¿de veritat creus que Espanya i França permetrien l’entrada d’una Catalunya independent a la UE? Aquests dos estats encara no reconeixen l’estat de Kosovo.

- No es tracta del que diguin Espanya o França, si no del que decideixin els catalans, ‘som una nació, nosaltres decidim’ oi?

- Bé, però possem-nos en el pitjor cas. El preu de la independència és haver d’esperar a que el ple del parlament Europeu ens doni llum verda a l’entrada a la UE i després esperar a entrar a l’Euro, com Islàndia o Polonia. ¿Què fem? O pitjor encara, que ens passi com a Turquia, que no pot entrar per culpa del veto alemany i francès.

- Doncs en aquest cas referer les nostres relacions internacionals, crea una nova moneda, crear un nou PIB… si això apareix al documental ‘Bye, bye, Belgium‘. Pero la qüestió més important és que els nostres impostos, la nostra riquesa, els nostres fluxes comercials, els nostres aeroports… es decidirà com funcionen des d’aquí, des de Catalunya. Se n’ha parlat molt de les exportacions comercials catalanes. Espanya ja no és el nostre principal mercat, ara exportem a Europa i la majoria d’empreses espanyoles a l’exterior, a la UE i fora, són catalanes. Això és una dada indiscutible i que ens dona força per creure que ja no som la gallineta dels ous d’or d’Espanya, que comprava el cotó a Andalusia i venia al mercat espanyol mitjons i samarretes com als 60. Avui necessitem un aeroport i un port potent per a sortir a l’exterior i això no agrada gens a Madrid. Llavors estic d’acord que Espanya i França poden fer un veto a Catalunya per a entrar a la UE, pero ¿i tots els altres també? Si som un dels seus principals proveïdors comercials ¿no creus que aquests estats de la UE i la zona Euro pressionaràn a Espanya i França per a que permetin l’entrada de Catalunya a la UE?

I si el preu per ser un estat independent és tot això ho haurem de dir i la gent votarà en conseqüència.

- I quin model d’estat proposeu? – va preguntar l’autonomista que fins ara havia estat callat.

- Doncs un de social, evidentment, amb un estat del benestar com el d’ara.

- Segueixo sense veure clar alguns aspectes, tot i que sí, que tens raó en tot lo referit als aeroports, ports, comerç exterior. Pero, vols dir que és necessari tot aquest esforç per a al final quedar-nos al marc de la UE?

- Doncs explica que proposeu els federalistes, no?

Reflexions post coitum (1): l’autonomisme

Aquesta és la primera part de les reflexions sobre el model de relació Catalunya-Espanya que vull publicar, tot seguint les preguntes que vaig formular a l’article Reflexions post coitum. Naturalment com a lector estàs convidat a dir-hi la teva als comentaris i a participar al debat.

Un autonomista, un federalista i un independentista es troben a un bar. El primer es demana una cervesa rossa de barril d’aquella marca que patrocina esdeveniments musicals, el segón una d’alemanya i l’últim opta per la clàssica negra d’importació. El cambrer, a més de les tres cerveses porta alguna cosa per a picar.  Tots tres estàn en silenci, es miren i un trenca el gel.

- Què us ha semblat lo del estatut? -preguntà l’independentista mirant de manera còmplice a tots dos

-Puff… quina destrempada ¿no?- diu el federalista

- Ha passat alguna cosa important a Catalunya aquest cap de setmana amb lo de la mani ¿no creus? – pregunta l’independentista a l’autonomista -¿creus, com nosaltres, que l’autonomisme és mort?

- ¿L’autonomisme mort? – pregunta sorprés l’autonomista a la vegada que arqueja les celles. – Jo crec que no tot i tot lo dolent. A l’autonomia catalana li queden anys i no em crec que sigui tan catastròfic. La sentència del TC no obre cap altra via més que la de confirmar que l’autonomisme és vigent i que Catalunya ha guanyat autogovern.

- Ja, clar. -diu el federalista- però han tocat el finançament i seguim sense el principi d’ordinalitat

- Han tocat que estigui regulat al Estatut. Ja se que necessitem inversions, però el govern espanyol les ha garantitzades fins al 2013, sobre tot en infraestructures. Pero deixant de banda això, avui gràcies al pacte autonómic tenim més autogovern que mai i més autogovern que moltes altres regions pressumtament descentralitzades del món. Ja vas veure al documental ‘Adèu, Espanya‘ que parlaven d’Escòcia i de Grenlàndia. La comparació no em va agradar perque Catalunya té més autogovern que qualsevol de les dues regions aquestes, i no parlem ja de les regions italianes o de les demarcacions franceses. El problema va ser que al Parlament li va entrar pressa al 2006 aprofitant que el PSOE, un PSOE pressumptament federalista, tornava a governar a Espanya. Crec que hauriem d’haver esperat una mica, l’Estatut del 78 no estava desplegat al 100% i podriem haver accelerat totes les transferències (inclosa la de transports ferroviaris) abans de seure a negociar una reforma de l’Estatut. Jo vaig estar d’acord, eh? al 2006 amb la reforma, però sí que em sembla que vàrem fer una ‘carta als reis‘. Com al 1931 amb l’Estatut de Núria, quan en Niceto Alacalá-Zamora va còrrer cap a Barcelona a demanar-li a en Macià que acceptés una autonomia en lloc d’una federació. En canvi, al 78 es va pactar una cosa sabent quin era el sostre de la Constitució, perque ja es coneixia el seu text. En el fons, el pacte del 78 va ser una continuació del camí iniciat al 1931 amb la República, però crec que millorat. Per exemple, l’Estatut de Núria marcava que la llengua vehicular a les escoles era el Castellà i que la competència d’educació era de l’Estat per no trencar el sistema centralista. Crec que la Constitució segueix sent un text que reconeix la pluralitat d’Espanya, però té limits i un d’aquests és que la única nació és l’espanyola ens agradi o no.

- Pero aquest estatut, el del 2006, portava el desenvolupament autonómic fins a limits federals, més ambiciosos. I en canvi en algunes coses ens hem quedat pitjor que al 78, i per estar així, què vols que et digui…- va remarcar el federalista

- A veure, la Constitució no és federal. Si voliem un estat federal el que haviem de fer era demanar una reforma constitucional, no un nou estatut. A més, insisteixo que l’estatut sí respón a les aspiracions d’autogovern de Catalunya. No respón a l’independentisme ni a una federació, perque aquest no és el pacte constitucional vigent. A més, a la manifestació del 10 de juliol hi havia gent com tu, que ets indepe, com ell que és federalista i com jo… generalitzar i dir que ‘tothom que hi va anar vol la independència’ pfff, és massa ¿no creus? Jo no veig per enlloc que aquest país vulgui deixar de ser part d’Espanya.

- Llavors potser hem de refer el pacte i anar cap al federalisme, no? – va dir el federalista

- Però, com el vols refer i anar cap al federalisme, si tret de les regions històriques de la Península i dos o tres més, totes les demés autonomies no van votar cap Estatut perque no el volien. Els hi van imposar des de Madrid com el de La Rioja. Allò va ser el ‘Café para todos‘ i aquí seguim! – va dir molest l’independentista

- Et recordo que sense aquests ‘Estatuts’ que ningú volia no crec que els Catalans haguèssim aspirat a ser més que una ‘demarcació francesa’. Al principi teniem quatre competències mal comptades, i va ser gràcies al recolçament que van donar al procès autonómic els Andalusos que avui tenim un autogovern molt fort. I crec honestament que no hem de refer el pacte ni hem d’anar ni cap al federalisme ni, encara menys, cap a l’independentisme. A la via autonomista li queden molts anys encara. Penso que el principal interessat en mantenir l’autonomisme no és el PSOE, si no el PP, que té un bon troç del pastís espanyol en forma de poder ‘autonómic’. ¿De veritat et penses que podem dissoldre així com així les autonomies i retornar el poder que avui controla en Camps a València o en Feijoo a Galícia? No home no! Un dels principals efectes positius que ha portat l’autonomisme a les comunitats ‘no històriques’ (Extremadura, Rioja, Asturies, Canàries…) ha sigut l’aparició d’una burgesia autonómica amb un poder económic elevat, ja que depenen del govern regional. Si des del centralisme més rànci ho volen desfer han de saber que aquesta ‘nova burgesia’ marxarà amb el sistema. I francament, no crec que ningú estigui disposat a recentralitzar l’estat. És allò que va dir el Mas quan van portar l’Estatut a les Corts Espanyoles ‘Sin el autonomismo España seria como Francia, pero peor‘.

- Però ¿tu no creus, de veritat, que els catalans estàn incòmodes amb aquesta situació?- preguntar el federalista

- Potser sí, pero ho veurem a les eleccions. Fa anys que escolto que si els catalans això, que si els catalans allò i passen i passen les eleccions i mai es confirma el ‘front’ federalista o independentista’. Crec que en l’únic que derivarà tot això serà en mantenir el pacte constitucional i revisar-lo llegurement, portant el conveni económic navarrès, pero el vasc no perque els catalans hem de seguir aportant solidariament a la construccio espanyola.

- Vaja, el de sempre: els catalans paguem més perque som catalans. -va sentenciar l’independentista

- Sempre he cregut que el que més té és el que ha de pagar més ¿no creus?

- Si tu ho dius… -va dir el federalista – ¿tens un piti?

- No, espera que vaig a la màquina.

L’autonomista es va aixecar per anar a comprar-ne. La cervesa encara era mig plena (o mig buida, depenent si ho veus amb ells d’autonomista o federalista).

El federalista va agafar al cervesa, va fer un glop i va mirar als ulls a l’independentista.

- Ara diràs tu la teva, oi?

- Ho duptaves?

Propera entrega ‘Reflexions post coitum 2a part: l’independentisme’

Reflexions post coitum

Un federalista, un autonomista i un independentista es troben a un bar per xerrar. L’un diu ‘el diàleg és obert, la federació és la via‘. L’altre diu ‘primer l’estatut, aquesta és la via aprovada pel poble català en referèndum‘. L’últim diu ‘l’única via és la de l’estat propi, segregat d’Espanya‘. Sona a acudit, però és molt semblant al que s’escolta a alguns bars. Una situació molt semblant la vaig viure ahir i vull compartir amb vosaltres en una sèrie de reflexions que vull obrir i al debat del que us convido via ‘comentaris‘.

Després de l’orgasme indepe del 10 de juliol, on s’esperava una gran assistència dels sectors independentistes però no una capitalització tan gran, toca seure i modular el debat, establir un full de ruta pactat i obrir-lo a la ciutadania catalana i també a l’espanyola. Per mi aquest debat hauria de girar al voltant de tres grans eixos amb les seves preguntes i matitzacions:

• Autonomisme: la via autonomista és possible encara? És possible allargar la vida d’un sistema que sembla fallar per tot arreu? És possible recuperar l’Estatut aprovat sense la retallada del TC i aplicar-lo íntegrament en un periode de temps raonable? Permetràn les autonomies una re-centralització com alguns insinuen?
• Federalisme: és possible obrir en un pacte de tots els espanyols una reforma constitucional que porti a la federalització o extensió del ‘dret foral’ a tots els territoris d’Espanya? És més viable el ‘model alemany’ o el ‘model suïs’ a Espanya? Aquest federalisme serà simètric o asimètric?
• Independentisme: És possible traçar una via cap a la independència real i l’estat sobirà? Què passa amb la Unió Europea, monetària i els pactes comercials? Quin model d’estat s’aplicaria a aquesta independència? Paradís fiscal? Estat socialdemòcrata? Estat liberaldemòcrata?

Aquests tres eixos s’hauràn d’explicar a la ciutadania si de veritat volem que la manifestació serveixi d’alguna cosa. Si situem el debat en una postura maximalista en qualsevol de les tres opcions o tornar-lo a situar en un simple ‘debat identitari’ sense profunditat, res haurà servit i el més segur és que la ciutadania es quedi a casa el dia de les eleccions.

S’ha obert un debat madur, els ‘guionistes de l’independència‘ han de moure fitxa, els federalistes de tota Espanya s’han de fer notar i els autonomistes, si de veritat creuen en el sistema, han de fer força a tot l’Estat per a recuperar el text aprovat en referèndum, sense retallar. En aquest debat no hi poden cabre postures naive, s’ha de parlar i explicar-ho tot i sense complexes. Per això us convido a que doneu la vostra opinió en aquesta sèrie de 3 articles que vull dedicar al tema abans de les vacances d’estiu.

Un cop… de puny

Acabo de tornar de la manifestació. Les coses per a mi són com són, i com a bon autònom que segueix viu tot i la crisi em toca treballar un dissabte per la tarda nit.

Ho analitzaré a partir de dilluns, amb el cap clar i quan s’hagi refredat una mica l’ànim expressat a la manifestació d’avui. Que no se’ns escapi: hem donat un cop de puny.

• Un cop de puny contra l’anticatalanisme practicat els darrers 4 anys, el que ens ha portat a aquesta situació sense sentit, de fàstic i aborriment.
• Un cop de puny a un Estatut que ningú vol, convertit en una patata sense contingut, que ja no és el que es va votar al 2006 en referèndum.
• Un cop de puny a la interpretació restrictiva que pretén dirigir Espanya cap a un centralisme uniformitzador.
• Un cop de puny a la classe política, desbordada, insonora,, incolora i insípida que, tal com està plantejada, no sembla estar cridada a jugar cap paper.
• Un cop de puny, un prou, un s’ha acabat que exigeix passar a una altra via, a poder ser d’alta velocitat i d’ample europeu. La via autonomista, lenta, sinuosa i d’ample ibèric, ha arribat a una via morta, destartalada en una estació sense llum, en ruina. Al final del seu trajecte.

Fins dilluns!

Federico Trillo está de resaca esta mañana

Llamemosle ‘entrada de urgéncia‘ y no me llamen hipócrita porque ni lo soy ni lo he sido. Reafirmo todo lo que dije en mi anterior artículo ‘Els meus motius per no anar-hi’, pero he leido los resumenes de la senténcia publicados en diarios tan poco sospechosos de independentismo como El País o La Vanguardia, y su intepretación en diarios tan poco propensos al españolismo rancio como El Punt. Y creo que hemos de decir que hasta aquí hemos llegado: que sí voy a ir a la manifestación de hoy sábado, 10 de julio de 2010.

Josep Ramoneda, a quien siempre escucho con gran atención en sus intervenciones en El País o Cadena Ser, decía que la publicación ayer viernes, 9 de julio, de la senténcia íntegra era más bien un acto de chulería, era la manera que ese ala rancia, mal llamada ‘conservadora’ (porque se puede ser conservador y liberal y centralista si me lo proponen sin caer en los tics del fanquismo) había mandado un mensaje a Catalunya: ‘Usted no sabe con quien está hablando‘. Jamás una frase definía tan bien una actitud de quien le presupongo debe hacer justícia.

Sigo creyendo que el Estatut es, en su integridad, Constitucional primero porque su vigéncia y legalidad emana directamente de la soberanía nacional, es decir un referéndum y, segundo, porque se fundamenta en la doctrina constitucional aplicada en Catalunya desde 1982. Sigo creyendo que las primeras notícias que recibíamos de la senténcia hacían pensar que el ‘nucleo duro’ del Estatut no se tocaba, y que la ‘dignidad nacional’ de Catalunya no salía perjudicada. Pero estuve equivocado en mi interpretación.

Ochocientos-ochenta fólios de senténcia farragosa y cargada de sospechas después, no sólo creo que sale tocada la dignidad de Catalunya, sino que sale tocado el sistema Constitucional entero, la paz y la convivéncia de los últimos 30 años, la construcción pacífica que hemos hecho desde todos los puntos de España. Se dinamita todo para volver a un jacobinismo ráncio, descontextualizado, incomprensible

Esta sentencia va además contra doctrinas ya asentadas, como la de la Inmersión Lingüística, la vehicularidad del catalán en las aulas y la garantía de enseñanza de ambas lenguas oficiales. Se convierte en un manifiesto político cuando ataca la nueva financiación y la situa en linea no ya con la Constitución, que permite que Andalucía o la Comunidad Valenciana sí tengan el sistema de finanaciación en sus respectivos estatutos, sino con el programario del PP más rancio, que eleva a categoría de privilegio sospechoso para Catalunya lo que en Andalucía tiene categoría de ‘derecho indiscutible’.

Más ráncia y en sintonía con el PP es la lectura de permanente sospecha que se hace de los derechos nacionales, que tanto en su redacción original como en la que fue refrendada y como defiende el miembro del TC Eugeni Gay, no pretende crear jurisdicción, sino que se equipara a lo que se encuentra en los Estatutos de Andalucía, en donde se habla de ‘Patria andaluza‘, o el de la Comunidad Valenciana, donde se habla de ‘Reino de Valencia‘. En ambos casos ¿dónde está el recurso constitucional salva-pátrias en este caso? Podemos seguir con el punto que quieran, verán que esta sentencia dista años-luz de ser una ‘sentencia juridica‘ para ser una burda, simple, miope senténcia política.

No se equivoquen, no es el federalismo quien ha muerto hoy. Ha muerto el autonomismo y con él el pacto Constitucional.

Ahora se abre una nueva vía, no se si hacia un ‘cantonalismo‘, hacia un ‘federalismo simetrico‘ o hacia una independéncia de Catalunya (opción que creyendo la más inviable). Los pueblos y las personas que los forman cambian, la España de hoy (y con ella la Catalunya de hoy) no son las de 1978, ¿porque la Constitución se erige como un texto monolítico que no permite no sólo la aceptación de una descentralización postitiva si no muchos de los cambios sociales y económicos vividos? ¿Porque la Constitución es un muro de contención empleado con irresponsabilidad cada vez que el PP pierta esta o aquella votación? El TC, como explica Javier Cercas en ‘Anatomía de un instante‘, es un tribunal copiado del modelo Estadounidense que debía servir para que no se legislara ‘hacia atrás’, es decir regresivamente hacia el franquismo y contra la Constitución. Hoy es una aglomeración de salva-pátrias trasnochados, de católicos apostólicos y defensores de la cruz que claman contra el aborto pero callan ante los abusos de Marcial Maciel, que claman contra el Burka pero se escandalizan ante la Ley contra la Violencia de Género, miopes inoperables que no entienden la España que quieren protejer.

Desde siempre he defendido mi opción federal como mejor manera de encajar y articular no la España plurinacional, sino España tal y como es: diversa, moderna y plural. Sentencias que más bien parecen novelas negras de intrigas sobre sospechas infundadas no ayudan a construir España, si no a dinamitar sus cimientos. Hoy protesto contra esta manera retrógrada, protesto contra este lenguaje franquista que no quiere marcharse, protesto contra esta manera de dinamitar y fragmentar la convivéncia, protesto porque como catalán no soporto este insulto, protesto contra una senténcia que parece escrita de puño y letra por F. Trillo, que esta mañana, después de una larga noche de celebraciones y excesos, debe estar resacoso sin saber aún el daño, espero que no irreparable, que acaba de causar.

Sólo quiero que los partidos políticos sepan estar en su lugar, que no marquen el debate en clave identitaria y que trabajen por dar un nuevo horizonte para Catalunya, sea el que sea.